SMATSA: L’oposició neda, però guarda la roba

L'oposició municipal ha decidit negar tota credibilitat al govern i als actuals equips tècnics. No volen deixar ni una sola escletxa a la prudència, sinó que s'han alineat amb la direcció de la concessionària del Servei de neteja i recollida de residus, SMATSA.

En el darrer Ple municipal ho van deixar ben clar. Si la ciutat està bruta és culpa del govern municipal (i fins i tot de la policia va dir algú), si el contracte està mal fet no cal revisar-lo.  Els arguments van ser complementaris i perillosament demagogs, enfocats bàsicament a buscar l’aplaudiment dels treballadors que assistien al Ple, sense importar si els generaven preocupació i angoixes o si s'escampaven missatges alarmistes i falsos.

Davant l'inici del procediment de revisió d'ofici del contracte, un cop els tècnics municipals han detectat que podria ser declarat nul per diversos motius, el portaveu de Ciutadans, Adrià Hernàndez, va arribar a dir que ara és poc rellevant si està ben fet o no el contracte, obviant la seva responsabilitat com a representant municipal que ha de fiscalitzar el bon funcionament dels serveis públics. I de pas va culpabilitzar els grups municipals que conformaven el Ple l'any 2012, quan es va atorgar aquesta concessió. Doncs bé, ja es pot imaginar, Sr. Hernàndez, que si l'Entesa per Sabadell hagués tingut la més mínima sospita de què aquest contracte era il·legal ho hauria denunciat com va fer amb molts altres temes. Llavors no ho sabíem, ara sí. I això ens impedeix mirar cap a una altra banda.

Per la seva banda, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, mentre afirmava que el govern actual vol enganyar la ciutadania, els treballadors i els grups municipals, ens va voler confondre assegurant que el contracte s'havia fet en base a la llei vigent en aquell moment. Aquesta afirmació va ser rebatuda fàcilment pel regidor d'Economia, Albert Boada, que va recordar que la llei actual és vigent des de 2007, 5 anys abans de l'aprovació d'aquest contracte.

De fet, la postura d'Ayuso tampoc no sorprèn, no en va és l'autoproclamat successor de Manuel Bustos i Paco Bustos, que van ser els grans artífexs del contracte amb SMATSA, amb implicacions que el Cas Mercuri acabarà desvetllant. Les que resulten més sorprenents i que només s'expliquen per haver-se rendit a un populisme de resultat immediat, són les resistències dels portaveus de CiU i el PP, Carles Rossinyol i Esteban Gesa, tenint en compte que l'any 2012 aquests grups van ser molt bel·ligerants amb el fet que s'atorgués la concessió a SMATSA.

Però el regidor que es va emportar l'òscar a la millor actuació teatral de la seva vida va ser l'exPSC Carles Bosch, que amb un to encès i d'inacceptable menyspreu cap a altres membres del Ple, va fer una defensa aferrissada de l'empresa que coincideix gairebé al peu de la lletra –i segur que és casualitat– amb el comunicat difós per SMATSA l'endemà del Ple.

Tot plegat, molt interès en atacar el govern i en defensar una empresa privada que està aplicant sobrecostos que no van precisament a la butxaca dels treballadors, i molt poc interès en voler clarificar la validesa del contracte. No van servir les intervencions dels regidors de Via Pública, Xavier Guerrero, i d'Economia, Albert Boada, insistint una i altra vegada en que les prioritats són garantir el servei públic, garantir els llocs de treball i garantir que no es produeixin situacions fraudulentes i que tots els diners de la ciutadania vagin a parar exclusivament al servei. Les orelles de l'oposició feien festa.

Al final, després de tants escarafalls la proposta del govern de demanar un dictamen a la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat no devia ser tan negativa, perquè només el PSC i els dos regidors no adscrits (tots ells antics regidors del govern del PSC) van votar-hi en contra. La resta de l'oposició va abstenir-se en un gest que no s'ajusta a les intervencions que van fer, però que potser era una versió del nadar i guardar la roba, no fos cas que finalment el contracte sigui declarat nul i ells quedin en evidència davant la ciutat.

D'expropiacions i sancions

Ple de novembre. Un punt tan poc atractiu com una expropiació adquireix un protagonisme inesperat perquè la tinenta d’alcalde d’urbanisme, Glòria Rubio, posa xifres absolutament escandaloses sobre la taula.

Entre els anys 2002-2009 l’Ajuntament va dur a terme 8 expropiacions per ministeri de la llei –col·loquialment anomenades “forçoses”–, amb un cost total de 32,8 milions d’euros, dels quals ni més ni menys que 6 milions es van destinar a pagar interessos. És a dir, gairebé 33 milions de diner públic destinats a aquestes expropiacions.

En els darrers mesos, el nou govern ha afrontat aquesta gestió de manera completament diferent, dialogant amb els propietaris, i això ha propiciat expropiacions de mutu acord o convenis urbanístics, amb un cost molt menor i òbviament sense pagament d’interessos. 

Les xifres són clares: el cost mitjà per a la ciutat d’un metre quadrat en el cas d’expropiacions forçoses era de 636 €. A les expropiacions de mutu acord el cost és de 83,17 €; als convenis urbanístics de 7 €. Cadascú que tregui les seves conclusions! 

Jo em faig meves les de la Glòria Rubio: no sabem (encara) si va ser deixadesa, ineptitud, voluntat d’afavorir al privat... Sigui com sigui, l’herència rebuda posa els pèls de punta perquè estem pagant crèdits que es van haver de demanar per fer front a aquestes expropiacions. 

Com a resposta, Josep Ayuso intenta desqualificar la Glòria Rubio i recorda que “alguns”, en referència clara a l’Entesa per Sabadell, els acusaven de fer “urbanisme a la carta” quan aconseguien convenis urbanístics. No ens intenti confondre, Sr. Ayuso, una cosa és un convenir urbanístic, que busca un acord d’interès per a les dues parts, amb el benentès que una de les parts és l’interès públic, i una altra cosa ben diferent és modificar les qualificacions urbanístiques sense justificació objectiva i transparent, en operacions on només traspua un benefici per al propietari. 

Seguim amb el Ple. Un altre petit escàndol –aquest encara més inadvertit– és constatar que és novetat que es portin a Ple procediments sancionadors per expedients de disciplina urbanística. Parlem de la finca de Ca n’Alzina, un àmbit de protecció especial, on es produeixen abocaments irregulars i ara s’aprova la imposició de sancions, que, no obstant, hauran de quedar suspeses fins que finalitzi el procediment judicial.

Glòria Rubio explica que l’any 2009 la Policia Municipal ja havia alertat en els seus informes de l’existència d’obres sense llicència. Sorprenentment (o no), fins 2013 no s’obren expedients. Faig un apunt per recordar que a finals de 2012 havia esclatat el Cas Mercuri i que poc després l’Entesa per Sabadell havia denunciat abocaments irregulars a diferents punts del rodal: el Torrent de Castelltort, el Torrent de Sobarber (Ca n’Ustrell ) i la Riera Seca-Riera de Santiga (Ca n’Alzina). Aquest és el context en què es van obrir els expedients. 

Finalment, al novembre de 2016 dos d’aquests expedients tenen una resolució, perquè iniciar-los està molt bé, però el que cal és seguir-los i vetllar perquè avancin i es pugui exigir a la propietat la restauració de la realitat alterada. Un cop més, el portaveu del PSC em sorprèn. Desconec si és amnèsia, cinisme o si es creu la seva pròpia reconstrucció dels fets, però davant de l’estupor dels que escolten és capaç d’afirmar en el Ple municipal –i constarà en acta– que els expedients es van iniciar quan es va tenir notícia dels fets.Resposta: la Policia municipal ja havia alertat dels fets 4 anys abans.

Res a afegir.

30 de novembre de 2016

Cada cosa al seu temps

Cada cosa al seu temps. Municipalitzar no és llevar-se un dia i anul·lar de cop i volta la gestió privada. Requereix estudiar molt bé –sí, estudiar– tots els aspectes del contracte, econòmics, temporals, laborals, avaluar cada element del plec de clàusules establert amb l'empresa per dissenyar el procés de recuperació de la gestió pública garantint sempre la prestació de servei  en les millors condicions per a la ciutadania.

Escoltant l'oposició en el Ple del mes d'octubre preocupa terriblement la simplificació dels arguments, la immaduresa que permet acusar gratuïtament el govern de Sabadell d'haver renunciat a recuperar la gestió directa del cementiri municipal. Aprovar el pla d'inversions no implica en cap cas renunciar aquest objectiu que arribarà quan estigui madur, quan s'hagin fet totes les passes necessàries. No fos cas –com va etzibar Maties Serracant a Josep Ayuso– que a algú se li acudís denunciar-nos a la primera de canvi.

Quina és la pretensió dels grups de l'oposició? Que l'Ajuntament renunciï a exigir a la concessionària les inversions que ha de fer per contracte? Això, de fet és el que feia el govern privatitzador per excel·lència, el del PSC. Cap control, cap exigència a fer complir les seves obligacions, tan sols mirar cap a una altra banda mentre Torra SA incomplia sistemàticament els acords. No és acceptable cap més incompliment. Mentre el contracte sigui vigent, l'hauran d'assumir. I si no els interessa ja saben que hi poden renunciar.

Cada cosa al seu temps. I dijous va ser el temps d'aprovar finalment el Reglament de cessió de locals, després d'un immens treball per posar-hi ordre, per saber quins locals estaven cedits i en quines condicions. Ha estat molt més complex del que preveia el govern, perquè el PSC va deixar també en aquest àmbit una herència de caos, de greuges comparatius entre entitats amb privilegis i entitats sense cap dret, de cessions dispars, sense cap mena de criteri i encara menys de transparència.

El Reglament de cessió de locals era una demanda de fa molts anys dels grups que érem a l'oposició. Al març de 2009 ja es va aprovar una moció presentada conjuntament per CiU, ICV-EUiA, Entesa per Sabadell i ERC, que es va aprovar amb el vot contrari del PSC.  I al juny de 2012 CiU va tornar a portar el tema al Ple i es va tornar a aprovar, aquest cop per unanimitat. Però el mandat del Ple no un, sinó dos cops, no va ser suficient motivació perquè el govern del PSC agafés el guant. Si bé es van fer unes quantes desenes de reunions, mai no van tenir voluntat de tirar-ho endavant i els esborranys van quedar tristament arraconats en algun calaix.

No interessava. Com no els interessa ara. Ja va dir la sra. Carrasco, regidora del PSC, que aquest no era el seu reglament. És clar que no, al seu grup mai no li va interessar tenir criteris reguladors, d'equitat i transparents, així podien fer i desfer lliurement. I algunes entitats van ser víctimes d'aquesta manera de fer, ja fos per quedar fora del circuit o bé per quedar-hi atrapades. La Glòria Rubio, tinenta d'alcalde de Territori, ho va explicar ben clarament, veníem d’una situació de completa subjectivitat on l'equip de govern decidia per exemple qui pagava les despeses de consums i qui no.

Malauradament, malgrat els reiterats elogis al llarg procés de debat i el reconeixement del bon nivell de diàleg i la bona feina feta pel govern i l'equip tècnic, cap dels grups de l'oposició es va atrevir a votar a favor del reglament. Els arguments, escassos. Perquè no s'inclou el pagament de consums? Perquè no s'inclouen les concessions administratives? Perquè les cessions són per 4 anys?

Els compromisos del govern van quedar clars: la Glòria Rubio va avançar que hi hauria un procés de concurrència per accedir a subvencions per pagar una part de les despeses de consums o manteniment de locals i es va comprometre a iniciar el procés per tenir també un reglament de concessions administratives a finals del 2017. I la regidora de Participació, Míriam Ferràndiz, va recordar que l'estratègia de participació del govern municipal va molt més enllà d’un reglament, que és un recurs més per a les entitats, amb el sedàs de la transparència, sinó també de la creació de la futura Oficina de l'Associacionisme i altres accions per afavorir la igualtat d'oportunitats de les entitats.

Ara toca aplicar el reglament i publicar al web municipal tota la informació sobre els locals i els criteris de cessió. I a poc a poc anem avançant.

30 d’octubre de 2016 

Qui podria defensar el conveni de la Caserna?

En els darrers anys al Ple municipal s'ha parlat més d'un cop de la Caserna de la Guàrdia Civil, però mai des de la perspectiva d'un govern municipal que la vol recuperar per Sabadell sense cap cost, perquè la caserna ja és de la ciutat.

Aquesta va ser la novetat al Ple de setembre. La tinenta d'alcalde de Territori i Habitatge, Glòria Rubio, va exposar sintèticament els antecedents del vergonyant protocol que va signar l'any 2006 Manuel Bustos amb el seu col·lega Alfredo Pérez Rubalcaba, un acord que comprometia l'Ajuntament a donar a la Guàrdia civil 3 milions d'euros i un solar valorat actualment en 3,7 milions d'euros per construir una nova caserna a Sant Pau de Riu-sec, malgrat l'Ajuntament òbviament no té la competència per fer-ho.

Un conveni lesiu pels interessos de Sabadell, que tenia com a únic objectiu confessable recuperar un equipament que ja era de la ciutat i que com a tal està inscrit al Registre de la propietat des de l'any 1999.

Lamentablement els grups municipals de l'oposició no van fer costat al govern en el dictamen que plantejava la revisió d'ofici del conveni de la caserna. El portaveu de CiU, Carles Rossinyol, es va atrevir a qualificar aquesta acció de covarda, contraprogramant una crida a ocupar la caserna que va ser únicament un estirabot en l'espectacle que acaba sent el Ple. Quan la regidora de la Crida per Sabadell el va animar a concretar els detalls de la presumpta ocupació, va fugir d'estudi, no sabem si maleint l'hora en què va utilitzar el terme “ocupar” o el càlcul erroni de pensar que el govern no seria capaç de seguir-li el joc.

Sigui com sigui,independentment de qualsevol altra acció o reivindicació que es pugui emprendre, el que és evident és que el conveni de la caserna mal ens pesi és actualment vigent i l'única via que té l'Ajuntament per revertir-lo és iniciar la seva revisió i recórrer a la Comissió jurídica de la Generalitat.

Per la seva banda, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, va parlar de mantenir la “coherència” amb els informes tècnics i jurídics que desaconsellaven un contenciós administratiu en el seu moment. De res no va servir que la senyora Rubio li recordés que no hi havia hagut cap acte administratiu ferm per part de la Guàrdia Civil o el Ministeri de l'Interior que reclamés la caserna. Ni tampoc l'explicació sobre les gestions fetes fa uns mesos per intentar arribar a un acord sense que suposés un cost per la ciutat.

Sí que cal remarcar que cap grup municipal no va defensar el contingut del conveni, ni tan sols el PSC, que únicament es va dedicar a justificar-se, citant informes, però sense aprofundir en el seu contingut i ignorant que el govern socialista ja comptava l'any 2005 amb un informe jurídic que avalava iniciar l'expedient per l'extinció de la llicència d'ocupació atorgada a la Guàrdia Civil i que es posés la caserna a completa disposició de l'Ajuntament en qualitat de propietària de l'immoble.

Sembla que planava a la Sala de Plens la certesa d'un conveni injust, d'un acord al marge dels interessos de la ciutat, però justificat –com tantes altres coses– amb un bon treball propagandístic i un esforç continuat per fer callar les veus divergents. Quin grup podria defensar actualment –amb el canvi de context polític– el contingut del conveni? Ni tan sols Josep Ayuso.

Transparència i herències del PSC

Al nou govern municipal li toca la feina d’endreçar la Casa del comú després d’anys de deixadesa, més o menys interessada. Per exemple, el Ple municipal del mes de març va aprovar la classificació d’empreses públiques municipals, que probablement no es va fer en el seu moment perquè llavors els sous dels gerents d’aquestes empreses s’haurien hagut de limitar a un màxim de 63.000 € anuals, molt per sota per exemple dels 78.500 € que percebia el gerent de VIMUSA l’any 2014.

Però algunes herències encara són més escandaloses. Com ara que en aquests anys, mentre ens deien que fomentaven el transport públic, s’estigués produint una pèrdua de vehicles i un envelliment temerari de la flota. Així, el regidor d’Espai Públic, Xavier Guerrero, va explicar que des del 2008 la flota ha perdut 6 dels 68 autobusos que tenia, que s’han retirat de circulació sense substituir-los per noves unitats. Això ha provocat un empitjorament del servei que no pot incrementar línies ni freqüències.

A més, Guerrero va denunciar la manca d’inversions en aquests anys que té com a resultat que la mitjana d’edat dels vehicles que ha heretat el nou govern és de 13,6 anys i que hi ha 5 vehicles de més de 21 anys, totalment obsolets des del punt de vista mediambiental i de la seguretat. El Ple va aprovar per unanimitat –també amb el vot del PSC, que no va fer ni la més mínima autocrítica– una primera compra de 3 vehicles amb un import de 780.000 euros, amb el compromís de substituir durant aquest mandat tots els vehicles anteriors a l’any 2000, que són insostenibles per les seves emissions.

Una tercera herència molt present a la Sala de plens van ser les irregularitats comeses a Ca n’Alzina, perquè els regidors i regidores de la Crida per Sabadell van lluir samarretes amb el lema Prou corrupció. Fora imputats de l’Ajuntament, en al·lusió al portaveu del PSC i exregidor d’Urbanisme, Josep Ayuso.

En un altre ordre de coses, el Grup municipal de CiU va presentar una moció per crear el registre de grups d’interès que estableix la Llei de transparència de Catalunya, aprovada l’any 2014, llençant l’acusació que l’Ajuntament incompleix aquesta llei. La regidora de Transparència i Organització, Elena Hinojo, va respondre amb decisió que el govern de la ciutat està plenament compromès amb la llei de transparència, però que en el cas del registre, la pròpia Generalitat va preveure crear un mecanisme que encara no existeix per a disposar d’un registre únic per tal que els municipis es poguessin adherir. D’altra banda, va recordar al portaveu de CiU, Carles Rossinyol, que és ell qui presideix la Comissió de Transparència de l’Ajuntament i té la potestat de proposar l’ordre del dia, però que mai no ha inclòs aquest tema per debatre a la Comissió, fet que va provocar una reacció totalment fora de to de Rossinyol, atrapat doblement pels arguments d’Hinojo.

El debat, però, va quedat totalment eclipsat per la surrealista intervenció del PSC, que en boca de Carles Bosch, va acusar el govern municipal de manca de respecte i coacció per vetar entitats per participar en una processó de setmana santa, referint-se ni més ni menys que a la Legión, i va comparar el reglament de cessió de locals que s’està impulsant amb la Santa Inquisició. Amb la sala de plens perplexa pel discurs histriònic del regidor, que en cap moment va abordar el contingut de la moció, l’alcalde Juli Fernàndez va intervenir per reafirmar-se en la decisió que la banda municipal no participaria en un acte on desfilaven els legionaris i va defensar amb contundència que tothom té cabuda a la ciutat, excepte les expressions feixistes i els cossos paramilitars. Qui anava a pensar que el PSC seria el defensor de l’herència d’una subcultura que ve de lluny i que evoca una realitat tan antidemocràtica! 

Parlant d’herències

Les herències de l’etapa de govern del PSC van estar molt presents al Ple del mes de febrer, l’herència activa i la passiva.

L’activa, en referència a la Pista Coberta d’Atletisme, que la regidora d’esports Marisol Martínez, va recordar que costa a la ciutat més de 300.000 € anuals que es mengen un pressupost municipal que hauria d’estar destinat a promocionar l’esport de base i, sobretot, a facilitar que hi puguin accedir els infants amb menys recursos. En un intent poc reeixit de buscar contradiccions en el nou govern, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, va etzibar, sense concretar, que algun grup que ara és al govern volia tancar aquesta instal·lació. Segurament el dard anava adreçat a l’Entesa per Sabadell, però era de curt abast, perquè el Sr. Ayuso deu recordar que l’Entesa mai no va plantejar tancar la Pista, sinó buscar el suport necessari perquè el finançament d’un equipament d’abast nacional no recaigués en la ciutadania de Sabadell, sinó en la Generalitat. I si no ho recorda, pot llegir l’acta del Ple municipal del 3  juliol de 2012 i li quedarà ben clar. Per cert, que la moció es va aprovar per unanimitat, però ni l’alcalde ni el regidor d’esports van ser capaços d’aconseguir en els anys següents ni un sol euro per finançar la Pista...

La passiva, perquè es va posar en evidència que el PSC, en els seus 16 anys de regnat, no va tenir cap interès per crear el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera, el MITL. A la presentació de la moció de CiU –pràcticament idèntica a la que va presentar l’Entesa per Sabadell al Ple de 2010–, el portaveu Carles Rossinyol, va recordar que feia exactament 18 anys que el Ple municipal havia aprovat unànimement la creació del Museu Tèxtil. En aquest sentit, el regidor de Territori, Maties Serracant, va posar de manifest que aquest acord no es va respectar a l’etapa dels governs Bustos i fins i tot alguns dels elements que havien de formar part del MITL es van destinar a altres usos, com ara el Despatx Lluch o el Molí de Sant Oleguer. També va denunciar que el conjunt del Vapor Pissit no estigués protegit, protecció que ja va demanar l’Entesa per Sabadell a través d’una moció l’any 2010, que no es va aprovar pel vot contrari del PSC i l’abstenció del PP del sempre cooperant Jordi Soriano.

Tot i així, el regidor del PSC, Carles Bosch, que es postula per liderar el seu grup municipal, va afirmar, sense despentinar-se, que volen que el Museu Tèxtil es faci quant abans millor, i que es pot comptar amb el seu grup per fer-ho. Un cinisme comparable al de la seva companya Ana Carrasco, que en el debat de la moció a favor de l’educació pública va defensar una educació “que formi ciutadans crítics”, que és exactament el contrari del que el PSC ha volgut en aquests anys: ciutadans crítics, ciutadans que preguntin, que qüestionin, que proposin... Un partit que ha perseguit la dissidència, que ha aïllat les entitats crítiques i fins i tot ha trinxat el propi partit en pro del bustisme.

I aquesta és una altra herència que continua ben present, la del bustisme, amb la col·laboració de CiU, C’s i PP, que en comptes de marcar fronteres amb l’hereu Ayuso, continuen buscant l’oposició en bloc del tots contra el nou govern, fins i tot l’endemà de conèixer la ratificació pel Tribunal Suprem de la sentència que condemna Manuel Bustos i Paco Bustos per la peça de Montcada. Aquest bloc es va visualitzar en una moció surrealista que instava el govern a presentar el pressupost de l’any 2016 que, tal com va recordar l’alcalde, va ser presentada amb posterioritat a què els grups coneguessin el calendari de presentació i aprovació del Pressupost. Juli Fernández els va demanar la retirada de la moció, per innecessària, sabent que el 18 de març tindrà lloc l’aprovació inicial del pressupost, però els grups del PSC, CiU, C’s i el PP no la van retirar, deixant de manifest que l’objectiu no era tenir pressupost, sinó una excusa més per criticar el govern. De fet, el que més vaig trobar a faltar en aquest debat va ser que algú digués clarament que el més interessat en tenir pressupost i no dependre del corsé que implica un pressupost prorrogat és precisament el govern.

Sabadell, 27 de febrer de 2016

Desbloquejant la gestió municipal

L'any nou ha portat una nova dinàmica al Ple municipal per la superació de la tònica dels darrers mesos de votacions de l'oposició en bloc i per la consolidació del govern, que ara comença a dominar les formes i el fons dels assumptes municipals.

Malgrat la sensació inicial de dia de la marmota, pel retorn del punt de nomenament de director/a de Ràdio Sabadell 2 anys i mig després del primer intent fallit, aquest cop la suma de vots del govern i CiU va assolir els dos terços necessaris per aprovar la candidatura de Montse Pérez Creus.

Si bé alguns grups de l'oposició van reclamar que es tornés a iniciar el procés de tria i Josep Ayuso va parlar en un primer moment de “frau democràtic”, cosa que va haver de matisar a la segona ronda atrapat pel fet que el dictamen era el mateix que havia impulsat el PSC l'any 2013, el regidor d'Eines comunicatives, Miquel Soler, va defensar la necessitat de trencar quant abans millor amb la provisionalitat de la situació de l'emissora. Cal recordar en aquest sentit, que el procés que es va dur a terme el 2012 va ser amb convocatòria pública i va rebre 15 sol·licituds, de les quals, després d'una fase de presentació de projectes, es van posar a votació al ple les dues propostes que van comptar amb més recolzament per part del Consell Assessor i Consultiu de la Ràdio: la de Manolo Garrido, que llavors va obtenir els vots del PSC i el PP, i la de Montse Pérez, que va sumar els vots de CiU, l'Entesa per Sabadell, ICV i EUiA.

El regidor de la Crida per Sabadell, Albert Boada, que va formar part del procés de selecció com a membre del Consell assessor i consultiu, va recordar que els candidats que finalment van arribar a la votació del Ple representaven dos models de ràdio diferents: un era la continuïtat del bustisme i del control polític de la Ràdio –i de fet ni tan sols tenia titulació–, l’altre un projecte professional pel fet que no era la candidata de ningú, sinó la que tenia el millor currículum sobre la taula.

Finalment s'ha trencat el bloqueig, Ràdio Sabadell comença una nova etapa amb una direcció que té l'encàrrec de desterrar el partidisme i apostar per una ràdio plural després de 16 anys de control per part del govern del PSC que fins i tot quan no va poder imposar el seu candidat, va continuar exercint aquest control dotant Manolo Garrido de competències que eren pròpies de la direcció.

Però el Ple també va desbloquejar un altre tema important heretat de l'anterior mandat: la cessió d'una part de Can Balsach al Casal El Tallaret, que ja va ser objecte d'una moció que es va aprovar per unanimitat ara fa un any, però que no era fàcil de materialitzar perquè calia buscar un termini de concessió que fes possible la inversió de 200.000 € que hi haurà de fer l'entitat creaultenca.

Sorprenentment, malgrat tots els grups van assegurar que els hi semblava positiva la cessió i la major part van recordar que el compromís provenia d'una moció, al portaveu de CiU, Carles Rossinyol, el va trair el subconscient quan la va qualificar de “regal de nassos” i el portaveu del PSC, Josep Ayuso, va qüestionar les condicions del plec de clàusules i en un exemple del cinisme més autèntic va acusar el govern de fer una concessió directa, sense fer un concurs públic, que qualsevol podria pensar erròniament que era el que havia fet el govern del PSC durant 16 anys. I aquí podríem recordar unes quantes concessions directes i més aviat opaques. En qualsevol cas, el tinent d'alcalde d'Urbanisme, Maties Serracant, que va animar el PSC a presentar al·legacions si ho considerava convenient, va clarificar que aquest espai ha estat buit i abandonat durant dècades i hi ha hagut una única proposta per donar-li ús, que prové d'una àmplia reivindicació del barri aglutinada en el Casal El Tallaret. També va recordar a Rossinyol que aquesta cessió tindrà un important cost per l'entitat, que a més de posar-hi treball i esforços, hi haurà de destinar molts diners.

Finalment, la cessió es va aprovar amb l’abstenció del PSC i C’s i el vot afirmatiu de la resta de grups municipals, inclosa CiU que no es devia atrevir a votar en contra d'aquest “regal” per por al seu propi electorat.

1 de febrer de 2016

Despatx Corominas i Caserna: 2 fracassos del bustisme

El ple de novembre va abordar dos debats urbanístics heretats de l’etapa Bustos i especialment marcats per la seva nefasta gestió: el Despatx Corominas i la Caserna de la Guàrdia civil.

Per una banda es va debatre –és un dir– la rectificació de la modificació de Pla General del Despatx Corominas, un cop la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat va rebutjar aquest juliol la modificació provisional que havia aprovat el Ple amb els vots favorables del PSC, el PP i el regidor no adscrit Antonio Vega i les abstencions de CiU i EUiA. Únicament l’Entesa per Sabadell, ICV i el regidor no adscrit Carles Marlés hi havíem votat en contra al mes de febrer. El llavors regidor de l’Entesa, Maties Serracant, havia defensat les al·legacions presentades dos anys abans que qüestionaven la construcció d’un edifici de planta baixa i dos pisos a l’interior del pati d’illa inicialment no edificable segons la normativa vigent, que es vulnerava per afavorir la propietat.

En el ple de la setmana passada, Maties Serracant, actualment regidor d’urbanisme, va presentar la nova modificació que corregia els elements que ja s’esmentaven a les al·legacions de l’Entesa, ara que la Comissió d’Urbanisme ha esmenat la plana al govern del PSC. El més significatiu i rellevant, políticament parlant, és que aquest punt es va aprovar dimarts per unanimitat, sense cap mena de debat pel fet que el portaveu del PSC, Josep Ayuso, no va tenir la valentia d’intervenir per defensar la gestió del govern anterior o bé per rectificar i reconèixer que efectivament s’havien equivocat en el passat aprovant una modificació de planejament que no responia a l’interès general sinó al privat.

Així doncs, s’esmena parcialment aquesta operació urbanística, que encara portarà més cua perquè la propietat té diversos expedients de disciplina urbanística oberts per enderrocar un edifici protegit, fet que va ser denunciat per l’Entesa per Sabadell i està actualment en fase d’instrucció judicial.

D’altra banda, a la tanda de les mocions, va arribar el debat de la Caserna, enguany de la mà de CiU que va presentar una proposició amb uns acords gairebé idèntics als que havia proposat l’Entesa ara fa 3 anys: rehabilitar els habitatges de la caserna per destinar-los a lloguer social. Llavors no va prosperar pel vot contrari del PSC i l’abstenció del PP. Dimarts, les posicions es van moure, el PP es va sumar al vot del sí i únicament el PSC s’hi va abstenir, no sense llençar un cop més l’acusació de què la paràlisi del Parc de Salut havia estat per causa del contenciós interposat per l’Entesa per anul·lar el nociu conveni de la Caserna que obligava l’Ajuntament a pagar 3 milions d’euros i cedir un solar a Sant Pau de Riu-sec per recuperar les claus de la caserna.

Res més lluny de la realitat. La incapacitat del PSC per defensar la titularitat sabadellenca de la Caserna, com havia defensat l’alcalde Farrès signant un conveni pel seu retorn efectiu a la ciutat, i la incapacitat –novament– per aconseguir recursos pel Parc de Salut són els elements que veritablement van bloquejar aquest equipament. Cal recordar en aquest sentit, que el projecte del Parc de Salut es va reubicar al Pavelló Maria Eugènia, però tot i així el govern municipal no va posar l’interès necessari per impulsar-lo.

Despatx Corominas i Caserna són dues operacions emblemàtiques del Bustisme que van acabar en fracàs: una com a exemple de l’urbanisme a la carta, és a dir, a la mida dels grans promotors afins, i l’altra com a mostra de la instrumentalització de temes estratègics de ciutat com a moneda de canvi dels interessos polítics de Manuel Bustos, que llavors aspirava a un càrrec a Madrid i va pactar el nou conveni amb el ministre de l’Interior Alfredo Pérez Rubalcaba per quedar bé a costa de perdre patrimoni de la ciutat. Ara cal que el nou govern treballi per revertir aquest conveni i recuperar la plena possessió de la Caserna, rehabilitar els 32 habitatges actualment abandonats i decidir quin equipament pot acollir la resta de l’equipament. En aquest sentit una molt bona opció seria un espai digne per a l’Escola de música i conservatori.

Però aquí no acaba res, tot just comença. El nou govern té sobre la taula un munt de projectes urbanístics heretats que caldrà revisar o desencallar en els propers mesos amb l’objectiu de desterrar definitivament l’urbanisme a la carta, explicar amb total transparència què s’han trobat i actuar per posar fi al clientelisme i l’opacitat.

[Publicat a iSabadell, 30/11/2015]

Un alcalde antidemocràtic i un govern enrocat

A aquestes alçades ja no hi ha cap dubte que el Cas Mercuri està fent aflorar el veritable tarannà de l’alcalde, Juan Carlos Sánchez.

Aquell senyor que, quan va prendre possessió, va dir que caminaria sol, insinuant que s’obria una nova etapa després de catorze anys de governs Bustos, i que ha fet veritables esforços per fer veure que era “més dialogant”, és el mateix que declara obertament que no té cap mena d’intenció de complir una moció aprovada per la majoria del ple municipal.

Per molts esforços que faci per construir una imatge més culta, més propera, més accessible, perd tota credibilitat quan mostra la seva veritable cara negant-se a complir la demanda del conjunt de l’oposició per cessar un càrrec de confiança imputat en el Cas Mercuri, obrir expedient a l’intendent de la Policia Municipal, també imputat, i convidar els tres regidors imputats a deixar l’acta.

Amb aquest posicionament menysprea el Ple i les decisions acordades col·lectivament, però també esvaeix qualsevol dubte sobre el seu tarannà, tirant per la borda els intents de representar un model diferent.

Sr. Sànchez, ha begut oli. No ha estat capaç de separar-se ni un sol mil·límetre de la gestió del Sr. Bustos i això és un llast que no podrà suportar. El seu govern, enrocat en la inexplicable defensa dels imputats per delictes contra l’administració pública, d’aquells que queden exposats públicament en els milers de folis del sumari, és ara còmplice polític en el Cas Mercuri.

El més intel·ligent era prendre distància i iniciar un nou camí, estripar les cartes marcades, però la seva opció els porta per un camí sense retorn. Si bé en el primer moment es podria arribar a entendre la seva confiança en els companys del PSC, un cop han sortit a la llum les transcripcions d’una part de les converses telefòniques, la seva complicitat ja no té cap mena de justificació.

Sr. Sànchez, passarà a la història de la ciutat com a un alcalde antidemocràtic, com un simple apèndix final de l’estil Bustos. Ja s’ho ha pensat bé?

Sabadell, 18 de desembre de 2013 

Tirar-se els plats pel cap, o el trencament del grup municipal ICV-EUiA

El grup municipal que porta més guionets: ICV-EUiA-Entesa hauria de correspondre a la candidatura del mateix nom que agrupa dues formacions polítiques i que es va permetre utilitzar també el terme "Entesa" que, voluntàriament o no, a Sabadell porta moltes confusions.

Doncs bé, aquest grup municipal de moment no existeix, és l'únic que no ha estat formalment constituït, perquè s'ha donat la circumstància (per dir-ho d'alguna manera) de què la cap de llista (d'ICV) i el número 2 (independent) van presentar el document de constitució del grup únicament amb els seus noms i, poca estona després, la número 3 i el número 4 (tots dos d'EUiA) van presentar un nou document amb els noms de tots quatre, però signat únicament per dos, que proposa que la portaveu del grup sigui la número 3.

Resultat: de moment, ni pels uns ni pels altres, el Secretari considera que les coses no estan clares i els dóna temps fins el 5 de juliol per constituir-se com cal, cosa que no sembla pas fàcil.

El que sorprèn és que els membres d'una coalició tan acostumats a negociar acords electoral i que són capaços de discutir durant hores pel gruix d'una ratlla verda, no establissin prèviament qui seria la portaveu del grup. I, en cas de dubte, també sembla raonable que fos la cap de llista, o almenys a la majoria de la gent li semblaria raonable, no?

I sorprén sobretot perquè el trencament pot tenir conseqüències de gran calat sobre la respresentativitat a la institució, l'economia del encara no constituït grup o el protocol municipal. En un sistema en què tots els drets i deures dels grups municipals s'estableixen en funció dels vots obtinguts, què caldria fer en aquest cas? Dividir salomònicament els vots en dues parts iguals? I quin seria el grup més petit? I, encara més, tenen dret a ser dos grups? Les respostes aviat.

La intervenció que no m'han deixat fer al ple municipal

Avui s'ha tancat simbòlicament la legislatura amb un ple de comiat dels 7 regidors i regidores que no es van presentar a les eleccions. Tots 7 tenien l'oportunitat de dir unes paraules i em semblava que també era pertinent dir alguna cosa. Ho he demanat a l'alcalde, però no m'ha permès intervenir, al·legant que els protagonistes havien de ser els que plegaven.

Els que plegaven i ell, és clar. Amb el seu parlament, poc elegant, i fins i tot ofensiu, ha buscat ser l'autèntic protagonista. No n'esperava una altra cosa, o potser sí, potser esperava que el sentit institucional i el respecte pels que plegaven moderessin aquesta mena de necessitat de ser el nen en el bateig i el mort a l'enterrament.

La intervenció que no m'ha deixat fer era aquesta:

Avui, en aquest ple, tanquem una etapa i és de justícia que el reconeixement recaigui sobre els homes i dones que han dedicat un temps a representar institucionalment la ciutat i que avui s’acomiaden.

L’Albert Beltran i la Concha Manzano, amb qui he compartit moltes hores de reunió, i que sempre han mantingut bona disposició en el tracte amb l’oposició.

El Jordi Soriano i la Patricia Martínez, amb qui hem tingut clares discrepàncies, però un tracte més que correcte que m’agradaria que fos present en els seus successors.

El Pere Vallverdú, amb qui tinc més en comú del que segurament hem tingut l’oportunitat de demostrar.

El Magí Rovira, del que he après moltes coses, gràcies al seu gran coneixement de l’administració per haver fet, com ha dit sovint, tots els papers de l’auca, però de qui també he admirat el to pausat, curós, respectuós, capaç de dir coses trascendents sense semblar-ho i de fer somriure l’auditori en les seves intervencions. Una absència que es notarà, per ell, però també perquè la veu d’ERC ja no serà al consistori.

I, òbviament, el meu company de grup, Isidre Soler, un referent personal i col·lectiu, un lluitador tenaç i incansable, de qui seria massa llarg explicar tot el que he après i tot el que admiro, que ha dedicat hores i hores a canviar allò que no li agrada i que ha demostrat que hi ha una altra manera de fer política, també des de les institucions.

A tots, els vull donar les gràcies per la seva dedicació i desitjar bona sort en la nova etapa que ara comencen.  

L'ultim ple o un ple més?

El d'abril era l'últim ple municipal de la legislatura. Un ple ordinari, un ple amb contingut resolutiu, però que de seguida es va veure que estava marcat per la desgana i per una sensació de què tot era tràmit, començant per l'alcalde que volia fer via i gairebé s'exclamava quan algú demanava la paraula.

Certament no hi havia cap punt d'una importància vital, però sí diversos en què eren pertinents les intervencions de govern i oposició. Però només hi va haver intervencions en 9 dels 26 punts de la part resolutiva, en 5 dels quals vam intervenir únicament els regidors de l'Entesa per Sabadell.

La sensació que em va acompanyar tot el ple va ser de final de camí. Per una banda, pel desinterès manifest d'alguns regidors que ja saben que no continuaran i, per què preparar-se res? I per l'altra, perquè els partits estan concentrats en la campanya electoral en detriment de l'activitat municipal.

Però no puc deixar de comentar una altra sensació, que en aquest ple era més accentuada, però que ha estat la tònica de tota la legislatura: a l'Entesa dediquem temps i energies a preparar els plens, per respecte a les 6000 persones que van confiar en nosaltres, per responsabilitat institucional. I no ho dic pas perquè ens felicitin, simplement constato una realitat, la realitat de què hem fet la feina que havíem de fer.

El ple de la lectura

Durant el ple municipal del mes de desembre em va inquietar la sobtada afició a la lectura de la major part dels regidors i regidores del grup socialista. Fins i tot vaig prendre nota del que llegien, hi havia una gran diversitat: un regidor llegia -molt aplicat- un informe enquadernat, un tinent d'alcalde llegia el diari (potser un diari d'esports, ves a saber), el regidor de cultura llegia amb devoció una novel·la, una regidora llegia i rellegia una llibreta mentre remugava, i una tinenta d'alcalde llegia una revista. Vaig pensar que potser havien esmorzat sopa de lletres.

Reconec que tenia curiositat per saber si aquesta afició lectora continuaria en el ple de gener, però aquest cop la major part de regidors i regidores socialistes només llegien la pantalla del móbil i comentaven la jugada.

M'he preguntat sovint per què van al ple, a banda de per cobrar el sou a final de mes. La majoria no tenen cap mena d'interès en el debat ni mostren cap tipus de consideració ni respecte per la resta de regidors i regidores. La majoria es dedica només a fer temps, com si fessin un viatge en tren.

La pregunta, però, hauria de ser una altra, la pregunta hauria de ser per què volen ser regidors i regidores? I, sobretot, per què algú ha decidit que aquestes són les millors persones per representar el PSC?

Consorci Òpera: l'art de signar convenis que no diuen res

El passat dimarts el ple municipal va aprovar inicialment el conveni i els estatuts del nou Consorci Òpera a Catalunya, un acord que l'endemà ja es va escenificar amb l'acte de signatura protagonitzat pel Conseller Joan Manuel Tresserras i l'alcalde Manuel Bustos.

El nou consorci, que reconeix el paper històric que ha jugat la producció operística a Sabadell, té com a objectiu desenvolupar el Centre de Producció Territorial Òpera a Catalunya. M'inquieta terriblement, però, l'article 10 del conveni, que, sota el títol "Adscripció de recursos", es refereix únicament als "mitjans humans, físics i tècnics" de l'Ajuntament, però no contempla que la Generalitat hi aporti cap tipus de recurs.

Això sí, les fotos ja estan fetes i s'han generat uns quants titulars triomfalistes. S'ha publicat que ara "el pressupost està garantit" o que "això suposarà estabilitat econòmica". A mi que em perdonin, jo no veig per enlloc ni pressupost ni estabilitat. Deu haver molts compromisos verbals d'un govern que, d'altra banda, ja té les maletes mig fetes, perquè d'escrits no n'hi ha cap. Només un conveni de dues pàgines i contingut escàs. Si això és el que garanteix el futur de l'òpera a Catalunya, malament rai!

La Mirna i tota la gent que treballa per l'òpera a Sabadell es mereixen alguna cosa més.

El Vapor Pissit en perill

[Article publicat al Diari de Sabadell del 15/09/2010]

El Vapor Pissit, la primera gran fàbrica que va tenir el Sabadell industrial del XIX, és encara una realitat que, a més, acull maquinària molt valuosa. Tanmateix, sorprenentment tan sols està garantida la preservació d’una part d’aquest vapor: la nau del c. del Sol, que està protegida pel Pla Especial del Patrimoni de Sabadell – PEPPS. Sobre la resta, per exemple una nau que data de 1846, el PEPPS només obliga a documentar-ho, és a dir, es pot enderrocar i aquí no ha passat res.

Enderrocar una part del Pissit o alterar-la greument significaria una pèrdua irreversible per al nostre patrimoni històric i cultural, la pèrdua de l’únic conjunt d’aquestes característiques que conservem a la ciutat, que compta amb un element rellevant: el seu pati de drapaires entre les dues naus. Un conjunt que també és singular a Catalunya i que permet explicar com era una fàbrica tèxtil i com funcionava.

L’Entesa per Sabadell reivindica que el conjunt del Vapor Pissit es destini a la creació del Museu de la Indústria Tèxtil Llanera, tal com preveu el Pla museístic aprovat l’any 1997. Però, fins i tot acceptant que el vapor pogués tenir altres usos, cal garantir la conservació de la seva singularitat, és a dir, que el conjunt del Vapor Pissit es preservi íntegrament. Perquè, sens dubte, el valor del conjunt és superior al de cada element tractat de forma aïllada.

La inquietud pel futur d’aquest vapor únic ens va moure a presentar una moció en el ple municipal del mes de setembre, que proposava acordar la protecció de la totalitat d’aquest conjunt fabril i iniciar-ne la tramitació per recollir-la en el PEPPS. Malauradament, un cop més es va posar de manifest la manca de sensibilitat i el desinterès pel patrimoni del govern del PSC que s’hi va oposar amb arguments insòlits pel seu baix nivell.

En primer lloc, el regidor de cultura, Sr. Lluís Monge, va fugir d’estudi tot afirmant que l’equip de govern no faria cap actuació per “no posar en risc el Pissit” mentre no es conegués el resultat dels estudis encarregats a la Fundació Bosch i Cardellach sobre el Museu Tèxtil. Unes paraules que, paradoxalment, apunten que protegir el Vapor Pissit és posar-lo en risc.

En segon lloc, el sr. Monge va fer servir una argumentació impròpia d’un representant públic: senzillament va negar que el ple municipal pogués instar a la protecció d’un element patrimonial. És a dir, el regidor de cultura, que té entre les seves responsabilitats la de vetllar pel patrimoni històric i cultural de la ciutat, va reduir a una qüestió merament tècnica qualsevol decisió en aquest sentit. Va anul·lar la capacitat del ple municipal, del consistori, per expressar la voluntat política de preservar el patrimoni de la ciutat. El sr. Monge va fer gala de desconèixer o de menystenir les funcions i les responsabilitats dels representants públics i del ple municipal com a màxim òrgan decisori a la ciutat.

El patrimoni de la ciutat i concretament el Vapor Pissit es mereix una mica més de respecte. El Vapor Pissit, que exemplifica el sector industrial més potent que ha tingut mai Sabadell, que l’ha fet créixer com a ciutat, ha de perviure com a mostra d’aquell impuls econòmic, com a símbol d’una indústria on van treballar molts sabadellencs i sabadellenques i que va ocupar milers de persones de Catalunya i d’altres terres.

El Vapor Pissit no podrà exemplificar res si no conserva el seu pati de drapaires, al voltant del qual estan disposades les dues llargues naus paral·leles, la sala de calderes, la xemeneia, i els dipòsits d’aigua. Si no es preserva el conjunt i s’arriba a enderrocar el que actualment no està protegit serà un vapor escapçat, una construcció sense sentit. Així doncs, el futur del Vapor Pissit està en joc i no s’hi valen mitges tintes.

[Fotografia d'Isidre Soler]

Desnonaments: un debat esquerra-dreta

Malgrat tots els mitjans ho han destacat, no va ser ni l’absència de l’alcalde i ni l’ús del vot de qualitat el més rellevant del darrer ple municipal. El sistema preveu la substitució accidental de l’alcalde pels seus tinents o tinentes d’alcalde; el fet que no hi fos al Ple és excepcional, però anecdòtic. I pel que fa al recurs del vot de qualitat, no hi va haver cap emoció, es va confirmar el que ja fa temps que sabem: el pacte per dalt o per baix del PP amb el PSC, del qual la veritable notícia seria saber-ne el preu.

No, al meu parer, el fet més rellevant va ser el debat a l’entorn d’una proposta per obtenir informació sobre els desnonaments que es produeixen a la ciutat i que s’estan incrementant de forma inquietant, però que, tanmateix, no sembla pas que preocupin excessivament al govern municipal.

El govern Bustos va permetre que una senzilla proposta demanant informació periòdica i debat sobre possibles solucions no prosperés, aliniant-se amb CiU i el PP. El PSC adduint que ja es fa una intensa activitat preventiva; CiU apel·lant al caire privat dels desnonaments.

Un debat esquerra-dreta en tota regla, per si algú dubtava de les clares línies que ens separen, els uns parlant de polítiques socials, de conèixer per poder fer propostes, per poder actuar; els altres refugiant-se en la privacitat de les transaccions econòmiques i en la llei hipotecària. Unes línies que van esdevenir un nou mur per enderrocar: mirar cap a una altra banda, ignorar la realitat de les famílies amb risc de desnonament, obviar la realitat de la ciutat.

El fet de comunicar

Després de gairebé tres anys, després de més de quaranta plens, encara em sorprenc sovint quan veig l'endemà les cròniques en els mitjans de comunicació o quan algú m'assegura que no ha llegit enlloc les coses que li explico. Tanmateix, sóc molt conscient de què és impossible traslladar el conjunt dels temes i dels posicionaments que es donen durant les cinc hores que acostuma a durar el ple, fer-ho seria una pallisa descomunal, com ho deu ser escoltar-ho en temps real per internet.

Així doncs, penso que és absolutament impossible que un ciutadà es faci una mínima idea del que hem viscut en un ple, o del que s'ha aprovat, a partir del resum que pot trobar a la premsa. Moltes vegades, el més destacat acaba sent la frase més dissonant, s'expliquen les coses en un ordre diferent al que passen o s'atorga més relleu al tema que ha dilatat més els debats, que no forçosament és el que tindrà més impacte a la ciutat.

Ja sé allò de què la notícia és que l'home ha mossegat al gos i no a l'inrevés, però estem parlant de mitjans d'abast local que, a més de comunicar, aporten un valor afegit de proximitat. I en aquest context, la notícia sobre l'home que ha mossegat el gos hauria de travar-se amb la de la notícia plana, aquella que no suscita cap mena de polèmica, però que tindrà efectes directes sobre la ciutadania.

No sé pas com es fa, no sóc professional de la comunicació, i possiblement em direu que és massa utòpic pensar que un ciutadà s'hauria de poder informar sobre les vicissituds del ple a través dels mitjans de comunicació. Potser sí que ho és, i potser, per viure de prop les limitacions del fet de comunicar, el millor seria que tothom es fes el propòsit, si més no un cop a la vida, d'anar a un ple municipal i en tregués les seves pròpies conclusions.

Torna "el libre albedrío"

El retorn de competències al ple municipal és també una porta oberta al libre albedrío, un concepte que va fer servir d'una manera molt poc encertada el portaveu socialista, Juan Carlos Sánchez, en el ple de maig de 2008 quan defensava que el gruix de competències havien de ser a la Junta de Govern. Va dir llavors -i consta a l'acta- que el govern té el deure de governar i no pot deixar les decisions "al libre albedrío d'aquesta sala". Tota una declaració de principis!

Em torno a preguntar, un dia més, què deu haver canviat perquè el govern estigui disposat ara a veure retallada la seva capacitat de governar sotmetent les decisions a la consideració del ple municipal.

Al ple el que és del ple

Divendres, en un ple extraordinari sense precedents, la major part de competències que havien estat traspassades a la Junta de Govern Local després de les eleccions de 2007 van tornar novament al seu espai "natural", van retornar al ple.

Recuperar les competències del ple vol dir debatre, vol dir guanyar transparència, vol dir poder expressar públicament posicionaments d'acord o de discrepància, vol dir participar de les decisions, vol dir votar. Recuperar les competències vol dir restablir la normalitat democràtica que havia estat alterada per decisió del PSC, amb la complicitat del PP.

Però, i per què ara? Des del juny de 2007 en què es va imposar el traspàs de competències, hi havia hagut dos intents fracassats per recuperar-les, però ara, en el tercer intent, el PSC no hi ha posat cap problema. Respon aquest canvi a una voluntat de compartir les decisions difícils que portarà la crisi econòmica a la casa gran? O potser al fet que el paper de crossa del PP ja era insostenible i el govern intentarà teixir noves complicitats?

Novetats al ple

El ple municipal de dimarts va ser novedós en un parell de coses: per una banda, tota l'oposició portava a ple una moció. I he dit tota l'oposició, inclós el PP, que a Sabadell fa el trist paper de crossa del PSC del senyor Bustos.

Algú es preguntarà per què hi havia aquest front comú de l'oposició, què demanàvem? Una cosa ben senzilla: la constitució d'una comissió d'investigació sobre el procediment d'adjudicació dels pisos tutelats de Sant Oleguer destinats a gent gran sense habitatge en propietat. Una cosa tan senzilla com un bri de transparència, com donar compte a la ciutat de la gestió d'un equipament públic.

Com era previsible, el PP va canviar d'opinió i va baixar del tren en marxa. L'argument -el mateix que fa servir el govern-, que la documentació ja és a fiscalia. No van servir de res les explicacions de la resta de portaveus sobre les diferències entre la causa penal (= Fiscalia) i les irregularitats administratives i responsabilitats polítiques (= Comissió d'Investigació). El PP es va tancar en banda i li va posar fàcil al govern un cop més. Així que el resultat no va ser cap novetat.

Però ja he dit que hi va haver dues novetats. I la segona va ser un mal tràngol per alguns regidors, n'estic segura. La votació va ser nominal i cada regidor i regidora va haver proclamar el seu vot en veu alta, tots 27 ens vam haver de mullar: 12 vots favorables a la moció, 13 contraris i 2 abstencions. Moció rebutjada. I l'endevinalla està cantada.