Quart Cinturó: 50 anys d’immobilisme

El Quart Cinturó, o Autovia Orbital de Barcelona, va ser concebut ja fa cinquanta anys. És a dir, cal situar-se en el context dels anys seixanta del segle passat, amb un urbanisme plenament immers en el desarrollisme i en el procés d’accés massiu de la ciutadania al vehicle privat.

Cal pensar que en aquell moment, fa mig segle, no es contemplaven ni tenien cap transcendència en les normatives els efectes adversos de la mobilitat basada en vehicles a motor, com ara l’ocupació indiscriminada del territori, la destrucció del medi natural, l’esgotament dels recursos energètics, la contaminació o els efectes sobre la salut pública.

Ara, però, hi ha prou evidència científica per considerar com un objectiu estratègic la preservació del territori i el medi ambient. I ens referim tant als espais naturals que constitueixen la riquesa del rodal com a la qualitat de l’aire i la lluita contra l’efecte hivernacle.

Efectivament els camps i boscos de Ca n’Argeleguet, Ca n’Ustrell, el Torrent de Colobres, Togores, Can Moragues, etc, són ara considerats espais fràgils que aporten valors naturals, culturals i socials al Vallès, i ens hem dotat d’instruments per protegir-los.

Avui dia està socialment assumit que no podem malmetre indiscriminadament el territori ni continuar apostant per infraestructures que afavoreixin l’esgotament accelerat dels combustibles fòssils i el canvi climàtic. Però, a més, sabem que una inversió com el Quart Cinturó seria d’escassa rendibilitat econòmica, perquè la seva construcció no resoldria ni les necessitats de mobilitat actuals i encara menys les de futur.

Sorprèn, doncs, que alguns sectors –entre els quals el PSC, el PP i CiU– continuïn entestats en reclamar el Quart Cinturó des d’una posició absolutament immobilista, que no té en compte el canvi de paradigma en la mobilitat, que ja fa difícilment justificable la duplicitat d’autovies, ni valora que el territori ha passat a ser un valor en ell mateix. Aquests partits continuen sense fer cas de molts experts que adverteixen que, o canviem el model o anem directament a l’autodestrucció.

Es miri com es miri, el Quart Cinturó respon a un model obsolet i caduc. Ara cal invertir els escassos recursos disponibles en infraestructures eficients, que impulsin la mobilitat sostenible i que responguin a les necessitats de competitivitat i aquestes passen únicament pel ferrocarril. I quan més triguem a posar-nos-hi, més tard hi arribarem.

Ara, a més, tenim una bona oportunitat per desterrar definitivament el Quart Cinturó del planejament. Fa uns mesos el Ministeri va declarar caducat el procediment ambiental i, en conseqüència, s’arxiva l’expedient de l’estudi informatiu, de manera que caldria tornar a iniciar tota la tramitació del projecte.

Si volem garantir un futur per al territori, que compatibilitzi el manteniment dels valors socials, culturals i naturals amb el desenvolupament sostenible de les activitats econòmiques, no podem continuar optant de manera insensata per infraestructures que juguen en contra d’aquest futur.

Sabadell, 15 d’abril de 2013 

Manuel Bustos ja no és l'alcalde

Manuel Bustos ja no és l’alcalde. Primer es va apartar uns centímetres, després va tornar, però finalment ha hagut de renunciar i ara el ple ha votat un nou alcalde, Juan Carlos Sánchez, únicament amb els vots de grup socialista.

Es posa així un punt i seguit a una etapa de gairebé 14 anys de mal govern, que deixa com a herència una ciutat grisa, apàtica, que ha perdut gran part del seu sentit crític, com a conseqüència d’una estratègia reeixida per destruir la participació real, amagant-la rere la creació de consells presumptament participatius; establint relacions clientelars amb les entitats; i perseguint i criminalitzant tot tipus de discrepància.

Una etapa que ha acabat amb la imputació –minimitzada en tot moment pel PSC– de Manuel Bustos, tres regidors, tres càrrecs de confiança i el cap de la policia municipal per delictes contra l’administració pública en el Cas Mercuri. Un llarg procés, que ha propiciat l’acció unitària de l’oposició i ha forçat finalment la renúncia a l’alcaldia, malgrat els imputats Manuel Bustos, Paco Bustos i Joan Manau, mantinguin indignament l’acta de regidor i romanguin al consistori sense cap altra obligació que la d’assistir al ple municipal un cop al mes.

El nou vell escenari que va començar el 5 de març ve protagonitzat per un alcalde que és un clar exponent de la continuïtat de l’Estil Bustos. L’hereu del bustisme ha estat 14 anys la seva mà dreta, ha estat també el portaveu socialista durant molts anys i la persona en qui Manuel Bustos va confiar com a alcalde accidental.

Juan Carlos Sánchez és l’alcalde accidental que va negar-se a cessar els càrrecs de confiança imputats quan ho va exigir el ple municipal, motiu pel qual va ser reprovat pel conjunt de l’oposició. I és també qui els ha renovat –tret de Montserrat Costa– un cop ha estat investit alcalde. És el mateix que dissabte passat, malgrat dir que seria “l’alcalde de tots”, va anar als jutjats a donar suport a Manuel Bustos.

El nou alcalde porta una motxilla molt pesada i encara que vulgui canviar alguna cosa de lloc i fer algun gest més o menys públic, per ara no està disposat a emprendre l’operació de regeneració democràtica que necessiten tant l’Ajuntament com la ciutat.

La regeneració comença inevitablement perquè tots els imputats abandonin l’Ajuntament i deixin de cobrar diners públics. Regenerar significa també fer net a l’estructura municipal, no deixar res sota les catifes. I per això cal anar més enllà i emprendre mesures absolutament transparents per recuperar el funcionament municipal des de baix, des de la funció pública com a garantia de dedicació al servei públic, d’eficàcia i d’austeritat.

La regeneració ha de passar per la humilitat i l’honestedat. Per posar l’interès públic per davant d’interessos personals i partidistes, per establir relacions horitzontals amb les entitats de la ciutat, fugint del clientelisme, per respectar la pluralitat de l’Ajuntament, de la ciutat i dels mitjans de comunicació.

La regeneració passa per renunciar a moltes de les polítiques que han caracteritzat els governs Bustos durant catorze anys, en definitiva, per tornar a generar confiança en la cosa pública, és a dir, per tornar a l’arrel de la democràcia, de la democràcia real, és clar!

Sabadell, 11 de març de 2013

Regeneració democràtica

Des de finals de novembre, Sabadell viu una greu crisi política provocada per l’esclat del Cas Mercuri, en què estan imputats, entre d’altres, l’alcalde Manuel Bustos, tres regidors del PSC, tres càrrecs de confiança i el Cap de la Policia Municipal.

Malgrat el PSC ha volgut minimitzar les imputacions penals de delictes contra l’administració pública (suborn, tràfic d’influències, omissió de persecució de delicte...) i contra la salut pública, el cert és que ens trobem davant d’una presumpta trama de corrupció de gran abast que no es pot menystenir i que forma part d’una extensa investigació iniciada fa gairebé tres anys.

En qualsevol cas, innocents o culpables –i això ho haurà de determinar el jutge–, és evident que el PSC de Sabadell i la seva direcció nacional no estan fent front a la situació amb la responsabilitat i decisió que seria desitjable. Davant de les imputacions en ferm per part del jutge d’instrucció, que hem d’entendre que aprecia indicis raonables de culpabilitat, l’únic que es pot esperar és la immediata dimissió o destitució de les persones implicades per preservar la credibilitat de la institució. Davant de la denúncia per corrupció, cal que les organitzacions polítiques apliquin tolerància zero si aspiren a mantenir certa dignitat i ètica política.

A Sabadell, el conjunt de grups de l’oposició –tant els que han donat suport a Manuel Bustos en algun dels seus governs, com l’Entesa per Sabadell, que mai no li ha donat suport– compartim una mateixa idea: la ciutat i l’Ajuntament no es poden permetre estar dirigits per persones imputades per delictes de corrupció, cal recuperar la credibilitat de la institució municipal.

Les greus acusacions que pesen sobre quatre membres del govern municipal i els seus càrrecs de confiança i el fet que ni el govern ni el PSC no hagin mogut fitxa per apartar de manera efectiva els imputats de les responsabilitats, han generat una pèrdua de confiança política que ens impedeix ser corresponsables de cap tipus d’acord o decisió que impulsi aquest govern.

Arribats a aquest punt, i veient que el PSC incompleix de manera deliberada i xulesca els acords de la majoria del ple municipal, en una demostració de menyspreu pel sistema democràtic, i es fa el sord davant de les peticions de dimissió que hem formulat des de l’oposició, enrocant-se més i més en l’immobilisme, és evident que l’únic missatge que es pot defensar políticament és la regeneració democràtica.

En aquest sentit, malgrat les evidents diferències ideològiques i en la pròpia concepció de la política, els cinc grups de l’oposició hem posat per davant la defensa de la democràcia i el seu sistema de presa de decisions i hem acordat diferents mesures per aïllar un govern farcit d’imputats que, per molt que s’esforci en transmetre normalitat, difícilment podrà recuperar la credibilitat i la confiança necessària per tirar endavant en minoria.

L’oposició ha actuat en aquest temps amb una extrema generositat, oferint diferents oportunitats a l’alcalde i els regidors imputats per apartar-se del govern i deixar la institució municipal al marge de qualsevol sospita, però la manca de reacció del PSC, la seva actitud antidemocràtica i prepotent, la seva obstinació per defensar càrrecs i sous per damunt dels interessos de la ciutat, obliga a estudiar altres accions que, sent conscients de les dificultats, no només no s’han de descartar sinó que són possiblement l’única via perquè Sabadell tingui un govern que defensi els valors democràcia, que pensi abans que res en la ciutadania i en les polítiques de futur que necessita aquesta ciutat.

Sabadell, 22 de gener de 2013

El Passeig que volem

Sabadell, Passeig de la Plaça Major, el centre neuràlgic i simbòlic de la ciutat. Un espai que, tanmateix, fa molts anys que ha perdut la seva centralitat i el seu caràcter a causa de les obres de l’aparcament, la instal·lació del mercat provisional i novament obres, ara per perllongar els ferrocarrils de la Generalitat.

Ara el Passeig té la transformació més a prop, es comença a albirar que un bon dia recuperarà la seva funció d’espai de trobada, de centre cultural i social, d’espai comercial. Ara es comença a conèixer com podria ser el nou vestit del Passeig. És, però, el vestit que ha triat el govern municipal la millor gal·la?

Lamentablement la resposta és no. Tot i haver-se celebrat fa tres anys el procés de debat Construïm el Passeig, i malgrat haver convocat un concurs arquitectònic, que va resultar desert, el cert és que el govern municipal no ha volgut escoltar les veus que reclamàvem una mica més de reflexió al voltant del futur d’aquest espai.

No han volgut reflexionar sobre les implicacions d’aquest espai: mobilitat, comerç, usos culturals o socials..., ni s’han plantejat el Passeig com una clau del centre històric, sinó que s’han concentrat únicament en un carrer, en un eix, sense anar més enllà.

Tampoc no han volgut impulsar un debat ampli, ni tan sols han cercat les opinions dels grups municipals o de les entitats de la ciutat, sinó que han elaborat des dels serveis tècnics un projecte d’obres –en exposició pública a l’agost– i han licitat simultàniament les obres, menystenint completament el propi procés reglat de participació.

Han tirat pel dret. El 5 d’octubre la Junta de Govern Local desestimava totes i cadascuna de les al·legacions presentades per diferents persones i col·lectius, entre les quals l’Entesa per Sabadell, i aprovava el projecte d’urbanització de la Fase 1, que comprèn la Plaça de l’Àngel i el Passeig Manresa.

Una urbanització parcial, que no ha tingut en compte el conjunt de l’àmbit afectat, però que per força condicionarà les següents fases i el conjunt del Passeig. Una obra que redueix la plaça de l’Àngel a àrea de jocs infantils, malgrat ser la porta d’entrada a la Plaça Major i un dels pocs llocs que podria esdevenir un gran espai arbrat. Una obra que determina un model de paviment i de mobiliari urbà, que beneeix l’actual model de mobilitat i no planteja cap proposta atrevida, innovadora, ni cap element singular.

Paradoxalment, en les darreres setmanes hem pogut descobrir les moltes possibilitats que ofereix aquest espai gràcies al debat El nou Passeig, que ha acollit la Fundació Bosch i Cardellach. Hem reflexionat sobre el diàleg amb la història que atresora aquest espai, sobre el seu caràcter a mig camí entre la plaça i el passeig, sobre les solucions tècniques per conduir l’aigua... Hem escoltat propostes agosarades que recuperen l’edificació inspirada en les antigues peixateries, o un jardí vertical, o un carril bus enfonsat mentre no arriba el tramvia.

Hem vist dibuixos, maquetes, fotografies que il·lustren el treball excel·lent, i alhora fresc i desacomplexat, d’un conjunt de professionals que han tingut la virtut de mostrar molts vestits diferents. Ens han fet descobrir diferents possibilitats a l’abast per convertir el Centre de Sabadell en un espai de qualitat, atractiu, singular i funcional, lluny de la proposta seriada i mediocre que el govern municipal està disposada a executar.

Sabadell, Passeig de la Plaça Major. Queda un sentiment agredolç, l’alè del que hauria pogut ser i no serà si no fem res, si no defensem el Passeig que volem i únicament deixem fer. El futur del Passeig és també la nostra responsabilitat.

Sabadell, 10 d’octubre de 2012

[Publicat al Diari de Sabadell el 16/10/2012]

Soterrament dels FGC: el conte de la lletera

Fa més d’un any que les obres del perllongament dels Ferrocarrils de la Generalitat a Sabadell estan aturades i no se sap encara res del compromís que va assumir el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, d’aconseguir una fórmula de finançament per reiniciar-les.

Paral·lelament, però, l’alcalde Manuel Bustos i el conseller van signar un conveni, de dubtós compliment, per finançar el cost suplementari del soterrament entre l’Estació de Gràcia i Can Feu que el projecte inicial no preveia. Un conveni que pivota sobre les plusvàlues que presumptament s’aconseguiran per la requalificació com a residencials d’espais i equipaments públics, com ara l’aparcament de Sabadell Estació, l’antiga escola Riu-sec o la pista esportiva de la Piscina de Can Marcet.

Aquest conveni es va fer públic al mes de juny, anunciant que permetria el soterrament del ferrocarril entre el Passeig de Can Feu i el carrer de Sobarber, però el cert és que no hi ha cap garantia que aquesta obra -tan necessària com esperada- es porti a terme. En realitat, es tracta d’un conveni de cooperació institucional que es limita únicament a cercar possibles recursos econòmics amb una estratègia urbanístico-financera de difícil realització.

En concret, el que persegueix l’acord és obtenir els recursos per finançar aquest soterrament a partir de les plusvàlues que es puguin generar en una operació de requalificació urbanística de les finques que donen a l’actual via fèrria, que generaran nous fronts edificables. Un plantejament poc viable, que l’actual situació de crisi econòmica fa encara més inversemblant. D’altra banda, una operació d’aquestes característiques no es pot executar de manera immediata, perquè, entre altres tràmits, requereix una modificació del Pla General d’Ordenació Municipal, que es pot dilatar varis anys.

Per tant, l'operació es planteja sense preveure el temps necessari per obtenir les plusvàlues i al marge dels terminis d'execució de les obres del perllongament dels FGC, que, d'acord amb els compromisos fets públics per la Generalitat i l'Ajuntament, s'haurien de reprendre en les properes setmanes, generant-se un més que probable desencaix entre l'obtenció del finançament i l'execució de les obres de soterrament.

És a dir, el conveni es basa en una operació econòmica poc realista que requereix una tramitació que no és immediata, però, tanmateix, no s’estableix cap via alternativa de finançament, de manera que si no s’assoleixen les plusvàlues equivalents al cost de l’obra, el soterrament no s’executarà. Tant és així, que el propi conveni preveu la seva extinció si no s’han aconseguit plusvàlues suficients en cinc anys.

Tot indica, doncs, que assistim a una nova versió del conte de la lletera, en què abans d’arribar la llet al mercat, ja està venuda i els guanys reinvertits en el cap d’una jove somiadora. Ens resistim, però, a creure que dues administracions serioses hagin generat unes expectatives a la ciutat i als barris de Gràcia i de Can Feu a partir d’una particular versió del conte de la lletera, que deixa el soterrament d’aquest tram dels FGC a mercè d’una imaginària operació urbanístico-financera-especulativa, i que siguin capaces de signar convenis, emprendre plans de millora urbanística i modificacions de Pla General que, malauradament poden afectar espais públics d’us social per quedar en no res, com una gerra trencada.

Sabadell, 29 d’agost de 2012

Gasoducte: una obra inútil

El 16 de juliol de 2010, en el marc de l’Open Season 2015 –la trobada d’organismes de transport europeu de gas i de les comissions reguladores d’Espanya i França- el govern francès ja va anunciar que no desenvoluparia el projecte MidCat que havia de connectar la xarxa gasística espanyola amb França i, per tant, no apostaria per la interconnexió via Figueres amb un nou gasoducte.

Lamentablement, aquest anunci no va alterar els plans del ministre d’Indústria, Turisme i Comerç, Sr. Miguel Sebastián, de manera que la Direcció General de Política Energètica i Mines va autoritzar que ENAGAS iniciés la construcció del Gasoducte Martorell-Figueres, que travessa de ple el Vallès.

Així, el novembre de 2011, un any i tres mesos després de la renúncia de França a aquest projecte, les obres del gasoducte arribaven al terme municipal de Sabadell.

Tot plegat és un gran despropòsit. S’ha malmès inútilment el rodal de Sabadell amb uns impactes irreversibles, tallant arbres centenaris, alterant torrents i talussos, travessant sense miraments camps de conreu, boscos, carenes, rius i torrents, causant una gran ferida sobre el territori. I tot això sabent que no hi passaria gas?

Per si encara quedava algun dubte de què aquest gasoducte no servirà per res, el nou Pla d’Energia i Canvi Climàtic 2012-2020 de la Generalitat de Catalunya també desestima la construcció de la central de cicle combinat de Bescanó, que s’havia esgrimit com a justificació per arribar a les comarques de Girona.

Cal que les autoritats donin explicacions públiques sobre aquesta obra inútil i sobre la manca de rigor de les administracions públiques, cal que la ciutadania exigeixi responsabilitats per una inversió que ha resultat ser un frau.

Però també cal deixar constància de l’absoluta manca de transparència que ha envoltat aquesta obra. Si bé el ministeri coneixia la decisió de França d’abandonar un projecte que de fet mai no havia aprovat, i optar per interconnectar la xarxa de gas pel País Basc francès, aquesta no va transcendir fins el passat mes de gener, gràcies a unes declaracions de les autoritats franceses.

L’Entesa per Sabadell, llavors es va adreçar en primera instància a l’alcalde, que va assegurar que no en sabia res, que no havia rebut cap comunicació oficial en aquest sentit, però tampoc va manifestar que faria alguna gestió per conèixer l’abast de la informació, i en segon lloc a diferents càrrecs polítics dels governs català i espanyol.  Vam rebre diferents respostes, però la més significativa fou la de la directora general del gabinet del Ministre d’Indústria, Energia i Turisme, que va confirmar que el gasoducte no tindrà continuïtat a partir d’Hostalric, així com el fet que actualment només està en execució el tram sud del gasoducte, perquè el tram nord estava supeditat a la possibilitat, ja descartada, de connectar amb França.

Per tant, una obra que el govern espanyol va declarar d’interès general finalment esdevé una gran cicatriu al territori, que no tindrà l’ús pel qual va ser dissenyada i dimensionada, una actuació injustificada abandonada amb total impunitat, que fa pensar que algú hi tenia molt interès, i no precisament públic.

Aquests fets i aquests impactes van ser el motiu que ens va portar a presentar una moció al ple municipal del mes de maig, a la qual ICV s’hi va afegir com a proposant, i va ser aprovada amb els vots favorables del PSC, ICV, EUiA i l’Entesa per Sabadell i les abstencions del PP i CiU. Una moció que pretenia bàsicament dues coses: instar el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç i Enagas a donar explicacions públiques del per què va autoritzar la construcció del Gasoducte Martorell-Figueres sense tenir les garanties necessàries d’interconnexió amb França , i instar el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç i Enagas perquè en el termini màxim d'un mes constitueixi una comissió mixta de seguiment integrada per la representació del Ministeri d’Indústria, Enagas, Generalitat de Catalunya, ajuntaments afectats, un representant de l’ADENC i un representant del Col·legi Oficial de Geògrafs, amb l’objectiu d’avaluar la correcta reposició física i vegetal del territori afectat.

Amb la moció aprovada ara l’Ajuntament ha d’actuar per demanar explicacions al Ministeri pel menyspreu als municipis del Vallès i als espais naturals del rodal de Sabadell a l’haver executat unes obres per un gasoducte inútil i aconseguir unes majors garanties a l’hora de restituir els espais afectats.

El fracàs econòmic dels governs Bustos

El decret llei 4/2012 ha tingut la virtut de confirmar el que des de l’Entesa venim denunciant des de l’any 1999: la gestió irresponsable del diner públic dels successius governs encapçalats per Manuel Bustos, en connivència amb altres grups municipals. En aquests 12 anys han aconseguit ni més ni menys que passar d’unes finances sanejades a unes finances hipotecades.

Però el fet d’arribar a aquesta situació de l’economia municipal no ha estat per una qüestió d’atzar. Han gastat alegrement, malbaratant els diners de la ciutat amb despeses innecessàries i fent inversions de dubtosa viabilitat. En el millor dels casos, pensant que l’escenari de bonança duraria sempre. Sense cap previsió per afrontar situacions difícils, per disposar de liquidesa quan no arribessin els diners d’altres administracions.

La pràctica d’aquests anys ens situa en l’actualitat, amb 25 milions d’euros de factures impagades. El pla d’ajust aprovat en el darrer ple posa de manifest el fracàs de la política pressupostària de Manuel Bustos i també de la seva capacitat negociadora, de la relació amb la Generalitat per aconseguir els recursos necessaris per a la ciutat. Un fracàs, en definitiva, de la política municipal, per nosaltres la política amb majúscules.

Perquè fer política és diàleg, és arribar a acords, negociar, no plegar-se a la voluntat de les administracions que ens deuen diners, però per damunt de tot és administrar de manera responsable els diners dels ciutadans i ciutadanes. Si haguessin sabut fer política, ara no estaríem parlant d’un pla d’ajust que hipoteca l’Ajuntament durant 10 anys.

Ara, la ciutat haurà de finançar aquest fracàs, els comptes estaran intervinguts durant 10 anys i haurem de pagar un interès del 5% per un crèdit que permeti fer front a les factures del 2011. Les condicions les posa Madrid i, com sempre, “guanya la banca”.

En síntesi, tenim 4 milions de dèficit del 2011 i 25 milions de deute als proveïdors. Fa vergonya haver arribat a l’extrem de demanar crèdit per pagar factures de despeses ordinàries. Només Badalona i Vilanova ens superen en el rànquing dels que més deuen. Mentre, hi ha altres ajuntaments com Terrassa o fins i tot Barcelona que no deuen factures. Ciutats que no hauran de patir els efectes d’un pla d’ajust, ciutats que tindran més marge per encarar el futur.

El pla d’ajust de Sabadell és més del mateix, no fa una aposta real per canviar de política. Un error en un moment en què és ineludible un canvi radical de visió que difícilment aquest govern pot liderar. Caldria definir clarament què és prioritari, què és el que necessiten els ciutadans i ciutadanes, sobretot els que pateixen situacions de precarietat.

Aquest pla tindrà efectes negatius sobre els treballadors municipals, que ja estan patint altres retallades, però, en canvi, no toca els sous dels càrrecs polítics i contempla la reducció de només el 25% dels càrrecs de confiança.

D’altra banda, aposta per pujar impostos sense oferir més serveis, una política que és merament recaptatòria. A més, preveu ingressar 12 milions d’euros més pel 2013 gràcies a pujades d’impostos, 12 milions i mig pel 2014 i gairebé 13 milions a partir del 2015. Si bé l’any 2013 una part (3 milions i mig) prové de l’IBI extraordinari imposat pel govern espanyol. Tot fa preveure doncs que per mantenir l’augment d’ingressos els propers anys s’aplicaran increments molt per sobre de l’IPC, fent recaure als ciutadans els plats trencats de la mala gestió.

El pla contempla tímidament la recuperació per part de l’estructura municipal de tasques ara privatitzades, però es queda en un parell de casos amb poca incidència, en un camp en què es podrien arribar a estalviar molts diners invertint la tendència privatitzadora i recuperant serveis de gestió directa.

En definitiva, aquest és un pla d’ajust, encara molt genèric, que no suposa un canvi fonamental en la política del govern del PSC. Un govern que no ha sabut gestionar la crisi i tampoc no sap governar sense malbaratar. Un govern que no té cap altre recurs que traspassar la seva gestió irresponsable a la butxaca dels sabadellencs i sabadellenques.

Sabadell, 2 d'abril de 2012

[Publicat al Diari de Sabadell i a isabadell.cat el 10 d'abril de 2012]