L'ultim ple o un ple més?

El d'abril era l'últim ple municipal de la legislatura. Un ple ordinari, un ple amb contingut resolutiu, però que de seguida es va veure que estava marcat per la desgana i per una sensació de què tot era tràmit, començant per l'alcalde que volia fer via i gairebé s'exclamava quan algú demanava la paraula.

Certament no hi havia cap punt d'una importància vital, però sí diversos en què eren pertinents les intervencions de govern i oposició. Però només hi va haver intervencions en 9 dels 26 punts de la part resolutiva, en 5 dels quals vam intervenir únicament els regidors de l'Entesa per Sabadell.

La sensació que em va acompanyar tot el ple va ser de final de camí. Per una banda, pel desinterès manifest d'alguns regidors que ja saben que no continuaran i, per què preparar-se res? I per l'altra, perquè els partits estan concentrats en la campanya electoral en detriment de l'activitat municipal.

Però no puc deixar de comentar una altra sensació, que en aquest ple era més accentuada, però que ha estat la tònica de tota la legislatura: a l'Entesa dediquem temps i energies a preparar els plens, per respecte a les 6000 persones que van confiar en nosaltres, per responsabilitat institucional. I no ho dic pas perquè ens felicitin, simplement constato una realitat, la realitat de què hem fet la feina que havíem de fer.

Propaganda electoral: feta la llei, feta la trampa

Dilluns es van convocar oficialment les eleccions municipals i dilluns es va iniciar un període en què, en principi, no es pot fer propaganda electoral fins que no comenci la campanya pròpiament dita.

Aquesta és la teoria, perquè la realitat és que, com sempre, els que tenen la paella pel mànec fan i desfan i hi dediquen molts mitjans, una part considerable dels quals són públics.

Per exemple, l'Ajuntament de Sabadell ha suspès la inauguració d'una exposició al Museu d'Història perquè no es poden fer inauguracions, però, tanmateix, envia un targetó explicant l'Obertura de l'exposició, tot indicant l'hora i el lloc. Feta la llei, feta la trampa.

Per exemple, l'equip de govern no pararà de fer discursos i fotos en tots els eventos que ha organitzat pel mes d'abril: Festa de la Gent Gran, Nit de la Cultura, Festa de l'Esport Sabadellenc...

Tots aquests actes es colaran per les escletxes d'una llei que, finalment, acaba beneficiant sempre els alcaldes, Una llei que, d'altra banda, permet que tot el mes de març hagi estat farcit de jornades de portes obertes, autocars que visiten equipaments amb un regidor o regidora assumint el paper de guia turístic, festes a places públiques...Una intensa marató -molt ben organitzada- d'actes públics finançats per l'administració per lluïment del batlle. Però tot legal, eh...

Quan el PSC para taula

Les 9:33, faig 3 minuts tard a la Comissió Informativa de Serveis Personals. La porta està tancada, penso que avui són excepcionalment puntuals. Mentre m'hi assec veig que van pel sisè punt de l'ordre del dia. Faig una ullada a la sala per identificar tots els assistents i prenc consciència de què no hi ha cap altre representant de l'oposició. M'indigno, han començat la reunió sense cap altre grup municipal a banda del govern! Espero al torn de precs i preguntes, faig constar la desconsideració que suposa començar la reunió sense la presència de cap regidor/a de l'oposició, se suposa que les comissions informatives són precisament per informar l'oposició. El tinent d'alcalde que presideix, Josep Ayuso, diu que hi havia quòrum (quòrum de govern, és clar!) i han començat. M'indigno encara més. Durant quatre anys m'he fet un fart d'esperar per tenir quòrum, he assistit al 90% de comissions informatives d'aquesta àrea i sempre sóc puntual. Em sembla que avui ha anat tot massa ràpid. Examino amb lupa l'ordre del dia buscant una explicació, intentant entendre les presses, potser hi havia algun punt conflictiu i volien fer via? Aparentment no. Aleshores, és únicament menyspreu, desconsideració, mala educació. Marca de la casa!

Quadern, un exemple de dignitat

A Sabadell cada cop passen coses més greus. Direu que el mateix passa a tot arreu, però el cert és que aquí ens haurien de donar un premi als més pressionadors. Aquest sí que se'l mereixen l'alcalde i el seu sèquit.

Ja fa anys que passen coses, que la ciutat està segrestada, les entitats pateixen tot tipus de pressions i amenaces més o menys velades i fins i tot sembla que la llibertat de premsa fa vacances.

Ara, però, la proximitat de les eleccions ha intensificat aquesta pressió. Per una banda en forma d'insistent invitació a les entitats de la ciutat per assistir a les trobades organitzades per un grup pressumptament independent que convida l'alcalde a explicar les seves propostes. Han estat els propis regidors del PSC, que també deuen formar part d'aquest emergent col·lectiu ciutadà tan altruïsta, els que han trucat als presidents o altres membres de les entitats per instar-los a assistir.

Però la cirereta ha estat la notícia de la dimissió del consell de redacció de la revista Quadern, fruit de les pressions per col·locar-hi una entrevista a l'alcalde, que no s'adequava a la línia de la revista i que va ser imposada, forçada, sense el coneixement previ del consell. Mai a la llarga història de Quadern no hi havia hagut una intromissió semblant, mai no havia calgut una resposta d'extrema dignitat: la dimissió massiva, una acció valenta i radical que contesta èticament el que no té cap mena de justificació: l'abús de poder.

Coalició del No?

Em pregunto si el Sr. Josep Manuel Piedrafita és conscient de la falsedat de les seves afirmacions a l’article publicat al Diari de Sabadell el 9 de febrer. Deixant de banda la grandiloqüència de la comparació entre l’alcalde Manuel Bustos i Galileu Galilei –totalment fora de lloc–, l’article consisteix únicament en desqualificar la tasca dels grups de l’oposició, que tenen lògiques discrepàncies amb el govern en molts temes de ciutat. És evident, és obvi, és inherent al sistema democràtic.

La pluralitat i la discrepància són elements que enriqueixen la cultura democràtica i la pràctica política. El diàleg, el debat, la confrontació d’opinions, formen part de l’exercici polític i ajuden a recordar que la societat és diversa i el ple municipal n’és el reflex. Aquesta constatació, per mi evident, està molt lluny del que voldria el Sr. Piedrafita que, amb les seves afirmacions, demostra que el que desitja és un ple monocolor –el pensament únic– amb grups municipals tan obedients com el Partit Popular que, sorprenentment, no mostra mai cap mena de discrepància i actua de facto com a coalició amb el PSC des de fa gairebé quatre anys.

Així, davant de qualsevol crítica, en lloc de defensar els seus arguments, el Sr. Piedrafita i altres rellevants dirigents del PSC s’esforcen en presentar l’oposició –a excepció del PP, és clar– com a “coalició del no”, donant a entendre que hi ha alguna mena de tàctica conjunta oculta i, encara més greu, que ens oposem sistemàticament a tot i diu textualment “és el no pel no, sense alternativa”.

El senyor Piedrafita sap perfectament que cap de les seves dues falses afirmacions, la de la coalició i la del no, no és creïble per a qualsevol que segueixi mínimament la política municipal, en primer lloc per la diversitat de posicionaments que es donen entre els grups de l’oposició, que sovint també discrepen en els debats, i en segon lloc, perquè des de l’oposició alguns grups municipals treballem per la ciutat fent multitud de propostes. Una realitat tangible per molt que es vulgui manipular.

En qualsevol cas, el que no li puc acceptar de cap manera és que atribueixi a l’oposició la paralització del Parc de Salut i encara menys que afirmi que la justícia ha demostrat que no teníem raó. Perquè el Sr. Piedrafita no parla pas des del desconeixement o des de la ignorància, sinó des de la mala fe, sap perfectament que el contenciós administratiu que alguns grups vam interposar contra l’operació de la caserna no paralitzava en absolut el projecte del Parc de Salut, de la mateixa manera que sap que la Justícia no es va arribar a pronunciar sobre el conflicte, tot al·legant un defecte de forma en la tramitació, tot i no ser certa, com a subterfugi per no haver-se de pronunciar.

Així doncs, Sr. Piedrafita, li demano més respecte pels càrrecs electes dels grups de l’oposició, que defensem els nostres plantejaments amb coherència i, sobretot, li demano més respecte pels ciutadans i ciutadanes que representem, que no es mereixen que la seva manca d’arguments es tradueixi en amargor, hipocresia i falsedats.

[Publicat al Diari de Sabadell el 18/02/2011]

Apostem pel Vallès

Fa aproximadament un any es va iniciar el debat de la llei de constitució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un ens que ha fixat el seus límits entre Barberà del Vallès i Sabadell.

Precisament la qüestió dels límits, de gran importància, pràcticament no va ser abordada en el debat. Els diferents ponents que van participar en les jornades organitzades per l’Ajuntament, van explicar majoritàriament les bondats de l’Àrea Metropolitana i van reconèixer que s’havia obviat la seva definició territorial, simplement es van limitar a incorporar en la nova administració tots els municipis que formaven part d’alguna de les entitats metropolitanes existents.

Aquest enfocament denota una visió molt pobre del debat polític a l’entorn de la realitat territorial. Perquè, al cap i a la fi, quines diferències hi ha entre Barberà i Sabadell pel que fa al fet metropolità? Barberà és metropolitana i Sabadell no?

Tampoc ningú no va preguntar si Sabadell volia formar part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ni ens van demanar quins compromisos estaríem disposats a assumir. Però, aquestes són preguntes que haurien hagut d’estar sobre la taula.

I si ens haguessin preguntat, des de l’Entesa per Sabadell hauríem respost que ens preocupaven diferents elements al voltant de l’AMB, però potser el que més seria la pèrdua de personalitat de Sabadell, engolida per la gran Barcelona o, més aviat, per la perifèria de la gran Barcelona i, sobretot, suposaria la fragmentació del Vallès.

De fet, la fragmentació del Vallès ja és una realitat. La llei, aprovada el 3 d’agost de 2010, estableix que formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona sis municipis vallesans: Sant Cugat, Cerdanyola, Ripollet, Montcada i Reixac, Barberà del Vallès i Badia del Vallès. Hi ha, doncs, una total incoherència entre la divisió comarcal i la nova administració metropolitana.

No podem estar d’acord amb aquesta fragmentació, no podem donar per bona una definició territorial aleatòria, que consisteix en ajuntar municipis que comparteixen serveis, sense cap mena de reflexió conjunta ni visió global del territori, posant en evidència que es persegueix crear un nou instrument de poder polític, més que no pas un govern territorial.

El Vallès no pot quedar ni diluït ni fragmentat en l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ha de tenir la seva personalitat pròpia, defensar la identitat d’un territori on viuen 1 milió de persones, que té característiques molt diferents de la metròpoli i que, com reivindica Via Vallès, té un dinamisme econòmic al voltant del corredor de la B-30.

L’Entesa aposta per reivindicar el pes del Vallès. Apostem per la suma dels municipis del Vallès Occidental i del Vallès Oriental. Apostem per una cooperació entre municipis que ens són propers, amb els que tenim molt en comú, i amb els que compartim més que amb Barcelona.

Defensem una entitat que posi fi a l’obsoleta rivalitat Sabadell-Terrassa i que potenciï el Vallès, que busqui la complicitat de Granollers, de Mollet, de Cerdanyola i Ripollet, de Rubí, de Sant Cugat, però també dels municipis més petits, que formen part de la realitat de cadascuna d’aquestes ciutats, de les seves pròpies metròpolis.

Però per impulsar una opció com aquesta, cal voluntat de lideratge, no pas per crear un contrapoder, sinó per bastir una administració que defensi els interessos del Vallès, que reivindiqui la necessitat d’inversions, que ordeni i racionalitzi la gestió dels creixements, dels espais naturals, que gestioni el territori i les infraestructures i que ofereixi serveis d’adscripció voluntària ajustats a les necessitats dels municipis.

Defensem el nostre dret a tenir una visió metropolitana, a formar aliances sòlides amb els nostres veïns, orientades a la cooperació, a optimitzar i a racionalitzar la gestió de serveis, orientades a mirar més enllà. Una entitat metropolitana del Vallès, que mantingui la coherència territorial i socioeconòmica de la plana, compliria amb els mateixos objectius positius que l’AMB: visió supramunicipal i compartir serveis per optimitzar recursos.

Sabadell, 19 de gener de 2011
[Publicat al Diari de Sabadell el 8/02/2011]

Per una ciutadania activa i desinteressada

El candidat Bustos ha entrat en campanya i ho ha fet vestit d'alcalde i convidat per una oportuna plataforma creada per "un grup de sabadellencs" amb el nom Sabadell pel futur. Són lloables aquestes iniciatives de ciutadans i ciutadanes tan altruïstes que dediquen el seu temps i els seus diners a organitzar trobades multitudinàries en espais com ara Fira Sabadell o hotels de la ciutat, assumint les despeses de lloguer, catering, difusió, etc.

Però encara és més gran la generositat de l'alcalde, que ha reservat en la seva habitualment ocupada agenda una pila d'hores per dedicar a aquests ciutadans que pretenen "aportar idees per al futur de Sabadell". Uns ciutadans que, d'altra banda, deuen estar molt ben relacionats, perquè no s'estan de convocar les seves trobades a través de les entitats de la ciutat.

Davant d'aquest desplegament em ronden pel cap dues preguntes: la primera, si el candidat Bustos també tindrà temps per participar en els debats públics que organitzin els mitjans de comunicació o altres entitats de la ciutat. La segona, si aquests amables ciutadans i ciutadanes no podrien aportar més idees pel futur de la ciutat si convidessin tots els i les candidates a l'alcaldia.