Municipalitzacions i presumptes incompliments

Si el govern volia que en aquest mandat es parlés de municipalitzacions, no ho podia haver fet millor. El ple municipal n'és un exemple, és tema recurrent fins i tot portat a l'extrem que alguns grups quan volen acusar el govern de qualsevol cosa, amb allò de què el Pisuerga passa per Valladolid, li retreuen que no hagi presentat un estudi sobre les municipalitzacions.

I això donarà de sí, perquè m'imagino que el govern no farà “un estudi”, com qui fa la bíblia de les municipalitzacions, sinó que anirà analitzant cada cas, cada concessió que és recuperable, i aportarà llavors els estudis i informes econòmics i de viabilitat. Per cert, informes que segons la legislació vigent, eren preceptius per als anteriors governs que es van cuidar de privatitzar-ho pràcticament tot. Algú els ha vist, els que van fer llavors?

En el context de la memòria recent dels anys d'externalitzacions, es va debatre la moció sobre la municipalització de serveis presentada pel conjunt de l'oposició i el portaveu del PSC Josep Ayuso va insistir en què iniciar municipalitzacions sense informes tècnics i jurídics seria una irresponsabilitat i va parlar de la col·lisió del dret privat i el públic o de l'actual manca de capacitat financera de l'administració per assumir les municipalitzacions.

Que calen aquests informes és evident, igual que calien per externalitzar. És més, l'actual govern és el principal interessat en tenir aquests estudis, perquè municipalitzar forma part del seu programa polític, no pas de dogmatismes o “reaccions compulsives”. En aquest sentit, el regidor de Nova economia, Albert Boada, va explicar tres novetats importants: la posada en marxa d'un grup de treball tècnic per coordinar tots aquests estudis i guiar els processos de municipalització, la creació d'una partida pressupostària per fer aquests estudis, i la signatura d'un conveni amb altres Ajuntaments per compartir recursos tècnics per desenvolupar els processos d'internalització de serveis amb el màxim rigor.

No puc deixar de comentar que per les referències a la col·lisió del dret privat i el públic i la presumpta manca de capacitat financera de l'Ajuntament, la intervenció del Sr. Ayuso va semblar més aviat una defensa de les externalitzacions, cosa que tampoc no sorprèn després de 16 anys de croada del PSC per privatitzar-ho tot, independentment de si era rendible econòmica i socialment, de si d'aquests manera s'allunyava la pressa de decisions de l'Ajuntament o de si amb aquesta via s'obria també la porta a episodis de corrupció a través de determinades contractacions externes. Aquesta vinculació és innegable en multitud de casos de corrupció de plena actualitat (Pokemon, Manga, Inipro...), per molt que els hi molesti als senyors Ayuso i Rossinyol, que van demanar que el govern “deixés de mirar pel retrovisor”. Massa ràpid volen oblidar.

Cal dir que el debat no va acabar del tot de ser debat. Després de puntualitzar alguns elements per respondre a falsedats que s'havien dit sobre el servei de Grua, l'alcalde va considerar que això no implicava obrir un segon torn. Amb el Reglament Orgànic a la mà certament ho podia fer, però hauria estat més elegant i més enriquidor poder continuar escoltant arguments dels que, aparentment en defensa de les municipalitzacions, qüestionaven tota l'acció de govern i més que reclamar semblava celebrar que no s'haguessin complert els acords de la moció aprovada el passat mes de juliol per unanimitat del Ple.

Però al cap i a la fi, els acords que es van aprovar llavors -consultables a l'acta- en cap cas no parlaven de sotmetre a la decisió del Ple si uns serveis eren o no municipalitzables, com s'insinuava en algunes intervencions, sinó que es limitaven a demanar: 1) l'obertura d’un expedient per a cada servei per determinar la seva situació i la dels seus treballadors i treballadores; 2) iniciar estudis que conduïssin a la municipalització dels serveis, que analitzessin que suposarà la gestió directa des de les perspectives econòmiques, tècniques i socials, preservant els llocs de treball, la viabilitat del projecte i el manteniment de la qualitat del servei; i 3) que aquest procés es fes en 6 mesos.

Per tant, l'únic acord que el govern està incomplint és el del termini de 6 mesos, perquè van ser prou il·lusos i inexperts per pensar que seria molt més senzill fer aquests estudis, especialment il·lusos si pensem que en aquest Ajuntament no hi havia cap oficina o servei encarregat de fer-los ni cap dotació pressupostària destinada a això. Segurament s'hauran de fer estudis durant molts anys, tants com calgui per entrar a fons en la realitat de cada concessió i garantir, tal com demana l'oposició i el sentit comú, un bon procés de recuperació de la gestió directa.

A banda d'això, el que sigui competència del Ple anirà a Ple i el que no ho sigui s'aprovarà a l'òrgan competent. I esperem que aviat hi pugui haver els primers fruits amb la recuperació de la prestació directa del servei de zona blava.

Funerària, concretem les dades

El passat dia 23 el Sr. Xavier Pons Torra, gerent de l’empresa Torra S.A., en un to un punt crispat per un article meu d’uns dies abans, intentava desacreditar la meva afirmació sobre els incompliments que havia fet la seva empresa en dues concessions municipals.

Tanmateix, el meu article es basava en dades objectives, que formen part d’actes administratius i que ara exposaré perquè els lectors i lectores puguin treure les seves pròpies conclusions davant de les paraules del Sr.Torra que m’acusava de fer “dues afirmacions falses: que presta serveis no autoritzats per l’Ajuntament i que no ha realitzat les inversions compromeses”.

Òbviament el Sr. Torra fa trampa, perquè en el meu article jo afirmava que Torra havia fet aquests dos incompliments en el passat i en cap cas parlava d’incompliments actuals, que desconec per complet si encara s’estan produint.

En primer lloc, em referia a l’expedient per a la regularització de serveis amb caràcter complementari que va iniciar la Regidora de Salut de l’encara govern del PSC en data 12 de març de 2014, mitjançant el decret 2530, i que es va resoldre en el ple municipal del 7 d’octubre de 2014 un cop es va comprovar que l’únic servei que havia estat regularitzat era el de venda de flors, malgrat els articles 49 i 54 del Plec de condicions que regia la concessió especificaven que calia l’autorització expressa de l’Ajuntament en cas de prestació de serveis complementaris.

Per tant, els serveis complementaris prestats durant 25 anys, des de 1989 fins 2014, haurien hagut d’estar sotmesos a un cànon de l’1,5%, diners que en la meva opinió s’haurien hagut de reclamar a la concessionària mitjançant un expedient de reclamació, que ignoro si la regidora del PSC va tramitar tal com consta a l’acta que va dir al Ple municipal del 7 d’octubre de 2014.

I en aquest sentit, en l’única cosa que he de donar la raó al Sr. Torra és en el fet que el govern municipal també va tenir una responsabilitat important en aquest incompliment, atès que si bé la concessionària tenia l’obligació de comunicar-ho a l’Ajuntament per a la seva acceptació, és innegable que l’Administració municipal hauria hagut de fer el seguiment adequat de la concessió per detectar l’existència de serveis complementaris.

En segon lloc, al meu article afirmava que la concessionària havia incomplert els compromisos d’inversió que determinava el plec de clàusules de la concessió del Cementiri municipal, perquè els anys 2010 i 2011 haurien hagut d’invertir 4,5 milions d’euros i no ho van fer fins el 2012 i 2013 quan van dedicar-hi menys de 3 milions.

Concretant una mica les dades, d’acord amb els plecs, que no oblidem que en definitiva són el contracte que té la concessionària, en el bienni 2010-2011, Torra havia d’executar obres per valor de 4.569.611,61 € en els següents conceptes: rehabilitació de la capella, pavimentació i millora d’elements urbans, configuració del vial interior, zona d’aparcament i anul·lació de la carretera interior.

De tot això, en data 3 d’abril de 2013, segon afirmava el Tinent d’alcalde de Presidència i Serveis a les Persones en resposta a una petició que jo li havia adreçat uns dies abans, únicament s’havien executat durant els anys 2010 i 2011 els treballs previs d’execució de les bases del camí principal per un valor total de 91.715,77 €, que no es van liquidar fins el febrer de 2013. És a dir, segons la informació oficial facilitada en el seu moment pel govern municipal, Torra va executar durant els anys  2010 i 2011 tan sols el 2% de la inversió prevista per a aquest bienni.

D’altra banda, segons la informació facilitada en la mateixa comunicació i per la regidora de Salut al ple municipal del 3 de desembre de 2013, durant els anys 2012 i 2013 es van executar 22.000 € per rehabilitar la capella, 588.351 € per la pavimentació i millora dels elements urbans del cementiri, 558.313 € en concepte de reordenació de la carretera del mig i construcció de nous nínxols, 245.493 € més per a una altra fase de nínxols i 1.388.615 € per a l’aparcament. Aquestes obres, que s’haurien hagut d’executar en la seva totalitat al bienni 2010-2011 sumen 2.802.772 €.

Aquesta és la realitat de les xifres, totes provinents d’informació oficial. Ara, qui vulgui, que tregui les seves pròpies conclusions.

24 de gener de 2016

Contra el clientelisme: reglament de cessió de locals

Els 16 anys de bustisme a Sabadell són la història del “amb mi o contra mi”, la història d'aïllar les entitats crítiques –o les persones crítiques dins de les entitats– i elevar les entitats afins i els aduladors. Són la història de fomentar els presidencialismes, d'anomenar-los “amic” en els discursos, de fer sentir importants els representants de les entitats, no les entitats com a col·lectiu.

Així es va anar construint una xarxa clientelar que algun dia caldrà analitzar a fons, un teixit de protagonismes que va tenir com a principal conseqüència el rebuig de la cultura de l'associacionisme de base i l'empobriment de les relacions ciutadanes.

En aquest context de control social, l'any 2009 el PSC va decidir unilateralment cedir un local a l'Associació Llatinoamericana de Sabadell, fet que va suscitar la reacció immediata d'altres col·lectius de persones immigrades, que es van començar a organitzar com a FAIV, i de la major part de l'oposició municipal. Cal recordar que aquesta entitat, fins llavors pràcticament desconeguda, estava vinculada a Fedelatina, una entitat tutelada pel socialista Josep M. Sala, un dels mentors i protectors de Manuel Bustos.

L'operació havia estat tan descarada i tan partidista que el PSC va haver de rectificar i va retirar la cessió abans que s'arribés a materialitzar. 

El Ple municipal del març de 2009 va aprovar una moció, a proposta de CiU, per tal d'elaborar un Reglament de cessió de locals públics, amb la finalitat de poder establir criteris objectius i transparents per determinar a quines entitats i en quines condicions es cedien els locals de titularitat municipal.

Han passat més de 6 anys des d'aquell mandat del Ple i, malgrat es va treballar una proposta de reglament, el PSC mai no el va voler portar a debat i a aprovació perquè mai no els va interessar tenir criteris més enllà dels seus interessos clientelars.

Acabar amb aquesta situació de discriminació, opacitat i caciquisme és imprescindible per recuperar la confiança de les entitats, preservar la seva independència i posar en valor l'associacionisme, alhora que es fa una gestió acurada i transparent dels locals municipal, que en definitiva són béns públics que s'han de gestionar amb rigor i fugint de tot favoritisme.

Contra el clientelisme: Reglament de cessió de locals ja!

Comiat, ple municipal 9 de juny de 2015

Vaig arribar fa 8 anys a aquest ple en un moment en què regnava el més pur estil Bustos, amb una ocultació total de la informació i l’obstrucció de la feina de l’oposició. És clar que en el mandat anterior, gairebé no n’hi havia hagut d’oposició, només l’Entesa per Sabadell plantava cara.

Vaig viure en els primers anys situacions que mai no hauria imaginat, com el ja famós canvi de vot del Jordi Soriano sobre el Castell de Can Feu, les contínues demostracions de clientelisme i caciquisme i aquells sermons interminables de l’alcalde al ple municipal on no teníem més remei que escoltar-lo.

Des del primer dia vaig portar malament unes quantes coses: la inutilitat del debat del ple per fer canviar algú d’opinió, constatant que tot estava cuinat prèviament; la manca de compromís de molts regidors –de govern i d’oposició–, que feia que de tant en tant calgués patir pel quòrum a les reunions oficials; i, sobretot, el menyspreu de molts pel ple i per les reunions, on es passaven tota l’estona mirant el mòbil –ara també les tablets.

A la vegada, aquells primers anys tenia la sensació de fer un aprenentatge continu, al costat de l’Isidre Soler, que dedicava cada minut a demostrar que es podia fer política d’una altra manera i que teníem molt camp per recórrer des de l’oposició.  

Vaig aprendre que hi havia moltes ciutats, molts submóns, que Sabadell no es pot entendre sense les diferents peces. Vaig aprendre a preguntar, a preguntar-ho tot, a llegir-ho tot, a mirar tots els papers dels expedients.

Aquest aprenentatge me l’emporto i ja forma part de la meva història, només això ja justifica la recomanació que faig a tothom de dedicar una part del seu temps a la política institucional, a aprendre de la ciutat.

El segon mandat he tingut el privilegi de viure en primera línia l’enfonsament del regnat Bustos, de veure com anaven caient les peces del seu univers mafiós.

El 27 de novembre de 2012 queda a la meva memòria com una data clau per la ciutat, el dia que vam començar a recuperar la nostra capacitat de governar-nos, el dia que més d’un devia començar a triturar papers i a patir pel seu futur.

Ara mateix coneixem només una petita part del que acabarem sabent del Cas Mercuri, però ja tenim la primera sentència condemnatòria. No puc deixar de denunciar, un cop més, en aquesta darrera intervenció en el Ple, que l’alcalde Sánchez ha incomplert els acords democràtics i ha permès que els imputats per corrupció continuessin cobrant un sou públic fins esgotar el mandat.

El PSC no ha sabut canviar el seu joc i així els hi ha anat.

Ara per fi, quan acabi aquest ple, podrem deixar de portar aquesta samarreta.

En el meu pas per l’Ajuntament he tractat amb molts treballadors i treballadores que han facilitat la meva feina –i amb altres que no, cal dir-ho. En aquest sentit, vull agrair especialment l’atenció i el tracte de les persones que treballen a Secretaria, Alcaldia i Intervenció.

També vull deixar constància de l’agraïment a la gent de l’Entesa, per acompanyar-me i fer-me sempre confiança, als meus companys al grup municipal, l’Isidre Soler, el Juli Moltó i el Maties Serracant, i molt especialment al Sebastià Ribes pel seu suport incondicional.

Sense ells tot plegat hauria estat molt difícil.

Acaba aquí aquesta aventura i només puc acabar desitjant molt bona sort als que la començaran el proper dissabte i sobretot, bona feina i molt d’encert per fer una ciutat més justa i més solidària.

(imatge de Juanma Peláez / NacioSabadell.cat)

El somni de la unitat de l’esquerra

Cada cop que s’apropen eleccions municipals els i les votants d’opcions d’esquerres tenen el somni recurrent de la unitat de l’esquerra i els partits polítics entren en el joc de fer discursos i proclames a favor d’aquesta unitat.  

Enguany, l’Entesa per Sabadell no ha volgut entrar en aquest joc estèril. Des d’una posició realista i honesta hem explicat que la nostra opció és reforçar l’espai alternatiu d’esquerres, un espai que pivota sobre un codi ètic d’obligat compliment (cal dir-ho, perquè tenir-lo no vol dir complir-lo) i en la defensa de propostes alternatives des del que s’ha vingut anomenant la “nova política”.

Reafirmar aquest espai és interpretat interessadament per alguns com un trencament de la unitat, com si fos que aquesta unitat existís. Així mantenen la il·lusió de la ciutadania i es reforcen amb el “jo no he estat qui ha trencat” aprofitant la bona fe de bona part de la ciutadania.

Però per trencar una cosa cal que existeixi. És possible la unitat de les esquerres a Sabadell? En la meva opinió, rotundament no. I no es tracta de personalismes, capelletes o purismes, no ens equivoquem, el que ens separa són dues maneres completament diferents d’entendre la política. La política de partit –en el sentit clàssic del concepte–, de carrera professional, de pactisme, versus una pràctica política ciutadana amb renovació de persones i d’idees i posant sempre per davant els interessos de la ciutat i no els de les organitzacions polítiques o dels càrrecs electes.

L’Entesa, com la resta de les Candidatures Alternatives del Vallès, la CUP o moltes altres candidatures que han anat sorgint arrel del país, no contribuirà a crear una falsa il·lusió de la unitat sense projecte. En canvi, treballarà dia a dia per la unitat de l’espai alternatiu i per atreure nous sectors crítics amb la política de despatxos, una unitat que en el cas de Sabadell ara com ara passa per l’enfortiment i l’ampliació de la Crida per Sabadell.

El repte de la Crida és, doncs, recollir l’experiència de 15 anys ininterromputs d’oposició contundent i propositiva de l’Entesa a l’Ajuntament i l’experiència dels darrers anys de presència de la CUP al Parlament, alhora que incorpora moltes veus noves, persones que sovint aporten experiència organitzativa perquè formen part d’altres col·lectius, però que no han participat a la política institucional. És un projecte col·lectiu, que va avançant, però que continua obert a noves confluències.

Amb la feina de tothom convertirem aquest repte en l’oportunitat per portar una proposta alternativa sòlida a l’Ajuntament.  Molt està per fer, però gairebé tot és possible.

Cas Mercuri: un any després continua la doctrina Bustos

Un any després que sortís a la llum la investigació sobre el Cas Mercuri, amb greus imputacions per delictes contra l’administració pública, cap dels regidors i regidores del PSC ha abandonat la doctrina Bustos, cap se n’ha separat ni un sol centímetre. Tots, el nou alcalde inclòs, continuen defensant l’obra de govern i les decisions i accions desenvolupades en el període investigat, malgrat cada cop és més evident que les imputacions estan més que justificades.

El motiu probablement cal cercar-lo en el propi sumari. Els noms de Cristian Sánchez, la nova regidora Anna Carrasco, o la parella de la tinenta d’alcalde Marta Farrés, apareixen entre els beneficiaris de la trama de favors protagonitzada per Manuel Bustos. I no és pas forassenyat pensar que altres noms no hi apareixen perquè han tingut la sort que els favors no es van explicitar per telèfon o que eren anteriors a les dates de les escoltes.

La llarga mà de Bustos continua exercint el poder. Si més no, ell mateix gaudeix d’un càrrec a la Diputació que li permet cobrar ni més ni menys que 85.400 € anuals –a més de la percepció com a regidor- i els altres dos imputats, Paco Bustos i Joan Manau, s’han convertit en assessors a l’Àrea Metropolitana, una entitat que destina 2 milions d’euros anuals als sous de personal eventual designat a dit pels partits polítics.

Aquestes pràctiques vergonyants, que permeten que els partits –especialment el PSC i CiU– tinguin una extensa xarxa d’alliberats pagats amb diners públics, és un dels elements més denunciables de l’actual sistema polític, en què les elits polítiques primen la fidelitat i l’afinitat política –en altres paraules, tenir el carnet– per sobre de les qualitats i actituds professionals a l’hora d’accedir a les places de responsabilitat a l’administració pública o a l’hora de premiar amb places eventuals i de lliure designació.

Cal reconèixer que sr. Manuel Bustos és un mestre en l’art de la col·locació. Només cal fixar-nos en la sentència a favor de la secció sindical de CCOO l’any 2009, que havia denunciat la contractació sense cap tipus de concurs de 16 treballadors i treballadores que anteriorment havien estat personal de confiança. O bé fer un repàs de les darreres llistes electorals del PSC o de l’executiva de la seva agrupació local, per comprovar com la major part dels seus integrants, si actualment no exerceixen com a regidors, “treballen” en algun organisme públic o al propi Ajuntament, on han arribat de la mà del sempre atent Manuel Bustos.

Aquesta xarxa, amb una clara equiparació a les pràctiques mafioses, és la que ha permès que durant més de 14 anys l’estil Bustos regnés. El silenci davant de la mala praxi, la complicitat –per acció o per omissió– de tants regidors de confiança, càrrecs de confiança, tècnics de confiança... és terreny abonat per al delicte. El convenciment de què tothom té un preu i la capacitat de trobar-lo té unes conseqüències dramàtiques en un món –el de la política institucional– que actualment està denigrat, empobrit èticament, pervertit, perquè està ocupat en gran part per persones sense escrúpols, amb un nul interès pels projectes col·lectius i un interès molt marcat per la seva carrera individual o partidista.

La incapacitat del PSC de fer neteja i iniciar una nova etapa lliure del bustisme serà la seva fi. Amb la renúncia de Manuel Bustos tenien una oportunitat per fer foc nou, però l’han desaprofitat. Refermant-se en les decisions de l’etapa anterior i actuant amb prepotència en les decisions noves, per exemple negant-se a consensuar un nou director per Ràdio Sabadell i menyspreant els consells d’administració de les empreses municipals, l’alcalde Joan Carles Sánchez i els seus regidors estan immersos en un espiral que preveu un futur més que incert. 

Un any després de l’esclat del Cas Mercuri la situació de l’Ajuntament és més que preocupant. El govern és el mateix. Part de l’oposició no va tenir la valentia d’encarar una moció de censura per fer net i acabar amb tota sospita de corrupció. La ciutat en patirà les conseqüències durant molt de temps, però alguns en seran més responsables que altres.

Manuel Bustos ja no és l'alcalde

Manuel Bustos ja no és l’alcalde. Primer es va apartar uns centímetres, després va tornar, però finalment ha hagut de renunciar i ara el ple ha votat un nou alcalde, Juan Carlos Sánchez, únicament amb els vots de grup socialista.

Es posa així un punt i seguit a una etapa de gairebé 14 anys de mal govern, que deixa com a herència una ciutat grisa, apàtica, que ha perdut gran part del seu sentit crític, com a conseqüència d’una estratègia reeixida per destruir la participació real, amagant-la rere la creació de consells presumptament participatius; establint relacions clientelars amb les entitats; i perseguint i criminalitzant tot tipus de discrepància.

Una etapa que ha acabat amb la imputació –minimitzada en tot moment pel PSC– de Manuel Bustos, tres regidors, tres càrrecs de confiança i el cap de la policia municipal per delictes contra l’administració pública en el Cas Mercuri. Un llarg procés, que ha propiciat l’acció unitària de l’oposició i ha forçat finalment la renúncia a l’alcaldia, malgrat els imputats Manuel Bustos, Paco Bustos i Joan Manau, mantinguin indignament l’acta de regidor i romanguin al consistori sense cap altra obligació que la d’assistir al ple municipal un cop al mes.

El nou vell escenari que va començar el 5 de març ve protagonitzat per un alcalde que és un clar exponent de la continuïtat de l’Estil Bustos. L’hereu del bustisme ha estat 14 anys la seva mà dreta, ha estat també el portaveu socialista durant molts anys i la persona en qui Manuel Bustos va confiar com a alcalde accidental.

Juan Carlos Sánchez és l’alcalde accidental que va negar-se a cessar els càrrecs de confiança imputats quan ho va exigir el ple municipal, motiu pel qual va ser reprovat pel conjunt de l’oposició. I és també qui els ha renovat –tret de Montserrat Costa– un cop ha estat investit alcalde. És el mateix que dissabte passat, malgrat dir que seria “l’alcalde de tots”, va anar als jutjats a donar suport a Manuel Bustos.

El nou alcalde porta una motxilla molt pesada i encara que vulgui canviar alguna cosa de lloc i fer algun gest més o menys públic, per ara no està disposat a emprendre l’operació de regeneració democràtica que necessiten tant l’Ajuntament com la ciutat.

La regeneració comença inevitablement perquè tots els imputats abandonin l’Ajuntament i deixin de cobrar diners públics. Regenerar significa també fer net a l’estructura municipal, no deixar res sota les catifes. I per això cal anar més enllà i emprendre mesures absolutament transparents per recuperar el funcionament municipal des de baix, des de la funció pública com a garantia de dedicació al servei públic, d’eficàcia i d’austeritat.

La regeneració ha de passar per la humilitat i l’honestedat. Per posar l’interès públic per davant d’interessos personals i partidistes, per establir relacions horitzontals amb les entitats de la ciutat, fugint del clientelisme, per respectar la pluralitat de l’Ajuntament, de la ciutat i dels mitjans de comunicació.

La regeneració passa per renunciar a moltes de les polítiques que han caracteritzat els governs Bustos durant catorze anys, en definitiva, per tornar a generar confiança en la cosa pública, és a dir, per tornar a l’arrel de la democràcia, de la democràcia real, és clar!

Sabadell, 11 de març de 2013

El fracàs econòmic dels governs Bustos

El decret llei 4/2012 ha tingut la virtut de confirmar el que des de l’Entesa venim denunciant des de l’any 1999: la gestió irresponsable del diner públic dels successius governs encapçalats per Manuel Bustos, en connivència amb altres grups municipals. En aquests 12 anys han aconseguit ni més ni menys que passar d’unes finances sanejades a unes finances hipotecades.

Però el fet d’arribar a aquesta situació de l’economia municipal no ha estat per una qüestió d’atzar. Han gastat alegrement, malbaratant els diners de la ciutat amb despeses innecessàries i fent inversions de dubtosa viabilitat. En el millor dels casos, pensant que l’escenari de bonança duraria sempre. Sense cap previsió per afrontar situacions difícils, per disposar de liquidesa quan no arribessin els diners d’altres administracions.

La pràctica d’aquests anys ens situa en l’actualitat, amb 25 milions d’euros de factures impagades. El pla d’ajust aprovat en el darrer ple posa de manifest el fracàs de la política pressupostària de Manuel Bustos i també de la seva capacitat negociadora, de la relació amb la Generalitat per aconseguir els recursos necessaris per a la ciutat. Un fracàs, en definitiva, de la política municipal, per nosaltres la política amb majúscules.

Perquè fer política és diàleg, és arribar a acords, negociar, no plegar-se a la voluntat de les administracions que ens deuen diners, però per damunt de tot és administrar de manera responsable els diners dels ciutadans i ciutadanes. Si haguessin sabut fer política, ara no estaríem parlant d’un pla d’ajust que hipoteca l’Ajuntament durant 10 anys.

Ara, la ciutat haurà de finançar aquest fracàs, els comptes estaran intervinguts durant 10 anys i haurem de pagar un interès del 5% per un crèdit que permeti fer front a les factures del 2011. Les condicions les posa Madrid i, com sempre, “guanya la banca”.

En síntesi, tenim 4 milions de dèficit del 2011 i 25 milions de deute als proveïdors. Fa vergonya haver arribat a l’extrem de demanar crèdit per pagar factures de despeses ordinàries. Només Badalona i Vilanova ens superen en el rànquing dels que més deuen. Mentre, hi ha altres ajuntaments com Terrassa o fins i tot Barcelona que no deuen factures. Ciutats que no hauran de patir els efectes d’un pla d’ajust, ciutats que tindran més marge per encarar el futur.

El pla d’ajust de Sabadell és més del mateix, no fa una aposta real per canviar de política. Un error en un moment en què és ineludible un canvi radical de visió que difícilment aquest govern pot liderar. Caldria definir clarament què és prioritari, què és el que necessiten els ciutadans i ciutadanes, sobretot els que pateixen situacions de precarietat.

Aquest pla tindrà efectes negatius sobre els treballadors municipals, que ja estan patint altres retallades, però, en canvi, no toca els sous dels càrrecs polítics i contempla la reducció de només el 25% dels càrrecs de confiança.

D’altra banda, aposta per pujar impostos sense oferir més serveis, una política que és merament recaptatòria. A més, preveu ingressar 12 milions d’euros més pel 2013 gràcies a pujades d’impostos, 12 milions i mig pel 2014 i gairebé 13 milions a partir del 2015. Si bé l’any 2013 una part (3 milions i mig) prové de l’IBI extraordinari imposat pel govern espanyol. Tot fa preveure doncs que per mantenir l’augment d’ingressos els propers anys s’aplicaran increments molt per sobre de l’IPC, fent recaure als ciutadans els plats trencats de la mala gestió.

El pla contempla tímidament la recuperació per part de l’estructura municipal de tasques ara privatitzades, però es queda en un parell de casos amb poca incidència, en un camp en què es podrien arribar a estalviar molts diners invertint la tendència privatitzadora i recuperant serveis de gestió directa.

En definitiva, aquest és un pla d’ajust, encara molt genèric, que no suposa un canvi fonamental en la política del govern del PSC. Un govern que no ha sabut gestionar la crisi i tampoc no sap governar sense malbaratar. Un govern que no té cap altre recurs que traspassar la seva gestió irresponsable a la butxaca dels sabadellencs i sabadellenques.

Sabadell, 2 d'abril de 2012

[Publicat al Diari de Sabadell i a isabadell.cat el 10 d'abril de 2012]

Un pressupost gens creïble

El debat del pressupost hauria de ser un espai per abordar els reptes que tenim com a ciutat, les necessitats de la ciutadania i la manera d’oferir els millors serveis públics des de l’Ajuntament, d’establir les línies centrals de les polítiques municipals.

Tanmateix, el govern municipal ha plantejat un debat de pressupostos que es basa merament en estimacions, perquè encara es desconeix quines seran les aportacions de la Generalitat a l’Ajuntament, i encara menys quines intencions tindrà el Sr. Rajoy.

No és realista, no és responsable i no és creïble tirar endavant un pressupost amb tantes incògnites, amb tantes incerteses, en un moment en què i cal ser molt curós amb les despeses i ajustar-les a les necessitats reals de la ciutat.

Per això, l’Entesa per Sabadell va demanar a l’alcalde que prorrogués el pressupost de 2011 fins que es resolguessin les incerteses econòmiques i poguéssim fer un pressupost molt més realista, una opció que han pres altres municipis, perquè no té cap mena de sentit aprovar un pressupost basat en la “intuïció”, tal i com va firmar el Tinent d’alcalde Sr. Ramón Burguès. Una pròrroga però que no va ser acceptada.

Així, el pressupost que va aprovar inicialment el PSC, amb l’abstenció del PP i EUiA, no és un pressupost creïble perquè no sabem quins ingressos rebrem de les altres administracions, però també per altres especulacions, com ara estimar 2,5 milions d’euros d’ingressos per l’ICIO, que aquest any amb prou feina ha arribat al milió i mig. Però, de fet, l’objectiu del govern de Manuel Bustos no és pas fer un pressupost creïble, sinó complir el tràmit. Després ja l’aniran modificant, com ho demostra la pràctica dels darrers anys, en què el pressupost final s’ha incrementat de l’ordre del 60% respecte de l’aprovat inicialment.

D’aquest pressupost pel 2012 no compartim la disminució de les actuacions de protecció i promoció social o els programes de promoció social: nova ciutadania, cooperació i solidaritat, o joventut, mentre s’hi destina un excés de recursos a la direcció de drets civils i ciutadania, entre altres coses per un comissionat o un tècnic auxiliar de protocol. I no acceptem la retallada de més d’un milió d’euros en personal, que implicarà un retrocés en els drets laborals dels treballadors i treballadores municipals.

D’altra banda, xifren el programa d’inversions en 11,5 milions d’euros, el 6% del pressupost, però les inversions reals amb prou feines seran de 5 milions. No hi haurà diners per projectes com la Ciutat de la Música, això sí, després de gastar més d’1,5 milions d’euros en projectes, comissionats i gratificacions.

En canvi, sí que qüestionem que pràcticament l’únic projecte pel que han aconseguit inversió externa sigui un projecte tan negatiu per a la ciutat com el Complex Olímpia. Una inversió que implica la cessió durant 50 anys a la Federació Catalana de Futbol, que privatitzarà l’ús d’un equipament que és de tota la ciutat.

Davant d’una proposta de pressupost continuista, des de l’Entesa per Sabadell vam fer arribar tot un seguit de propostes d’estalvi, d’austeritat, que l’equip de govern un cop més ha rebutjat. Una austeritat que defensem des de l’any 1999, també en èpoques de bonança quan hi havia més ingressos, perquè els diners públics han de ser administrats des de la responsabilitat i destinar-los a serveis a la ciutadania.

En aquest sentit, un petit pas ha estat l’eliminació de les flors dels fanals, que en els darrers cinc anys han costat un milió tres cents mil euros. Amb aquesta mesura, cada any estalviarem 240.000 euros, que, per posar un exemple, és gairebé el doble del que li costa l’SCAI a l’Ajuntament.

Però amb això no hi ha prou, hi ha moltes més mesures d’estalvi que no afecten els serveis, però que el govern no aplicarà: mesures de reducció de càrrecs de confiança, de les retribucions dels càrrecs polítics, eliminació de propaganda institucional, restricció de contractacions externes, etc.

En definitiva, aquest és un pressupost sense credibilitat perquè gran part dels ingressos es basa en xifres incertes i estimacions sense cap base. Un pressupost sense novetats, continuista, que no fa esforços reals per reduir la despesa innecessària i concentrar-se en les necessitats de la ciutat. Un pressupost opac perquè, un cop més, el temps mostrarà que el resultat final poc tindrà a veure amb el que es va aprovar el 13 de desembre.

[Article publicat al Diari de Sabadell el 28/12/2011]

SCAI: El servei integral

Sabadell disposa des de l’any 1994 d’un servei d’atenció especialitzada a les persones immigrades, que va néixer a partir de la iniciativa pionera de diferents entitats i que porta el nom d’SCAI (Servei Ciutadà d’Acolliment als Immigrants).

Aquest servei ha esdevingut el punt de referència per al col·lectiu immigrant, que sovint hi arriba per tramitar la documentació d’estrangeria, però hi troba un suport emocional i tot un seguit d’activitats d’acollida i acompanyament.

La singularitat de l’SCAI respecte dels serveis d’atenció de la major part de ciutats del nostre entorn, rau en dos elements clau: el seu abordatge integral de tots els aspectes relacionats amb la immigració, i el valor afegit del voluntariat que ha anat generant, un volum del voltant de 40 persones.

A l’SCAI treballen actualment cinc professionals, dos dels quals especialitzats en l’assessorament legal, i una en els programes de sensibilització batejats com “L’SCAI cap enfora”. Però aquesta plantilla s’incrementa espectacularment amb el voluntariat que hi dedica moltes hores a col·laborar, des de la societat civil, en l’acollida i activitats de coneixement de la ciutat i l’entorn. Aquest plantejament que combina la tramitació dels papers tan necessaris per obtenir seguretat jurídica, amb la dimensió humana de l’acollida, és un dels factors que, sense cap mena de dubte, han contribuït decisivament a fer de Sabadell una ciutat amb poca conflictivitat al voltant del fenomen de la immigració.

Ara, però, la continuïtat de l’SCAI i del model que s’havia consolidat a Sabadell està en risc per la decisió unilateral i soterrada del govern municipal de convocar un concurs públic per adjudicar el servei d’assessorament jurídic. Una notícia preocupant per diferents motius: el trencament per part del govern del consens que s’havia anat teixint al voltant de les polítiques que afecten el col·lectiu d’immigrants, el menysteniment de les entitats d’immigrants i dels usuaris del servei, la fragmentació del model integral del qual, d’entrada, només surt a concurs la part d’assessorament jurídic, i, molt previsiblement, la desaparició de l’SCAI perquè es retira la subvenció anual que suposa la part més gran del seu pressupost.

Les explicacions per imposar aquest canvi de model no són gens clares. El govern del PSC per una banda diu que l’SCAI fa un bon servei, però és evident que, per l’altra, són els responsables de l’abandonament del model actual. Per un costat retiren una subvenció de 125.000 euros, però per l’altra volen convocar un concurs per 59.000 euros però només per una part del servei actual. El que ens preguntem és per què, davant de possibles dificultats internes de l’SCAI, en comptes d’intentar trobar alguna solució i aplicar-ne millores, decideixen tirar pel dret i presentar com a fet consumat la convocatòria d’un concurs que és de coneixement general que difícilment guanyaria l’SCAI.

Però el problema va més enllà. Encara que l’SCAI guanyés aquest concurs, que només preveu un advocat a jornada completa i un tècnic a mitja jornada, qui garantiria que es presta la resta de servei que durant 18 anys ha fet l’SCAI? Un servei que l’any 2010 va fer prop de 20.000 atencions! Aniran aquests immigrants que encara no estan gaire arrelats a la ciutat al cursos del Consorci de Normalització Lingüística? No, no tenen cursos adequats al seu nivell. Aniran aquests immigrants a les escoles d’adults? No, no tenen recursos per fer l’alfabetització més bàsica. Aniran aquests immigrants als serveis socials normalitzats? No, en part per desconfiança, en part per la pròpia saturació dels serveis socials. Donarà l’administració el suport emocional que ara dóna l’SCAI?

Per tant, si la feina que fa l’SCAI, a partir de l’1 de gener no l’assumeix ningú, Sabadell haurà perdut no només una entitat pionera en l’atenció integral i gratuïta a les persones immigrades, sinó, sobretot, un plantejament ciutadà i social que ens havia valgut l’etiqueta de ciutat acollidora, que havia entès que les polítiques socials són la millor inversió per garantir la cohesió social.

L’única solució en aquest moment és no convocar el concurs i renovar la subvenció a SCAI per al proper any. I després, abordar el futur del model d’acollida de Sabadell amb serenitat i amb la participació de totes les parts implicades: govern, grups municipals, SCAI, voluntariat, i entitats que representen el col·lectiu immigrant. La pilota ara mateix la té l’equip de govern i esperem que la jugui amb prou intel·ligència sense perdre de vista l’objectiu de la justícia social.

De mentides i floretes als fanals

Cinc anys denunciant la despesa absurda i desmesurada de les flors als fanals i finalment van i ens fan cas. Però fins i tot quan tenen un gest d'austeritat, un bri de sentit comú, fins i tot llavors han de mentir descaradament.

M'explico: 

2006: Cost d'insal·lació 310.000 euros

2007-2010: 240.000 euros anuals

Això suma ni més ni menys 1.270.000 euros!!

A partir de juny de 2010 es perd el rastre de les contractacions. Davant d'aquest buit, el 10 d'octubre demano a l'alcalde per escrit quan es va aprovar la nova prórroga o concessió. Vuit dies després, encara no tenim resposta (malgrat en teoria han de contestar en quatre dies, però a vegades es descompten, pobres!), però, en canvi, sense dir ni ase ni bèstia el dia 13 comencen a enretirar les polèmiques jardineres.

I... aquí ve la mentida: el regidor Paco Bustos afirma que l'Ajuntament estalviarà 28.000 € anuals amb aquesta mesura. I llegint la lletra petita, sembla ser que vol dir que en els darrers mesos el manteniment el feia l'Ajuntament i per això era molt més barat. Llavors, Sr. Bustos, es pot saber com justificava l'empresa concessionària un contracte de 240.000 euors anuals?

Tanquem files contra els desnonaments

Des de fa temps, diferents moviments socials i entitats –entre els quals la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca- han vingut alertant de les injustícies que es produeixen cada dia a causa de l’actual regulació hipotecària, han anat generant un estat d’opinió i han forçat que aquest tema s’incorpori a l’agenda política i que es comenci a abandonar el discurs de què es tracta de problemes particulars amb les entitats bancàries.

A Sabadell, el ple municipal del mes de febrer d’enguany ja va aprovar per unanimitat una moció presentada per l’Entesa per Sabadell, que sol·licitava al govern de l’Estat la incorporació de la dació en pagament a la legislació hipotecària; instava a aplicar mesures per paralitzar els desnonaments; i encarregava al Consell Assessor de l’Habitatge possibles mesures a nivell municipal per evitar desnonaments i garantir el reallotjament en cas necessari.

Al setembre, amb la intenció de fer una passa més, l’Entesa per Sabadell va presentar una moció sobre les mesures d’abast municipal, però la vam deixar sobre la taula per afavorir un acord ampli. Així, al ple del mes d’octubre, quatre grups municipals –Entesa per Sabadell, PSC, ICV i EUiA- vam proposar conjuntament una moció elaborada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, amb la confiança de què la resta de grups amb representació també s’hi afegissin.

Volíem aconseguir l’acord al voltant d’un tema molt sensible, que afecta a molts ciutadans i ciutadanes que viuen moments molt difícils, un problema que ultrapassa les barreres de la privacitat, de la família, de l’entorn, que esdevé un veritable problema social que requereix la implicació i la solidaritat del conjunt del ple municipal, de tota la ciutat. Consideràvem –i encara ho pensem– que la moció abordava un d’aquells temes en què la societat ha de tancar files, que ha de tenir el màxim consens polític i social.

Però, malauradament, la unanimitat no va ser possible. Els grups municipals de CiU i del PP no van ser sensibles a la proposta d’un conjunt de mesures que, des del municipi, poden contribuir a frenar les execucions hipotecàries i, en cas que aquestes no es puguin evitar, poden oferir una resposta ràpida a les famílies afectades.

L’acompanyament i assessorament legal en els diferents tràmits i negociacions, la mediació, l’atenció dels serveis socials, o la informació sobre els recursos que ofereixen diferents administracions, són actuacions que es poden promoure des dels serveis municipals per fer costat a les persones afectades. No només perquè una atenció professional pot evitar que es dugui a terme el desnonament, sinó també perquè aquestes persones rebin una atenció més càlida en una situació crítica, puguin expressar els seus dubtes i preocupacions i ajudar a resoldre’ls.

Però l’Ajuntament també pot fer més coses. Pot instar novament les administracions supramunicipals a aprovar moratòries o implementar mesures per paralitzar desnonaments. Pot declarar abusives les clàusules dels contractes hipotecaris. Pot sol·licitar informació estadística als jutjats. Pot convocar els responsables de les entitats bancàries per mirar de buscar solucions.

En definitiva, Sabadell, sola, no podrà canviar les lleis, però això no vol dir que haguem de renunciar a fer-ho, podem demanar-ho i lluitar perquè aquesta demanda es faci realitat. I, sobretot, podem actuar en molts fronts diferents en una situació social que es pot qualificar d’emergència.

En els propers mesos haurem d’estar atents per veure com s’apliquen aquests acords, com es desenvolupen nous instruments de coordinació i de seguiment dels diferents casos, com s’ofereix tot el suport a les persones afectades. Com, amb la implicació de la ciutat i el compromís de l’Ajuntament, Sabadell pot arribar a ser una ciutat lliure de desnonaments.

Sabadell, 10 d’octubre de 2011

(article publicat al Diari de Sabadell el 12/10/2011) 

També podeu veure la meva intervenció de presentació de la moció a youtube

Retallades insensibles

Les retallades en el sistema de sanitat pública han deixat a molts milers de ciutadans i ciutadanes sense assistència aquest estiu en els seus CAPs. Això té conseqüències molt negatives sobre els usuaris afectats, que, casualment no són mai els del centre de les ciutats, sinó els de zones més perifèriques o pobles petits.

Per començar, aquestes persones no reben l'atenció del seu propi metge o infermera, dels professionals que coneixen cada cas, però, a més, no poden demanar cita amb antel·lació, perquè quan són desplaçats a un altre CAP passen a ser considerats transeünts. D'altra banda, s'han de desplaçar, a vegades molts quilòmetres, i ningú no s'ha preocupat de garantir el transport públic. I, tenint en compte que els usuaris no han estat avisats d'aquests canvis, excepte que hagin anat expressament al CAP a llegir el cartell que hi ha a la porta, es produeixen desplaçaments innecessaris.

Però el més greu és potser que moltes d'aquestes mesures no són provisionals. Per exemple, la major part de CAPs de Sabadell ja no tornarà a obrir els dissabtes i l'únic que obrirà en horari nocturn no tindrà servei de pediatria. Per tant, anem enrere, tornem a posar pressió a les urgències hospitalàries, després d'anys en què se'ns deia que aquestes eren només per als casos realment greus.

Tot plegat, forma part d'un vertiginós procés de regressió dels drets socials, d'una política neoliberal que tot just comença a imaginar mesures per limitar la despesa pública i afavorir descaradament els serveis d'iniciativa privada. I en aquest lamentable escenari, es fa palesa la manca de sensibilitat política davant les moltes protestes i accions reivindicatives, i l'escassa reacció de la major part dels Ajuntaments catalans que semblen acceptar amb ressignació les retallades.

Reaccions infantils que no porten enlloc

Un dimarts qualsevol, al que anomenarem dia 1, l'Entesa per Sabadell emet un comunicat de premsa denunciant les retallades que afectaran 15 CAPs del Vallès i que, a més de crear prejudicis als usuaris dels centres afectats, suposarà més pressió sobre els que queden oberts i sobre el servei d'urgències de l'Hospital Taulí.

L'endemà -el dia 2- el secretari de política municipal del PSC apareix als mitjans mossegant l'Entesa. Diu que el PSC està al costat de l'Ajuntament (suposem que vol dir del govern municipal) i de l'alcalde i es concentra en atacar l'Entesa.

La reacció és infantil i no porta enlloc. No explica quines accions ha fet l'alcalde o el govern municipal davant del govern de la Generalitat. No explica per què no tenien coneixement de les mesures -o això diuen- ni si han protestat per haver estat ignorats en aquestes importants decisions. En comptes de buscar complicitats per traslladar una preocupació conjunta a la Generalitat en un tema tan sensible com la sanitat, salta com una molla contra una part del consistori. Criatures! Que la sanitat és competència de la Generalitat, no pas de l'Entesa!

Un episodi qualsevol del nostre dia a dia, que posa de manifest una escassa capacitat de fer política i de liderar la ciutat. Amb aquest panorama, una vegada més, va ser l'Entesa per Sabadell qui va haver de prendre la iniciativa per promoure una declaració institucional de l'Ajuntament per defensar la sanitat pública. Això sí, sense CiU, és clar.

Tirar-se els plats pel cap, o el trencament del grup municipal ICV-EUiA

El grup municipal que porta més guionets: ICV-EUiA-Entesa hauria de correspondre a la candidatura del mateix nom que agrupa dues formacions polítiques i que es va permetre utilitzar també el terme "Entesa" que, voluntàriament o no, a Sabadell porta moltes confusions.

Doncs bé, aquest grup municipal de moment no existeix, és l'únic que no ha estat formalment constituït, perquè s'ha donat la circumstància (per dir-ho d'alguna manera) de què la cap de llista (d'ICV) i el número 2 (independent) van presentar el document de constitució del grup únicament amb els seus noms i, poca estona després, la número 3 i el número 4 (tots dos d'EUiA) van presentar un nou document amb els noms de tots quatre, però signat únicament per dos, que proposa que la portaveu del grup sigui la número 3.

Resultat: de moment, ni pels uns ni pels altres, el Secretari considera que les coses no estan clares i els dóna temps fins el 5 de juliol per constituir-se com cal, cosa que no sembla pas fàcil.

El que sorprèn és que els membres d'una coalició tan acostumats a negociar acords electoral i que són capaços de discutir durant hores pel gruix d'una ratlla verda, no establissin prèviament qui seria la portaveu del grup. I, en cas de dubte, també sembla raonable que fos la cap de llista, o almenys a la majoria de la gent li semblaria raonable, no?

I sorprén sobretot perquè el trencament pot tenir conseqüències de gran calat sobre la respresentativitat a la institució, l'economia del encara no constituït grup o el protocol municipal. En un sistema en què tots els drets i deures dels grups municipals s'estableixen en funció dels vots obtinguts, què caldria fer en aquest cas? Dividir salomònicament els vots en dues parts iguals? I quin seria el grup més petit? I, encara més, tenen dret a ser dos grups? Les respostes aviat.

Per a una immensa minoria

Els resultats de les municipals del 22M han provocat més d'una depressió pel panorama general de dretanització de molts ajuntaments. A Sabadell, però, les coses han quedat gairebé com estaven, excepte per la sortida d'ERC i l'increment d'un regidor del PP.

Això, que les coses quedin com estaven, ha estat sorprenent. Qui més qui menys esperava alguns canvis, potser petits, però moralment significatius, o potser més grans, que permetessin jocs aritmètics.

Hi ha, doncs, una certa sensació de fracàs, que no ha atrapat la gent de l'Entesa, perquè sabem de les dificultats de consolidar la nostra representació. Cada vegada és un nou triomf, cada papereta un vot de confiança.

Constato que la ciutat no és tan crítica com a vegades pot semblar. Que el 50% ja ni vota, i de l'altre, gairebé la meitat dóna suport a l'estil Bustos, no perquè no el coneguin, sinó perquè ja els hi està bé, perquè encaixa en uns valors socials que s'han relaxat.

Constato un cop més que la nostra és una opció minoritària, un espai de pensament crític i d'acció transformadora, un bastió que es rebel·la i que ja és imprescindible per a una immensa minoria. Amb aquesta minoria, carregats de raó i satisfets pel suport rebut, treballarem dia a dia.

L'ultim ple o un ple més?

El d'abril era l'últim ple municipal de la legislatura. Un ple ordinari, un ple amb contingut resolutiu, però que de seguida es va veure que estava marcat per la desgana i per una sensació de què tot era tràmit, començant per l'alcalde que volia fer via i gairebé s'exclamava quan algú demanava la paraula.

Certament no hi havia cap punt d'una importància vital, però sí diversos en què eren pertinents les intervencions de govern i oposició. Però només hi va haver intervencions en 9 dels 26 punts de la part resolutiva, en 5 dels quals vam intervenir únicament els regidors de l'Entesa per Sabadell.

La sensació que em va acompanyar tot el ple va ser de final de camí. Per una banda, pel desinterès manifest d'alguns regidors que ja saben que no continuaran i, per què preparar-se res? I per l'altra, perquè els partits estan concentrats en la campanya electoral en detriment de l'activitat municipal.

Però no puc deixar de comentar una altra sensació, que en aquest ple era més accentuada, però que ha estat la tònica de tota la legislatura: a l'Entesa dediquem temps i energies a preparar els plens, per respecte a les 6000 persones que van confiar en nosaltres, per responsabilitat institucional. I no ho dic pas perquè ens felicitin, simplement constato una realitat, la realitat de què hem fet la feina que havíem de fer.

Propaganda electoral: feta la llei, feta la trampa

Dilluns es van convocar oficialment les eleccions municipals i dilluns es va iniciar un període en què, en principi, no es pot fer propaganda electoral fins que no comenci la campanya pròpiament dita.

Aquesta és la teoria, perquè la realitat és que, com sempre, els que tenen la paella pel mànec fan i desfan i hi dediquen molts mitjans, una part considerable dels quals són públics.

Per exemple, l'Ajuntament de Sabadell ha suspès la inauguració d'una exposició al Museu d'Història perquè no es poden fer inauguracions, però, tanmateix, envia un targetó explicant l'Obertura de l'exposició, tot indicant l'hora i el lloc. Feta la llei, feta la trampa.

Per exemple, l'equip de govern no pararà de fer discursos i fotos en tots els eventos que ha organitzat pel mes d'abril: Festa de la Gent Gran, Nit de la Cultura, Festa de l'Esport Sabadellenc...

Tots aquests actes es colaran per les escletxes d'una llei que, finalment, acaba beneficiant sempre els alcaldes, Una llei que, d'altra banda, permet que tot el mes de març hagi estat farcit de jornades de portes obertes, autocars que visiten equipaments amb un regidor o regidora assumint el paper de guia turístic, festes a places públiques...Una intensa marató -molt ben organitzada- d'actes públics finançats per l'administració per lluïment del batlle. Però tot legal, eh...

Quan el PSC para taula

Les 9:33, faig 3 minuts tard a la Comissió Informativa de Serveis Personals. La porta està tancada, penso que avui són excepcionalment puntuals. Mentre m'hi assec veig que van pel sisè punt de l'ordre del dia. Faig una ullada a la sala per identificar tots els assistents i prenc consciència de què no hi ha cap altre representant de l'oposició. M'indigno, han començat la reunió sense cap altre grup municipal a banda del govern! Espero al torn de precs i preguntes, faig constar la desconsideració que suposa començar la reunió sense la presència de cap regidor/a de l'oposició, se suposa que les comissions informatives són precisament per informar l'oposició. El tinent d'alcalde que presideix, Josep Ayuso, diu que hi havia quòrum (quòrum de govern, és clar!) i han començat. M'indigno encara més. Durant quatre anys m'he fet un fart d'esperar per tenir quòrum, he assistit al 90% de comissions informatives d'aquesta àrea i sempre sóc puntual. Em sembla que avui ha anat tot massa ràpid. Examino amb lupa l'ordre del dia buscant una explicació, intentant entendre les presses, potser hi havia algun punt conflictiu i volien fer via? Aparentment no. Aleshores, és únicament menyspreu, desconsideració, mala educació. Marca de la casa!

Per una ciutadania activa i desinteressada

El candidat Bustos ha entrat en campanya i ho ha fet vestit d'alcalde i convidat per una oportuna plataforma creada per "un grup de sabadellencs" amb el nom Sabadell pel futur. Són lloables aquestes iniciatives de ciutadans i ciutadanes tan altruïstes que dediquen el seu temps i els seus diners a organitzar trobades multitudinàries en espais com ara Fira Sabadell o hotels de la ciutat, assumint les despeses de lloguer, catering, difusió, etc.

Però encara és més gran la generositat de l'alcalde, que ha reservat en la seva habitualment ocupada agenda una pila d'hores per dedicar a aquests ciutadans que pretenen "aportar idees per al futur de Sabadell". Uns ciutadans que, d'altra banda, deuen estar molt ben relacionats, perquè no s'estan de convocar les seves trobades a través de les entitats de la ciutat.

Davant d'aquest desplegament em ronden pel cap dues preguntes: la primera, si el candidat Bustos també tindrà temps per participar en els debats públics que organitzin els mitjans de comunicació o altres entitats de la ciutat. La segona, si aquests amables ciutadans i ciutadanes no podrien aportar més idees pel futur de la ciutat si convidessin tots els i les candidates a l'alcaldia.