Sanitat pública, un dret irrenunciable

En els darrers anys estem assistint a una regressió del sistema sanitari públic que afecta directament els usuaris i que té entre els seus efectes més greus  la manca d’equipaments per garantir el dret a l’assistència sanitària.

A Sabadell, en els darrers anys s’han construït diferents equipaments territorials bàsics –els CAP–, però, en canvi, s’ha avançat molt poc en la creació de places hospitalàries, l’eliminació de llistes d’espera, el desenvolupament de noves especialitats, i, sobretot, en el camp de la salut mental.

El balanç és, doncs, agredolç, perquè cinc anys després del Pla de xoc 2005-2006 anunciat per la Generalitat, només s’ha dut a terme una part de les actuacions considerades prioritàries. La prioritat es concretava en cinc nous CAP, dels quals de moment han entrat en funcionament tres; la reforma del Taulí, que no aporta més llits; i la posada en marxa l’Aliança, amb una part de places públiques i una altra de privada. Però també manquen dues peces fonamentals per aconseguir un bon servei d’assistència sanitària: l’Hospital Ernest Lluch, a Cerdanyola-Ripollet, que permetrà descongestionar el de Sabadell; i el projecte específic de salut mental, que sempre és  l’assignatura pendent.

Per tant, hi ha un dèficit de serveis. Un dèficit no resolt per manca d’una adequada inversió, perquè el govern de la Generalitat no ha situat  la sanitat pública entre les seves prioritats. I, d’altra banda, quan es reclamen millores, enlloc de reorientar les inversions, ha optat per buscar fórmules de copagament o de privatització.

Des de l’Entesa per Sabadell defensem que l’accés universal a la sanitat ha de ser una prioritat i per això l’administració ha d’invertir més en la sanitat pública. L’assistència sanitària és un dret irrenunciable. No és un luxe, és un servei bàsic en el nostre model de societat i qüestionar que és un dret universal és qüestionar els fonaments de l’estat del benestar i els avenços socials.

Malauradament, però, el model sanitari camina cap a la gestió privada, ja sigui per concessió o per concert. I cada cop hi ha més encàrrecs a entitats privades perquè construeixin i explotin un equipament sanitari, o, fins i tot, empreses que construeixen l’equipament i el lloguen a l’administració, a més de prestar serveis no sanitaris, per exemple, ambulàncies, neteja, cafeteria, manutenció, etc. La darrera modalitat de privatització és la que el govern de la Generalitat va triar per al nou Hospital de Cerdanyola-Ripollet. Una empresa, probablement una multinacional, tindrà la concessió per construir i gestionar l’equipament.

La sanitat ha esdevingut un gran negoci per a determinades empreses. El dret a l’assistència sanitària s’ha convertit en un producte mercantil més per comprar amb el beneplàcit i la complicitat del poder polític, porti l’etiqueta de dretes o d’esquerres. I l’Administració tria aquestes opcions, que no són pas barates, perquè cal no oblidar que cap servei externalitzat o privatitzat no es fa sense marge comercial.

Però encara hi ha una altra amenaça sobre el sistema sanitari: les propostes de copagament. Una realitat que ja existeix en alguns aspectes del nostre sistema sanitari, com ara els productes farmacèutics o algunes prestacions que no cobreix la seguretat social  -ulleres, ortodòncia o determinats tractaments-, però que darrerament planteja fórmules diferents. Per exemple, la possibilitat de cobrar alguna quantitat per visita o el pagament dels serveis no estrictament sanitaris, vinculats a l’hospitalització, una línia que obriria la porta a multitud de petits pagaments. Totes dues fórmules serien un primer pas per pervertir el dret a l’atenció sanitària i per excloure totes les persones amb economies fràgils. Probablement el copagament no seria pas dissuasori per al conjunt dels usuaris, però sí per a determinats sectors socioeconòmics més exposats a l’exclusió social, un fet que ens preocupa especialment perquè qüestionaria el dret a l’assistència sanitària universal i gratuïta.

[Publicat al Diari de Sabadell el 21/12/2010]

Oposició constructiva?

En el darrer ple municipal el tinent d'alcalde de Serveis Centrals, Joan Manau, va lloar el Partit Popular per fer una "oposició constructiva", mentre la resta de l'oposició, sempre a parer del Sr. Manau, "només es posa d'acord per destruir, però són una veritable olla de grills quan han de fer propostes".

Potser la cita no és 100% literal, tot i que aviat ho podrem comprovar en l'acta del ple, però en qualsevol cas, el missatge queda prou clar. El Partit Popular, que és qui vota que sí absolutament a tot el que presenta el govern municipal, és prou constructiu per facilitar-li la vida al PSC, que està en minoria.

El Partit Popular de Sabadell, aquests tan constructius, no ha presentat mai, en gairebé quatre anys de legislatura, una sola proposta coneguda, no ha fet mai al·legacions a cap projecte, no ha llençat cap proposta pròpia. S'han limitat a dir que sí sempre que el govern ho ha necessitat, és a dir, en cada ple.

Mentre, els altres, els que el Sr. Manau qualifica de destructors, hem mirat de fer propostes -alguns grups més que d'altres, això sí-, de fer aportacions per millorar els projectes municipals i de fiscalitzar l'acció de govern. Aquesta és la feina que ens toca, aquesta és la funció d'una oposició responsable. 

Dir que sí a tot no és ni responsable ni constructiu. I després de tants plens i tants favors, encara em costa de creure que aquest suport li surti gratis a l'alcalde.

Transparència només és explicar què es fa

Malgrat fa ja uns quants dies del debat sobre el copagament a la sanitat, en què vaig participar convidada per la Plataforma per la Sanitat Pública, no m'he pogut treure del cap un dels falsos arguments del representant del PSC, David Elvira. A banda de fer afirmacions poc sostenibles per a un partit que ha liderat un govern que ha abundat en la privatització dels serveis públics, el Sr. Elvira es va dedicar a farcir el discurs amb tecnicismes i expressions fora de lloc, com ara l'arquitectura fiscal, etc.

Però el tema que m'ha seguit rondant aquests dies és l'ús que va fer del concepte de transparència. Quan el públic li demanava una mica de concreció i, sobretot, solucions per pal·liar el dèficit de places hospitalàries, va fugir d'estudi parlant de la necessitat de transparència, confonent interessadament què es fa amb com s'explica.

Transparència és només explicar què es fa, transparència no vol dir que el que es fa sigui el correcte, transparència és un deure dels càrrecs polítics i dels gestors del diner públic. Els defensors de la privatització del sistema sanitari poden ser els més transparents del món i continuar privatitzant. Però aquest no era pas el tema, el tema era posicionar-se sobre el copagament. De la mateixa manera que no permetriem a la peixateria que si demanessim gambes ens possessin sardina, no és admissible políticament que en un debat sobre copagament se'ns parli de transparència. No, Sr. Elvira, no volíem sardina, volíem saber la seva opinió i el posicionament del PSC sobre el copagament.

El projecte de l'Entesa

El passat 23 d’octubre l’assemblea de l’Entesa per Sabadell va prendre la decisió de concórrer a les eleccions municipals de maig de 2011 defensant una vegada més el seu propi projecte polític, un cop constatat que la resta d’organitzacions polítiques descartaven la possibilitat de crear una candidatura conjunta a l’esquerra del PSC.

L’Entesa per Sabadell defensa que és possible una altra manera de fer política que, de fet, és imprescindible per recuperar la política com a activitat a favor dels serveis públics i com a espai per generar propostes per fer progressar la nostra societat.

L’Entesa ofereix un espai independent per a totes les persones que volen exercir activament el dret de ciutadania, més enllà de la restringida participació de votar cada quatre anys. Un espai on fer propostes, suggeriments, crítiques i on tothom es pot implicar en primera línia. Un espai que vol superar les tradicionals dinàmiques dels partits polítics clàssics, que sovint tenen la presa de decisions allunyada de la nostra ciutat i que han acabat esdevenint una mena de franquícies.

El projecte de l’Entesa és eminentment sabadellenc i vallesà. Es basa en una manera de treballar que parteix de la proximitat que aporta el coneixement de la ciutat, els contactes periòdics amb les entitats i les aportacions que fan molts ciutadans i ciutadanes que saben què volen per a la seva ciutat. Un treball que té referents també en altres municipis del Vallès amb qui ens coordinem a les Candidatures Alternatives del Vallès – CAV.

El projecte de l’Entesa s’ha anat construint dia a dia durant dotze anys, a partir d’un treball rigorós, propositiu, honest i transparent, i actualment és un projecte plenament consolidat. Rigorositat perquè plantegem alternatives a les iniciatives del govern després d’estudiar-les a fons per tal de millorar-les pensant en l’interès comú i en la ciutat. Propositiu perquè fem contínuament aportacions per aconseguir una ciutat amb més serveis i més qualitat de vida i amb una gestió racional dels seus recursos pensant únicament en els interessos de la ciutat. No en va, som el grup municipal que hem fet més propostes i hem presentat més al·legacions i suggeriments en tota la legislatura. Honestedat, perquè ens devem únicament a la ciutat i a les persones que ens han fet confiança i perquè ens regim per un codi ètic i de conducta i fem un constant exercici de transparència publicant al nostre web totes les propostes i documents i donant compte públicament en la presentació de la memòria anual.

En aquests anys hem après molt sobre Sabadell i hem conegut més a fons les diferents realitats socioeconòmiques i els diferents col·lectius que conformen la nostra ciutat, i paral·lelament hem anat consolidant un model de ciutat per a Sabadell. L’Entesa ha esdevingut un referent en la política municipal, sabem quines són les prioritats de la ciutat i, avui més que mai, estem convençuts de què el projecte que defensem és l’opció més beneficiosa per a Sabadell, una opció feta des de la ciutat i per a la ciutat.

[Publicat al Diari de Sabadell, 17/11/2010]

L'estrany concepte de paritat del govern municipal

El Comitè de Seguretat i Salut Laborals de l'Ajuntament de Sabadell és, com tota la resta de comitès de Seguretat i Salut Laborals, un òrgan col·legiat participatiu, de caràcter paritari. Amb aquesta definició s'entén que les dues parts -treballadors/es i Ajuntament- són iguals en nombre i en drets, són igualment importants i han de gaudir de la mateixa consideració.

Però no és així. El govern municipal ha tirat pel dret i ha promogut una reforma del reglament que merma la paritat. Una reforma que va ser aprovada únicament amb els 7 vots de l'Ajuntament i que va rebre el vot contrari dels 5 delegats de CCOO i l'abstenció del delegat d'UGT que va assistir i l'absència de l'altre. Per tant, és únicament la part de l'empresa -l'Ajuntament- la que ha decidit desvirtuar la filosofia de la paritat que impregna la creació d'aquests comitès, que precisament busquen evitar la confrontació.

En la seva defensa, el regidor del PSC Joan Manau, va argumentar que el govern ha de governar i que no sempre és possible el consens. I en això li dono la raó, ves per on, però no és excusa per forçar la modificació d'aquest reglament per la via executiva, com si vingués d'un dia. Talment semblava que el regidor Manau insinuava que si no s'aprovava aquest canvi la governabilitat de la ciutat estava paral·litzada!

Les demandes de deixar-ho sobre la taula per continuar la negociació entre les parts que vam formular diferents grups de l'oposició no van tenir èxit i finalment el ple va aprovar inicialment el nou reglament únicament amb els vots del PSC, l'abstenció del PP i el vot contrari de la resta del consistori.

Sorprén, doncs, aquesta obstinació en canviar el reglament passant per alt l'oposició de gran part del Comitè i de mig consistori, especialment quan estem parlant de la protecció dels treballadors i treballadores, que se suposa - almenys la llei així ho planteja- que és un interès comú.

L'aposta municipalista: per què fem el pas a la política local?

Aquest és el títol d'un article que recull la meva intervenció en les jornades "Construint municipi des dels moviments socials. L'aposta municipalista del teixit ciutadà 30 anys després de les primeres eleccions locals", que les Candidatures Alternatives del Vallès, amb el lideratge valent de l'Altraveu, van celebrar a Castellar del Vallès l'abril de 2009.

Deia llavors que la pregunta que en feien, per què fem el pas a la política local, tenia una primera resposta que per mi era evident: que els motius són bàsicament els mateixos que ens han portat a treballar en el món associatiu en diferents tipus d'entitat: veïnal, estudiantil, ecologista... Que els meus motius són l'aspiració a millorar la qualitat de vida i els serveis, la reivindicació d'un determinat model social i urbanístic, la indignació davant de la manera de fer dels que ens governen i la voluntat de denunciar tot el que no ens agrada i, sobretot, d'oferir alternatives.

Així comença el meu article a la publicació que recull tot el que es va dir en aquelles jornades, una publicació que, entre altres coses, serveix per fer entrar les CAV a les biblioteques i trencar així un buit que no feia justícia als pioners del 79, el COP de Ripollet, ni a totes les candidatures que han anat sorgint en els darrers quinze anys al Vallès i que han demostrat que és possible una altra manera de fer política.

Manipulació

Que els instruments de participació ciutadana són absolutament inoperants i ineficaços a Sabadell és una realitat prou coneguda. Una inoperància que és deliberada, que respon a l'objectiu d'utilitzar els consells sectorials i altres organismes com a espai de legitimació de la política del govern municipal i no pas com a marc per al diàleg i la deliberació. Així, les reunions dels consells de districte, per exemple, esdevenen una mena de cinema en què el govern explica presentacions powerpoint i les entitats hi assisteixen com a mers espectadors. No s'espera altra cosa de la seva presència.

Ara bé, hi ha vegades que fins i tot es traspassa aquesta ratlla de la inoperància i s'entra en un terreny molt més fosc, el del xantatge a les entitats, que han de triar entre signar una declaració a favor del Quart Cinturó i continuar així en la llista dels bons, o bé no signar-la i veure el seu nom en una llista negra.

Aquesta ratlla s'ha traspassat aquesta darrers dies de manera barroera, pressionant les entitats de la ciutat per tal que donessin suport a una declaració escrita des d'alcaldia, sense cap tipus de debat previ, que no recull les diferents sensibilitats representades al consistori ni al teixit social, una declaració que el PSC no s'ha atrevit a portar al ple municipal per tal que fos debatuda públicament.

L'alcalde no les deu tenir totes quan ha de recórrer a estratagemes d'aquest tipus per aconseguir suports.