D'expropiacions i sancions

Ple de novembre. Un punt tan poc atractiu com una expropiació adquireix un protagonisme inesperat perquè la tinenta d’alcalde d’urbanisme, Glòria Rubio, posa xifres absolutament escandaloses sobre la taula.

Entre els anys 2002-2009 l’Ajuntament va dur a terme 8 expropiacions per ministeri de la llei –col·loquialment anomenades “forçoses”–, amb un cost total de 32,8 milions d’euros, dels quals ni més ni menys que 6 milions es van destinar a pagar interessos. És a dir, gairebé 33 milions de diner públic destinats a aquestes expropiacions.

En els darrers mesos, el nou govern ha afrontat aquesta gestió de manera completament diferent, dialogant amb els propietaris, i això ha propiciat expropiacions de mutu acord o convenis urbanístics, amb un cost molt menor i òbviament sense pagament d’interessos. 

Les xifres són clares: el cost mitjà per a la ciutat d’un metre quadrat en el cas d’expropiacions forçoses era de 636 €. A les expropiacions de mutu acord el cost és de 83,17 €; als convenis urbanístics de 7 €. Cadascú que tregui les seves conclusions! 

Jo em faig meves les de la Glòria Rubio: no sabem (encara) si va ser deixadesa, ineptitud, voluntat d’afavorir al privat... Sigui com sigui, l’herència rebuda posa els pèls de punta perquè estem pagant crèdits que es van haver de demanar per fer front a aquestes expropiacions. 

Com a resposta, Josep Ayuso intenta desqualificar la Glòria Rubio i recorda que “alguns”, en referència clara a l’Entesa per Sabadell, els acusaven de fer “urbanisme a la carta” quan aconseguien convenis urbanístics. No ens intenti confondre, Sr. Ayuso, una cosa és un convenir urbanístic, que busca un acord d’interès per a les dues parts, amb el benentès que una de les parts és l’interès públic, i una altra cosa ben diferent és modificar les qualificacions urbanístiques sense justificació objectiva i transparent, en operacions on només traspua un benefici per al propietari. 

Seguim amb el Ple. Un altre petit escàndol –aquest encara més inadvertit– és constatar que és novetat que es portin a Ple procediments sancionadors per expedients de disciplina urbanística. Parlem de la finca de Ca n’Alzina, un àmbit de protecció especial, on es produeixen abocaments irregulars i ara s’aprova la imposició de sancions, que, no obstant, hauran de quedar suspeses fins que finalitzi el procediment judicial.

Glòria Rubio explica que l’any 2009 la Policia Municipal ja havia alertat en els seus informes de l’existència d’obres sense llicència. Sorprenentment (o no), fins 2013 no s’obren expedients. Faig un apunt per recordar que a finals de 2012 havia esclatat el Cas Mercuri i que poc després l’Entesa per Sabadell havia denunciat abocaments irregulars a diferents punts del rodal: el Torrent de Castelltort, el Torrent de Sobarber (Ca n’Ustrell ) i la Riera Seca-Riera de Santiga (Ca n’Alzina). Aquest és el context en què es van obrir els expedients. 

Finalment, al novembre de 2016 dos d’aquests expedients tenen una resolució, perquè iniciar-los està molt bé, però el que cal és seguir-los i vetllar perquè avancin i es pugui exigir a la propietat la restauració de la realitat alterada. Un cop més, el portaveu del PSC em sorprèn. Desconec si és amnèsia, cinisme o si es creu la seva pròpia reconstrucció dels fets, però davant de l’estupor dels que escolten és capaç d’afirmar en el Ple municipal –i constarà en acta– que els expedients es van iniciar quan es va tenir notícia dels fets.Resposta: la Policia municipal ja havia alertat dels fets 4 anys abans.

Res a afegir.

30 de novembre de 2016

Cada cosa al seu temps

Cada cosa al seu temps. Municipalitzar no és llevar-se un dia i anul·lar de cop i volta la gestió privada. Requereix estudiar molt bé –sí, estudiar– tots els aspectes del contracte, econòmics, temporals, laborals, avaluar cada element del plec de clàusules establert amb l'empresa per dissenyar el procés de recuperació de la gestió pública garantint sempre la prestació de servei  en les millors condicions per a la ciutadania.

Escoltant l'oposició en el Ple del mes d'octubre preocupa terriblement la simplificació dels arguments, la immaduresa que permet acusar gratuïtament el govern de Sabadell d'haver renunciat a recuperar la gestió directa del cementiri municipal. Aprovar el pla d'inversions no implica en cap cas renunciar aquest objectiu que arribarà quan estigui madur, quan s'hagin fet totes les passes necessàries. No fos cas –com va etzibar Maties Serracant a Josep Ayuso– que a algú se li acudís denunciar-nos a la primera de canvi.

Quina és la pretensió dels grups de l'oposició? Que l'Ajuntament renunciï a exigir a la concessionària les inversions que ha de fer per contracte? Això, de fet és el que feia el govern privatitzador per excel·lència, el del PSC. Cap control, cap exigència a fer complir les seves obligacions, tan sols mirar cap a una altra banda mentre Torra SA incomplia sistemàticament els acords. No és acceptable cap més incompliment. Mentre el contracte sigui vigent, l'hauran d'assumir. I si no els interessa ja saben que hi poden renunciar.

Cada cosa al seu temps. I dijous va ser el temps d'aprovar finalment el Reglament de cessió de locals, després d'un immens treball per posar-hi ordre, per saber quins locals estaven cedits i en quines condicions. Ha estat molt més complex del que preveia el govern, perquè el PSC va deixar també en aquest àmbit una herència de caos, de greuges comparatius entre entitats amb privilegis i entitats sense cap dret, de cessions dispars, sense cap mena de criteri i encara menys de transparència.

El Reglament de cessió de locals era una demanda de fa molts anys dels grups que érem a l'oposició. Al març de 2009 ja es va aprovar una moció presentada conjuntament per CiU, ICV-EUiA, Entesa per Sabadell i ERC, que es va aprovar amb el vot contrari del PSC.  I al juny de 2012 CiU va tornar a portar el tema al Ple i es va tornar a aprovar, aquest cop per unanimitat. Però el mandat del Ple no un, sinó dos cops, no va ser suficient motivació perquè el govern del PSC agafés el guant. Si bé es van fer unes quantes desenes de reunions, mai no van tenir voluntat de tirar-ho endavant i els esborranys van quedar tristament arraconats en algun calaix.

No interessava. Com no els interessa ara. Ja va dir la sra. Carrasco, regidora del PSC, que aquest no era el seu reglament. És clar que no, al seu grup mai no li va interessar tenir criteris reguladors, d'equitat i transparents, així podien fer i desfer lliurement. I algunes entitats van ser víctimes d'aquesta manera de fer, ja fos per quedar fora del circuit o bé per quedar-hi atrapades. La Glòria Rubio, tinenta d'alcalde de Territori, ho va explicar ben clarament, veníem d’una situació de completa subjectivitat on l'equip de govern decidia per exemple qui pagava les despeses de consums i qui no.

Malauradament, malgrat els reiterats elogis al llarg procés de debat i el reconeixement del bon nivell de diàleg i la bona feina feta pel govern i l'equip tècnic, cap dels grups de l'oposició es va atrevir a votar a favor del reglament. Els arguments, escassos. Perquè no s'inclou el pagament de consums? Perquè no s'inclouen les concessions administratives? Perquè les cessions són per 4 anys?

Els compromisos del govern van quedar clars: la Glòria Rubio va avançar que hi hauria un procés de concurrència per accedir a subvencions per pagar una part de les despeses de consums o manteniment de locals i es va comprometre a iniciar el procés per tenir també un reglament de concessions administratives a finals del 2017. I la regidora de Participació, Míriam Ferràndiz, va recordar que l'estratègia de participació del govern municipal va molt més enllà d’un reglament, que és un recurs més per a les entitats, amb el sedàs de la transparència, sinó també de la creació de la futura Oficina de l'Associacionisme i altres accions per afavorir la igualtat d'oportunitats de les entitats.

Ara toca aplicar el reglament i publicar al web municipal tota la informació sobre els locals i els criteris de cessió. I a poc a poc anem avançant.

30 d’octubre de 2016 

Qui podria defensar el conveni de la Caserna?

En els darrers anys al Ple municipal s'ha parlat més d'un cop de la Caserna de la Guàrdia Civil, però mai des de la perspectiva d'un govern municipal que la vol recuperar per Sabadell sense cap cost, perquè la caserna ja és de la ciutat.

Aquesta va ser la novetat al Ple de setembre. La tinenta d'alcalde de Territori i Habitatge, Glòria Rubio, va exposar sintèticament els antecedents del vergonyant protocol que va signar l'any 2006 Manuel Bustos amb el seu col·lega Alfredo Pérez Rubalcaba, un acord que comprometia l'Ajuntament a donar a la Guàrdia civil 3 milions d'euros i un solar valorat actualment en 3,7 milions d'euros per construir una nova caserna a Sant Pau de Riu-sec, malgrat l'Ajuntament òbviament no té la competència per fer-ho.

Un conveni lesiu pels interessos de Sabadell, que tenia com a únic objectiu confessable recuperar un equipament que ja era de la ciutat i que com a tal està inscrit al Registre de la propietat des de l'any 1999.

Lamentablement els grups municipals de l'oposició no van fer costat al govern en el dictamen que plantejava la revisió d'ofici del conveni de la caserna. El portaveu de CiU, Carles Rossinyol, es va atrevir a qualificar aquesta acció de covarda, contraprogramant una crida a ocupar la caserna que va ser únicament un estirabot en l'espectacle que acaba sent el Ple. Quan la regidora de la Crida per Sabadell el va animar a concretar els detalls de la presumpta ocupació, va fugir d'estudi, no sabem si maleint l'hora en què va utilitzar el terme “ocupar” o el càlcul erroni de pensar que el govern no seria capaç de seguir-li el joc.

Sigui com sigui,independentment de qualsevol altra acció o reivindicació que es pugui emprendre, el que és evident és que el conveni de la caserna mal ens pesi és actualment vigent i l'única via que té l'Ajuntament per revertir-lo és iniciar la seva revisió i recórrer a la Comissió jurídica de la Generalitat.

Per la seva banda, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, va parlar de mantenir la “coherència” amb els informes tècnics i jurídics que desaconsellaven un contenciós administratiu en el seu moment. De res no va servir que la senyora Rubio li recordés que no hi havia hagut cap acte administratiu ferm per part de la Guàrdia Civil o el Ministeri de l'Interior que reclamés la caserna. Ni tampoc l'explicació sobre les gestions fetes fa uns mesos per intentar arribar a un acord sense que suposés un cost per la ciutat.

Sí que cal remarcar que cap grup municipal no va defensar el contingut del conveni, ni tan sols el PSC, que únicament es va dedicar a justificar-se, citant informes, però sense aprofundir en el seu contingut i ignorant que el govern socialista ja comptava l'any 2005 amb un informe jurídic que avalava iniciar l'expedient per l'extinció de la llicència d'ocupació atorgada a la Guàrdia Civil i que es posés la caserna a completa disposició de l'Ajuntament en qualitat de propietària de l'immoble.

Sembla que planava a la Sala de Plens la certesa d'un conveni injust, d'un acord al marge dels interessos de la ciutat, però justificat –com tantes altres coses– amb un bon treball propagandístic i un esforç continuat per fer callar les veus divergents. Quin grup podria defensar actualment –amb el canvi de context polític– el contingut del conveni? Ni tan sols Josep Ayuso.

La Bassa: com a mostra un botó

No hauria de passar inadvertit que en el Ple del mes de juliol s'hagin aprovat els dos punts sobre les obres de la Bassa de Sant Oleguer per majoria, amb les abstencions dels grups municipals de CiU i Ciutadans.

Alguna cosa ha passat a Can PSC, i ho dic sense segones intencions, penso que finalment han entès que no poden negar l'evidència de l'estat d'aquest equipament. Fa només un mes van votar en contra de l'inici de la segona fase de reparació de la Bassa, consistent en treballs d'impermeabilització i renovació del revestiment del vas. En canvi, ahir van donar suport tant a l'aprovació del projecte del sistema de filtració com a la reparació d'un tram del col·lector de Sant Oleguer.

És una passa endavant. Potser s'han acabat adonant que tenen una responsabilitat molt directa en el fet que les obres de la Bassa siguin inajornables. Tal com ha explicat la tinenta d'alcalde de Territori, Glòria Rubio, les filtracions eren desmesurades, el sistema de depuració està fora de normativa i les rajoles interiors –que han d'estar en perfecte estat per evitar filtracions– no es canvien des de 1999, és a dir, no se n'ha fet cap manteniment en 16 anys.

No rectifica, però, el grup municipal de CiU, que continua afirmant sense cap mena de pudor que s'ha gestionat malament i que “hi havia altres maneres de fer-ho, sense haver de tancar la Bassa durant els mesos d'estiu”. Personalment no acabo d'entendre l'obstinació de CiU per minimitzar el problema, quan s'ha acreditat que l'estiu de 2015 es perdien 290.000 litres al dia, equivalents al consum diari de 2.900 persones. Ni tampoc la seva insistència en posar en risc la instal·lació i les persones que l'utilitzen quan els informes tècnics evidencien l'existència de fissures i esquerdes en diversos trams del col·lector.

Quan la senyora Rubio els hi diu que li agradaria tenir un informe tècnic que permetés obrir la Bassa, el senyor Rossinyol contesta que li agradaria tenir un informe que digués que no es pot obrir. Jo hi aniria una mica més enllà, estaria disposat el Sr. Rossinyol (o qualsevol altre dels membres del Grup municipal de CiU) a signar un decret que en permetés l'obertura? A assumir aquesta responsabilitat sabent que en els darrers anys hi ha hagut deixadesa i omissió? A desestimar el consell dels tècnics municipals?

Tinc la impressió que després d'un any CiU no ha acabat d'assumir el seu rol, d'oferir una alternativa al govern que miri endavant sense oblidar per exemple que si la Bassa ha de tancar, la responsabilitat l'ha de buscar en els que han governat en els darrers anys, no en els que han hagut d'arremangar-se per veure com es pot solucionar. I com a mostra, un botó.

Un reglament per transparentar la cessió de locals

Per entendre la necessitat que té aquesta ciutat de posar ordre en les cessions de locals a través d'un reglament transparent cal remuntar-se un parell de legislatures fins l'any 2009, quan el PSC va decidir unilateralment cedir un local a l'Associació Llatinoamericana de Sabadell –filial de la potent Fedelatina vinculada al responsable de Formació i Ciutadania del PSC, Josep Maria Sala–, menystenint altres entitats formades pel col·lectiu d'origen llatinoamericà. Van ser precisament aquestes entitats les primeres en reaccionar, alertant del tracte de favor a l'entitat presidida per Ligia Castelo que podia estar motivat per interessos electoralistes per captar el vot d'origen immigrat a les eleccions municipals.

Aquest rebuig va provocar la implicació de la major part de grups municipals de l'oposició i al ple del 3 de març de 2009 es va debatre una moció presentada conjuntament per CiU, ICV, l’Entesa per Sabadell i ERC per demanar que no es cedís aquest local i que es fes una diagnosi de la situació de cessions i de necessitats de les entitats per tal d'elaborar una proposta. Finalment la moció es va aprovar amb el vot contrari del PSC, que unes hores abans del ple havia intentat a la desesperada que es retirés la proposició, rectificant sobre el local.

Després d'això res efectiu. Es va debatre en comissió informativa una proposta de reglament que el govern no va arribar a portar mai a Ple “perquè no hi havia consens” i en el mandat següent es va continuar marejant la perdiu. És a dir, 7 anys perduts ! Perduts per a la transparència i per a l'equitat, però molt ben utilitzats pel PSC que podia continuar la seva política clientelar impunement.

Ha calgut tot un any de treball per posar ordre en el caos. Entitats que tenien diferents tipus d'acord, algunes sense conveni, altres amb llicències demanials, unes pagant subministraments, altres amb tot gratuït, dates que no sempre quadren... Ha estat molt més complex i lent del que ens podríem haver imaginat.

Però finalment el Ple del passat dijous va debatre una proposta de Reglament de cessió que parteix d'una radiografia real de la situació, que ja ha passat un procés participatiu amb les entitats i amb els grups municipals i que ara està en exposició pública per poder-hi fer al·legacions.

La tinenta d'alcalde de Territori i Habitatge, Glòria Rubio, va defensar el Reglament sobre les llicències demanials com el primer pas cap a la transparència i per ordenar el que ens hem trobat, amb la voluntat política de tenir un teixit associatiu fort i divers amb qui l'Ajuntament estableixi unes relacions sanes, lluny de les relacions clientelars que hi havia fins ara. És aquesta la primera vegada que es posen per escrit uns criteris per a aquestes cessions i es planteja un període de transició on caldrà acompanyar les entitats, alhora que es treballarà també en la millora del reglament de centres cívics i en la concreció de les concessions administratives, que ja estan molt regulades per la legislació.

Al meu entendre, els grups municipals de l'oposició no van estar a l'alçada del que es posava sobre la taula i van votar-hi en contra, tot i ser una aprovació inicial en què és molt habitual abstenir-se. No van voler donar ni un bri d'aire al govern en un càstig sorprenent, tenint en compte que venim d'anys d'opacitat. Cap grup municipal no va entrar en el fons de la qüestió, ni en la situació de desregulació que hem patit ni en els aspectes regulats.

Els únics arguments esgrimits per votar en contra van ser que no hi havia un calendari per treballar el reglament de concessions administratives, el desacord amb el fet que no es cobreixi directament el cost dels subministraments i el fet que el reglament contempli multes de fins 6.000 € pels incompliments.

En aquest sentit, Glòria Rubio va respondre amb convicció que el govern ja s'ha compromès a continuar treballant en els propers mesos amb les concessions administratives (que són aproximadament el 10% de les cessions) i que no es poden donar subvencions encobertes amb diners públics i per tant l'ajut al pagament de subministraments s'ha de fer amb concurrència pública.

No va ser prou per convèncer l'oposició que hauria preferit no tenir reglament a tenir-ne aquest, que hauria preferit mantenir el caos i l'opacitat en detriment de la transparència, tot i que realment no sabem per què.

El que se m’escapava de Can Balsach

En el meu article de fa uns dies sobre el Ple municipal del mes de maig, deia que se m’escapava alguna cosa sobre la cessió de Can Balsach, perquè no entenia la insistència del PSC en posar-hi pals a les rodes si tots els informes jurídics i tècnics avalaven la cessió.

Ara ja sé que no era una, sinó vàries les coses que se m’escapaven.

La més flagrant és que el PSC, en aquell Ple, ja tenia coneixement al contingut de les denúncies contra el tinent d’alcalde de Territori i Sostenibilitat, Maties Serracant, i dues tècniques municipals. De fet, no només en tenia coneixement, sinó que el seu portaveu, Josep Ayuso –en nom del Grup municipal del PSC, no ho oblidem–, era el signant d’una de les denúncies, però no en va dir ni mitja paraula. I això és important, aquest és un element que exemplifica el respecte que té el Sr. Ayuso per les decisions del Ple, fins i tot les denuncia per via penal abans de què siguin adoptades. Això sí, sense fer esment a la seva denúncia –en el que si no mentida, segur que és mitja veritat–, es va atrevir a afirmar que el jutge tenia dubtes, un fet curiós si tenim en compte que en tot l’expedient judicial no hi ha ni una sola interlocutòria o escrit motivat, únicament les dues denúncies.

També va ser sorprenent que el PSC defensés com a al·legacions pròpies tres elements sobre els quals en realitat no havia al·legat, tot i donar-ho a entendre: la durada de la concessió, la seva gratuïtat i l’absència de pública concurrència, elements que com apuntava en el meu primer article, no són pas excepcionals en les concessions administratives. De fet, el que fa excepcional –insisteixo, excepcional–, l’expedient de Can Balsach a l’historial de cessions sabadellenques, és precisament l’extensió i la precisió de la justificació d’aquests aspectes, on s’explica tant que l’entitat ha d’invertir-hi 200.000 € com els càlculs que s’han fet per determinar el termini de 21 anys. De la mateixa manera que és excepcional que no es faci en un mateix Ple l’aprovació del Plec de clàusules i l’adjudicació, com ens tenia acostumats el PSC.

Ara, però, ja sabem que aquestes tres al·legacions les havia manllevat de la denúncia interposada per Maite Morao, amb qui s’observa una inquietant familiaritat a part de tenir en comú el fet d’estar imputats des del mes de març per la denúncia de Ca n’Alzina, després de 2 anys d’investigació, que inclouen un informe policial de 1000 pàgines i les declaracions de diferents testimonis que, al cap i a la fi, són els que els van incriminar.

Així doncs, això era la palla, el farciment, l’embolcall per fer el discurs més grandiloqüent. Però el veritable objectiu de Josep Ayuso i del Grup municipal del PSC era i és atacar directament al govern municipal amb l’excusa d’una presumpta prevaricació amb l’únic argument que no s’hagi fet una modificació de Pla General per canviar la qualificació d’ús d’esportiu a associatiu.

Si més no, això és el que el Sr. Ayuso ha dit públicament. Ho va dir al Ple i en un recent article, a la vegada que insistia una i altra vegada en afirmacions com aquestes: “el PSC manté la voluntat i el compromís de cedir la part nord de Can Balsach”, “reiterar la voluntat de cessió ferma i clara”, o “estem absoluta i radicalment a favor de la cessió dels espais a la part nord de Can Balsach al Tallaret”.

Doncs miri, potser que comenci a explicar tota la veritat. La seva veritable voluntat es posa de manifest de forma nítida a la denúncia penal presentada abans del Ple on afirma que el regidor Maties Serracant “actua con total connivencia con el Casal Popular de La Creu Alta El Tallaret” o que l’adjudicació “responde a afinidades de carácter político”.

Honestament, Sr. Ayuso, posi’s d’acord amb vostè mateix. O està d’acord en cedir Can Balsach a les entitats que conformen el Tallaret perquè desenvolupin el seu projecte per a la Creu Alta, o aquesta cessió és un exemple de connivència. Ha de triar, no s’amagui en un jutjat.

Aquest és l’estil de fer política del Grup municipal del PSC, avalat també per la Gestora del PSC que havia de portar un nou estil al partit, i amb qui lamentablement també s’han alineat el PP i CiU. I un cop més CiU ha perdut l’oportunitat de desmarcar-se del suport als hereus del bustisme.

2 de juny de 2016

Tot en ordre a Can Balsach

Per tercer cop en poc més d’un any va tornar al Ple municipal la proposta de cessió de Can Balsach al Casal El Tallaret.

El primer cop va ser el febrer de 2015 quan es va aprovar per unanimitat del Ple una moció que havien presentat conjuntament tots els grups municipals. Rellegint l’acta d’aquella sessió tot són elogis i paraules d’ànim i suport al projecte d’El Tallaret, una entitat que aplega l’AV de la Creu Alta, la Coordinadora Jove de la Creu Alta Llamps i Trons, l’Esplai la Branca, els Diables i Banyetes de la Creu Alta i els Gegants i Grallers de la Creu Alta.

El govern del PSC va recollir llavors el mandat del Ple i va començar a negociar els termes de la concessió, procés que a partir del mes de juliol va continuar el nou govern.

Així, al gener de 2016 es va portar al Ple l’aprovació inicial del Plec de Clàusules per a la concessió administrativa de Can Balsach i llavors van començar a sentir-se les veus discrepants, bàsicament del PSC, que juntament amb C’s es va abstenir amb l’argument de presentar al·legacions.

Arribem ja al Ple del passat dijous on es va aprovar definitivament el Plec de clàusules, després de desestimar les al·legacions presentades pel grup municipal del PSC. I alguna cosa se’m deu escapar, perquè no acabo d’entendre la insistència del PSC en posar pals a les rodes en un projecte que diuen defensar i que és un mandat democràtic del Ple.

Les seves al·legacions anaven en la línia de qüestionar la durada de la cessió, de 21 anys, del fet que sigui una concessió gratuïta, que no hi hagi pública concurrència i que no es canviï la qualificació urbanística d’ús esportiu del Pla General d’Ordenació de Sabadell.

Abans de res cal recordar que estem parlant d’un local abandonat, sense cap ús des del moment que va passar a ser de titularitat municipal i reivindicat des de fa gairebé 4 anys per les entitats del barri. Però sobretot, cal tenir en compte que el Casal El Tallaret, si finalment obté la concessió, haurà de fer una inversió que al dictamen del Ple es fixa en 200.000 €. Tenint en compte aquesta elevada quantitat, no s’acaba d’entendre el qüestionament de la durada de la concessió, perquè és evident que l’entitat haurà d’amortitzar aquesta inversió. Per posar un exemple ben clar, a quants anys es donaria avui dia una hipoteca de 200.000 €? De ben segur que a més de 21!

També crida l’atenció aquest qüestionament perquè, si mal no recordo, la darrera concessió de característiques molt similars que es va fer a la ciutat va ser al maig de 2012 en favor d’una entitat de cultura popular amb un termini de 30 anys prorrogable 10 més, és a dir, gairebé el doble del termini que es fixa ara. També es va fer de manera gratuïta, és a dir, sense requerir un cànon, i fent una aportació municipal de 40.000 €. El motiu? Donar un ús a un espai municipal abandonat a favor d’una entitat de la ciutat amb un projecte de convertir-lo en un local social. Exactament el mateix que passa ara amb Can Balsach.

Per últim, la qüestió de la qualificació d’ús. Certament Can Balsach està qualificat com a ús esportiu dominant –que no exclusiu–, però a l’extracte recollit al dictamen de l’informe del Cap de Servei de Planificació Urbanística de 5 d’abril, diu que només es cedeix el 12% de l’equipament i que l’ús associatiu és compatible amb l’esportiu, no contradictori. I suposem que el PSC no qüestiona els tècnics i tècniques municipals tal com ha demanat durant anys i panys a l’oposició quan ells eren govern.

En resum, si els informes tècnics avalen la cessió, si el Tinent d’alcalde de Territori i Sostenibilitat, Maties Serracant, i l’Alcalde de la ciutat, Juli Fernández, expressen al Ple municipal que després de fer totes les consultes administratives i jurídiques l’expedient conté tots els requisits, em pregunto quin motiu porta al PSC a voler paralitzar aquesta cessió. Ja dic jo que em sembla que se m’escapa alguna cosa.

O més d’una, potser, perquè tampoc sembla que hi hagi cap element perquè algú –es desconeix fins ara qui- interposés una denúncia al Jutjat d’Instrucció núm.2, de la qual el govern va informar fa pocs dies. Això sí, si bé altres portaveus van mostrar en les seves intervencions prudència sobre aquest fet, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, no es va estar d’afirmar que el Jutjat té dubtes sobre si s’ha fet bé. Potser anava una mica lluny en les seves conclusions, tenint en compte que el Jutge encara no ha tingut temps material per examinar l’expedient.

En definitiva, el govern va mostrar novament la seva voluntat de transparència, el dictamen es va aprovar amb l’abstenció de CiU i PP, que demanaven que no es retirés aquest punt del Ple “per prudència”, sense tenir en compte que hi ha uns terminis per respondre les al·legacions, i de C’s, “per coherència amb el vot a l’aprovació inicial”, i el vot negatiu del PSC.

S’ha avançat una passa més, però les entitats de la Creu Alta no tenen encara concedit aquest local. El tema haurà de tornar novament al Ple quan correspongui per tal que es pugui fer efectiva la concessió definitiva al Tallaret.

28 de maig de 2016

Municipalitzacions i presumptes incompliments

Si el govern volia que en aquest mandat es parlés de municipalitzacions, no ho podia haver fet millor. El ple municipal n'és un exemple, és tema recurrent fins i tot portat a l'extrem que alguns grups quan volen acusar el govern de qualsevol cosa, amb allò de què el Pisuerga passa per Valladolid, li retreuen que no hagi presentat un estudi sobre les municipalitzacions.

I això donarà de sí, perquè m'imagino que el govern no farà “un estudi”, com qui fa la bíblia de les municipalitzacions, sinó que anirà analitzant cada cas, cada concessió que és recuperable, i aportarà llavors els estudis i informes econòmics i de viabilitat. Per cert, informes que segons la legislació vigent, eren preceptius per als anteriors governs que es van cuidar de privatitzar-ho pràcticament tot. Algú els ha vist, els que van fer llavors?

En el context de la memòria recent dels anys d'externalitzacions, es va debatre la moció sobre la municipalització de serveis presentada pel conjunt de l'oposició i el portaveu del PSC Josep Ayuso va insistir en què iniciar municipalitzacions sense informes tècnics i jurídics seria una irresponsabilitat i va parlar de la col·lisió del dret privat i el públic o de l'actual manca de capacitat financera de l'administració per assumir les municipalitzacions.

Que calen aquests informes és evident, igual que calien per externalitzar. És més, l'actual govern és el principal interessat en tenir aquests estudis, perquè municipalitzar forma part del seu programa polític, no pas de dogmatismes o “reaccions compulsives”. En aquest sentit, el regidor de Nova economia, Albert Boada, va explicar tres novetats importants: la posada en marxa d'un grup de treball tècnic per coordinar tots aquests estudis i guiar els processos de municipalització, la creació d'una partida pressupostària per fer aquests estudis, i la signatura d'un conveni amb altres Ajuntaments per compartir recursos tècnics per desenvolupar els processos d'internalització de serveis amb el màxim rigor.

No puc deixar de comentar que per les referències a la col·lisió del dret privat i el públic i la presumpta manca de capacitat financera de l'Ajuntament, la intervenció del Sr. Ayuso va semblar més aviat una defensa de les externalitzacions, cosa que tampoc no sorprèn després de 16 anys de croada del PSC per privatitzar-ho tot, independentment de si era rendible econòmica i socialment, de si d'aquests manera s'allunyava la pressa de decisions de l'Ajuntament o de si amb aquesta via s'obria també la porta a episodis de corrupció a través de determinades contractacions externes. Aquesta vinculació és innegable en multitud de casos de corrupció de plena actualitat (Pokemon, Manga, Inipro...), per molt que els hi molesti als senyors Ayuso i Rossinyol, que van demanar que el govern “deixés de mirar pel retrovisor”. Massa ràpid volen oblidar.

Cal dir que el debat no va acabar del tot de ser debat. Després de puntualitzar alguns elements per respondre a falsedats que s'havien dit sobre el servei de Grua, l'alcalde va considerar que això no implicava obrir un segon torn. Amb el Reglament Orgànic a la mà certament ho podia fer, però hauria estat més elegant i més enriquidor poder continuar escoltant arguments dels que, aparentment en defensa de les municipalitzacions, qüestionaven tota l'acció de govern i més que reclamar semblava celebrar que no s'haguessin complert els acords de la moció aprovada el passat mes de juliol per unanimitat del Ple.

Però al cap i a la fi, els acords que es van aprovar llavors -consultables a l'acta- en cap cas no parlaven de sotmetre a la decisió del Ple si uns serveis eren o no municipalitzables, com s'insinuava en algunes intervencions, sinó que es limitaven a demanar: 1) l'obertura d’un expedient per a cada servei per determinar la seva situació i la dels seus treballadors i treballadores; 2) iniciar estudis que conduïssin a la municipalització dels serveis, que analitzessin que suposarà la gestió directa des de les perspectives econòmiques, tècniques i socials, preservant els llocs de treball, la viabilitat del projecte i el manteniment de la qualitat del servei; i 3) que aquest procés es fes en 6 mesos.

Per tant, l'únic acord que el govern està incomplint és el del termini de 6 mesos, perquè van ser prou il·lusos i inexperts per pensar que seria molt més senzill fer aquests estudis, especialment il·lusos si pensem que en aquest Ajuntament no hi havia cap oficina o servei encarregat de fer-los ni cap dotació pressupostària destinada a això. Segurament s'hauran de fer estudis durant molts anys, tants com calgui per entrar a fons en la realitat de cada concessió i garantir, tal com demana l'oposició i el sentit comú, un bon procés de recuperació de la gestió directa.

A banda d'això, el que sigui competència del Ple anirà a Ple i el que no ho sigui s'aprovarà a l'òrgan competent. I esperem que aviat hi pugui haver els primers fruits amb la recuperació de la prestació directa del servei de zona blava.

Transparència i herències del PSC

Al nou govern municipal li toca la feina d’endreçar la Casa del comú després d’anys de deixadesa, més o menys interessada. Per exemple, el Ple municipal del mes de març va aprovar la classificació d’empreses públiques municipals, que probablement no es va fer en el seu moment perquè llavors els sous dels gerents d’aquestes empreses s’haurien hagut de limitar a un màxim de 63.000 € anuals, molt per sota per exemple dels 78.500 € que percebia el gerent de VIMUSA l’any 2014.

Però algunes herències encara són més escandaloses. Com ara que en aquests anys, mentre ens deien que fomentaven el transport públic, s’estigués produint una pèrdua de vehicles i un envelliment temerari de la flota. Així, el regidor d’Espai Públic, Xavier Guerrero, va explicar que des del 2008 la flota ha perdut 6 dels 68 autobusos que tenia, que s’han retirat de circulació sense substituir-los per noves unitats. Això ha provocat un empitjorament del servei que no pot incrementar línies ni freqüències.

A més, Guerrero va denunciar la manca d’inversions en aquests anys que té com a resultat que la mitjana d’edat dels vehicles que ha heretat el nou govern és de 13,6 anys i que hi ha 5 vehicles de més de 21 anys, totalment obsolets des del punt de vista mediambiental i de la seguretat. El Ple va aprovar per unanimitat –també amb el vot del PSC, que no va fer ni la més mínima autocrítica– una primera compra de 3 vehicles amb un import de 780.000 euros, amb el compromís de substituir durant aquest mandat tots els vehicles anteriors a l’any 2000, que són insostenibles per les seves emissions.

Una tercera herència molt present a la Sala de plens van ser les irregularitats comeses a Ca n’Alzina, perquè els regidors i regidores de la Crida per Sabadell van lluir samarretes amb el lema Prou corrupció. Fora imputats de l’Ajuntament, en al·lusió al portaveu del PSC i exregidor d’Urbanisme, Josep Ayuso.

En un altre ordre de coses, el Grup municipal de CiU va presentar una moció per crear el registre de grups d’interès que estableix la Llei de transparència de Catalunya, aprovada l’any 2014, llençant l’acusació que l’Ajuntament incompleix aquesta llei. La regidora de Transparència i Organització, Elena Hinojo, va respondre amb decisió que el govern de la ciutat està plenament compromès amb la llei de transparència, però que en el cas del registre, la pròpia Generalitat va preveure crear un mecanisme que encara no existeix per a disposar d’un registre únic per tal que els municipis es poguessin adherir. D’altra banda, va recordar al portaveu de CiU, Carles Rossinyol, que és ell qui presideix la Comissió de Transparència de l’Ajuntament i té la potestat de proposar l’ordre del dia, però que mai no ha inclòs aquest tema per debatre a la Comissió, fet que va provocar una reacció totalment fora de to de Rossinyol, atrapat doblement pels arguments d’Hinojo.

El debat, però, va quedat totalment eclipsat per la surrealista intervenció del PSC, que en boca de Carles Bosch, va acusar el govern municipal de manca de respecte i coacció per vetar entitats per participar en una processó de setmana santa, referint-se ni més ni menys que a la Legión, i va comparar el reglament de cessió de locals que s’està impulsant amb la Santa Inquisició. Amb la sala de plens perplexa pel discurs histriònic del regidor, que en cap moment va abordar el contingut de la moció, l’alcalde Juli Fernàndez va intervenir per reafirmar-se en la decisió que la banda municipal no participaria en un acte on desfilaven els legionaris i va defensar amb contundència que tothom té cabuda a la ciutat, excepte les expressions feixistes i els cossos paramilitars. Qui anava a pensar que el PSC seria el defensor de l’herència d’una subcultura que ve de lluny i que evoca una realitat tan antidemocràtica! 

No banalitzem l’Estil Bustos

He de dir que l'oposició té raó quan es queixa d'haver tingut poc temps per estudiar el pressupost, tot i que alguns tenen ben poca memòria, perquè el cert és que més o menys han tingut la documentació amb la mateixa antelació de sempre, que era entre 2 i 3 setmanes abans del Ple com a màxim. És obvi que això cal canviar-ho, perquè els grups municipals que realment tinguin voluntat de mirar-s'ho a fons disposin del temps necessari, però sobretot perquè tots hagin de fer l'esforç de bastir una crítica seriosa sobre el projecte de pressupost.

El regidor de Nova Economia, Albert Boada va entomar la crítica a la manca de temps i va convidar els grups a començar a fer propostes pel Pressupost 2017, perquè la seva intenció és començar-lo a treballar ja ben aviat, un cop estigui en marxa el que va qualificar com un “pressupost de reordenació”, és a dir, per posar ordre en el caos que va trobar el nou govern. També va assumir que gran part de la despesa ja està compromesa, però amb el marge que queda s'ha posat l'èmfasi en l'emergència social, tenir una ciutat digna i planificada i recuperar el lideratge des de la transparència.

Lamentablement els portaveus del PP, Esteban Gesa, i de CiU, Carles Rossinyol, van preferir banalitzar l'Estil Bustos assimilant-lo a un Estil Fernàndez, que segons ells implica manca de diàleg. No es poden dir coses com aquesta alegrement al Ple. No es pot confondre la crítica democràtica, plenament legítima, amb la trajectòria populista i delictiva de Manuel Bustos. L’Estil Bustos és clientelisme, amiguisme, és utilitzar l'Ajuntament i altres organismes per col·locar mig partit i mitja família. L’Estil Bustos compta ja amb una condemna en ferm i segurament en vindran més i seria molt d'agrair que els actuals representants polítics no caiguin en l'error de minimitzar-lo com un element més del discurs.

Per la seva part, el portaveu del PSC Josep Ayuso va parlar d'un presumpte “increment desmesurat de la pressió fiscal” i va arribar a acusar el govern municipal de fer enginyeria financera, que segons ell és “més vella que el caminar” i consisteix en inflar els ingressos per quadrar el pressupost. Es referia potser al que feia ell quan era regidor d'Economia? No, Sr. Ayuso, el nou govern no ha caigut en aquestes pràctiques, ha fet un esforç per calcular els ingressos reals a partir de la recaptació de 2015, perquè no té cap interès fer-se trampes al solitari.

Un altre element recurrent en les crítiques va ser confondre participació amb negociació de despatx. Si bé el govern ja va explicar que enguany no es podria fer un pressupost participatiu, perquè això requereix molt més temps del que teníem (recordem que la pròpia oposició ha qüestionat reiteradament no tenir pressupost a 1 de gener), els grups municipals han tingut l'oportunitat de preguntar i fer propostes en les comissions informatives i les entitats de la ciutat han pogut participar, com la resta de la ciutadania, a les sessions que s'han organitzat als districtes, per cert menyspreades pel PSC que va qualificar-les de “bolos”. Certament no hi ha hagut mercadeig de despatx, una pràctica habitual del govern anterior, el de l’Estil Bustos que alguns sembla que trobin a faltar, on els debats no es feien a les comissions informatives obertes a tots els grups municipals, sinó en reunions a porta tancada bàsicament entre el PSC i el PP i/o CiU. Poc importava a canvi de què, només importava assolir la majoria suficient.

Parlant d’herències

Les herències de l’etapa de govern del PSC van estar molt presents al Ple del mes de febrer, l’herència activa i la passiva.

L’activa, en referència a la Pista Coberta d’Atletisme, que la regidora d’esports Marisol Martínez, va recordar que costa a la ciutat més de 300.000 € anuals que es mengen un pressupost municipal que hauria d’estar destinat a promocionar l’esport de base i, sobretot, a facilitar que hi puguin accedir els infants amb menys recursos. En un intent poc reeixit de buscar contradiccions en el nou govern, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, va etzibar, sense concretar, que algun grup que ara és al govern volia tancar aquesta instal·lació. Segurament el dard anava adreçat a l’Entesa per Sabadell, però era de curt abast, perquè el Sr. Ayuso deu recordar que l’Entesa mai no va plantejar tancar la Pista, sinó buscar el suport necessari perquè el finançament d’un equipament d’abast nacional no recaigués en la ciutadania de Sabadell, sinó en la Generalitat. I si no ho recorda, pot llegir l’acta del Ple municipal del 3  juliol de 2012 i li quedarà ben clar. Per cert, que la moció es va aprovar per unanimitat, però ni l’alcalde ni el regidor d’esports van ser capaços d’aconseguir en els anys següents ni un sol euro per finançar la Pista...

La passiva, perquè es va posar en evidència que el PSC, en els seus 16 anys de regnat, no va tenir cap interès per crear el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera, el MITL. A la presentació de la moció de CiU –pràcticament idèntica a la que va presentar l’Entesa per Sabadell al Ple de 2010–, el portaveu Carles Rossinyol, va recordar que feia exactament 18 anys que el Ple municipal havia aprovat unànimement la creació del Museu Tèxtil. En aquest sentit, el regidor de Territori, Maties Serracant, va posar de manifest que aquest acord no es va respectar a l’etapa dels governs Bustos i fins i tot alguns dels elements que havien de formar part del MITL es van destinar a altres usos, com ara el Despatx Lluch o el Molí de Sant Oleguer. També va denunciar que el conjunt del Vapor Pissit no estigués protegit, protecció que ja va demanar l’Entesa per Sabadell a través d’una moció l’any 2010, que no es va aprovar pel vot contrari del PSC i l’abstenció del PP del sempre cooperant Jordi Soriano.

Tot i així, el regidor del PSC, Carles Bosch, que es postula per liderar el seu grup municipal, va afirmar, sense despentinar-se, que volen que el Museu Tèxtil es faci quant abans millor, i que es pot comptar amb el seu grup per fer-ho. Un cinisme comparable al de la seva companya Ana Carrasco, que en el debat de la moció a favor de l’educació pública va defensar una educació “que formi ciutadans crítics”, que és exactament el contrari del que el PSC ha volgut en aquests anys: ciutadans crítics, ciutadans que preguntin, que qüestionin, que proposin... Un partit que ha perseguit la dissidència, que ha aïllat les entitats crítiques i fins i tot ha trinxat el propi partit en pro del bustisme.

I aquesta és una altra herència que continua ben present, la del bustisme, amb la col·laboració de CiU, C’s i PP, que en comptes de marcar fronteres amb l’hereu Ayuso, continuen buscant l’oposició en bloc del tots contra el nou govern, fins i tot l’endemà de conèixer la ratificació pel Tribunal Suprem de la sentència que condemna Manuel Bustos i Paco Bustos per la peça de Montcada. Aquest bloc es va visualitzar en una moció surrealista que instava el govern a presentar el pressupost de l’any 2016 que, tal com va recordar l’alcalde, va ser presentada amb posterioritat a què els grups coneguessin el calendari de presentació i aprovació del Pressupost. Juli Fernández els va demanar la retirada de la moció, per innecessària, sabent que el 18 de març tindrà lloc l’aprovació inicial del pressupost, però els grups del PSC, CiU, C’s i el PP no la van retirar, deixant de manifest que l’objectiu no era tenir pressupost, sinó una excusa més per criticar el govern. De fet, el que més vaig trobar a faltar en aquest debat va ser que algú digués clarament que el més interessat en tenir pressupost i no dependre del corsé que implica un pressupost prorrogat és precisament el govern.

Sabadell, 27 de febrer de 2016

Desbloquejant la gestió municipal

L'any nou ha portat una nova dinàmica al Ple municipal per la superació de la tònica dels darrers mesos de votacions de l'oposició en bloc i per la consolidació del govern, que ara comença a dominar les formes i el fons dels assumptes municipals.

Malgrat la sensació inicial de dia de la marmota, pel retorn del punt de nomenament de director/a de Ràdio Sabadell 2 anys i mig després del primer intent fallit, aquest cop la suma de vots del govern i CiU va assolir els dos terços necessaris per aprovar la candidatura de Montse Pérez Creus.

Si bé alguns grups de l'oposició van reclamar que es tornés a iniciar el procés de tria i Josep Ayuso va parlar en un primer moment de “frau democràtic”, cosa que va haver de matisar a la segona ronda atrapat pel fet que el dictamen era el mateix que havia impulsat el PSC l'any 2013, el regidor d'Eines comunicatives, Miquel Soler, va defensar la necessitat de trencar quant abans millor amb la provisionalitat de la situació de l'emissora. Cal recordar en aquest sentit, que el procés que es va dur a terme el 2012 va ser amb convocatòria pública i va rebre 15 sol·licituds, de les quals, després d'una fase de presentació de projectes, es van posar a votació al ple les dues propostes que van comptar amb més recolzament per part del Consell Assessor i Consultiu de la Ràdio: la de Manolo Garrido, que llavors va obtenir els vots del PSC i el PP, i la de Montse Pérez, que va sumar els vots de CiU, l'Entesa per Sabadell, ICV i EUiA.

El regidor de la Crida per Sabadell, Albert Boada, que va formar part del procés de selecció com a membre del Consell assessor i consultiu, va recordar que els candidats que finalment van arribar a la votació del Ple representaven dos models de ràdio diferents: un era la continuïtat del bustisme i del control polític de la Ràdio –i de fet ni tan sols tenia titulació–, l’altre un projecte professional pel fet que no era la candidata de ningú, sinó la que tenia el millor currículum sobre la taula.

Finalment s'ha trencat el bloqueig, Ràdio Sabadell comença una nova etapa amb una direcció que té l'encàrrec de desterrar el partidisme i apostar per una ràdio plural després de 16 anys de control per part del govern del PSC que fins i tot quan no va poder imposar el seu candidat, va continuar exercint aquest control dotant Manolo Garrido de competències que eren pròpies de la direcció.

Però el Ple també va desbloquejar un altre tema important heretat de l'anterior mandat: la cessió d'una part de Can Balsach al Casal El Tallaret, que ja va ser objecte d'una moció que es va aprovar per unanimitat ara fa un any, però que no era fàcil de materialitzar perquè calia buscar un termini de concessió que fes possible la inversió de 200.000 € que hi haurà de fer l'entitat creaultenca.

Sorprenentment, malgrat tots els grups van assegurar que els hi semblava positiva la cessió i la major part van recordar que el compromís provenia d'una moció, al portaveu de CiU, Carles Rossinyol, el va trair el subconscient quan la va qualificar de “regal de nassos” i el portaveu del PSC, Josep Ayuso, va qüestionar les condicions del plec de clàusules i en un exemple del cinisme més autèntic va acusar el govern de fer una concessió directa, sense fer un concurs públic, que qualsevol podria pensar erròniament que era el que havia fet el govern del PSC durant 16 anys. I aquí podríem recordar unes quantes concessions directes i més aviat opaques. En qualsevol cas, el tinent d'alcalde d'Urbanisme, Maties Serracant, que va animar el PSC a presentar al·legacions si ho considerava convenient, va clarificar que aquest espai ha estat buit i abandonat durant dècades i hi ha hagut una única proposta per donar-li ús, que prové d'una àmplia reivindicació del barri aglutinada en el Casal El Tallaret. També va recordar a Rossinyol que aquesta cessió tindrà un important cost per l'entitat, que a més de posar-hi treball i esforços, hi haurà de destinar molts diners.

Finalment, la cessió es va aprovar amb l’abstenció del PSC i C’s i el vot afirmatiu de la resta de grups municipals, inclosa CiU que no es devia atrevir a votar en contra d'aquest “regal” per por al seu propi electorat.

1 de febrer de 2016

Funerària, concretem les dades

El passat dia 23 el Sr. Xavier Pons Torra, gerent de l’empresa Torra S.A., en un to un punt crispat per un article meu d’uns dies abans, intentava desacreditar la meva afirmació sobre els incompliments que havia fet la seva empresa en dues concessions municipals.

Tanmateix, el meu article es basava en dades objectives, que formen part d’actes administratius i que ara exposaré perquè els lectors i lectores puguin treure les seves pròpies conclusions davant de les paraules del Sr.Torra que m’acusava de fer “dues afirmacions falses: que presta serveis no autoritzats per l’Ajuntament i que no ha realitzat les inversions compromeses”.

Òbviament el Sr. Torra fa trampa, perquè en el meu article jo afirmava que Torra havia fet aquests dos incompliments en el passat i en cap cas parlava d’incompliments actuals, que desconec per complet si encara s’estan produint.

En primer lloc, em referia a l’expedient per a la regularització de serveis amb caràcter complementari que va iniciar la Regidora de Salut de l’encara govern del PSC en data 12 de març de 2014, mitjançant el decret 2530, i que es va resoldre en el ple municipal del 7 d’octubre de 2014 un cop es va comprovar que l’únic servei que havia estat regularitzat era el de venda de flors, malgrat els articles 49 i 54 del Plec de condicions que regia la concessió especificaven que calia l’autorització expressa de l’Ajuntament en cas de prestació de serveis complementaris.

Per tant, els serveis complementaris prestats durant 25 anys, des de 1989 fins 2014, haurien hagut d’estar sotmesos a un cànon de l’1,5%, diners que en la meva opinió s’haurien hagut de reclamar a la concessionària mitjançant un expedient de reclamació, que ignoro si la regidora del PSC va tramitar tal com consta a l’acta que va dir al Ple municipal del 7 d’octubre de 2014.

I en aquest sentit, en l’única cosa que he de donar la raó al Sr. Torra és en el fet que el govern municipal també va tenir una responsabilitat important en aquest incompliment, atès que si bé la concessionària tenia l’obligació de comunicar-ho a l’Ajuntament per a la seva acceptació, és innegable que l’Administració municipal hauria hagut de fer el seguiment adequat de la concessió per detectar l’existència de serveis complementaris.

En segon lloc, al meu article afirmava que la concessionària havia incomplert els compromisos d’inversió que determinava el plec de clàusules de la concessió del Cementiri municipal, perquè els anys 2010 i 2011 haurien hagut d’invertir 4,5 milions d’euros i no ho van fer fins el 2012 i 2013 quan van dedicar-hi menys de 3 milions.

Concretant una mica les dades, d’acord amb els plecs, que no oblidem que en definitiva són el contracte que té la concessionària, en el bienni 2010-2011, Torra havia d’executar obres per valor de 4.569.611,61 € en els següents conceptes: rehabilitació de la capella, pavimentació i millora d’elements urbans, configuració del vial interior, zona d’aparcament i anul·lació de la carretera interior.

De tot això, en data 3 d’abril de 2013, segon afirmava el Tinent d’alcalde de Presidència i Serveis a les Persones en resposta a una petició que jo li havia adreçat uns dies abans, únicament s’havien executat durant els anys 2010 i 2011 els treballs previs d’execució de les bases del camí principal per un valor total de 91.715,77 €, que no es van liquidar fins el febrer de 2013. És a dir, segons la informació oficial facilitada en el seu moment pel govern municipal, Torra va executar durant els anys  2010 i 2011 tan sols el 2% de la inversió prevista per a aquest bienni.

D’altra banda, segons la informació facilitada en la mateixa comunicació i per la regidora de Salut al ple municipal del 3 de desembre de 2013, durant els anys 2012 i 2013 es van executar 22.000 € per rehabilitar la capella, 588.351 € per la pavimentació i millora dels elements urbans del cementiri, 558.313 € en concepte de reordenació de la carretera del mig i construcció de nous nínxols, 245.493 € més per a una altra fase de nínxols i 1.388.615 € per a l’aparcament. Aquestes obres, que s’haurien hagut d’executar en la seva totalitat al bienni 2010-2011 sumen 2.802.772 €.

Aquesta és la realitat de les xifres, totes provinents d’informació oficial. Ara, qui vulgui, que tregui les seves pròpies conclusions.

24 de gener de 2016

Funerària, una concessió contrària al servei públic

Recentment ha sortit a la llum el conflicte dels taxistes de la ciutat pel fet que la Funerària Torra S.A., concessionària del servei municipal de pompes fúnebres, els ha exclòs majoritàriament del servei en favor d’una empresa que ofereix “cotxes de gama alta i xofers uniformats”.

El tema de fons en realitat torna a ser el dels límits de les concessions. Pot la concessionària decidir a qui subcontracta i en quines condicions? Ha de tenir una tarifa pública? Ha de promoure un servei elitista? Ha d’ofertar diversitat de serveis pel seu compte o s’ha d’ajustar a les necessitats del servei públic?

Sens cap mena de dubte, l’Ajuntament, que en el cas de Sabadell és el titular del servei, ha de garantir que aquest es presti correctament, adequant-se a les necessitats de la ciutadania i que en cap cas l’objectiu no sigui el lucre privat, sinó el servei públic. Certament el sector està liberalitzat des de fa uns anys i es podrien establir a la ciutat altres empreses que oferissin els serveis funeraris, però de moment no és el cas, i tampoc no podem oblidar que Torra S.A. ocupa un equipament públic a canvi de prestar un servei determinat amb unes tarifes que aprova el ple municipal.

Tanmateix, l’empresa Torra, deixant de banda les imputacions en el Cas Mercuri, té un historial d’irregularitats tant a la concessió del servei funerari com a la del cementiri, més recent, però ja font d’incompliments.

La cosa era tan flagrant que l’any 2014 el govern municipal –encara del PSC– va iniciar un expedient de regularització perquè l’empresa feia molts anys que oferia serveis complementaris que inexplicablement no estaven regulats i per tant tampoc hi havia una tarifa pública. I no parlem de serveis excepcionals, sinó de les coses més habituals: recordatoris, acompanyament musical, gestió documental, conducció de cerimònies... L’únic que havia estat autoritzat expressament per l’Ajuntament era la venda de flors, un fet que també ens fa sospitar que el rigor municipal respecte a aquest contracte era més aviat escàs perquè el plec de clàusules és ben clar: “es podran oferir serveis complementaris, que hauran de ser acceptats per l’Ajuntament”. I, de pas, durant tots aquests anys d’irregularitat la concessionària es va estalviar abonar el cànon de l’1,5% per aquests conceptes.

Pel que fa a la concessió del cementiri la concessionària va incomplir els compromisos d’inversió que determinava el plec de clàusules, és a dir, va incomplir la part del contracte que havia justificat –en paraules del portaveu del PSC– que s’hagués “externalitzat” el servei. Aquesta va ser llavors la moneda de canvi: “tu em fas les inversions i jo et dono la concessió per mitja vida”, però això va resultar un frau.

Els anys 2010 i 2011 Torra S.A. hauria hagut de fer inversions per 4,5 milions d’euros al cementiri, però no es va gastar ni un sol euro. I en els anys 2012 i 2013 la inversió no arribava als 3 milions, ni tan sols complia llavors el que hauria hagut de fer dos anys abans.

Només amb aquest exemple de dos serveis que, per cert, no eren en absolut deficitaris, es posa de manifest la dificultat per garantir des de la privatització l’interès públic i serveis de qualitat. Ni tan sols tenint el millor dels plecs de clàusules –que no és el cas– és fàcil garantir el seu compliment perquè a la pràctica es lliura el servei i el control d’aquest a una empresa amb ànim de lucre que té uns interessos diferents als municipals.

Davant d’aquesta realitat només hi ha una sortida: recuperar la gestió directa dels serveis públics, permetent estalviar l’equivalent al benefici industrial i prioritzant la prestació del servei al conjunt de la ciutadania amb total transparència.