L'aposta municipalista: per què fem el pas a la política local?

Aquest és el títol d'un article que recull la meva intervenció en les jornades "Construint municipi des dels moviments socials. L'aposta municipalista del teixit ciutadà 30 anys després de les primeres eleccions locals", que les Candidatures Alternatives del Vallès, amb el lideratge valent de l'Altraveu, van celebrar a Castellar del Vallès l'abril de 2009.

Deia llavors que la pregunta que en feien, per què fem el pas a la política local, tenia una primera resposta que per mi era evident: que els motius són bàsicament els mateixos que ens han portat a treballar en el món associatiu en diferents tipus d'entitat: veïnal, estudiantil, ecologista... Que els meus motius són l'aspiració a millorar la qualitat de vida i els serveis, la reivindicació d'un determinat model social i urbanístic, la indignació davant de la manera de fer dels que ens governen i la voluntat de denunciar tot el que no ens agrada i, sobretot, d'oferir alternatives.

Així comença el meu article a la publicació que recull tot el que es va dir en aquelles jornades, una publicació que, entre altres coses, serveix per fer entrar les CAV a les biblioteques i trencar així un buit que no feia justícia als pioners del 79, el COP de Ripollet, ni a totes les candidatures que han anat sorgint en els darrers quinze anys al Vallès i que han demostrat que és possible una altra manera de fer política.

Manipulació

Que els instruments de participació ciutadana són absolutament inoperants i ineficaços a Sabadell és una realitat prou coneguda. Una inoperància que és deliberada, que respon a l'objectiu d'utilitzar els consells sectorials i altres organismes com a espai de legitimació de la política del govern municipal i no pas com a marc per al diàleg i la deliberació. Així, les reunions dels consells de districte, per exemple, esdevenen una mena de cinema en què el govern explica presentacions powerpoint i les entitats hi assisteixen com a mers espectadors. No s'espera altra cosa de la seva presència.

Ara bé, hi ha vegades que fins i tot es traspassa aquesta ratlla de la inoperància i s'entra en un terreny molt més fosc, el del xantatge a les entitats, que han de triar entre signar una declaració a favor del Quart Cinturó i continuar així en la llista dels bons, o bé no signar-la i veure el seu nom en una llista negra.

Aquesta ratlla s'ha traspassat aquesta darrers dies de manera barroera, pressionant les entitats de la ciutat per tal que donessin suport a una declaració escrita des d'alcaldia, sense cap tipus de debat previ, que no recull les diferents sensibilitats representades al consistori ni al teixit social, una declaració que el PSC no s'ha atrevit a portar al ple municipal per tal que fos debatuda públicament.

L'alcalde no les deu tenir totes quan ha de recórrer a estratagemes d'aquest tipus per aconseguir suports.

El canvi real?

Cada cop que veig el candidat Montilla en alguna imatge de la seva precampanya amb el lema "El canvi real" penso que deu estar molt mal assessorat. No dec ser la primera ni l'última que pensa que és un lema del tot desencertat per a un senyor que actualment és el president de la Generalitat. És a dir, és -simplificant una mica, no m'ho tingueu en compte- qui té a les seves mans la possibilitat de canviar (o no) les coses. I de canviar-les en un sentit o en un altre.

Perquè, a veure, què és el canvi? És bo el canvi? Sens dubte, en el context electoral, el concepte "canvi" és interpretat com a positiu. Aquesta és l'única cosa que pot explicar l'obsessió dels assessors del candidat Montilla per estendre pel territori la imatge del canvi. Però, pot ser precisament l'opció que representa continuïtat la que es vesteixi de canvi?

Consorci Òpera: l'art de signar convenis que no diuen res

El passat dimarts el ple municipal va aprovar inicialment el conveni i els estatuts del nou Consorci Òpera a Catalunya, un acord que l'endemà ja es va escenificar amb l'acte de signatura protagonitzat pel Conseller Joan Manuel Tresserras i l'alcalde Manuel Bustos.

El nou consorci, que reconeix el paper històric que ha jugat la producció operística a Sabadell, té com a objectiu desenvolupar el Centre de Producció Territorial Òpera a Catalunya. M'inquieta terriblement, però, l'article 10 del conveni, que, sota el títol "Adscripció de recursos", es refereix únicament als "mitjans humans, físics i tècnics" de l'Ajuntament, però no contempla que la Generalitat hi aporti cap tipus de recurs.

Això sí, les fotos ja estan fetes i s'han generat uns quants titulars triomfalistes. S'ha publicat que ara "el pressupost està garantit" o que "això suposarà estabilitat econòmica". A mi que em perdonin, jo no veig per enlloc ni pressupost ni estabilitat. Deu haver molts compromisos verbals d'un govern que, d'altra banda, ja té les maletes mig fetes, perquè d'escrits no n'hi ha cap. Només un conveni de dues pàgines i contingut escàs. Si això és el que garanteix el futur de l'òpera a Catalunya, malament rai!

La Mirna i tota la gent que treballa per l'òpera a Sabadell es mereixen alguna cosa més.

Quart Cinturó: tot s’hi val?

[Article d'opinió d'Isidre Soler i Virginia Domínguez - Regidors del Grup Municipal d’Entesa per Sabadell]

Forçat pel calendari electoral, el Ministerio de Fomento ha tret a exposició pública l’Estudi informatiu del Cierre de la autovía Orbital de Barcelona, o sigui el Quart Cinturó, entre Terrassa i Granollers. Es posa així de manifest el veritable caràcter d’una autovia dibuixada i promoguda des de Madrid.

L’intent d’imposar el Quart Cinturó sigui com sigui ha comportat que aquest avantprojecte s’hagi tramitat de manera absolutament fraudulenta, en no haver respectat els tràmits legals necessaris, malgrat el Ministerio de Medio Ambiente havia declarat a l’abril de 2010 la caducitat de l’avaluació ambiental que s’havia fet l’any 2004. Des de llavors s’han succeït importants canvis en l’àmbit legislatiu i de planificació que afecten directament al projecte i que requeririen un nou procediment d’avaluació ambiental.

La vulneració de la legalitat impulsada i justificada des del govern central, però també des de Catalunya, amb les greus declaracions del conseller Joaquim Nadal avalant el frau, o la negativa d’alguns ajuntaments, com el de Sabadell, a reclamar una nova avaluació ambiental, fa palès que volen imposar aquesta via a qualsevol preu, encara que sigui menyspreant el territori i la legalitat.

L’Estudi informatiu també ha posat fi als intents de confondre l’opinió pública amb eufemismes, com ara denominar-lo Ronda del Vallès. L’avantprojecte deixa clar que el Ministerio de Fomento no pretén construir infraestructures per vertebrar el territori metropolità, sinó per fomentar encara més el trànsit de vehicles. Per als defensors del Quart Cinturó, el Vallès és tan sols un corredor de pas entre el sud de la península i la frontera francesa.

Amb aquest concepte, el Quart Cinturó travessa de manera sagnant tot el Vallès, des de Terrassa fins Marata, destruint al seu pas els camps i boscos de Can Bon Vilar, Ca n’Ustrell i Mas Canals, el Torrent de Colobrers, Can Moragues i els boscos de Togores i Can Vilar, per continuar malmetent els sistemes del RiuTort i els boscos de Can Canyameres on s’endinsa cap els conreus de Sentmenat i de Caldes, fins les planes agrícoles del Vallès Oriental.

La destrucció d’aquests espais tan emblemàtics com imprescindibles per a mantenir la biodiversitat del Vallès tindria uns costos ambientals, socials i territorials inassumibles. La construcció del Quart Cinturó comportaria en un termini no llunyà un augment de la pressió urbanitzadora fins fer desaparèixer els darrers espais lliures de la plana. El procés de transformació del territori seria similar al que ha patit la zona de la B-30.

El més greu és que tot i aquesta destrucció el Quart Cinturó no resoldria els principals problemes de mobilitat que té el Vallès i la regió metropolitana, tal i com avalen diferents estudis de mobilitat. Al contrari, els prop de 1.500 milions d’euros que costaria la seva construcció no s’invertirien en altres prioritats i altres infraestructures realment necessàries per millorar les comunicacions.

La millora de les comunicacions no passa per construir el Quart Cinturó, sinó que passa per reduir la mobilitat basada en el vehicle privat i potenciar una veritable xarxa ferroviària de passatgers i mercaderies que doni servei a tot el territori i per gestionar millor les infraestructures existents adequant l’actual xarxa viària i retirant els peatges. És a dir, una mobilitat basada en criteris de sostenibilitat i de respecte pel territori que faci compatible les comunicacions amb la preservació dels espais naturals.

Hi ha alternatives. No s’hi val tot. No podem acceptar projectes tan destructius que hipotequin el futur del país.

Qui assumirà la responsabilitat d’haver destruït els darrers espais naturals del Vallès; d’haver col·laborat a malmetre el medi i la salut pública; d’haver gastat tants diners públics en una obra que no resol les necessitats de mobilitat? Les organitzacions polítiques, institucions i administracions que avalen el nefast projecte del Quart Cinturó reconeixeran algun dia aquests greuges?

Apel·lem a la responsabilitat política i ètica per no deixar a les generacions futures una ciutat, un Vallès i un país sense vida i sense futur.

[Publicat al Diari de Sabadell el 29/09/2010]

Escenografia i Vapor Pissit

El govern municipal s'escuda en l'encàrrec a la Fundació Bosch i Cardellach d'un informe sobre el Museu Tèxtil per no pronunciar-se sobre la preservació de l'única instal·lació de selfactines que queda a Catalunya. En canvi, ja ha comunicat a la premsa més d'un cop que una part del Vapor Pissit acollirà un equipament per a la creació teatral.

Contraposen així patrimoni i memòria del tèxtil amb manifestacions culturals també molt arrelades a la ciutat, però, no ens enganyem, aquesta no és una controvèrsia entre les entitats del món del teatre i els col·lectius que vetllem per la preservació de les selfactines. És mes, m'atreviria a dir que les mateixes persones i entitats que tenen sensibilitat per conservar el patrimoni sabadellenc tenen la mateixa sensibilitat per altres manifestacions culturals, com ara el teatre.

No és incompatible, doncs, defensar la preservació per a les futures generacions d'un patrimoni d'abast nacional i atendre la legítima petició d'unes entitats que necessiten nous espais. Ara bé, cal que tot sigui al Pissit? No hi ha altres espais a la ciutat?

Aquesta falsa disjuntiva l'ha provocat el propi govern que persevera en seguir el camí més fàcil i que ara busca guanyar temps. Com si estigués anestesiat precisa corroborar si les màquines s'ho valen, fent oïdes sordes de les peticions dels professionals del sector tèxtil, que clamen per la seva conservació in situ. Però, alhora, converteix les entitats del món del teatre en cómplices d'una decisió prou lleugera com per destruir un escenari amb peces úniques i una escenografia immillorable.

El Vapor Pissit en perill

[Article publicat al Diari de Sabadell del 15/09/2010]

El Vapor Pissit, la primera gran fàbrica que va tenir el Sabadell industrial del XIX, és encara una realitat que, a més, acull maquinària molt valuosa. Tanmateix, sorprenentment tan sols està garantida la preservació d’una part d’aquest vapor: la nau del c. del Sol, que està protegida pel Pla Especial del Patrimoni de Sabadell – PEPPS. Sobre la resta, per exemple una nau que data de 1846, el PEPPS només obliga a documentar-ho, és a dir, es pot enderrocar i aquí no ha passat res.

Enderrocar una part del Pissit o alterar-la greument significaria una pèrdua irreversible per al nostre patrimoni històric i cultural, la pèrdua de l’únic conjunt d’aquestes característiques que conservem a la ciutat, que compta amb un element rellevant: el seu pati de drapaires entre les dues naus. Un conjunt que també és singular a Catalunya i que permet explicar com era una fàbrica tèxtil i com funcionava.

L’Entesa per Sabadell reivindica que el conjunt del Vapor Pissit es destini a la creació del Museu de la Indústria Tèxtil Llanera, tal com preveu el Pla museístic aprovat l’any 1997. Però, fins i tot acceptant que el vapor pogués tenir altres usos, cal garantir la conservació de la seva singularitat, és a dir, que el conjunt del Vapor Pissit es preservi íntegrament. Perquè, sens dubte, el valor del conjunt és superior al de cada element tractat de forma aïllada.

La inquietud pel futur d’aquest vapor únic ens va moure a presentar una moció en el ple municipal del mes de setembre, que proposava acordar la protecció de la totalitat d’aquest conjunt fabril i iniciar-ne la tramitació per recollir-la en el PEPPS. Malauradament, un cop més es va posar de manifest la manca de sensibilitat i el desinterès pel patrimoni del govern del PSC que s’hi va oposar amb arguments insòlits pel seu baix nivell.

En primer lloc, el regidor de cultura, Sr. Lluís Monge, va fugir d’estudi tot afirmant que l’equip de govern no faria cap actuació per “no posar en risc el Pissit” mentre no es conegués el resultat dels estudis encarregats a la Fundació Bosch i Cardellach sobre el Museu Tèxtil. Unes paraules que, paradoxalment, apunten que protegir el Vapor Pissit és posar-lo en risc.

En segon lloc, el sr. Monge va fer servir una argumentació impròpia d’un representant públic: senzillament va negar que el ple municipal pogués instar a la protecció d’un element patrimonial. És a dir, el regidor de cultura, que té entre les seves responsabilitats la de vetllar pel patrimoni històric i cultural de la ciutat, va reduir a una qüestió merament tècnica qualsevol decisió en aquest sentit. Va anul·lar la capacitat del ple municipal, del consistori, per expressar la voluntat política de preservar el patrimoni de la ciutat. El sr. Monge va fer gala de desconèixer o de menystenir les funcions i les responsabilitats dels representants públics i del ple municipal com a màxim òrgan decisori a la ciutat.

El patrimoni de la ciutat i concretament el Vapor Pissit es mereix una mica més de respecte. El Vapor Pissit, que exemplifica el sector industrial més potent que ha tingut mai Sabadell, que l’ha fet créixer com a ciutat, ha de perviure com a mostra d’aquell impuls econòmic, com a símbol d’una indústria on van treballar molts sabadellencs i sabadellenques i que va ocupar milers de persones de Catalunya i d’altres terres.

El Vapor Pissit no podrà exemplificar res si no conserva el seu pati de drapaires, al voltant del qual estan disposades les dues llargues naus paral·leles, la sala de calderes, la xemeneia, i els dipòsits d’aigua. Si no es preserva el conjunt i s’arriba a enderrocar el que actualment no està protegit serà un vapor escapçat, una construcció sense sentit. Així doncs, el futur del Vapor Pissit està en joc i no s’hi valen mitges tintes.

[Fotografia d'Isidre Soler]