La hipocresia del fet metropolità

El concepte no és pas meu. Va ser la diputada Dolors Clavell qui en va parlar en el cicle sobre "Sabadell i la futura àrea Metropolitana de Barcelona" que organitza l'Ajuntament. Ho comparteixo. En aquest debat (o precisament per la manca de debat real) es fan contínues referències al fet metropolità, però alhora és evident que ja va bé que tot segueixi com fins ara.

El més preocupant, però, és que, en la mateixa sessió, el propi secretari de la Mancomunitat de l'AMB, Sebastià Grau, va reconèixer que en cap moment no s'ha posat sobre la taula seriosament el debat sobre l'abast de l'Àrea metropolitana. La llei passa de puntetes pel problema dels límits, el més complex d'abordar, i busca una solució fàcil: integrar en la nova AMB tots els municipis que actualment formen part d'alguna de les tres entitats metropolitanes.

Malament anem si una nova administració és fruit de la suma d'altres ent, sense reflexionar sobre la influència real de Barcelona sobre la resta de municipis, sobre les implicacions de traçar la línia esquarterant el Vallès, sense visió estratègica, o, com plantejava el director de la Fundació Bosch i Cardellach, Josep Llobet, sense avaluar el buit que produeix l'AMB sobre el terç de la regió metropolitana que queda fora, sense òrgans de govern ni Pla Director Urbanístic.

Voldria pensar que algú, durant el procés de redacció i tramitació de la llei ha reflexionat sobre aquests aspectes, ha avaluat els pros i contres i ha decidit que cal crear una nova administració per gestionar millor determinats serveis a la ciutadania. Voldria pensar que després d'estudiar curosament cada element ha conclós que cal posar la ratlla al carrer Berenguer el Gran: al Sud Barberà, del Vallès, municipi de l'AMB, al Nord Sabadell, fora de l'AMB. Voldria pensar-ho, però no tinc cap evidència per pensar que ha estat així.

Austeritat i càrrecs de confiança

Apel·lant a l'austeritat, el govern del PSC eliminarà tres places de càrrecs de confiança. Si això és molt o poc depèn de la concepció que té cadascú sobre com hauria de ser l'estructura municipal. I pel meu gust els 20 comissionats, directors d'Àrea, coordinadors i altres càrrecs nomenats a dit i amb sous desorbitats són un excès tant pel que significa pressupostàriament, com pel fet que formen part d'un model d'Administració que menysté els mèrits professionals i només valora l'obediència amb criteris partidistes.

Però, a més, no és del tot cert que s'eliminin tres places. Una, la de gerent del Conservatori, ja va desaparéixer fa un mes i llavors el govern va argumentar que ho feia perquè ja no era necessària aquesta figura (de fet, mai no ho havia estat i l'hem tingut durant set anys), sense fer cap consideració pressupostària. És més, com recordareu, la seva intenció no era pas estalviar, sinó crear un nou comissionat.

Una altra plaça, la de Comissionada de Nova Ciutadania, desapareix de la plantilla eventual però aterra en la plantilla de funcionaris en una nova plaça de Cap de Servei de Convivència i Nova Ciutadania, de lliure designació, que ocuparà sense cap mena de concurs o oposició la mateixa comissionada, que casualment és funcionària.

El darrer cas, el del Comissionat de Medi Natural, és efectivament una amortització que aparentment no es recol·loca enlloc i que sí que sembla obeir a criteris d'austeritat, però ves a saber si el seu ocupant, que és funcionari d'una altra administració ja tenia previst marxar a passar les vaques magres fora de Sabadell.

El tastet d'oficis tanca la persiana

Fa pocs dies va tenir lloc l'acte de cloenda del programa de Coneixement d'oficis que, per entendre'ns, és una mena de tastet que fan alumnes de 15 i 16 anys per apropar-se al món laboral i tenir més elements per decidir què volen ser quan siguin grans. Aquest és un programa que gaudeix de molta acceptació i amb resultats molt positius en nois i noies que viuen un moment de dubte o desorientació pel que fa a la seva formació.

Fins aquí tot correcte. El que sobta, però, és que les notícies sobre l'acte de cloenda estiguin plenes de referències positives sobre el programa i les seves virtuds i, en canvi, ignorin completament que aquest haurà estat probablement el darrer acte de cloenda, perquè el programa està afectat per les retallades del Govern de la Generalitat.

Així doncs, la dependència de la subvenció externa posa en perill un programa que és innovador i, sobretot, que compleix els seus objectius i orienta cap a la professionalització un col·lectiu de joves que, d'entrada, no està  massa motivat pels estudis. I tancar la persiana precisament en temps de vaques magres, quan és encara més difícil accedir al mercat laboral, significa també tancar una porta més a aquest col·lectiu.

Em pregunto si la Generalitat es dedica a passar la tisora per tot arreu sense fer més valoracions o si tenen un absolut desconeixement dels bons resultats del tastet d'oficis. Mentre bones iniciatives com aquesta es deixen perdre, probablement totes les administracions seguiran fent discursos sobre la necessitat d'apropar els joves a la qualificació professional i el món laboral. La realitat va en sentit contrari.

Especialistes en càrrecs de confiança

Aparentment, el govern municipal -especialista en crear càrrecs de confiança- es veia capaç de combinar el discurs de l'austeritat i de les tissores, amb la creació d'un nou comissionat, és a dir, un càrrec de direcció política no electe, col·locat a dit.

Probablement esperaven que el nou comissionat passés inadvertit entre altres elements de l'enèsima modificació de plantilla, però no va ser així, s'ensumava la polèmica. A última hora, uns minuts abans del ple municipal, van rectificar i van excloure de la proposta el nou càrrec. Vaig pensar que havien pres consciència de la gravetat de la crisi i de l'escarni que suposava inventar un nou comissionat mentre retallaven les nòmines del personal municipal.

Però anava errada. Algunes informacions apunten que va ser el propi afectat -potser en un rampell de dignitat- que va decidir renunciar al premi.

Conclusió evident: la nova plaça no responia a una necessitat de la plantilla... o no van saber trobar cap altre candidat?

Creure, saber, pensar

Fa algunes setmanes, el candidat Montilla va protagonitzar una campanya publicitària amb el lema "Segueixo creient". A banda de què, en català, creure vol dir obeir, aquest "creure" inevitablement remet a una qüestió de fe, és a dir, no es basa en arguments, sinó en doctrina.

L'abisme entre creure i pensar l'exemplifica molt bé una resposta de  l'historiador Pierre Vilar en una entrevista. Quan li van preguntar si creia que Catalunya és una nació va respondre "No, no ho crec. Ho sé. Creure-ho seria una qüestió de fe, irracional. Saber-ho és el fruit de l'estudi científic d'una realitat històrica, social, econòmica...".

Creure és un fet igualment irracional en el món de la política, però saber és el fruit del coneixement de la realitat i de les problemàtiques de la societat, és el fruit del pensament crític. El coneixement és el que aporta material per elaborar conviccions i per formular propostes des de la racionalitat. Així doncs, millor deixem les creences en l'esfera personal i quan fem de polítics ens dediquem a pensar.

El viatge

El Casal Pere Quart acull aquests dies l'exposició "Viatge a Tatinutropo", un suggerent itinerari, organitzat pel Consell Comarcal, que pretén que els visitants ens posem a la pell de les persones migrants i, ja de pas, desmuntem alguns dels nostres prejudicis i estereotips.

Aquest Tatinutropo, que es pot llegir de dreta a esquerra com a oportunitat, simbolitza una ciutat de destí del viatge del migrant, sobre la qual hi ha posat moltes expectatives, però també inquietuds, i això passarà amb la feina, amb els veïns o amb els companys de viatge.

La idea és bona, busca l'empatia del visitant, li dóna la volta al procés i veu com a estranys als autòctons. I segur que provoca més d'una reflexió personal, però tinc la impressió que la provoca en les persones que ja estan prèviament disposades a fer la reflexió. El problema, doncs, continua sent com es provoca reflexió en les persones que mai no aniran a veure aquesta exposició i que, en canvi, estan convençudes de què als immigrants els hi regalen menjar, habitatge i places a les escoles bressol.

El treball de l'aranya

Hi ha alguna cosa en la política local que recorda l'aranya del terrat. A la zona assolellada, des d'on domina tot l'esguard, l'aranya teixeix amb paciència per anar capturant les seves víctimes. Els seus fils, prims i delicats, passen desapercebuts i així atrapa els benintencionats. D'altres es deixen seduir pels reflexes suaus i platejats del filament, hi veuen una oportunitat que cal aprofitar.

L'aranya, mica en mica, amb perseverança, va convertint el no res en petits embolcalls endolcits, on predomina el color amorf que impregna la trama. Múrria, de sobte albira una doble oportunitat. Si pot teixir, ràpidament, una nova teranyina, encara podrà repetir-la abans no comenci la propera temporada, quan la seva presència serà qüestionada. Però és prou llesta i sap que no pot abastar tota sola el nou espai, busca col·laboració. Genial! Acaba el teixit a temps i, a més, es nodreix d'algun ajudant despistat. Finalment només li ha calgut embetumar la seva xarxa amb paraules amables i esperar.

Us pot semblar estrany, però aquesta és la idea que em va venir al cap quan vaig sortir de la primera edició de la Nit de la Cultura. Una proposta interessant farcida d'incongruències en el temps.