Creure, saber, pensar

Fa algunes setmanes, el candidat Montilla va protagonitzar una campanya publicitària amb el lema "Segueixo creient". A banda de què, en català, creure vol dir obeir, aquest "creure" inevitablement remet a una qüestió de fe, és a dir, no es basa en arguments, sinó en doctrina.

L'abisme entre creure i pensar l'exemplifica molt bé una resposta de  l'historiador Pierre Vilar en una entrevista. Quan li van preguntar si creia que Catalunya és una nació va respondre "No, no ho crec. Ho sé. Creure-ho seria una qüestió de fe, irracional. Saber-ho és el fruit de l'estudi científic d'una realitat històrica, social, econòmica...".

Creure és un fet igualment irracional en el món de la política, però saber és el fruit del coneixement de la realitat i de les problemàtiques de la societat, és el fruit del pensament crític. El coneixement és el que aporta material per elaborar conviccions i per formular propostes des de la racionalitat. Així doncs, millor deixem les creences en l'esfera personal i quan fem de polítics ens dediquem a pensar.

El viatge

El Casal Pere Quart acull aquests dies l'exposició "Viatge a Tatinutropo", un suggerent itinerari, organitzat pel Consell Comarcal, que pretén que els visitants ens posem a la pell de les persones migrants i, ja de pas, desmuntem alguns dels nostres prejudicis i estereotips.

Aquest Tatinutropo, que es pot llegir de dreta a esquerra com a oportunitat, simbolitza una ciutat de destí del viatge del migrant, sobre la qual hi ha posat moltes expectatives, però també inquietuds, i això passarà amb la feina, amb els veïns o amb els companys de viatge.

La idea és bona, busca l'empatia del visitant, li dóna la volta al procés i veu com a estranys als autòctons. I segur que provoca més d'una reflexió personal, però tinc la impressió que la provoca en les persones que ja estan prèviament disposades a fer la reflexió. El problema, doncs, continua sent com es provoca reflexió en les persones que mai no aniran a veure aquesta exposició i que, en canvi, estan convençudes de què als immigrants els hi regalen menjar, habitatge i places a les escoles bressol.

El treball de l'aranya

Hi ha alguna cosa en la política local que recorda l'aranya del terrat. A la zona assolellada, des d'on domina tot l'esguard, l'aranya teixeix amb paciència per anar capturant les seves víctimes. Els seus fils, prims i delicats, passen desapercebuts i així atrapa els benintencionats. D'altres es deixen seduir pels reflexes suaus i platejats del filament, hi veuen una oportunitat que cal aprofitar.

L'aranya, mica en mica, amb perseverança, va convertint el no res en petits embolcalls endolcits, on predomina el color amorf que impregna la trama. Múrria, de sobte albira una doble oportunitat. Si pot teixir, ràpidament, una nova teranyina, encara podrà repetir-la abans no comenci la propera temporada, quan la seva presència serà qüestionada. Però és prou llesta i sap que no pot abastar tota sola el nou espai, busca col·laboració. Genial! Acaba el teixit a temps i, a més, es nodreix d'algun ajudant despistat. Finalment només li ha calgut embetumar la seva xarxa amb paraules amables i esperar.

Us pot semblar estrany, però aquesta és la idea que em va venir al cap quan vaig sortir de la primera edició de la Nit de la Cultura. Una proposta interessant farcida d'incongruències en el temps.

Responsabilitats polítiques

El cas dels habitatges per a gent gran de Sant Oleguer i la seva pèssima gestió ha estat objecte d’una àmplia atenció política que s’ha traslladat a diversos plens municipals, així com de gran quantitat de comunicats, rodes de premsa i articles d’opinió. També ha suscitat l’interès ciutadà en conèixer que un servei públic ha concentrat un percentatge d’irregularitats espectacular i que el govern municipal no ha fet front a aquesta realitat.

Ara, després de set mesos d’investigació, la fiscal ha emès la seva resolució que implica l’arxiu del cas. Aquest fet ha generat una roda de premsa del conjunt del grup municipal socialista, encapçalada per l’alcalde, Manuel Bustos, i la regidora de Serveis Socials, Maria Ramoneda, que curiosament s’havien mantingut en silenci durant tot aquest temps malgrat la insistent reclamació de què donessin explicacions del perquè s’havien produït les irregularitats. L’alcalde i la regidora han fet un discurs victoriós i del tot fals, pretenent donar la sensació que la gestió de Sant Oleguer va ser exemplar, ignorant interessadament, però, que la fiscal ha constatat diferents tipus d’irregularitats que afecten setanta expedients, que és més de la meitat dels expedients. És a dir, la fiscal conclou que en el 60% dels casos hi ha hagut irregularitats i, a més, afirma que no es va seguir el procediment correcte. Un veritable escàndol.

Des del primer moment que vam conèixer aquest cas, l’Entesa per Sabadell ha parlat d’irregularitats administratives i de procediment i ha reclamat l’assumpció de responsabilitat polítiques. Hem manifestat reiteradament que les possibles responsabilitats penals formaven part de la tasca de la fiscal i que s’havien de desvincular completament de les responsabilitats polítiques.

Així doncs, després de conèixer la resolució de la fiscal, no podem fer res més que continuar reclamant una explicació a l’alcalde i, sobretot, que sigui conseqüent i depuri responsabilitats per les greus irregularitats que ja vam constatar des de l’Entesa fa mesos i que ara han estat del tot confirmades per la investigació fiscal.

No s’hi val amagar el cap sota l’ala, com ha fet fins ara l’alcalde, i tampoc no s’hi val intentar fer passar gat per llebre, pretenent que la gent s’empassi que la resolució de la fiscal neteja el bon nom de la regidora i la seva gestió. La ciutadania es mereix conèixer perquè el govern va actuar de manera tan irresponsable a l’hora d’adjudicar uns habitatges públics. L’alcalde ha de prendre decisions, ha de demanar disculpes per no haver garantit un procés d’adjudicació just i transparent i determinar quins han estat els responsables de la mala gestió del procés d’adjudicacions. Ha de moure fitxa, ha d’assumir responsabilitats. 

Sabadell, 29 d'abril de 2010
[Publicat al Diari de Sabadell el 5 de maig de 2010]

Posada en escena

Després de set mesos d'investigació sobre les adjudicacions d'habitatges del Complex de Sant Oleguer, la fiscalia de l'Àrea de Sabadell ha resolt arxivar el cas perquè no considera que hi hagi indicis de delictes penals.

La reacció immediata del govern del PSC ha estat convocar una roda de premsa del conjunt del govern, encapçalada per l'alcalde Manuel Bustos i la regidora de Serveis Socials, Maria Ramoneda, per celebrar el que, aparentment, consideren una victòria. 

Tanmateix, pel que he pogut llegir als mitjans de comunicació, tant l'alcalde com la regidora devien oblidar comentar el gruix de la resolució de la fiscal, que detalla les irregularitats del procediment que afecten al 60% de les adjudicacions pel que fa a l'incompliment de requisits i fa émfasi en el fet que mai no es va constituir l'òrgan de valoració i admissions previst en les bases aprovades pel ple.

Així doncs, la posada en escena de l'alcalde i el seu govern no és res més que això, una escena, una maniobra per fer creure a la ciutat que han obtingut una victòria i que oculta les conclusions a les que ha arribat la fiscal: el conjunt de la gestió va ser irregular. Aquest camí que ha pres l'alcalde fa que cada dia sigui més difícil que assumeixi la seva responsabilitat i la del govern que presideix. Ara ja no només hauria de reconèixer els errors en la gestió i depurar responsabilitats; ara també hauria de rectificar i admetre que la roda de premsa va ser una farsa.

El fet de comunicar

Després de gairebé tres anys, després de més de quaranta plens, encara em sorprenc sovint quan veig l'endemà les cròniques en els mitjans de comunicació o quan algú m'assegura que no ha llegit enlloc les coses que li explico. Tanmateix, sóc molt conscient de què és impossible traslladar el conjunt dels temes i dels posicionaments que es donen durant les cinc hores que acostuma a durar el ple, fer-ho seria una pallisa descomunal, com ho deu ser escoltar-ho en temps real per internet.

Així doncs, penso que és absolutament impossible que un ciutadà es faci una mínima idea del que hem viscut en un ple, o del que s'ha aprovat, a partir del resum que pot trobar a la premsa. Moltes vegades, el més destacat acaba sent la frase més dissonant, s'expliquen les coses en un ordre diferent al que passen o s'atorga més relleu al tema que ha dilatat més els debats, que no forçosament és el que tindrà més impacte a la ciutat.

Ja sé allò de què la notícia és que l'home ha mossegat al gos i no a l'inrevés, però estem parlant de mitjans d'abast local que, a més de comunicar, aporten un valor afegit de proximitat. I en aquest context, la notícia sobre l'home que ha mossegat el gos hauria de travar-se amb la de la notícia plana, aquella que no suscita cap mena de polèmica, però que tindrà efectes directes sobre la ciutadania.

No sé pas com es fa, no sóc professional de la comunicació, i possiblement em direu que és massa utòpic pensar que un ciutadà s'hauria de poder informar sobre les vicissituds del ple a través dels mitjans de comunicació. Potser sí que ho és, i potser, per viure de prop les limitacions del fet de comunicar, el millor seria que tothom es fes el propòsit, si més no un cop a la vida, d'anar a un ple municipal i en tregués les seves pròpies conclusions.

Vacances Gent Gran

Des dels anys noranta, l’Ajuntament de Sabadell organitza un programa de vacances per a la gent gran, que inicialment tenia el doble objectiu de fomentar el coneixement i la relació social entre persones grans de diferents barris de la ciutat i permetre gaudir d’uns dies de descans a persones amb pocs recursos econòmics. Era, per tant, un programa eminentment social, dissenyat des dels Serveis Socials municipals per atendre un sector concret de la població que no es podia permetre anar de vacances.

Amb el pas dels anys, el govern del PSC ha anat transformant aquest programa fins que pràcticament no conserva res de la seva essència inicial. Per exemple, s’han anat encarint les estades, incorporant destinacions més llunyanes que sovint incorporen bitllet d’avió. Així, ens trobem amb preus que arriben als 650 € per una estada de només 6 dies.

Hi ha hagut, doncs, un evident canvi d’objectius, una alteració de la consideració de vacances socials per convertir l’Ajuntament en un mer gestor de viatges que encarrega a una agència privada uns paquets turístics. Però, tanmateix, l’Ajuntament hi destina força diners. L’any 2009, per exemple, hi va destinar 170.000 € i l’any 2008 250.000 €, a més de dedicar-hi personal municipal. Està justificada aquesta despesa de diner públic per una activitat que ha deixat de ser un servei social?

Cal tenir en compte que les persones participants abonen entre el 87 i el 93% del preu de les vacances. És a dir, malgrat l’Ajuntament hi destina molts diners, aquesta aportació té una incidència mínima en el preu per als usuaris. D’altra banda, des de l’any passat es bonifica els participants que tinguin ingressos iguals o inferiors a l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC), però aquesta bonificació únicament va beneficiar l’any 2009 el 5% dels participants, que van abonar el 50% del preu de les vacances.

El fet que només 284 de les 5.000 places ofertades estiguessin ocupades per persones amb ingressos baixos mostra que l’orientació d’aquest programa no és la correcta. Les persones amb pocs ingressos no es poden permetre accedir-hi, perquè els preus són massa alts, fins i tot estant bonificats. I, en canvi, les persones que hi accedeixen també podrien recórrer a les vacances de l’IMSERSO o als paquets turístics de les agències de viatges.

Ja fa temps que des de l’Entesa reclamem que aquestes vacances s’orientin a les persones que més ho necessitin que, al cap i la fi, haurien de ser els veritables destinataris d’aquest servei, però ara, en temps de precarietat econòmica, encara està menys justificat destinar diners públics a un programa que no té res de social.

També fa temps que venim denunciant la utilització propagandística per part del govern municipal, i de l’alcalde en particular, d’aquest programa de vacances, com també del cost que comporta els desplaçaments de l’alcalde i del seu seguici (regidora, tècniques, fotògraf, guardaespatlles, etc.) costos que acabem pagant tots.

Cal recuperar doncs la funció social del programa de vacances per a la gent gran, cal reorientar-lo per tal d’oferir uns dies de descans a persones que, si no és amb un programa molt subvencionat, mai no hi podrien participar. I no es tractar de destinar-hi més diners, sinó de gestionar-los adequadament, de buscar destinacions properes i econòmiques, i de subvencionar el 80% del cost d’un programa adreçat únicament a persones amb pocs recursos o en risc d’exclusió social.

Aquest és l’únic sentit que té que els diners públics, de tota la ciutadania, es destinin a vacances socials, que s’inverteixin en resoldre veritables necessitats i no en finançar campanyes propagandístiques del partit que governa.

[Publicat al Diari de Sabadell, 6/04/2010]