Ciutadania

L'acte institucional de commemoració del Dia del Migrant va comptar amb una breu, però suggerent conferència sobre la ciutadania impartida pel professor de Ciències Socials Àngel Castiñeira. Una reflexió sobre la conquesta dels diferents drets, primer civils, després polítics i posteriorment socials, abocava al moment actual en què estan en joc els drets multiculturals, amb el repte de construir la ciutadania a partir del respecte per la diferència cultural.

Però el que em va interessar més de la conferència va ser una referència al concepte de democràcia participativa a partir de la premisa de què no és el mateix ser ciutadà que ser bon ciutadà. Una ciutat és també la suma dels seu ciutadans i ciutadanes i, en aquest sentit, cal que les entitats i les persones siguin actives i participin en la presa de decisions. Si no hi ha participació hi ha una ciutadania de baixa categoria.

I em sembla que quan deia participació no volia dir exactament existència de molts consells sectorials i altres òrgans similars en què es tracta la gent com a espectadors de powerpoints de l'obra de govern, sinó a espais de reflexió i participació activa, a espais d'aprenentatge i de creixement ciutadà, a espais on hi càpiga la crítica i on es puguin prendre decisions.

En bici pel Quart Cinturó

El cap de setmana vaig participar en una acció reivindicativa organitzada per la Campanya Contra el Quart Cinturó. L'activitat, una mica xocant, consistia en anar en bicicleta per un tram ja força acabat del Quart Cinturó a l'alçada de Terrassa. Una estranya sensació tenir tota aquella amplada per utilitzar només la petita part que ocupa una bici. Una certa desolació en veure sobre el terreny el terrible impacte d'aquesta autovia sobre el Vallès, deixant aquí i allà una masia o un paratge més o menys intacte, però transformant completament el paisatge i les formes de vida.

El missatge era clar: denunciar la manca de coherència de la postura de l'estat espanyol a la Conferència sobre el Canvi climàtic organitzada per l'ONU a Copenhagen, i atreure l'atenció cap a un exemple concret dels greus efectes d'un model de creixement obsolet, que continua generant fragmentació del territori i l'augment d'emissions contaminants. Aquest model es resisteix a entrar en crisi...

[Imatges de Lluís Brunet]

EL PSC juga amb la plantilla

El diari El Punt publica avui un article sobre la denúncia que CCOO ha presentat davant de la Inspecció de Treball per l'intent de l'equip de govern de l'Ajuntament de Sabadell d'afavorir l'increment de delegats d'UGT per tal d'invertir la majoria sindical. La prova d'aquest fet, si més no irregular, és un correu electrònic que va enviar la cap de recursos humans a un delegat d'UGT amb tan poca habilitat que el va acabar rebent un altre treballador que ho va posar en coneixement de CCOO. La devia trair el subsconscient...

El que particularment trobo més greu és prendre consciència de què aquest correu electrònic revelador fa palès que l'equip de govern té una estratègia d'anar anul·lant la força sindical, a la qual sembla que alguns delegats de la UGT estarien disposats a jugar. Una estratègia que no s'atura davant d'una modificació de la plantilla que passa per la laboralització de tot el professorat del conservatori.

En resum, el PSC juga amb la plantilla per tal d'afavorir els seus propis interessos. Què més estan disposats a fer?

El cementiri, també en mans privades

Ja feia temps que el PSC anava darrera d'externalitzar la gestió del cementiri. El primer pas va ser fa més d'un any amb l'aprovació del Pla Director, on van barrejar en un sol dictamen el propi pla director, l'ampliació del servei d'incineració i el canvi de model de gestió. Veient la manca de transparència amb què van portar tot plegat, ja vaig tenir llavors l'absolut convenciment de què es tractava de colar-nos un gol.

El govern no va fer cap esforç per explicar per què optaven per l'externalització, ni tampoc no van fer un estudi comparatiu de les diferents formes de gestió. Es van limitar a repetir una vegada i una altra que s'havien de fer inversions al cementiri i amb això n'hi havia prou per justificar la concessió. El que sí que van encarregar va ser un estudi de viabilitat econòmica i informe d'oportunitat, fet exclusivament amb criteris econòmics, que no semblava pas la mirada de l'administració que vol el millor servei per als usuaris, sinó la d'una empresa que pensava en la rendibilitat de les seves inversions.

Ara el procés arriba al final i, de fet, el ple municipal ja va aprovar la concessió a la mateixa empresa que gestiona el tanatori. Podran mantenir la qualitat del servei sense pujar els preus? Qui vetllarà perquè sigui així?

Ascensors

Una de les primeres campanyes reivindicatives que vam fer des de l'Entesa va ser la dels ascensors. Reclamàvem la instal·lació de 100 ascensors cada any en edificis que no en tenien. No és tracta d'una qüestió de comoditat dels usuaris, sinó d'una veritable millora de la qualitat de vida per a moltes persones que s'han anat fent grans i perdent mobilitat. Per a algunes persones amb dificultats de mobilitat, amb malalties o amb discapacitats, un pis sense ascensor esdevé una mena de presó.

D'altra banda, els nous ascensors tenen altres efectes positius en els barris, perquè són un element clau per fer front a la degradació, per evitar que marxi la gent del barri i per atreure nous veïns i veïnes, segurament més joves, que consideren l'ascensor un element imprescindible.

Dissabte, en la primera sessió del projecte El Sabadell que volem, un grup de gent de l'Entesa vam visitar Can Puiggener i vam poder veure alguns ascensors en obres i d'altres en funcionament. És una d'aquelles propostes que s'ha anat obrint camí, en part amb el suport del Pla de barris, i no tan ràpid com hauríem volgut, però, que compleix els objectius que plantejàvem ja l'any 2002.

...i es pot saber a qui li han preguntat?

Ràdio Sabadell publica una notícia que diu que

Manuel Bustos és el segon alcalde català millor valorat pels seus ciutadans

La pregunta immediata és: es pot saber a qui li han preguntat? I, sobretot, a quants? Un estudi que es pot trobar a internet, elaborat per la mateixa empresa, Mercociudad, està fet a partir d'una mostra de 9.000 enquestes per a tot l'Estat, que vol dir que a Sabadell li correspondrien únicament 115 enquestes. Com diu un amic politòleg, una broma estadísticament parlant.

Però, encara em pregunto més coses. Com han fet aquestes 115 enquestes? A la sortida del tren? Per telèfon? A la sortida de la seu del PSC? Són tots del mateix barri? O 5 persones de cada barri? I de totes les edats? Homes i dones? No sembla pas possible que xifres tan baixes puguin copsar la realitat d'una ciutat.

Així, doncs, qualsevol alcalde amb una mica de seny i una mica de sentit comú preferiria no ser objecte d'un titular forçat per una enquesta sense cap mena de fiabilitat. A Sabadell, en canvi, al PSC li ha faltat temps per sortir a fer declaracions per dir ni més ni menys que l'alcalde és "del millor d'Espanya i de Catalunya". I de pas, ja que s'hi posen, carreguen contra l'oposició i "la falsedat de les afirmacions que alguns grups polítics fan, per interès electoralista". Deuen estar molt desesperats aquests del PSC si el més important que tenen per lluir és aquesta enquesta.

Por per la mesquita

La possible instal·lació d'una mesquita en una zona industrial del barri de Gràcia ha generat una reacció bel·ligerant i excloent per part d'alguns veïns i veïnes. Tenen por de veure l'espai públic ocupat pels usuaris de la mesquita, d'haver-s'hi de barrejar, de conviure. Sembla un concurs per veure qui la diu més grossa: que si es treuran les sabates, que els pisos baixaran de preu, que quan hi hagi ramadan estaran tot el dia a la plaça...

Es tracta ni més ni menys de la por a l'altre, un fenòmen ben conegut per l'Antropologia, però que, tanmateix, no deixa de sorprendre'm i, sobretot, de preocupar-me profundament. Perquè l'actitud de molts veïns i veïnes no és pas de voler conèixer, de voler entendre, d'avaluar la informació objectiva, sinó únicament d'autoprotegir-se i mirar-se el melic.

En una societat diversa, com la sabadellenca, que compta amb un 13% de persones immigrades -la major part en la darrera dècada- i amb diferents confessions religioses malgrat ser oficialment laica, aquesta actitud porta a postures radicalitzades i discriminatòries, actituds que s'estan transmetent a la canalla que conviu amb "els altres" i que els hauria de percebre com a iguals en una societat democràtica i plural.

Aquestes reaccions, aquesta por a la mesquita, és una mena d'advertència de què no hem fet prou bé els deures com a societat i que la cohesió social és terriblement fràgil.