Transparència només és explicar què es fa

Malgrat fa ja uns quants dies del debat sobre el copagament a la sanitat, en què vaig participar convidada per la Plataforma per la Sanitat Pública, no m'he pogut treure del cap un dels falsos arguments del representant del PSC, David Elvira. A banda de fer afirmacions poc sostenibles per a un partit que ha liderat un govern que ha abundat en la privatització dels serveis públics, el Sr. Elvira es va dedicar a farcir el discurs amb tecnicismes i expressions fora de lloc, com ara l'arquitectura fiscal, etc.

Però el tema que m'ha seguit rondant aquests dies és l'ús que va fer del concepte de transparència. Quan el públic li demanava una mica de concreció i, sobretot, solucions per pal·liar el dèficit de places hospitalàries, va fugir d'estudi parlant de la necessitat de transparència, confonent interessadament què es fa amb com s'explica.

Transparència és només explicar què es fa, transparència no vol dir que el que es fa sigui el correcte, transparència és un deure dels càrrecs polítics i dels gestors del diner públic. Els defensors de la privatització del sistema sanitari poden ser els més transparents del món i continuar privatitzant. Però aquest no era pas el tema, el tema era posicionar-se sobre el copagament. De la mateixa manera que no permetriem a la peixateria que si demanessim gambes ens possessin sardina, no és admissible políticament que en un debat sobre copagament se'ns parli de transparència. No, Sr. Elvira, no volíem sardina, volíem saber la seva opinió i el posicionament del PSC sobre el copagament.

La hipocresia del fet metropolità

El concepte no és pas meu. Va ser la diputada Dolors Clavell qui en va parlar en el cicle sobre "Sabadell i la futura àrea Metropolitana de Barcelona" que organitza l'Ajuntament. Ho comparteixo. En aquest debat (o precisament per la manca de debat real) es fan contínues referències al fet metropolità, però alhora és evident que ja va bé que tot segueixi com fins ara.

El més preocupant, però, és que, en la mateixa sessió, el propi secretari de la Mancomunitat de l'AMB, Sebastià Grau, va reconèixer que en cap moment no s'ha posat sobre la taula seriosament el debat sobre l'abast de l'Àrea metropolitana. La llei passa de puntetes pel problema dels límits, el més complex d'abordar, i busca una solució fàcil: integrar en la nova AMB tots els municipis que actualment formen part d'alguna de les tres entitats metropolitanes.

Malament anem si una nova administració és fruit de la suma d'altres ent, sense reflexionar sobre la influència real de Barcelona sobre la resta de municipis, sobre les implicacions de traçar la línia esquarterant el Vallès, sense visió estratègica, o, com plantejava el director de la Fundació Bosch i Cardellach, Josep Llobet, sense avaluar el buit que produeix l'AMB sobre el terç de la regió metropolitana que queda fora, sense òrgans de govern ni Pla Director Urbanístic.

Voldria pensar que algú, durant el procés de redacció i tramitació de la llei ha reflexionat sobre aquests aspectes, ha avaluat els pros i contres i ha decidit que cal crear una nova administració per gestionar millor determinats serveis a la ciutadania. Voldria pensar que després d'estudiar curosament cada element ha conclós que cal posar la ratlla al carrer Berenguer el Gran: al Sud Barberà, del Vallès, municipi de l'AMB, al Nord Sabadell, fora de l'AMB. Voldria pensar-ho, però no tinc cap evidència per pensar que ha estat així.