Recentment ha sortit a la llum el conflicte dels taxistes de la ciutat pel
fet que la Funerària Torra S.A., concessionària del servei municipal de pompes
fúnebres, els ha exclòs majoritàriament del servei en favor d’una empresa que
ofereix “cotxes de gama alta i xofers uniformats”.
El tema de fons en realitat torna a ser el dels límits de les concessions.
Pot la concessionària decidir a qui subcontracta i en quines condicions? Ha de
tenir una tarifa pública? Ha de promoure un servei elitista? Ha d’ofertar
diversitat de serveis pel seu compte o s’ha d’ajustar a les necessitats del
servei públic?
Sens cap mena de dubte, l’Ajuntament, que en el cas de Sabadell és el
titular del servei, ha de garantir que aquest es presti correctament, adequant-se
a les necessitats de la ciutadania i que en cap cas l’objectiu no sigui el
lucre privat, sinó el servei públic. Certament el sector està liberalitzat des
de fa uns anys i es podrien establir a la ciutat altres empreses que oferissin
els serveis funeraris, però de moment no és el cas, i tampoc no podem oblidar
que Torra S.A. ocupa un equipament públic a canvi de prestar un servei
determinat amb unes tarifes que aprova el ple municipal.
Tanmateix, l’empresa Torra, deixant de banda les imputacions en el Cas
Mercuri, té un historial d’irregularitats tant a la concessió del servei
funerari com a la del cementiri, més recent, però ja font d’incompliments.
La cosa era tan flagrant que l’any 2014 el govern municipal –encara del
PSC– va iniciar un expedient de regularització perquè l’empresa feia molts anys
que oferia serveis complementaris que inexplicablement no estaven regulats i
per tant tampoc hi havia una tarifa pública. I no parlem de serveis
excepcionals, sinó de les coses més habituals: recordatoris, acompanyament
musical, gestió documental, conducció de cerimònies... L’únic que havia estat
autoritzat expressament per l’Ajuntament era la venda de flors, un fet que
també ens fa sospitar que el rigor municipal respecte a aquest contracte era
més aviat escàs perquè el plec de clàusules és ben clar: “es podran oferir
serveis complementaris, que hauran de ser acceptats per l’Ajuntament”. I, de
pas, durant tots aquests anys d’irregularitat la concessionària es va estalviar
abonar el cànon de l’1,5% per aquests conceptes.
Pel que fa a la concessió del cementiri la concessionària va incomplir els
compromisos d’inversió que determinava el plec de clàusules, és a dir, va incomplir
la part del contracte que havia justificat –en paraules del portaveu del PSC–
que s’hagués “externalitzat” el servei. Aquesta va ser llavors la moneda de
canvi: “tu em fas les inversions i jo et dono la concessió per mitja vida”, però
això va resultar un frau.
Els anys 2010 i 2011 Torra S.A. hauria hagut de fer inversions per 4,5
milions d’euros al cementiri, però no es va gastar ni un sol euro. I en els
anys 2012 i 2013 la inversió no arribava als 3 milions, ni tan sols complia
llavors el que hauria hagut de fer dos anys abans.
Només amb aquest exemple de dos serveis que, per cert, no eren en absolut
deficitaris, es posa de manifest la dificultat per garantir des de la privatització
l’interès públic i serveis de qualitat. Ni tan sols tenint el millor dels plecs
de clàusules –que no és el cas– és fàcil garantir el seu compliment perquè a la
pràctica es lliura el servei i el control d’aquest a una empresa amb ànim de
lucre que té uns interessos diferents als municipals.
Davant d’aquesta realitat només hi ha una sortida: recuperar la gestió
directa dels serveis públics, permetent estalviar l’equivalent al benefici
industrial i prioritzant la prestació del servei al conjunt de la ciutadania
amb total transparència.