Rupturisme versus unitat

A mesura que s’acosten les eleccions municipals de 2015 van apareixent demandes d’unitat de l’esquerra, més o menys com passa cada quatre anys. Aquest cop, però, la situació de descomposició del PSC -a Sabadell agreujada per les conseqüències del Cas Mercuri- i els efectes de la creixent reducció i privatització dels serveis públics reforcen encara més les peticions d’unió.

Ara bé, és possible aquesta mítica “unitat de les esquerres”? En la meva opinió, la unitat no és un valor en si mateix. La unitat pot ser una il·lusió, probablement compartida per una majoria dels votants d’opcions d’esquerres, però, si no va acompanyada d’un projecte sòlid, de la credibilitat i honestedat de tots els seus components, no deixa de ser una ficció en què es projecten més els desitjos genèrics que no pas la materialització d’una realitat concreta.

L’ideal de la unitat pivota sobre l’eix dreta-esquerra, però deixa de banda altres elements que han estat sempre indispensables per al projecte de l’Entesa per Sabadell: l’arrelament de la pràctica política a uns valors ètics, el convenciment de què hi ha una altra manera de fer política, l’absoluta necessitat de decidir a Sabadell.

Per tirar endavant aquest trencament amb la vella política cal acabar amb el que Podemos ha batejat com a “casta” i que nosaltres hem vingut anomenant “partits clàssics” o “classe política”. Lamentablement els partits clàssics d’esquerres han format part fins avui de la casta exactament de la mateixa manera que el PSC, CiU o el PP: fent de la política una carrera professional, amb duplicitat de càrrecs, cobrant sous sobredimensionats i sobresous, utilitzant els privilegis associats al càrrec, a vegades lícits, però del tot innecessaris.

És la seva actuació la que els allunya de les polítiques rupturistes que defensa l’Entesa, polítiques que volen sacsejar l’actual sistema polític i transformar-lo des de la radicalitat democràtica perquè respongui a les necessitats reals de la societat. En definitiva, tornar a recuperar els valors de la política com a espai de diàleg, debat i sobretot transformació social.

En aquest sentit, des de fa mesos l’Entesa participa en el projecte Crida per Sabadell per construir un espai obert on hi conflueixin tots aquells col·lectius i persones que vulguin definir un projecte rupturista per a Sabadell, que tingui com a principals premisses la regeneració democràtica i la persecució de la corrupció sense cap mena d’atenuant, la definició des de Sabadell i per a Sabadell d’un projecte propi, i la defensa dels serveis públics i la justícia social.

Alguns hi voldran veure tancament, sectarisme, purisme. Nosaltres hi veiem, més que mai, la necessitat de trencar amb pràctiques que han portat la política a un atzucac i al desprestigi, l’oportunitat ineludible per regenerar la política i recuperar la política com a espai de decisió de la ciutadania.

Coalició del No?

Em pregunto si el Sr. Josep Manuel Piedrafita és conscient de la falsedat de les seves afirmacions a l’article publicat al Diari de Sabadell el 9 de febrer. Deixant de banda la grandiloqüència de la comparació entre l’alcalde Manuel Bustos i Galileu Galilei –totalment fora de lloc–, l’article consisteix únicament en desqualificar la tasca dels grups de l’oposició, que tenen lògiques discrepàncies amb el govern en molts temes de ciutat. És evident, és obvi, és inherent al sistema democràtic.

La pluralitat i la discrepància són elements que enriqueixen la cultura democràtica i la pràctica política. El diàleg, el debat, la confrontació d’opinions, formen part de l’exercici polític i ajuden a recordar que la societat és diversa i el ple municipal n’és el reflex. Aquesta constatació, per mi evident, està molt lluny del que voldria el Sr. Piedrafita que, amb les seves afirmacions, demostra que el que desitja és un ple monocolor –el pensament únic– amb grups municipals tan obedients com el Partit Popular que, sorprenentment, no mostra mai cap mena de discrepància i actua de facto com a coalició amb el PSC des de fa gairebé quatre anys.

Així, davant de qualsevol crítica, en lloc de defensar els seus arguments, el Sr. Piedrafita i altres rellevants dirigents del PSC s’esforcen en presentar l’oposició –a excepció del PP, és clar– com a “coalició del no”, donant a entendre que hi ha alguna mena de tàctica conjunta oculta i, encara més greu, que ens oposem sistemàticament a tot i diu textualment “és el no pel no, sense alternativa”.

El senyor Piedrafita sap perfectament que cap de les seves dues falses afirmacions, la de la coalició i la del no, no és creïble per a qualsevol que segueixi mínimament la política municipal, en primer lloc per la diversitat de posicionaments que es donen entre els grups de l’oposició, que sovint també discrepen en els debats, i en segon lloc, perquè des de l’oposició alguns grups municipals treballem per la ciutat fent multitud de propostes. Una realitat tangible per molt que es vulgui manipular.

En qualsevol cas, el que no li puc acceptar de cap manera és que atribueixi a l’oposició la paralització del Parc de Salut i encara menys que afirmi que la justícia ha demostrat que no teníem raó. Perquè el Sr. Piedrafita no parla pas des del desconeixement o des de la ignorància, sinó des de la mala fe, sap perfectament que el contenciós administratiu que alguns grups vam interposar contra l’operació de la caserna no paralitzava en absolut el projecte del Parc de Salut, de la mateixa manera que sap que la Justícia no es va arribar a pronunciar sobre el conflicte, tot al·legant un defecte de forma en la tramitació, tot i no ser certa, com a subterfugi per no haver-se de pronunciar.

Així doncs, Sr. Piedrafita, li demano més respecte pels càrrecs electes dels grups de l’oposició, que defensem els nostres plantejaments amb coherència i, sobretot, li demano més respecte pels ciutadans i ciutadanes que representem, que no es mereixen que la seva manca d’arguments es tradueixi en amargor, hipocresia i falsedats.

[Publicat al Diari de Sabadell el 18/02/2011]

El ple de la lectura

Durant el ple municipal del mes de desembre em va inquietar la sobtada afició a la lectura de la major part dels regidors i regidores del grup socialista. Fins i tot vaig prendre nota del que llegien, hi havia una gran diversitat: un regidor llegia -molt aplicat- un informe enquadernat, un tinent d'alcalde llegia el diari (potser un diari d'esports, ves a saber), el regidor de cultura llegia amb devoció una novel·la, una regidora llegia i rellegia una llibreta mentre remugava, i una tinenta d'alcalde llegia una revista. Vaig pensar que potser havien esmorzat sopa de lletres.

Reconec que tenia curiositat per saber si aquesta afició lectora continuaria en el ple de gener, però aquest cop la major part de regidors i regidores socialistes només llegien la pantalla del móbil i comentaven la jugada.

M'he preguntat sovint per què van al ple, a banda de per cobrar el sou a final de mes. La majoria no tenen cap mena d'interès en el debat ni mostren cap tipus de consideració ni respecte per la resta de regidors i regidores. La majoria es dedica només a fer temps, com si fessin un viatge en tren.

La pregunta, però, hauria de ser una altra, la pregunta hauria de ser per què volen ser regidors i regidores? I, sobretot, per què algú ha decidit que aquestes són les millors persones per representar el PSC?

L'aposta municipalista: per què fem el pas a la política local?

Aquest és el títol d'un article que recull la meva intervenció en les jornades "Construint municipi des dels moviments socials. L'aposta municipalista del teixit ciutadà 30 anys després de les primeres eleccions locals", que les Candidatures Alternatives del Vallès, amb el lideratge valent de l'Altraveu, van celebrar a Castellar del Vallès l'abril de 2009.

Deia llavors que la pregunta que en feien, per què fem el pas a la política local, tenia una primera resposta que per mi era evident: que els motius són bàsicament els mateixos que ens han portat a treballar en el món associatiu en diferents tipus d'entitat: veïnal, estudiantil, ecologista... Que els meus motius són l'aspiració a millorar la qualitat de vida i els serveis, la reivindicació d'un determinat model social i urbanístic, la indignació davant de la manera de fer dels que ens governen i la voluntat de denunciar tot el que no ens agrada i, sobretot, d'oferir alternatives.

Així comença el meu article a la publicació que recull tot el que es va dir en aquelles jornades, una publicació que, entre altres coses, serveix per fer entrar les CAV a les biblioteques i trencar així un buit que no feia justícia als pioners del 79, el COP de Ripollet, ni a totes les candidatures que han anat sorgint en els darrers quinze anys al Vallès i que han demostrat que és possible una altra manera de fer política.

El canvi real?

Cada cop que veig el candidat Montilla en alguna imatge de la seva precampanya amb el lema "El canvi real" penso que deu estar molt mal assessorat. No dec ser la primera ni l'última que pensa que és un lema del tot desencertat per a un senyor que actualment és el president de la Generalitat. És a dir, és -simplificant una mica, no m'ho tingueu en compte- qui té a les seves mans la possibilitat de canviar (o no) les coses. I de canviar-les en un sentit o en un altre.

Perquè, a veure, què és el canvi? És bo el canvi? Sens dubte, en el context electoral, el concepte "canvi" és interpretat com a positiu. Aquesta és l'única cosa que pot explicar l'obsessió dels assessors del candidat Montilla per estendre pel territori la imatge del canvi. Però, pot ser precisament l'opció que representa continuïtat la que es vesteixi de canvi?

La hipocresia del fet metropolità

El concepte no és pas meu. Va ser la diputada Dolors Clavell qui en va parlar en el cicle sobre "Sabadell i la futura àrea Metropolitana de Barcelona" que organitza l'Ajuntament. Ho comparteixo. En aquest debat (o precisament per la manca de debat real) es fan contínues referències al fet metropolità, però alhora és evident que ja va bé que tot segueixi com fins ara.

El més preocupant, però, és que, en la mateixa sessió, el propi secretari de la Mancomunitat de l'AMB, Sebastià Grau, va reconèixer que en cap moment no s'ha posat sobre la taula seriosament el debat sobre l'abast de l'Àrea metropolitana. La llei passa de puntetes pel problema dels límits, el més complex d'abordar, i busca una solució fàcil: integrar en la nova AMB tots els municipis que actualment formen part d'alguna de les tres entitats metropolitanes.

Malament anem si una nova administració és fruit de la suma d'altres ent, sense reflexionar sobre la influència real de Barcelona sobre la resta de municipis, sobre les implicacions de traçar la línia esquarterant el Vallès, sense visió estratègica, o, com plantejava el director de la Fundació Bosch i Cardellach, Josep Llobet, sense avaluar el buit que produeix l'AMB sobre el terç de la regió metropolitana que queda fora, sense òrgans de govern ni Pla Director Urbanístic.

Voldria pensar que algú, durant el procés de redacció i tramitació de la llei ha reflexionat sobre aquests aspectes, ha avaluat els pros i contres i ha decidit que cal crear una nova administració per gestionar millor determinats serveis a la ciutadania. Voldria pensar que després d'estudiar curosament cada element ha conclós que cal posar la ratlla al carrer Berenguer el Gran: al Sud Barberà, del Vallès, municipi de l'AMB, al Nord Sabadell, fora de l'AMB. Voldria pensar-ho, però no tinc cap evidència per pensar que ha estat així.

Creure, saber, pensar

Fa algunes setmanes, el candidat Montilla va protagonitzar una campanya publicitària amb el lema "Segueixo creient". A banda de què, en català, creure vol dir obeir, aquest "creure" inevitablement remet a una qüestió de fe, és a dir, no es basa en arguments, sinó en doctrina.

L'abisme entre creure i pensar l'exemplifica molt bé una resposta de  l'historiador Pierre Vilar en una entrevista. Quan li van preguntar si creia que Catalunya és una nació va respondre "No, no ho crec. Ho sé. Creure-ho seria una qüestió de fe, irracional. Saber-ho és el fruit de l'estudi científic d'una realitat històrica, social, econòmica...".

Creure és un fet igualment irracional en el món de la política, però saber és el fruit del coneixement de la realitat i de les problemàtiques de la societat, és el fruit del pensament crític. El coneixement és el que aporta material per elaborar conviccions i per formular propostes des de la racionalitat. Així doncs, millor deixem les creences en l'esfera personal i quan fem de polítics ens dediquem a pensar.

PSC-PP, pacte ocult

Mai un pacte ocult ha estat tan evident per a qualsevol observador, però, tanmateix, el govern del PSC continua negant l’acord i el PP fugint d’estudi cada cop que hi ha un tema important sobre la taula. Però, si no hi ha pacte, encara és més alarmant la continua coincidència en la intenció de vot del portaveu del PP, Jordi Soriano, amb qualsevol de les decisions de l’alcalde Manuel Bustos.

Gairebé tres anys després de l’inici de la legislatura, l’alcalde Manuel Bustos continua trobant un respir en la comprensiva actitud del Partit Popular. Sempre que cal un cop de mà el portaveu, Jordi Soriano, està preparat i diligentment dóna un respir al PSC. Governar en minoria aparentment no suposa cap problema per un alcalde que sempre troba en el PP el suport que necessita. Ja són molts acords, molts pressupostos, molts plens municipals, com per continuar pensant que és un suport altruista “pel bé de la ciutat” o per l’interès general.

El PP ha fet possible que el PSC pogués tirar endavant els seus pressupostos, pogués derivar nombroses competències del ple a la junta de govern (on només vota el PSC), pogués desmantellar la Fundació Sabadell Solidari, pogués fer una política partidista del personal municipal, etc.

Els exemples més recents són la negativa a la creació d’una Comissió d’Investigació sobre les adjudicacions irregulars de pisos per a gent gran del Complex Sant Oleguer, l’abstenció en la moció que presentava la resta de l’oposició per reprovar la gestió de l’alcalde per aquest mateix tema, o l’abstenció en la moció de l’Entesa per garantir que el Vapor Pissit seria la seu principal del Museu Tèxtil.

Tanmateix, el PP no ostenta cap cartera i els seus dos regidors s’ofenen notablement quan des de l’oposició ens referim al seu pacte o no els considerem oposició. Perquè, tampoc no cal oposar-se a tot per ser oposició, però a alguna cosa sí, no? Fins ara, el PP ostenta el rècord absolut de vot favorable a les propostes de govern. No ha votat en contra de cap de les propostes del govern, mai no ha presentat cap proposta per corregir l’actuació del govern i, en canvi, en nombroses ocasions ha bloquejat iniciatives conjuntes de l’oposició. I és que la seva posició és veritablement privilegiada: el PSC té 13 vots, l’oposició 12 i el PP els 2 vots d’or.

Amb aquesta situació i aquests antecedents, algú pot pensar encara que no hi ha cap pacte ocult? L’únic dubte és el cost d’aquest pacte i en quin tipus d’espècies és recompensat. Si no hi hagués pacte, realment seria el suport polític més barat de la història.

[Publicat a Vilaweb, 22/03/2010]

Vedets de la política

Després de 30 anys de democràcia, alguna cosa haurem fet malament tots plegats perquè el joc polític s'assembli cada cop més al món de l'espectacle. La major part de liders polítics es caracteritzen pels seus escassos valors ètics i per una ànsia de protagonisme personal que els converteix en vedets. I en aquest panorama hi ha alguns lideratges que creixen gràcies als escàndols i a la percepció de conflicte, que utilitzen la provocació per generar titulars victimistes que tenen espai garantit en els mitjans de comunicació.

Per motius laborals vaig seguir de prop la situació que es va produir divendres a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB, quan una d'aquestes vedets va pronunciar una conferència convidada per un professor. L'objectiu d'aquest activitat no era pas la conferència, que finalment es va celebrar a porta tancada amb una dotzena d'assistents, sinó el conflicte i, com a conseqüència el titular. I, òbviament, va aconseguir el titular i la propaganda gratuïta.

Després de 30 anys de democràcia, si haguessim fet bé les coses tots plegats, hauríem de ser capaços d'ignorar aquest tipus de provocacions -que únicament beneficien la vedet- i de respectar que totes les idees polítiques es puguin expressar lliurement i puguin ser rebudes des de la ignorància o rebatudes amb diàleg. Si això no és possible ni tan sols en una universitat, potser que revisem els nostres valors col·lectius.

Anem contracorrent

Els companys i companyes de l'Altraveu de Castellar, que aquest cap de setmana han reflexionat sobre la feina feta i el que queda per fer..., feien una valoració de la seva capacitat d'incidència que coincideix amb la que podria fer de l'Entesa. Molts temes que s'han treballat, unes quantes propostes aprovades que posteriorment el govern ignora si no s'està continuament a sobre, i també moltes aportacions que sí que s'han materialitzat.

Però, més enllà del llistat objectiu de feina feta, les nostres organitzacions (l'Altraveu, l'Entesa, i el conjunt de les Candidatures Alternatives del Vallès), tenen la virtut de generar debats ciutadans, d'aprofundir en la capacitat crítica com a eina de millora i per fer propostes, i de recuperar la implicació de la gent en la política local.

Aquesta manera de fer, aquesta manera de treballar, busca nous espais i nous mitjans per anar contracorrent en un món que més aviat té poc en compte les necessitats i les aspiracions de les persones.

L'Entesa, més necessària que mai

[Publicat al Diari de Sabadell, 6/10/09, a enoticies i a Asabadell.cat]

Amb el lema 10 anys fent ciutat, l’Entesa per Sabadell ha celebrat un bon nombre d’activitats que han estat un put i seguit amb espai per recordar el treball d’aquests anys, però, sobretot, per encarar el futur del projecte de l’Entesa.

Des de 1999 l’Entesa ha exercit un treball d’oposició rigorosa i constructiva, denunciant totes les actuacions del govern municipal contràries als interessos de la ciutat, i, alhora, aportant nombroses propostes en tots els àmbits, sempre pensant en com millorar la qualitat de vida de tots els sabadellencs i sabadellenques.

L’Entesa s’ha consolidat com un espai ampli de participació política de totes aquelles persones que volen construir una ciutat i una societat millors a partir dels valors de l’esquerra, del diàleg i del respecte a la pluralitat. Hem fet una política de proximitat amb rigor, des del coneixement del patrimoni històric, natural i humà de Sabadell, i hem procurat aportar sempre alternatives a la mala gestió del govern del PSC a partir d’un model de ciutat propi i de l’anàlisi i l’estudi de les millors solucions per a la ciutat.

La política de l’Entesa està pensada en clau sabadellenca. Totes les nostres propostes i totes les nostres decisions es prenen a la ciutat pensant exclusivament en Sabadell. Això ens fa diferents, en no estar condicionats per acords supramunicipals o per estratègies de partit alienes als interessos de la ciutat. Tanmateix, estem també coordinats amb les altres organitzacions que formen part de les Candidatures Alternatives del Vallès amb qui l’Entesa comparteix un mateix model de territori i els mateixos fonaments ètics en la manera de fer política.

El nostre és, doncs, un projecte fresc, obert, que vol superar el desencontre entre la política i la ciutadania, tot afavorint  la participació i la renovació. Fent compatible l’acció política amb els valors de l’ètica, l’honestedat, i el compromís polític. Una manera de fer política al servei de les persones, en què la dedicació política no esdevingui una carrera professional, sinó un servei a la comunitat.

L’Entesa treballa per al conjunt de la ciutat, per a tots els barris i tots els sectors socials, per construir col·lectivament una ciutat més justa i solidària i amb més qualitat de vida. Defensem un model de ciutat més sostenible i més habitable, que preservi el nostre rodal i fomenti les pràctiques respectuoses amb les persones i el medi ambient. L’Entesa defensa uns serveis públics equitatius i de qualitat en tots els àmbits, prioritzant l’educació, la cultura, la sanitat i l’habitatge.

Deu anys després de la seva constitució, el projecte polític de l’Entesa és més vàlid i més necessari que mai i s’ha anat enriquint i renovant amb noves propostes i noves persones. L’Entesa ha estat i vol continuar sent un referent per a totes les persones que treballen pel progrés de la ciutat, sense cap altre interès que  el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes. Una organització que té vocació de govern i que mira al futur, i que ara com ara treballa dia a dia des de l’oposició per aconseguir un Sabadell millor.

Aprendre a estimar la política

Fa ja uns quants anys Schweppes va llençar una campanya publicitària amb el lema "Aprenda a amar la tónica", un lema que penso que és molt aplicable a la política. Apropar-se a la política en una època en què està tan desprestigiada és una mica com començar a tastar la tònica, una beguda amarga, que d'entrada potser no acaba de fer el pes...

De fet, tampoc no és estrany que la gent mínimament compromesa no se senti atreta per la política, perquè sovint els càrrecs polítics donen mal exemple, incompleixen les regles més elementals de l'ètica personal i creen rebuig entre les persones honestes.

Cal donar la volta a aquesta tendència, no podem deixar la política -la cosa pública- en mans de persones que pensen més en la seva posició o en el seu benefici individual. Cal que les persones compromeses amb la societat i amb el bé comú s'impliquin per tirar endavant les institucions. Cal que molta gent superi aquest rebuig i aprengui a estimar la política per recuperar la il·lusió col·lectiva.