Qui podria defensar el conveni de la Caserna?

En els darrers anys al Ple municipal s'ha parlat més d'un cop de la Caserna de la Guàrdia Civil, però mai des de la perspectiva d'un govern municipal que la vol recuperar per Sabadell sense cap cost, perquè la caserna ja és de la ciutat.

Aquesta va ser la novetat al Ple de setembre. La tinenta d'alcalde de Territori i Habitatge, Glòria Rubio, va exposar sintèticament els antecedents del vergonyant protocol que va signar l'any 2006 Manuel Bustos amb el seu col·lega Alfredo Pérez Rubalcaba, un acord que comprometia l'Ajuntament a donar a la Guàrdia civil 3 milions d'euros i un solar valorat actualment en 3,7 milions d'euros per construir una nova caserna a Sant Pau de Riu-sec, malgrat l'Ajuntament òbviament no té la competència per fer-ho.

Un conveni lesiu pels interessos de Sabadell, que tenia com a únic objectiu confessable recuperar un equipament que ja era de la ciutat i que com a tal està inscrit al Registre de la propietat des de l'any 1999.

Lamentablement els grups municipals de l'oposició no van fer costat al govern en el dictamen que plantejava la revisió d'ofici del conveni de la caserna. El portaveu de CiU, Carles Rossinyol, es va atrevir a qualificar aquesta acció de covarda, contraprogramant una crida a ocupar la caserna que va ser únicament un estirabot en l'espectacle que acaba sent el Ple. Quan la regidora de la Crida per Sabadell el va animar a concretar els detalls de la presumpta ocupació, va fugir d'estudi, no sabem si maleint l'hora en què va utilitzar el terme “ocupar” o el càlcul erroni de pensar que el govern no seria capaç de seguir-li el joc.

Sigui com sigui,independentment de qualsevol altra acció o reivindicació que es pugui emprendre, el que és evident és que el conveni de la caserna mal ens pesi és actualment vigent i l'única via que té l'Ajuntament per revertir-lo és iniciar la seva revisió i recórrer a la Comissió jurídica de la Generalitat.

Per la seva banda, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, va parlar de mantenir la “coherència” amb els informes tècnics i jurídics que desaconsellaven un contenciós administratiu en el seu moment. De res no va servir que la senyora Rubio li recordés que no hi havia hagut cap acte administratiu ferm per part de la Guàrdia Civil o el Ministeri de l'Interior que reclamés la caserna. Ni tampoc l'explicació sobre les gestions fetes fa uns mesos per intentar arribar a un acord sense que suposés un cost per la ciutat.

Sí que cal remarcar que cap grup municipal no va defensar el contingut del conveni, ni tan sols el PSC, que únicament es va dedicar a justificar-se, citant informes, però sense aprofundir en el seu contingut i ignorant que el govern socialista ja comptava l'any 2005 amb un informe jurídic que avalava iniciar l'expedient per l'extinció de la llicència d'ocupació atorgada a la Guàrdia Civil i que es posés la caserna a completa disposició de l'Ajuntament en qualitat de propietària de l'immoble.

Sembla que planava a la Sala de Plens la certesa d'un conveni injust, d'un acord al marge dels interessos de la ciutat, però justificat –com tantes altres coses– amb un bon treball propagandístic i un esforç continuat per fer callar les veus divergents. Quin grup podria defensar actualment –amb el canvi de context polític– el contingut del conveni? Ni tan sols Josep Ayuso.

Despatx Corominas i Caserna: 2 fracassos del bustisme

El ple de novembre va abordar dos debats urbanístics heretats de l’etapa Bustos i especialment marcats per la seva nefasta gestió: el Despatx Corominas i la Caserna de la Guàrdia civil.

Per una banda es va debatre –és un dir– la rectificació de la modificació de Pla General del Despatx Corominas, un cop la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat va rebutjar aquest juliol la modificació provisional que havia aprovat el Ple amb els vots favorables del PSC, el PP i el regidor no adscrit Antonio Vega i les abstencions de CiU i EUiA. Únicament l’Entesa per Sabadell, ICV i el regidor no adscrit Carles Marlés hi havíem votat en contra al mes de febrer. El llavors regidor de l’Entesa, Maties Serracant, havia defensat les al·legacions presentades dos anys abans que qüestionaven la construcció d’un edifici de planta baixa i dos pisos a l’interior del pati d’illa inicialment no edificable segons la normativa vigent, que es vulnerava per afavorir la propietat.

En el ple de la setmana passada, Maties Serracant, actualment regidor d’urbanisme, va presentar la nova modificació que corregia els elements que ja s’esmentaven a les al·legacions de l’Entesa, ara que la Comissió d’Urbanisme ha esmenat la plana al govern del PSC. El més significatiu i rellevant, políticament parlant, és que aquest punt es va aprovar dimarts per unanimitat, sense cap mena de debat pel fet que el portaveu del PSC, Josep Ayuso, no va tenir la valentia d’intervenir per defensar la gestió del govern anterior o bé per rectificar i reconèixer que efectivament s’havien equivocat en el passat aprovant una modificació de planejament que no responia a l’interès general sinó al privat.

Així doncs, s’esmena parcialment aquesta operació urbanística, que encara portarà més cua perquè la propietat té diversos expedients de disciplina urbanística oberts per enderrocar un edifici protegit, fet que va ser denunciat per l’Entesa per Sabadell i està actualment en fase d’instrucció judicial.

D’altra banda, a la tanda de les mocions, va arribar el debat de la Caserna, enguany de la mà de CiU que va presentar una proposició amb uns acords gairebé idèntics als que havia proposat l’Entesa ara fa 3 anys: rehabilitar els habitatges de la caserna per destinar-los a lloguer social. Llavors no va prosperar pel vot contrari del PSC i l’abstenció del PP. Dimarts, les posicions es van moure, el PP es va sumar al vot del sí i únicament el PSC s’hi va abstenir, no sense llençar un cop més l’acusació de què la paràlisi del Parc de Salut havia estat per causa del contenciós interposat per l’Entesa per anul·lar el nociu conveni de la Caserna que obligava l’Ajuntament a pagar 3 milions d’euros i cedir un solar a Sant Pau de Riu-sec per recuperar les claus de la caserna.

Res més lluny de la realitat. La incapacitat del PSC per defensar la titularitat sabadellenca de la Caserna, com havia defensat l’alcalde Farrès signant un conveni pel seu retorn efectiu a la ciutat, i la incapacitat –novament– per aconseguir recursos pel Parc de Salut són els elements que veritablement van bloquejar aquest equipament. Cal recordar en aquest sentit, que el projecte del Parc de Salut es va reubicar al Pavelló Maria Eugènia, però tot i així el govern municipal no va posar l’interès necessari per impulsar-lo.

Despatx Corominas i Caserna són dues operacions emblemàtiques del Bustisme que van acabar en fracàs: una com a exemple de l’urbanisme a la carta, és a dir, a la mida dels grans promotors afins, i l’altra com a mostra de la instrumentalització de temes estratègics de ciutat com a moneda de canvi dels interessos polítics de Manuel Bustos, que llavors aspirava a un càrrec a Madrid i va pactar el nou conveni amb el ministre de l’Interior Alfredo Pérez Rubalcaba per quedar bé a costa de perdre patrimoni de la ciutat. Ara cal que el nou govern treballi per revertir aquest conveni i recuperar la plena possessió de la Caserna, rehabilitar els 32 habitatges actualment abandonats i decidir quin equipament pot acollir la resta de l’equipament. En aquest sentit una molt bona opció seria un espai digne per a l’Escola de música i conservatori.

Però aquí no acaba res, tot just comença. El nou govern té sobre la taula un munt de projectes urbanístics heretats que caldrà revisar o desencallar en els propers mesos amb l’objectiu de desterrar definitivament l’urbanisme a la carta, explicar amb total transparència què s’han trobat i actuar per posar fi al clientelisme i l’opacitat.

[Publicat a iSabadell, 30/11/2015]

Contra el clientelisme: reglament de cessió de locals

Els 16 anys de bustisme a Sabadell són la història del “amb mi o contra mi”, la història d'aïllar les entitats crítiques –o les persones crítiques dins de les entitats– i elevar les entitats afins i els aduladors. Són la història de fomentar els presidencialismes, d'anomenar-los “amic” en els discursos, de fer sentir importants els representants de les entitats, no les entitats com a col·lectiu.

Així es va anar construint una xarxa clientelar que algun dia caldrà analitzar a fons, un teixit de protagonismes que va tenir com a principal conseqüència el rebuig de la cultura de l'associacionisme de base i l'empobriment de les relacions ciutadanes.

En aquest context de control social, l'any 2009 el PSC va decidir unilateralment cedir un local a l'Associació Llatinoamericana de Sabadell, fet que va suscitar la reacció immediata d'altres col·lectius de persones immigrades, que es van començar a organitzar com a FAIV, i de la major part de l'oposició municipal. Cal recordar que aquesta entitat, fins llavors pràcticament desconeguda, estava vinculada a Fedelatina, una entitat tutelada pel socialista Josep M. Sala, un dels mentors i protectors de Manuel Bustos.

L'operació havia estat tan descarada i tan partidista que el PSC va haver de rectificar i va retirar la cessió abans que s'arribés a materialitzar. 

El Ple municipal del març de 2009 va aprovar una moció, a proposta de CiU, per tal d'elaborar un Reglament de cessió de locals públics, amb la finalitat de poder establir criteris objectius i transparents per determinar a quines entitats i en quines condicions es cedien els locals de titularitat municipal.

Han passat més de 6 anys des d'aquell mandat del Ple i, malgrat es va treballar una proposta de reglament, el PSC mai no el va voler portar a debat i a aprovació perquè mai no els va interessar tenir criteris més enllà dels seus interessos clientelars.

Acabar amb aquesta situació de discriminació, opacitat i caciquisme és imprescindible per recuperar la confiança de les entitats, preservar la seva independència i posar en valor l'associacionisme, alhora que es fa una gestió acurada i transparent dels locals municipal, que en definitiva són béns públics que s'han de gestionar amb rigor i fugint de tot favoritisme.

Contra el clientelisme: Reglament de cessió de locals ja!

Cas Mercuri: imputats fora de l'Ajuntament

Manuel Bustos ja no és l'alcalde

Manuel Bustos ja no és l’alcalde. Primer es va apartar uns centímetres, després va tornar, però finalment ha hagut de renunciar i ara el ple ha votat un nou alcalde, Juan Carlos Sánchez, únicament amb els vots de grup socialista.

Es posa així un punt i seguit a una etapa de gairebé 14 anys de mal govern, que deixa com a herència una ciutat grisa, apàtica, que ha perdut gran part del seu sentit crític, com a conseqüència d’una estratègia reeixida per destruir la participació real, amagant-la rere la creació de consells presumptament participatius; establint relacions clientelars amb les entitats; i perseguint i criminalitzant tot tipus de discrepància.

Una etapa que ha acabat amb la imputació –minimitzada en tot moment pel PSC– de Manuel Bustos, tres regidors, tres càrrecs de confiança i el cap de la policia municipal per delictes contra l’administració pública en el Cas Mercuri. Un llarg procés, que ha propiciat l’acció unitària de l’oposició i ha forçat finalment la renúncia a l’alcaldia, malgrat els imputats Manuel Bustos, Paco Bustos i Joan Manau, mantinguin indignament l’acta de regidor i romanguin al consistori sense cap altra obligació que la d’assistir al ple municipal un cop al mes.

El nou vell escenari que va començar el 5 de març ve protagonitzat per un alcalde que és un clar exponent de la continuïtat de l’Estil Bustos. L’hereu del bustisme ha estat 14 anys la seva mà dreta, ha estat també el portaveu socialista durant molts anys i la persona en qui Manuel Bustos va confiar com a alcalde accidental.

Juan Carlos Sánchez és l’alcalde accidental que va negar-se a cessar els càrrecs de confiança imputats quan ho va exigir el ple municipal, motiu pel qual va ser reprovat pel conjunt de l’oposició. I és també qui els ha renovat –tret de Montserrat Costa– un cop ha estat investit alcalde. És el mateix que dissabte passat, malgrat dir que seria “l’alcalde de tots”, va anar als jutjats a donar suport a Manuel Bustos.

El nou alcalde porta una motxilla molt pesada i encara que vulgui canviar alguna cosa de lloc i fer algun gest més o menys públic, per ara no està disposat a emprendre l’operació de regeneració democràtica que necessiten tant l’Ajuntament com la ciutat.

La regeneració comença inevitablement perquè tots els imputats abandonin l’Ajuntament i deixin de cobrar diners públics. Regenerar significa també fer net a l’estructura municipal, no deixar res sota les catifes. I per això cal anar més enllà i emprendre mesures absolutament transparents per recuperar el funcionament municipal des de baix, des de la funció pública com a garantia de dedicació al servei públic, d’eficàcia i d’austeritat.

La regeneració ha de passar per la humilitat i l’honestedat. Per posar l’interès públic per davant d’interessos personals i partidistes, per establir relacions horitzontals amb les entitats de la ciutat, fugint del clientelisme, per respectar la pluralitat de l’Ajuntament, de la ciutat i dels mitjans de comunicació.

La regeneració passa per renunciar a moltes de les polítiques que han caracteritzat els governs Bustos durant catorze anys, en definitiva, per tornar a generar confiança en la cosa pública, és a dir, per tornar a l’arrel de la democràcia, de la democràcia real, és clar!

Sabadell, 11 de març de 2013

Regeneració democràtica

Des de finals de novembre, Sabadell viu una greu crisi política provocada per l’esclat del Cas Mercuri, en què estan imputats, entre d’altres, l’alcalde Manuel Bustos, tres regidors del PSC, tres càrrecs de confiança i el Cap de la Policia Municipal.

Malgrat el PSC ha volgut minimitzar les imputacions penals de delictes contra l’administració pública (suborn, tràfic d’influències, omissió de persecució de delicte...) i contra la salut pública, el cert és que ens trobem davant d’una presumpta trama de corrupció de gran abast que no es pot menystenir i que forma part d’una extensa investigació iniciada fa gairebé tres anys.

En qualsevol cas, innocents o culpables –i això ho haurà de determinar el jutge–, és evident que el PSC de Sabadell i la seva direcció nacional no estan fent front a la situació amb la responsabilitat i decisió que seria desitjable. Davant de les imputacions en ferm per part del jutge d’instrucció, que hem d’entendre que aprecia indicis raonables de culpabilitat, l’únic que es pot esperar és la immediata dimissió o destitució de les persones implicades per preservar la credibilitat de la institució. Davant de la denúncia per corrupció, cal que les organitzacions polítiques apliquin tolerància zero si aspiren a mantenir certa dignitat i ètica política.

A Sabadell, el conjunt de grups de l’oposició –tant els que han donat suport a Manuel Bustos en algun dels seus governs, com l’Entesa per Sabadell, que mai no li ha donat suport– compartim una mateixa idea: la ciutat i l’Ajuntament no es poden permetre estar dirigits per persones imputades per delictes de corrupció, cal recuperar la credibilitat de la institució municipal.

Les greus acusacions que pesen sobre quatre membres del govern municipal i els seus càrrecs de confiança i el fet que ni el govern ni el PSC no hagin mogut fitxa per apartar de manera efectiva els imputats de les responsabilitats, han generat una pèrdua de confiança política que ens impedeix ser corresponsables de cap tipus d’acord o decisió que impulsi aquest govern.

Arribats a aquest punt, i veient que el PSC incompleix de manera deliberada i xulesca els acords de la majoria del ple municipal, en una demostració de menyspreu pel sistema democràtic, i es fa el sord davant de les peticions de dimissió que hem formulat des de l’oposició, enrocant-se més i més en l’immobilisme, és evident que l’únic missatge que es pot defensar políticament és la regeneració democràtica.

En aquest sentit, malgrat les evidents diferències ideològiques i en la pròpia concepció de la política, els cinc grups de l’oposició hem posat per davant la defensa de la democràcia i el seu sistema de presa de decisions i hem acordat diferents mesures per aïllar un govern farcit d’imputats que, per molt que s’esforci en transmetre normalitat, difícilment podrà recuperar la credibilitat i la confiança necessària per tirar endavant en minoria.

L’oposició ha actuat en aquest temps amb una extrema generositat, oferint diferents oportunitats a l’alcalde i els regidors imputats per apartar-se del govern i deixar la institució municipal al marge de qualsevol sospita, però la manca de reacció del PSC, la seva actitud antidemocràtica i prepotent, la seva obstinació per defensar càrrecs i sous per damunt dels interessos de la ciutat, obliga a estudiar altres accions que, sent conscients de les dificultats, no només no s’han de descartar sinó que són possiblement l’única via perquè Sabadell tingui un govern que defensi els valors democràcia, que pensi abans que res en la ciutadania i en les polítiques de futur que necessita aquesta ciutat.

Sabadell, 22 de gener de 2013

El Passeig que volem

Sabadell, Passeig de la Plaça Major, el centre neuràlgic i simbòlic de la ciutat. Un espai que, tanmateix, fa molts anys que ha perdut la seva centralitat i el seu caràcter a causa de les obres de l’aparcament, la instal·lació del mercat provisional i novament obres, ara per perllongar els ferrocarrils de la Generalitat.

Ara el Passeig té la transformació més a prop, es comença a albirar que un bon dia recuperarà la seva funció d’espai de trobada, de centre cultural i social, d’espai comercial. Ara es comença a conèixer com podria ser el nou vestit del Passeig. És, però, el vestit que ha triat el govern municipal la millor gal·la?

Lamentablement la resposta és no. Tot i haver-se celebrat fa tres anys el procés de debat Construïm el Passeig, i malgrat haver convocat un concurs arquitectònic, que va resultar desert, el cert és que el govern municipal no ha volgut escoltar les veus que reclamàvem una mica més de reflexió al voltant del futur d’aquest espai.

No han volgut reflexionar sobre les implicacions d’aquest espai: mobilitat, comerç, usos culturals o socials..., ni s’han plantejat el Passeig com una clau del centre històric, sinó que s’han concentrat únicament en un carrer, en un eix, sense anar més enllà.

Tampoc no han volgut impulsar un debat ampli, ni tan sols han cercat les opinions dels grups municipals o de les entitats de la ciutat, sinó que han elaborat des dels serveis tècnics un projecte d’obres –en exposició pública a l’agost– i han licitat simultàniament les obres, menystenint completament el propi procés reglat de participació.

Han tirat pel dret. El 5 d’octubre la Junta de Govern Local desestimava totes i cadascuna de les al·legacions presentades per diferents persones i col·lectius, entre les quals l’Entesa per Sabadell, i aprovava el projecte d’urbanització de la Fase 1, que comprèn la Plaça de l’Àngel i el Passeig Manresa.

Una urbanització parcial, que no ha tingut en compte el conjunt de l’àmbit afectat, però que per força condicionarà les següents fases i el conjunt del Passeig. Una obra que redueix la plaça de l’Àngel a àrea de jocs infantils, malgrat ser la porta d’entrada a la Plaça Major i un dels pocs llocs que podria esdevenir un gran espai arbrat. Una obra que determina un model de paviment i de mobiliari urbà, que beneeix l’actual model de mobilitat i no planteja cap proposta atrevida, innovadora, ni cap element singular.

Paradoxalment, en les darreres setmanes hem pogut descobrir les moltes possibilitats que ofereix aquest espai gràcies al debat El nou Passeig, que ha acollit la Fundació Bosch i Cardellach. Hem reflexionat sobre el diàleg amb la història que atresora aquest espai, sobre el seu caràcter a mig camí entre la plaça i el passeig, sobre les solucions tècniques per conduir l’aigua... Hem escoltat propostes agosarades que recuperen l’edificació inspirada en les antigues peixateries, o un jardí vertical, o un carril bus enfonsat mentre no arriba el tramvia.

Hem vist dibuixos, maquetes, fotografies que il·lustren el treball excel·lent, i alhora fresc i desacomplexat, d’un conjunt de professionals que han tingut la virtut de mostrar molts vestits diferents. Ens han fet descobrir diferents possibilitats a l’abast per convertir el Centre de Sabadell en un espai de qualitat, atractiu, singular i funcional, lluny de la proposta seriada i mediocre que el govern municipal està disposada a executar.

Sabadell, Passeig de la Plaça Major. Queda un sentiment agredolç, l’alè del que hauria pogut ser i no serà si no fem res, si no defensem el Passeig que volem i únicament deixem fer. El futur del Passeig és també la nostra responsabilitat.

Sabadell, 10 d’octubre de 2012

[Publicat al Diari de Sabadell el 16/10/2012]

El fracàs econòmic dels governs Bustos

El decret llei 4/2012 ha tingut la virtut de confirmar el que des de l’Entesa venim denunciant des de l’any 1999: la gestió irresponsable del diner públic dels successius governs encapçalats per Manuel Bustos, en connivència amb altres grups municipals. En aquests 12 anys han aconseguit ni més ni menys que passar d’unes finances sanejades a unes finances hipotecades.

Però el fet d’arribar a aquesta situació de l’economia municipal no ha estat per una qüestió d’atzar. Han gastat alegrement, malbaratant els diners de la ciutat amb despeses innecessàries i fent inversions de dubtosa viabilitat. En el millor dels casos, pensant que l’escenari de bonança duraria sempre. Sense cap previsió per afrontar situacions difícils, per disposar de liquidesa quan no arribessin els diners d’altres administracions.

La pràctica d’aquests anys ens situa en l’actualitat, amb 25 milions d’euros de factures impagades. El pla d’ajust aprovat en el darrer ple posa de manifest el fracàs de la política pressupostària de Manuel Bustos i també de la seva capacitat negociadora, de la relació amb la Generalitat per aconseguir els recursos necessaris per a la ciutat. Un fracàs, en definitiva, de la política municipal, per nosaltres la política amb majúscules.

Perquè fer política és diàleg, és arribar a acords, negociar, no plegar-se a la voluntat de les administracions que ens deuen diners, però per damunt de tot és administrar de manera responsable els diners dels ciutadans i ciutadanes. Si haguessin sabut fer política, ara no estaríem parlant d’un pla d’ajust que hipoteca l’Ajuntament durant 10 anys.

Ara, la ciutat haurà de finançar aquest fracàs, els comptes estaran intervinguts durant 10 anys i haurem de pagar un interès del 5% per un crèdit que permeti fer front a les factures del 2011. Les condicions les posa Madrid i, com sempre, “guanya la banca”.

En síntesi, tenim 4 milions de dèficit del 2011 i 25 milions de deute als proveïdors. Fa vergonya haver arribat a l’extrem de demanar crèdit per pagar factures de despeses ordinàries. Només Badalona i Vilanova ens superen en el rànquing dels que més deuen. Mentre, hi ha altres ajuntaments com Terrassa o fins i tot Barcelona que no deuen factures. Ciutats que no hauran de patir els efectes d’un pla d’ajust, ciutats que tindran més marge per encarar el futur.

El pla d’ajust de Sabadell és més del mateix, no fa una aposta real per canviar de política. Un error en un moment en què és ineludible un canvi radical de visió que difícilment aquest govern pot liderar. Caldria definir clarament què és prioritari, què és el que necessiten els ciutadans i ciutadanes, sobretot els que pateixen situacions de precarietat.

Aquest pla tindrà efectes negatius sobre els treballadors municipals, que ja estan patint altres retallades, però, en canvi, no toca els sous dels càrrecs polítics i contempla la reducció de només el 25% dels càrrecs de confiança.

D’altra banda, aposta per pujar impostos sense oferir més serveis, una política que és merament recaptatòria. A més, preveu ingressar 12 milions d’euros més pel 2013 gràcies a pujades d’impostos, 12 milions i mig pel 2014 i gairebé 13 milions a partir del 2015. Si bé l’any 2013 una part (3 milions i mig) prové de l’IBI extraordinari imposat pel govern espanyol. Tot fa preveure doncs que per mantenir l’augment d’ingressos els propers anys s’aplicaran increments molt per sobre de l’IPC, fent recaure als ciutadans els plats trencats de la mala gestió.

El pla contempla tímidament la recuperació per part de l’estructura municipal de tasques ara privatitzades, però es queda en un parell de casos amb poca incidència, en un camp en què es podrien arribar a estalviar molts diners invertint la tendència privatitzadora i recuperant serveis de gestió directa.

En definitiva, aquest és un pla d’ajust, encara molt genèric, que no suposa un canvi fonamental en la política del govern del PSC. Un govern que no ha sabut gestionar la crisi i tampoc no sap governar sense malbaratar. Un govern que no té cap altre recurs que traspassar la seva gestió irresponsable a la butxaca dels sabadellencs i sabadellenques.

Sabadell, 2 d'abril de 2012

[Publicat al Diari de Sabadell i a isabadell.cat el 10 d'abril de 2012]

Disculpi's Sr.Ayuso

Una de les coses que fan més urticària a l'alcalde Bustos és que algú li parli del seu sou o que s'atreveixi a proposar-ne la rebaixa. Cada cop que toquem aquest tema al ple, el grup socialista salta com una molla i el discurs de moda és dir que es va arribar a un consens i que si no estàs d'acord que renunciïs a la indemnització per assistències.

Des de l'Entesa per Sabadell hem defensat una reducció del 50% de les indemnitzacions per assistències que rebem els regidors i regidores de l'oposició i una rebaixa significativa de les retribucions del govern. Això molesta. De la mateixa manera que molesta que votéssim en contra d'aquestes retribucions i indemnitzacions a començament de la legislatura. Per això només els hi queda l'atac personal.

A vegades la molla salta tant que els representants del govern adopten una actitud que només es pot qualificar de mesquina, com quan el Sr. Ayuso, portaveu del grup socialista, em va retreure al ple municipal del 13 de desembre que jo cobrava més que un regidor amb dedicació exclusiva. També va afegir que si s'equivocava demanaria disculpes en un ple municipal. Consta en acta.

I efectivament s'equivocava:

- Regidor amb dedicació exclusiva: 62.230 euros (+extres com teléfon, tiquets aparcament, etc).

- Servidora: 18.800 euros per l'activitat laboral + 28.200 d'indemnitzacions com a regidora i portaveu. És a dir, 47.000 euros, que no és poc.

Si la paraula del Sr. Ayuso val alguna cosa, ja pot preparar la disculpa...

Prec adreçat a l'alcalde en el ple del 5 de gener:

Sr. Alcalde,

En el ple del 13 de desembre es va produir una situació molt desagradable durant el debat dels pressupostos, quan el Sr. Ayuso, portaveu del grup socialista, va traspassar el límit de l’ètica política per caure en l’atac personal quan va afirmar que aquesta regidora cobrava més que un regidor amb dedicació exclusiva.

Aquesta afirmació, a part de ser falsa, va estar totalment fora de lloc en el context d’un debat sobre el pressupost municipal en què les retribucions dels càrrecs electes i les indemnitzacions per assistència -que es paguen amb diners públics- formen part del debat polític en tant que formen part del pressupost.

Cal deixar clar que les meves retribucions en l’àmbit professional i privat són completament alienes a la política municipal, és a dir, no formen part del debat polític, de la mateixa manera que mai ningú en aquesta sala no s’ha referit a les retribucions dels regidors del grup socialista que compatibilitzen el càrrec amb una activitat professional.

Ara bé, tampoc no tinc cap inconvenient en fer públics els meus ingressos, perquè no tinc res a amagar, i, en pro de la transparència, Sr. Alcalde, li vull adreçar un doble prec.

En primer lloc li prego que permeti que el Sr. Secretari doni fe, per tal que consti de la manera més rigorosa possible a l’acta d’aquest ple, què l’import brut de la meva nòmina és actualment de 1.345 euros mensuals, tal com puc demostrar documentalment.

I en segon lloc li prego que insti al Sr. Ayuso a complir de manera immediata el seu compromís recollit a la pàgina 87 de l’acta del ple del 13 de desembre, quan va dir textualment: “si m’equivoco li demanaré perdó en un ple municipal, li demanaré disculpes”. 

Sr. Ayuso, estic esperant les seves disculpes. 

SCAI: El servei integral

Sabadell disposa des de l’any 1994 d’un servei d’atenció especialitzada a les persones immigrades, que va néixer a partir de la iniciativa pionera de diferents entitats i que porta el nom d’SCAI (Servei Ciutadà d’Acolliment als Immigrants).

Aquest servei ha esdevingut el punt de referència per al col·lectiu immigrant, que sovint hi arriba per tramitar la documentació d’estrangeria, però hi troba un suport emocional i tot un seguit d’activitats d’acollida i acompanyament.

La singularitat de l’SCAI respecte dels serveis d’atenció de la major part de ciutats del nostre entorn, rau en dos elements clau: el seu abordatge integral de tots els aspectes relacionats amb la immigració, i el valor afegit del voluntariat que ha anat generant, un volum del voltant de 40 persones.

A l’SCAI treballen actualment cinc professionals, dos dels quals especialitzats en l’assessorament legal, i una en els programes de sensibilització batejats com “L’SCAI cap enfora”. Però aquesta plantilla s’incrementa espectacularment amb el voluntariat que hi dedica moltes hores a col·laborar, des de la societat civil, en l’acollida i activitats de coneixement de la ciutat i l’entorn. Aquest plantejament que combina la tramitació dels papers tan necessaris per obtenir seguretat jurídica, amb la dimensió humana de l’acollida, és un dels factors que, sense cap mena de dubte, han contribuït decisivament a fer de Sabadell una ciutat amb poca conflictivitat al voltant del fenomen de la immigració.

Ara, però, la continuïtat de l’SCAI i del model que s’havia consolidat a Sabadell està en risc per la decisió unilateral i soterrada del govern municipal de convocar un concurs públic per adjudicar el servei d’assessorament jurídic. Una notícia preocupant per diferents motius: el trencament per part del govern del consens que s’havia anat teixint al voltant de les polítiques que afecten el col·lectiu d’immigrants, el menysteniment de les entitats d’immigrants i dels usuaris del servei, la fragmentació del model integral del qual, d’entrada, només surt a concurs la part d’assessorament jurídic, i, molt previsiblement, la desaparició de l’SCAI perquè es retira la subvenció anual que suposa la part més gran del seu pressupost.

Les explicacions per imposar aquest canvi de model no són gens clares. El govern del PSC per una banda diu que l’SCAI fa un bon servei, però és evident que, per l’altra, són els responsables de l’abandonament del model actual. Per un costat retiren una subvenció de 125.000 euros, però per l’altra volen convocar un concurs per 59.000 euros però només per una part del servei actual. El que ens preguntem és per què, davant de possibles dificultats internes de l’SCAI, en comptes d’intentar trobar alguna solució i aplicar-ne millores, decideixen tirar pel dret i presentar com a fet consumat la convocatòria d’un concurs que és de coneixement general que difícilment guanyaria l’SCAI.

Però el problema va més enllà. Encara que l’SCAI guanyés aquest concurs, que només preveu un advocat a jornada completa i un tècnic a mitja jornada, qui garantiria que es presta la resta de servei que durant 18 anys ha fet l’SCAI? Un servei que l’any 2010 va fer prop de 20.000 atencions! Aniran aquests immigrants que encara no estan gaire arrelats a la ciutat al cursos del Consorci de Normalització Lingüística? No, no tenen cursos adequats al seu nivell. Aniran aquests immigrants a les escoles d’adults? No, no tenen recursos per fer l’alfabetització més bàsica. Aniran aquests immigrants als serveis socials normalitzats? No, en part per desconfiança, en part per la pròpia saturació dels serveis socials. Donarà l’administració el suport emocional que ara dóna l’SCAI?

Per tant, si la feina que fa l’SCAI, a partir de l’1 de gener no l’assumeix ningú, Sabadell haurà perdut no només una entitat pionera en l’atenció integral i gratuïta a les persones immigrades, sinó, sobretot, un plantejament ciutadà i social que ens havia valgut l’etiqueta de ciutat acollidora, que havia entès que les polítiques socials són la millor inversió per garantir la cohesió social.

L’única solució en aquest moment és no convocar el concurs i renovar la subvenció a SCAI per al proper any. I després, abordar el futur del model d’acollida de Sabadell amb serenitat i amb la participació de totes les parts implicades: govern, grups municipals, SCAI, voluntariat, i entitats que representen el col·lectiu immigrant. La pilota ara mateix la té l’equip de govern i esperem que la jugui amb prou intel·ligència sense perdre de vista l’objectiu de la justícia social.

De mentides i floretes als fanals

Cinc anys denunciant la despesa absurda i desmesurada de les flors als fanals i finalment van i ens fan cas. Però fins i tot quan tenen un gest d'austeritat, un bri de sentit comú, fins i tot llavors han de mentir descaradament.

M'explico: 

2006: Cost d'insal·lació 310.000 euros

2007-2010: 240.000 euros anuals

Això suma ni més ni menys 1.270.000 euros!!

A partir de juny de 2010 es perd el rastre de les contractacions. Davant d'aquest buit, el 10 d'octubre demano a l'alcalde per escrit quan es va aprovar la nova prórroga o concessió. Vuit dies després, encara no tenim resposta (malgrat en teoria han de contestar en quatre dies, però a vegades es descompten, pobres!), però, en canvi, sense dir ni ase ni bèstia el dia 13 comencen a enretirar les polèmiques jardineres.

I... aquí ve la mentida: el regidor Paco Bustos afirma que l'Ajuntament estalviarà 28.000 € anuals amb aquesta mesura. I llegint la lletra petita, sembla ser que vol dir que en els darrers mesos el manteniment el feia l'Ajuntament i per això era molt més barat. Llavors, Sr. Bustos, es pot saber com justificava l'empresa concessionària un contracte de 240.000 euors anuals?

Mentides impunes de l'alcalde

Ràdio Sabadell dóna cobertura a les mentides de l'alcalde sense cap mena de rigor ni dret a rèplica. A l'espai "fil directe amb l'alcalde", conduït per la sra. Aura Costa, la primera trucada d'una ciutadana pregunta per les obres del "Metro". A l'alcalde li falta temps de carregar contra l'Entesa per Sabadell per haver dit que les obres estan aturades des del juliol, una evidència que la pròpia senyora Maria pot comprovar amb els seus propis ulls.

La seva única manera de defensar-se és calumniar-nos. Diu que fem política d'alarmisme, que no hem volgut mai aquest projecte, insinua que hem posat pals a les rodes, afirma que no l'ajudem (a ell?) i ens diu que som irresponsables. 

Sento indefensió, no hi ha ningú que vetilli per la pluralitat en aquesta ràdio pública? Ningú no dirà que l'Entesa per Sabadell vam interessar-nos en aquest projecte des del primer dia. Tant, que l'estiu de 2006 vam estudiar a fons el projecte i vam ser l'únic grup municipal que va presentar al·legacions al projecte, entre altres millores, per evitar que s'haguessin d'enderrocar 19 edificis al barri de Gràcia.

Ningú no dirà que l'Entesa per Sabadell vam impulsar el soterrament del tram Gràcia-Can Feu i defensàvem que fos soterrat fins Sant Quirze, hem proposat millores a les estacions, hem reclamat incansablement informació sobre el projecte i els calendaris d'afectacions d'obres. 

Mentre, l'equip de govern ha marejat la perdiu. Són, juntament amb la Generalitat, els responsables de què la ciutat no disposi de cap informació oficial, perquè des de fa gairebé dos anys no es reuneix la Comissió de Seguiment. Van dient que tot va bé, d'acord amb el calendari. Senyors, l'únic calendari que es coneix fixa la posada en servei l'any 2012. Tothom pot jutjar si això té credibilitat.

Fins quan es pot mentir als ciutadans?

Òbviament, la resposta és no es pot mentir, no s'ha de mentir. No m'agrada que em menteixin, que m'amaguin la realitat, i, en un exercici de reciprocitat, no menteixo als altres.

Tanmateix, la política està plena de mentides i de mitges veritats. I és una espiral sense límit. Exemple: quan diem que les obres dels FGC estan aturades des de juliol diem una cosa evident per als centenars o milers de ciutadans i ciutadanes que viuen a prop d'una estació o hi passen cada dia. Als seus ulls és prou clar que les obres estan aturades, no necessiten que els hi digui ningú.

Però la reacció del PSC és acusar-nos de mentiders mentre el govern municipal -en les seves mans- afirma que hi ha normalitat i fins i tot que les obres s'han intensificat. On? Sota terra? Fins quan es pot mentir als ciutadans?

Reaccions infantils que no porten enlloc

Un dimarts qualsevol, al que anomenarem dia 1, l'Entesa per Sabadell emet un comunicat de premsa denunciant les retallades que afectaran 15 CAPs del Vallès i que, a més de crear prejudicis als usuaris dels centres afectats, suposarà més pressió sobre els que queden oberts i sobre el servei d'urgències de l'Hospital Taulí.

L'endemà -el dia 2- el secretari de política municipal del PSC apareix als mitjans mossegant l'Entesa. Diu que el PSC està al costat de l'Ajuntament (suposem que vol dir del govern municipal) i de l'alcalde i es concentra en atacar l'Entesa.

La reacció és infantil i no porta enlloc. No explica quines accions ha fet l'alcalde o el govern municipal davant del govern de la Generalitat. No explica per què no tenien coneixement de les mesures -o això diuen- ni si han protestat per haver estat ignorats en aquestes importants decisions. En comptes de buscar complicitats per traslladar una preocupació conjunta a la Generalitat en un tema tan sensible com la sanitat, salta com una molla contra una part del consistori. Criatures! Que la sanitat és competència de la Generalitat, no pas de l'Entesa!

Un episodi qualsevol del nostre dia a dia, que posa de manifest una escassa capacitat de fer política i de liderar la ciutat. Amb aquest panorama, una vegada més, va ser l'Entesa per Sabadell qui va haver de prendre la iniciativa per promoure una declaració institucional de l'Ajuntament per defensar la sanitat pública. Això sí, sense CiU, és clar.

La intervenció que no m'han deixat fer al ple municipal

Avui s'ha tancat simbòlicament la legislatura amb un ple de comiat dels 7 regidors i regidores que no es van presentar a les eleccions. Tots 7 tenien l'oportunitat de dir unes paraules i em semblava que també era pertinent dir alguna cosa. Ho he demanat a l'alcalde, però no m'ha permès intervenir, al·legant que els protagonistes havien de ser els que plegaven.

Els que plegaven i ell, és clar. Amb el seu parlament, poc elegant, i fins i tot ofensiu, ha buscat ser l'autèntic protagonista. No n'esperava una altra cosa, o potser sí, potser esperava que el sentit institucional i el respecte pels que plegaven moderessin aquesta mena de necessitat de ser el nen en el bateig i el mort a l'enterrament.

La intervenció que no m'ha deixat fer era aquesta:

Avui, en aquest ple, tanquem una etapa i és de justícia que el reconeixement recaigui sobre els homes i dones que han dedicat un temps a representar institucionalment la ciutat i que avui s’acomiaden.

L’Albert Beltran i la Concha Manzano, amb qui he compartit moltes hores de reunió, i que sempre han mantingut bona disposició en el tracte amb l’oposició.

El Jordi Soriano i la Patricia Martínez, amb qui hem tingut clares discrepàncies, però un tracte més que correcte que m’agradaria que fos present en els seus successors.

El Pere Vallverdú, amb qui tinc més en comú del que segurament hem tingut l’oportunitat de demostrar.

El Magí Rovira, del que he après moltes coses, gràcies al seu gran coneixement de l’administració per haver fet, com ha dit sovint, tots els papers de l’auca, però de qui també he admirat el to pausat, curós, respectuós, capaç de dir coses trascendents sense semblar-ho i de fer somriure l’auditori en les seves intervencions. Una absència que es notarà, per ell, però també perquè la veu d’ERC ja no serà al consistori.

I, òbviament, el meu company de grup, Isidre Soler, un referent personal i col·lectiu, un lluitador tenaç i incansable, de qui seria massa llarg explicar tot el que he après i tot el que admiro, que ha dedicat hores i hores a canviar allò que no li agrada i que ha demostrat que hi ha una altra manera de fer política, també des de les institucions.

A tots, els vull donar les gràcies per la seva dedicació i desitjar bona sort en la nova etapa que ara comencen.  

Per a una immensa minoria

Els resultats de les municipals del 22M han provocat més d'una depressió pel panorama general de dretanització de molts ajuntaments. A Sabadell, però, les coses han quedat gairebé com estaven, excepte per la sortida d'ERC i l'increment d'un regidor del PP.

Això, que les coses quedin com estaven, ha estat sorprenent. Qui més qui menys esperava alguns canvis, potser petits, però moralment significatius, o potser més grans, que permetessin jocs aritmètics.

Hi ha, doncs, una certa sensació de fracàs, que no ha atrapat la gent de l'Entesa, perquè sabem de les dificultats de consolidar la nostra representació. Cada vegada és un nou triomf, cada papereta un vot de confiança.

Constato que la ciutat no és tan crítica com a vegades pot semblar. Que el 50% ja ni vota, i de l'altre, gairebé la meitat dóna suport a l'estil Bustos, no perquè no el coneguin, sinó perquè ja els hi està bé, perquè encaixa en uns valors socials que s'han relaxat.

Constato un cop més que la nostra és una opció minoritària, un espai de pensament crític i d'acció transformadora, un bastió que es rebel·la i que ja és imprescindible per a una immensa minoria. Amb aquesta minoria, carregats de raó i satisfets pel suport rebut, treballarem dia a dia.

Propaganda electoral: feta la llei, feta la trampa

Dilluns es van convocar oficialment les eleccions municipals i dilluns es va iniciar un període en què, en principi, no es pot fer propaganda electoral fins que no comenci la campanya pròpiament dita.

Aquesta és la teoria, perquè la realitat és que, com sempre, els que tenen la paella pel mànec fan i desfan i hi dediquen molts mitjans, una part considerable dels quals són públics.

Per exemple, l'Ajuntament de Sabadell ha suspès la inauguració d'una exposició al Museu d'Història perquè no es poden fer inauguracions, però, tanmateix, envia un targetó explicant l'Obertura de l'exposició, tot indicant l'hora i el lloc. Feta la llei, feta la trampa.

Per exemple, l'equip de govern no pararà de fer discursos i fotos en tots els eventos que ha organitzat pel mes d'abril: Festa de la Gent Gran, Nit de la Cultura, Festa de l'Esport Sabadellenc...

Tots aquests actes es colaran per les escletxes d'una llei que, finalment, acaba beneficiant sempre els alcaldes, Una llei que, d'altra banda, permet que tot el mes de març hagi estat farcit de jornades de portes obertes, autocars que visiten equipaments amb un regidor o regidora assumint el paper de guia turístic, festes a places públiques...Una intensa marató -molt ben organitzada- d'actes públics finançats per l'administració per lluïment del batlle. Però tot legal, eh...

Quan el PSC para taula

Les 9:33, faig 3 minuts tard a la Comissió Informativa de Serveis Personals. La porta està tancada, penso que avui són excepcionalment puntuals. Mentre m'hi assec veig que van pel sisè punt de l'ordre del dia. Faig una ullada a la sala per identificar tots els assistents i prenc consciència de què no hi ha cap altre representant de l'oposició. M'indigno, han començat la reunió sense cap altre grup municipal a banda del govern! Espero al torn de precs i preguntes, faig constar la desconsideració que suposa començar la reunió sense la presència de cap regidor/a de l'oposició, se suposa que les comissions informatives són precisament per informar l'oposició. El tinent d'alcalde que presideix, Josep Ayuso, diu que hi havia quòrum (quòrum de govern, és clar!) i han començat. M'indigno encara més. Durant quatre anys m'he fet un fart d'esperar per tenir quòrum, he assistit al 90% de comissions informatives d'aquesta àrea i sempre sóc puntual. Em sembla que avui ha anat tot massa ràpid. Examino amb lupa l'ordre del dia buscant una explicació, intentant entendre les presses, potser hi havia algun punt conflictiu i volien fer via? Aparentment no. Aleshores, és únicament menyspreu, desconsideració, mala educació. Marca de la casa!

Quadern, un exemple de dignitat

A Sabadell cada cop passen coses més greus. Direu que el mateix passa a tot arreu, però el cert és que aquí ens haurien de donar un premi als més pressionadors. Aquest sí que se'l mereixen l'alcalde i el seu sèquit.

Ja fa anys que passen coses, que la ciutat està segrestada, les entitats pateixen tot tipus de pressions i amenaces més o menys velades i fins i tot sembla que la llibertat de premsa fa vacances.

Ara, però, la proximitat de les eleccions ha intensificat aquesta pressió. Per una banda en forma d'insistent invitació a les entitats de la ciutat per assistir a les trobades organitzades per un grup pressumptament independent que convida l'alcalde a explicar les seves propostes. Han estat els propis regidors del PSC, que també deuen formar part d'aquest emergent col·lectiu ciutadà tan altruïsta, els que han trucat als presidents o altres membres de les entitats per instar-los a assistir.

Però la cirereta ha estat la notícia de la dimissió del consell de redacció de la revista Quadern, fruit de les pressions per col·locar-hi una entrevista a l'alcalde, que no s'adequava a la línia de la revista i que va ser imposada, forçada, sense el coneixement previ del consell. Mai a la llarga història de Quadern no hi havia hagut una intromissió semblant, mai no havia calgut una resposta d'extrema dignitat: la dimissió massiva, una acció valenta i radical que contesta èticament el que no té cap mena de justificació: l'abús de poder.

Per una ciutadania activa i desinteressada

El candidat Bustos ha entrat en campanya i ho ha fet vestit d'alcalde i convidat per una oportuna plataforma creada per "un grup de sabadellencs" amb el nom Sabadell pel futur. Són lloables aquestes iniciatives de ciutadans i ciutadanes tan altruïstes que dediquen el seu temps i els seus diners a organitzar trobades multitudinàries en espais com ara Fira Sabadell o hotels de la ciutat, assumint les despeses de lloguer, catering, difusió, etc.

Però encara és més gran la generositat de l'alcalde, que ha reservat en la seva habitualment ocupada agenda una pila d'hores per dedicar a aquests ciutadans que pretenen "aportar idees per al futur de Sabadell". Uns ciutadans que, d'altra banda, deuen estar molt ben relacionats, perquè no s'estan de convocar les seves trobades a través de les entitats de la ciutat.

Davant d'aquest desplegament em ronden pel cap dues preguntes: la primera, si el candidat Bustos també tindrà temps per participar en els debats públics que organitzin els mitjans de comunicació o altres entitats de la ciutat. La segona, si aquests amables ciutadans i ciutadanes no podrien aportar més idees pel futur de la ciutat si convidessin tots els i les candidates a l'alcaldia.