Cas Mercuri: un any després continua la doctrina Bustos

Un any després que sortís a la llum la investigació sobre el Cas Mercuri, amb greus imputacions per delictes contra l’administració pública, cap dels regidors i regidores del PSC ha abandonat la doctrina Bustos, cap se n’ha separat ni un sol centímetre. Tots, el nou alcalde inclòs, continuen defensant l’obra de govern i les decisions i accions desenvolupades en el període investigat, malgrat cada cop és més evident que les imputacions estan més que justificades.

El motiu probablement cal cercar-lo en el propi sumari. Els noms de Cristian Sánchez, la nova regidora Anna Carrasco, o la parella de la tinenta d’alcalde Marta Farrés, apareixen entre els beneficiaris de la trama de favors protagonitzada per Manuel Bustos. I no és pas forassenyat pensar que altres noms no hi apareixen perquè han tingut la sort que els favors no es van explicitar per telèfon o que eren anteriors a les dates de les escoltes.

La llarga mà de Bustos continua exercint el poder. Si més no, ell mateix gaudeix d’un càrrec a la Diputació que li permet cobrar ni més ni menys que 85.400 € anuals –a més de la percepció com a regidor- i els altres dos imputats, Paco Bustos i Joan Manau, s’han convertit en assessors a l’Àrea Metropolitana, una entitat que destina 2 milions d’euros anuals als sous de personal eventual designat a dit pels partits polítics.

Aquestes pràctiques vergonyants, que permeten que els partits –especialment el PSC i CiU– tinguin una extensa xarxa d’alliberats pagats amb diners públics, és un dels elements més denunciables de l’actual sistema polític, en què les elits polítiques primen la fidelitat i l’afinitat política –en altres paraules, tenir el carnet– per sobre de les qualitats i actituds professionals a l’hora d’accedir a les places de responsabilitat a l’administració pública o a l’hora de premiar amb places eventuals i de lliure designació.

Cal reconèixer que sr. Manuel Bustos és un mestre en l’art de la col·locació. Només cal fixar-nos en la sentència a favor de la secció sindical de CCOO l’any 2009, que havia denunciat la contractació sense cap tipus de concurs de 16 treballadors i treballadores que anteriorment havien estat personal de confiança. O bé fer un repàs de les darreres llistes electorals del PSC o de l’executiva de la seva agrupació local, per comprovar com la major part dels seus integrants, si actualment no exerceixen com a regidors, “treballen” en algun organisme públic o al propi Ajuntament, on han arribat de la mà del sempre atent Manuel Bustos.

Aquesta xarxa, amb una clara equiparació a les pràctiques mafioses, és la que ha permès que durant més de 14 anys l’estil Bustos regnés. El silenci davant de la mala praxi, la complicitat –per acció o per omissió– de tants regidors de confiança, càrrecs de confiança, tècnics de confiança... és terreny abonat per al delicte. El convenciment de què tothom té un preu i la capacitat de trobar-lo té unes conseqüències dramàtiques en un món –el de la política institucional– que actualment està denigrat, empobrit èticament, pervertit, perquè està ocupat en gran part per persones sense escrúpols, amb un nul interès pels projectes col·lectius i un interès molt marcat per la seva carrera individual o partidista.

La incapacitat del PSC de fer neteja i iniciar una nova etapa lliure del bustisme serà la seva fi. Amb la renúncia de Manuel Bustos tenien una oportunitat per fer foc nou, però l’han desaprofitat. Refermant-se en les decisions de l’etapa anterior i actuant amb prepotència en les decisions noves, per exemple negant-se a consensuar un nou director per Ràdio Sabadell i menyspreant els consells d’administració de les empreses municipals, l’alcalde Joan Carles Sánchez i els seus regidors estan immersos en un espiral que preveu un futur més que incert. 

Un any després de l’esclat del Cas Mercuri la situació de l’Ajuntament és més que preocupant. El govern és el mateix. Part de l’oposició no va tenir la valentia d’encarar una moció de censura per fer net i acabar amb tota sospita de corrupció. La ciutat en patirà les conseqüències durant molt de temps, però alguns en seran més responsables que altres.

Volem el Passeig!

Ara fa exactament un any, escrivia un altre article que, amb el títol “El Passeig que volem”, lamentava que el govern municipal no escoltés les demandes de reflexió sobre el futur del Passeig. Cal recordar que els serveis tècnics havien elaborat un projecte d’obres, que es va exposar al públic en el període més inactiu de l’any, el mes d’agost, i que, simultàniament, ja licitaven les obres, deixant poc espai per fer-hi aportacions.

El 5 d’octubre de 2012 la Junta de Govern Local desestimava totes i cadascuna de les al·legacions presentades per diferents persones i col·lectius, entre les quals l’Entesa per Sabadell, i aprovava el projecte d’urbanització de la Fase 1, que comprenia la Plaça de l’Àngel i el Passeig Manresa.

Tanmateix, el govern va rectificar a darrera hora i va convocar a partir del mes de novembre unes sessions amb els representants dels grups municipals on, segons deia el llavors regidor d'Urbanisme, Sr. Joan Manau, es prendrien totes les decisions sobre les modificacions del projecte de la fase 1 i s’abordaria també el disseny de la fase 2.

A l’Entesa ens vam prendre aquest nou espai de debat amb una certa prudència, però hi vam abocar tots els esforços, amb la participació dels dos regidors acompanyats d’assessors en temes d’urbanisme i mobilitat. Reunió rere reunió (i en van ser 10) vam aportar reflexions i propostes, entenent que calia arribar al màxim consens per definir el millor projecte per al Passeig.

El temps, però, va anar demostrant que la nostra prudència estava justificada. El govern i l’equip tècnic va anar rebutjant el gruix de les propostes, acceptant únicament petits canvis que, encara que apunten en la bona direcció, són poc més que maquillatge.

La darrera sessió d’aquesta comissió de treball es va dur a terme al mes de juliol, amb un balanç final ben poc esperançador. De nou, aquest octubre, amb el projecte de la segona fase ja licitat, sense massa marge ja per a retocs, ens assabentem a través de la Fundació Bosch i Cardellach de la convocatòria de noves sessions tècniques amb la participació del govern i la pròpia Fundació. Unes sessions –a les que hem sol·licitat poder participar– que desitgem que aconsegueixin dotar el projecte de major atreviment, en el que es pugui incorporar moltes de les propostes que van sorgir al debat El nou Passeig i que nosaltres vam intentar defensar sense gaire fortuna per l'escassa capacitat de rectificació del govern. Els dibuixos, maquetes i fotografies que van il·lustrar aquell debat ens van fer descobrir moltes possibilitats a l’abast per convertir el Centre de Sabadell en un espai de qualitat, atractiu, singular i funcional, lluny de la proposta seriada i mediocre que el govern municipal pretenia executar.

Nosaltres, l’Entesa, volem el Passeig! Volem recuperar aquest espai social, que és més que un carrer, més que una plaça, és el nucli històric de Sabadell i volem que sigui funcional i alhora emblemàtic, que tingui personalitat pròpia i que esdevingui una veritable plaça Major. Un espai que difícilment podrà ser tot això si el govern no admet un procés de treball que s'alimenti de les propostes ciutadanes.

Quart Cinturó: 50 anys d’immobilisme

El Quart Cinturó, o Autovia Orbital de Barcelona, va ser concebut ja fa cinquanta anys. És a dir, cal situar-se en el context dels anys seixanta del segle passat, amb un urbanisme plenament immers en el desarrollisme i en el procés d’accés massiu de la ciutadania al vehicle privat.

Cal pensar que en aquell moment, fa mig segle, no es contemplaven ni tenien cap transcendència en les normatives els efectes adversos de la mobilitat basada en vehicles a motor, com ara l’ocupació indiscriminada del territori, la destrucció del medi natural, l’esgotament dels recursos energètics, la contaminació o els efectes sobre la salut pública.

Ara, però, hi ha prou evidència científica per considerar com un objectiu estratègic la preservació del territori i el medi ambient. I ens referim tant als espais naturals que constitueixen la riquesa del rodal com a la qualitat de l’aire i la lluita contra l’efecte hivernacle.

Efectivament els camps i boscos de Ca n’Argeleguet, Ca n’Ustrell, el Torrent de Colobres, Togores, Can Moragues, etc, són ara considerats espais fràgils que aporten valors naturals, culturals i socials al Vallès, i ens hem dotat d’instruments per protegir-los.

Avui dia està socialment assumit que no podem malmetre indiscriminadament el territori ni continuar apostant per infraestructures que afavoreixin l’esgotament accelerat dels combustibles fòssils i el canvi climàtic. Però, a més, sabem que una inversió com el Quart Cinturó seria d’escassa rendibilitat econòmica, perquè la seva construcció no resoldria ni les necessitats de mobilitat actuals i encara menys les de futur.

Sorprèn, doncs, que alguns sectors –entre els quals el PSC, el PP i CiU– continuïn entestats en reclamar el Quart Cinturó des d’una posició absolutament immobilista, que no té en compte el canvi de paradigma en la mobilitat, que ja fa difícilment justificable la duplicitat d’autovies, ni valora que el territori ha passat a ser un valor en ell mateix. Aquests partits continuen sense fer cas de molts experts que adverteixen que, o canviem el model o anem directament a l’autodestrucció.

Es miri com es miri, el Quart Cinturó respon a un model obsolet i caduc. Ara cal invertir els escassos recursos disponibles en infraestructures eficients, que impulsin la mobilitat sostenible i que responguin a les necessitats de competitivitat i aquestes passen únicament pel ferrocarril. I quan més triguem a posar-nos-hi, més tard hi arribarem.

Ara, a més, tenim una bona oportunitat per desterrar definitivament el Quart Cinturó del planejament. Fa uns mesos el Ministeri va declarar caducat el procediment ambiental i, en conseqüència, s’arxiva l’expedient de l’estudi informatiu, de manera que caldria tornar a iniciar tota la tramitació del projecte.

Si volem garantir un futur per al territori, que compatibilitzi el manteniment dels valors socials, culturals i naturals amb el desenvolupament sostenible de les activitats econòmiques, no podem continuar optant de manera insensata per infraestructures que juguen en contra d’aquest futur.

Sabadell, 15 d’abril de 2013 

Manuel Bustos ja no és l'alcalde

Manuel Bustos ja no és l’alcalde. Primer es va apartar uns centímetres, després va tornar, però finalment ha hagut de renunciar i ara el ple ha votat un nou alcalde, Juan Carlos Sánchez, únicament amb els vots de grup socialista.

Es posa així un punt i seguit a una etapa de gairebé 14 anys de mal govern, que deixa com a herència una ciutat grisa, apàtica, que ha perdut gran part del seu sentit crític, com a conseqüència d’una estratègia reeixida per destruir la participació real, amagant-la rere la creació de consells presumptament participatius; establint relacions clientelars amb les entitats; i perseguint i criminalitzant tot tipus de discrepància.

Una etapa que ha acabat amb la imputació –minimitzada en tot moment pel PSC– de Manuel Bustos, tres regidors, tres càrrecs de confiança i el cap de la policia municipal per delictes contra l’administració pública en el Cas Mercuri. Un llarg procés, que ha propiciat l’acció unitària de l’oposició i ha forçat finalment la renúncia a l’alcaldia, malgrat els imputats Manuel Bustos, Paco Bustos i Joan Manau, mantinguin indignament l’acta de regidor i romanguin al consistori sense cap altra obligació que la d’assistir al ple municipal un cop al mes.

El nou vell escenari que va començar el 5 de març ve protagonitzat per un alcalde que és un clar exponent de la continuïtat de l’Estil Bustos. L’hereu del bustisme ha estat 14 anys la seva mà dreta, ha estat també el portaveu socialista durant molts anys i la persona en qui Manuel Bustos va confiar com a alcalde accidental.

Juan Carlos Sánchez és l’alcalde accidental que va negar-se a cessar els càrrecs de confiança imputats quan ho va exigir el ple municipal, motiu pel qual va ser reprovat pel conjunt de l’oposició. I és també qui els ha renovat –tret de Montserrat Costa– un cop ha estat investit alcalde. És el mateix que dissabte passat, malgrat dir que seria “l’alcalde de tots”, va anar als jutjats a donar suport a Manuel Bustos.

El nou alcalde porta una motxilla molt pesada i encara que vulgui canviar alguna cosa de lloc i fer algun gest més o menys públic, per ara no està disposat a emprendre l’operació de regeneració democràtica que necessiten tant l’Ajuntament com la ciutat.

La regeneració comença inevitablement perquè tots els imputats abandonin l’Ajuntament i deixin de cobrar diners públics. Regenerar significa també fer net a l’estructura municipal, no deixar res sota les catifes. I per això cal anar més enllà i emprendre mesures absolutament transparents per recuperar el funcionament municipal des de baix, des de la funció pública com a garantia de dedicació al servei públic, d’eficàcia i d’austeritat.

La regeneració ha de passar per la humilitat i l’honestedat. Per posar l’interès públic per davant d’interessos personals i partidistes, per establir relacions horitzontals amb les entitats de la ciutat, fugint del clientelisme, per respectar la pluralitat de l’Ajuntament, de la ciutat i dels mitjans de comunicació.

La regeneració passa per renunciar a moltes de les polítiques que han caracteritzat els governs Bustos durant catorze anys, en definitiva, per tornar a generar confiança en la cosa pública, és a dir, per tornar a l’arrel de la democràcia, de la democràcia real, és clar!

Sabadell, 11 de març de 2013

Regeneració democràtica

Des de finals de novembre, Sabadell viu una greu crisi política provocada per l’esclat del Cas Mercuri, en què estan imputats, entre d’altres, l’alcalde Manuel Bustos, tres regidors del PSC, tres càrrecs de confiança i el Cap de la Policia Municipal.

Malgrat el PSC ha volgut minimitzar les imputacions penals de delictes contra l’administració pública (suborn, tràfic d’influències, omissió de persecució de delicte...) i contra la salut pública, el cert és que ens trobem davant d’una presumpta trama de corrupció de gran abast que no es pot menystenir i que forma part d’una extensa investigació iniciada fa gairebé tres anys.

En qualsevol cas, innocents o culpables –i això ho haurà de determinar el jutge–, és evident que el PSC de Sabadell i la seva direcció nacional no estan fent front a la situació amb la responsabilitat i decisió que seria desitjable. Davant de les imputacions en ferm per part del jutge d’instrucció, que hem d’entendre que aprecia indicis raonables de culpabilitat, l’únic que es pot esperar és la immediata dimissió o destitució de les persones implicades per preservar la credibilitat de la institució. Davant de la denúncia per corrupció, cal que les organitzacions polítiques apliquin tolerància zero si aspiren a mantenir certa dignitat i ètica política.

A Sabadell, el conjunt de grups de l’oposició –tant els que han donat suport a Manuel Bustos en algun dels seus governs, com l’Entesa per Sabadell, que mai no li ha donat suport– compartim una mateixa idea: la ciutat i l’Ajuntament no es poden permetre estar dirigits per persones imputades per delictes de corrupció, cal recuperar la credibilitat de la institució municipal.

Les greus acusacions que pesen sobre quatre membres del govern municipal i els seus càrrecs de confiança i el fet que ni el govern ni el PSC no hagin mogut fitxa per apartar de manera efectiva els imputats de les responsabilitats, han generat una pèrdua de confiança política que ens impedeix ser corresponsables de cap tipus d’acord o decisió que impulsi aquest govern.

Arribats a aquest punt, i veient que el PSC incompleix de manera deliberada i xulesca els acords de la majoria del ple municipal, en una demostració de menyspreu pel sistema democràtic, i es fa el sord davant de les peticions de dimissió que hem formulat des de l’oposició, enrocant-se més i més en l’immobilisme, és evident que l’únic missatge que es pot defensar políticament és la regeneració democràtica.

En aquest sentit, malgrat les evidents diferències ideològiques i en la pròpia concepció de la política, els cinc grups de l’oposició hem posat per davant la defensa de la democràcia i el seu sistema de presa de decisions i hem acordat diferents mesures per aïllar un govern farcit d’imputats que, per molt que s’esforci en transmetre normalitat, difícilment podrà recuperar la credibilitat i la confiança necessària per tirar endavant en minoria.

L’oposició ha actuat en aquest temps amb una extrema generositat, oferint diferents oportunitats a l’alcalde i els regidors imputats per apartar-se del govern i deixar la institució municipal al marge de qualsevol sospita, però la manca de reacció del PSC, la seva actitud antidemocràtica i prepotent, la seva obstinació per defensar càrrecs i sous per damunt dels interessos de la ciutat, obliga a estudiar altres accions que, sent conscients de les dificultats, no només no s’han de descartar sinó que són possiblement l’única via perquè Sabadell tingui un govern que defensi els valors democràcia, que pensi abans que res en la ciutadania i en les polítiques de futur que necessita aquesta ciutat.

Sabadell, 22 de gener de 2013

El Passeig que volem

Sabadell, Passeig de la Plaça Major, el centre neuràlgic i simbòlic de la ciutat. Un espai que, tanmateix, fa molts anys que ha perdut la seva centralitat i el seu caràcter a causa de les obres de l’aparcament, la instal·lació del mercat provisional i novament obres, ara per perllongar els ferrocarrils de la Generalitat.

Ara el Passeig té la transformació més a prop, es comença a albirar que un bon dia recuperarà la seva funció d’espai de trobada, de centre cultural i social, d’espai comercial. Ara es comença a conèixer com podria ser el nou vestit del Passeig. És, però, el vestit que ha triat el govern municipal la millor gal·la?

Lamentablement la resposta és no. Tot i haver-se celebrat fa tres anys el procés de debat Construïm el Passeig, i malgrat haver convocat un concurs arquitectònic, que va resultar desert, el cert és que el govern municipal no ha volgut escoltar les veus que reclamàvem una mica més de reflexió al voltant del futur d’aquest espai.

No han volgut reflexionar sobre les implicacions d’aquest espai: mobilitat, comerç, usos culturals o socials..., ni s’han plantejat el Passeig com una clau del centre històric, sinó que s’han concentrat únicament en un carrer, en un eix, sense anar més enllà.

Tampoc no han volgut impulsar un debat ampli, ni tan sols han cercat les opinions dels grups municipals o de les entitats de la ciutat, sinó que han elaborat des dels serveis tècnics un projecte d’obres –en exposició pública a l’agost– i han licitat simultàniament les obres, menystenint completament el propi procés reglat de participació.

Han tirat pel dret. El 5 d’octubre la Junta de Govern Local desestimava totes i cadascuna de les al·legacions presentades per diferents persones i col·lectius, entre les quals l’Entesa per Sabadell, i aprovava el projecte d’urbanització de la Fase 1, que comprèn la Plaça de l’Àngel i el Passeig Manresa.

Una urbanització parcial, que no ha tingut en compte el conjunt de l’àmbit afectat, però que per força condicionarà les següents fases i el conjunt del Passeig. Una obra que redueix la plaça de l’Àngel a àrea de jocs infantils, malgrat ser la porta d’entrada a la Plaça Major i un dels pocs llocs que podria esdevenir un gran espai arbrat. Una obra que determina un model de paviment i de mobiliari urbà, que beneeix l’actual model de mobilitat i no planteja cap proposta atrevida, innovadora, ni cap element singular.

Paradoxalment, en les darreres setmanes hem pogut descobrir les moltes possibilitats que ofereix aquest espai gràcies al debat El nou Passeig, que ha acollit la Fundació Bosch i Cardellach. Hem reflexionat sobre el diàleg amb la història que atresora aquest espai, sobre el seu caràcter a mig camí entre la plaça i el passeig, sobre les solucions tècniques per conduir l’aigua... Hem escoltat propostes agosarades que recuperen l’edificació inspirada en les antigues peixateries, o un jardí vertical, o un carril bus enfonsat mentre no arriba el tramvia.

Hem vist dibuixos, maquetes, fotografies que il·lustren el treball excel·lent, i alhora fresc i desacomplexat, d’un conjunt de professionals que han tingut la virtut de mostrar molts vestits diferents. Ens han fet descobrir diferents possibilitats a l’abast per convertir el Centre de Sabadell en un espai de qualitat, atractiu, singular i funcional, lluny de la proposta seriada i mediocre que el govern municipal està disposada a executar.

Sabadell, Passeig de la Plaça Major. Queda un sentiment agredolç, l’alè del que hauria pogut ser i no serà si no fem res, si no defensem el Passeig que volem i únicament deixem fer. El futur del Passeig és també la nostra responsabilitat.

Sabadell, 10 d’octubre de 2012

[Publicat al Diari de Sabadell el 16/10/2012]

Soterrament dels FGC: el conte de la lletera

Fa més d’un any que les obres del perllongament dels Ferrocarrils de la Generalitat a Sabadell estan aturades i no se sap encara res del compromís que va assumir el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, d’aconseguir una fórmula de finançament per reiniciar-les.

Paral·lelament, però, l’alcalde Manuel Bustos i el conseller van signar un conveni, de dubtós compliment, per finançar el cost suplementari del soterrament entre l’Estació de Gràcia i Can Feu que el projecte inicial no preveia. Un conveni que pivota sobre les plusvàlues que presumptament s’aconseguiran per la requalificació com a residencials d’espais i equipaments públics, com ara l’aparcament de Sabadell Estació, l’antiga escola Riu-sec o la pista esportiva de la Piscina de Can Marcet.

Aquest conveni es va fer públic al mes de juny, anunciant que permetria el soterrament del ferrocarril entre el Passeig de Can Feu i el carrer de Sobarber, però el cert és que no hi ha cap garantia que aquesta obra -tan necessària com esperada- es porti a terme. En realitat, es tracta d’un conveni de cooperació institucional que es limita únicament a cercar possibles recursos econòmics amb una estratègia urbanístico-financera de difícil realització.

En concret, el que persegueix l’acord és obtenir els recursos per finançar aquest soterrament a partir de les plusvàlues que es puguin generar en una operació de requalificació urbanística de les finques que donen a l’actual via fèrria, que generaran nous fronts edificables. Un plantejament poc viable, que l’actual situació de crisi econòmica fa encara més inversemblant. D’altra banda, una operació d’aquestes característiques no es pot executar de manera immediata, perquè, entre altres tràmits, requereix una modificació del Pla General d’Ordenació Municipal, que es pot dilatar varis anys.

Per tant, l'operació es planteja sense preveure el temps necessari per obtenir les plusvàlues i al marge dels terminis d'execució de les obres del perllongament dels FGC, que, d'acord amb els compromisos fets públics per la Generalitat i l'Ajuntament, s'haurien de reprendre en les properes setmanes, generant-se un més que probable desencaix entre l'obtenció del finançament i l'execució de les obres de soterrament.

És a dir, el conveni es basa en una operació econòmica poc realista que requereix una tramitació que no és immediata, però, tanmateix, no s’estableix cap via alternativa de finançament, de manera que si no s’assoleixen les plusvàlues equivalents al cost de l’obra, el soterrament no s’executarà. Tant és així, que el propi conveni preveu la seva extinció si no s’han aconseguit plusvàlues suficients en cinc anys.

Tot indica, doncs, que assistim a una nova versió del conte de la lletera, en què abans d’arribar la llet al mercat, ja està venuda i els guanys reinvertits en el cap d’una jove somiadora. Ens resistim, però, a creure que dues administracions serioses hagin generat unes expectatives a la ciutat i als barris de Gràcia i de Can Feu a partir d’una particular versió del conte de la lletera, que deixa el soterrament d’aquest tram dels FGC a mercè d’una imaginària operació urbanístico-financera-especulativa, i que siguin capaces de signar convenis, emprendre plans de millora urbanística i modificacions de Pla General que, malauradament poden afectar espais públics d’us social per quedar en no res, com una gerra trencada.

Sabadell, 29 d’agost de 2012