30 anys (i els que calgui) de lluita contra el Quart Cinturó

Ara fa 32 anys, un grup de veïns del barri de Can Deu, vam acampar als terrenys on la constructora Vallehermoso havia de fer una nova promoció de casetes unifamiliars. La reivindicació «Salvem el Bosc de Can Deu», que va rebre la solidaritat de desenes d’entitats, també ens va fer obrir els ulls a noves amenaces. 

Recordo nítidament un membre de l’ADENC, explicant que el que ens hauria de preocupar veritablement era una nova autopista que trinxaria el bosc i no unes quantes casetes més. En aquell moment el pobre gairebé podria haver estat nomenat persona non grata per minimitzar la nostra reivindicació, però tenia tota la raó del món, el Quart Cinturó era una amenaça pel nostre bosc i pels espais agroforestals més valuosos de la Plana del Vallès.

Vam aixecar la mirada i vam trobar-nos amb altres entitats que es preocupaven pel rodal, com ara la UES, la Unió de Pagesos, entitats veïnals i fins i tot una FAV ben diferent a la que ara és capaç de donar suport a un altre projecte amenaçant: la irresponsable construcció d’una piscina d’onades a la riba del Ripoll.

Uns quants d’aquí i uns quants d’allà vam anar conformant un moviment que inicialment es va dir Quart cinturó, Quitrà o Vida i que es va representar molt gràficament amb el dibuix d’un arbre escanyat per una autopista. Poc després van venir trobades i reunions amb companys d’altres pobles del Vallès Oriental i el Baix Llobregat, que van donar lloc a la Campanya Contra el Quart Cinturó. Marata i Les Franqueses, on hi havia una autèntica revolta popular en contra d’aquesta infraestructura, van portar la força de la pagesia i van posar els tractors al capdavant de les manifestacions. Abrera ens va aportar la força urbana, des d’un municipi ja molt castigat pel pas de trànsit pesat, que veien com el Quart Cinturó passaria literalment per sobre del barri del Rebato.

Van ser uns anys molt actius, de reunió mensual i moltes campanyes per donar a conèixer els impactes negatius del Quart Cinturó i per reivindicar una mobilitat alternativa. Anys en què intuíem els efectes irreversibles que ens podia portar aquesta autovia sobre els espais agroforestals i el nostre rodal, la contaminació atmosfèrica, la qualitat de vida... Anys en què encara no sabíem que a la cantonada ens esperava una crisi d’emergència climàtica, en què no es coneixia la relació tan directa que han demostrat estudis posteriors entre contaminació i mortalitat precoç.

En aquests anys ens hem carregat d’arguments cada cop més contundents. Ja no ens poden ridiculitzar dient que ens preocupem per quatre ocells (que també) o que som uns idealistes que volem anar sempre en bicicleta. Tenim estudis que demostren amb rigor que posar més autovies al mapa no millora els problemes de mobilitat, ans al contrari, alhora que impliquen una colonització especulativa del territori que destrueix l’activitat agrícola i ramadera i només genera urbanització dispersa i irracional.

El territori és finit i és petit. Un futur amb qualitat de vida passa per mantenir la seva diversitat, per fomentar l’activitat productiva de proximitat, per reduir la mobilitat innecessària i arrelar l’economia al territori. Crisis climàtiques com la que estem vivint ens mostren que no podem continuar hipotecant el planeta i encara menys el nostre rodal. Anem ja molt tard.

El 29 de maig, mou-te en defensa del Vallès contra el Quart Cinturó!

Manuel Bustos, el gran comediant

La darrera posada en escena de Manuel Bustos, tot just abans de nadal, pretenia generar una imatge d’un pobre home, pare de família, que estimava la seva ciutat més que ningú altre i que mai havia trencat un plat, però va tenir la mala sort de ser víctima d’una conxorxa política dels seus adversaris. Sens dubte, aquest victimisme volia tocar el cor de gent de bona voluntat que amb el pas del temps ha pogut oblidar l’abast del Cas Mercuri i els estralls del pas pel consistori de Bustos.

Darrera d’aquesta imatge, que no dubto que el propi Bustos s’hagi acabant creient a cop de construir-se una realitat paral·lela, hi ha un senyor que va utilitzar el diner públic i els privilegis que li atorgava el càrrec per incrementar el seu poder dins i fora del partit en benefici propi i per afavorir persones i organismes del seu entorn personal. Ja es va cuidar prou d’escombrar qualsevol lideratge intel·ligent o crític que li pogués fer ombra al PSC i de col·locar el seu propi germà a la cúpula comarcal per controlar els moviments «sospitosos» dels companys.

Darrera d’aquesta condemna aparentment «desproporcionada» per la retirada de multes de trànsit als seus familiars directes, hi ha un delicte de tràfic d’influències en què el menys important és l’import malversat. El que es posa de manifest és l’absoluta impunitat amb què Bustos i el cap de la Policia Josep M.Duran, utilitzaven les seves posicions de poder sent perfectament coneixedors de què la seva conducta era incorrecta, per eximir del pagament de multes a qui ells volien. Precisament el fet que l’import fos petit encara és més escandalós: per què no es limitaven a pagar com ha de fer tothom que rep una multa?

Deixant de banda les multes, cal recordar que Manuel Bustos ja ha estat condemnat en dues altres sentències del Cas Mercuri: a 1 any i 4 mesos de presó per tràfic d’influències i prevaricació en la peça que implicava l’alcaldessa de Montcada; i a tornar els diners malversats en la peça del Consorci de residus. Ja no parlem només d’un dia d’ofuscació per unes multes, els delictes de tràfic d’influències i de malversació de cabals públics planen en altres episodis de la vida de Bustos. I encara queden obertes altres peces que també l’involucren i que, a l’espera de les sentències, implicarien també penes de presó. D’altra banda, no podem oblidar que el delinqüent no va ser només Manuel Bustos, seria injust no recordar els mèrits de diversos càrrecs de confiança i tècnics, a més dels sis regidors dels seus governs també imputats al Cas Mercuri: el seu germà Paco Bustos, Joan Manau, Paco Fernández, Ricard Estrada, Montserrat Capdevila i Cristian Sanchez.

En qualsevol cas, el que es pot deduir de tot plegat és que hi havia una actuació delictiva continuada, del tot incompatible amb la imatge presentada pel Bustos aparentment vulnerable i innocent. En aquest sentit, sempre em ve al cap una intervenció pública de Dolors Calvet, en un acte de l’Entesa per Sabadell quan era regidora al primer mandat en què governava el PSC (1999-2003) en què va afirmar que Manuel Bustos acabaria a la presó. Confesso que en aquell moment em va semblar una exageració, però amb el pas del temps aquesta predicció s’ha confirmat. Devia ser realment dramàtic per a tècnics i càrrecs polítics que havien viscut de primera mà l’austeritat i honradesa dels primers vint anys de democràcia amb els mandats d’Antoni Farrès, veure com s’anaven destruint aquelles bases i alterant l’administració cap a un model clientelar i amb prou forats per allotjar la corrupció.

És lícit celebrar que un polític corrupte com Manuel Bustos entri a la presó, de la mateixa manera que vam celebrar les entrades de Rodrigo Rato, Carlos Fabra, Jaume Matas o Luis Bárcenas, per citar-ne els més famosos. Aquestes condemnes, que malauradament són només la part visible d’un gran iceberg, tenen el valor de visibilitzar algunes de les pomes podrides i reforçar els valors democràtics de la igualtat i l’exigència per la defensa del bé comú.