I si el 2010...

I si el 2010 fos l'any de l'oblit definitiu de projectes com el Quart Cinturó? I si el 2010 fos l'any en què finalment els governs de tots tipus i colors prenguessin conciència del que suposa el canvi climàtic, dels impactes de la mobilitat poc sostenible, de la necessitat de tenir cura del rodal i de la natura...?

Avui és un d'aquells dies de demanar missatges buits i tòpics impossibles, així que, per què no? Demanem que el 2010 sigui l'any de l'enterrament definitiu del projecte del Quart Cinturó. No hem estat a temps d'aturar el tram Abrera-Terrassa, però encara podem fer molt per aturar la resta.

Com a imatge pel nou any, el calendari que des de fa molts anys (ja hem perdut el compte!) edita la Campanya Contra el Quart Cinturó, un clàssic a la venda per sufragar les despeses de les activitats reivindicatives que s'han fet durant tots aquests anys...

Per un millor 2010! Per un Vallès sense el Quart Cinturó!

També és pedagogia

Llegeixo al Diari de Sabadell que l’Associació Vallès Amics de la Neurologia (AVAN) durant el sopar anual ha fet un reconeixement públic a diferents persones pel suport que han donar a l’entitat. Fins aquí res a dir. Està bé que una entitat que fa un gran treball per visibilitzar la problemàtica de les malalties neurològiques i aportar-hi solucions vulgui fer un agraïment públic a persones de les quals ha rebut suport.

Ara bé, es dóna el cas que una d'aquestes persones és un càrrec públic, una regidora amb responsabilitats de gestió, una persona que actua amb recursos públics. Això em fa pensar en la incorrecció d’aquest tipus de reconeixement. No deixa de ser el reconeixement d’un col·lectiu que lluita per tirar endavant el seu projecte a qui, en teoria, ho té tot per fer-lo possible. Sense que sigui la pretensió de ningú s’estableix una relació de vassallatge.

Podem preguntar-nos per què altres entitats del mateix rang no fan el mateix? Perquè són desagraïdes o perquè la sensibilitat de la regidora es dedica especialment a l’AVAN... Ho faran a partir d’ara per veure si...? Cal fer una distinció a qui fa el que li toca fer des de la seva condició de govern? I, en aquest cas, és un mèrit únicament i exclusiva de la regidora o de l’equip de persones que té al darrera?

És evident que l’entitat vol agrair una atenció rebuda com millor sap, i poc es pot imaginar que amb el seu gest a un càrrec públic, està tocant una fibra sensible. És la regidora implicada la que, davant d'una proposta així hauria de fer veure que això no toca. I, fins i tot si ha estat una relliscada de la regidora per falta d’experiència en aquests afers, no hi ha ningú que l'assessori? On és el servei de protocol? Si fer política és també fer pedagogia, aquesta ha estat una oportunitat perduda.

Ciutadania

L'acte institucional de commemoració del Dia del Migrant va comptar amb una breu, però suggerent conferència sobre la ciutadania impartida pel professor de Ciències Socials Àngel Castiñeira. Una reflexió sobre la conquesta dels diferents drets, primer civils, després polítics i posteriorment socials, abocava al moment actual en què estan en joc els drets multiculturals, amb el repte de construir la ciutadania a partir del respecte per la diferència cultural.

Però el que em va interessar més de la conferència va ser una referència al concepte de democràcia participativa a partir de la premisa de què no és el mateix ser ciutadà que ser bon ciutadà. Una ciutat és també la suma dels seu ciutadans i ciutadanes i, en aquest sentit, cal que les entitats i les persones siguin actives i participin en la presa de decisions. Si no hi ha participació hi ha una ciutadania de baixa categoria.

I em sembla que quan deia participació no volia dir exactament existència de molts consells sectorials i altres òrgans similars en què es tracta la gent com a espectadors de powerpoints de l'obra de govern, sinó a espais de reflexió i participació activa, a espais d'aprenentatge i de creixement ciutadà, a espais on hi càpiga la crítica i on es puguin prendre decisions.

En bici pel Quart Cinturó

El cap de setmana vaig participar en una acció reivindicativa organitzada per la Campanya Contra el Quart Cinturó. L'activitat, una mica xocant, consistia en anar en bicicleta per un tram ja força acabat del Quart Cinturó a l'alçada de Terrassa. Una estranya sensació tenir tota aquella amplada per utilitzar només la petita part que ocupa una bici. Una certa desolació en veure sobre el terreny el terrible impacte d'aquesta autovia sobre el Vallès, deixant aquí i allà una masia o un paratge més o menys intacte, però transformant completament el paisatge i les formes de vida.

El missatge era clar: denunciar la manca de coherència de la postura de l'estat espanyol a la Conferència sobre el Canvi climàtic organitzada per l'ONU a Copenhagen, i atreure l'atenció cap a un exemple concret dels greus efectes d'un model de creixement obsolet, que continua generant fragmentació del territori i l'augment d'emissions contaminants. Aquest model es resisteix a entrar en crisi...

[Imatges de Lluís Brunet]

EL PSC juga amb la plantilla

El diari El Punt publica avui un article sobre la denúncia que CCOO ha presentat davant de la Inspecció de Treball per l'intent de l'equip de govern de l'Ajuntament de Sabadell d'afavorir l'increment de delegats d'UGT per tal d'invertir la majoria sindical. La prova d'aquest fet, si més no irregular, és un correu electrònic que va enviar la cap de recursos humans a un delegat d'UGT amb tan poca habilitat que el va acabar rebent un altre treballador que ho va posar en coneixement de CCOO. La devia trair el subsconscient...

El que particularment trobo més greu és prendre consciència de què aquest correu electrònic revelador fa palès que l'equip de govern té una estratègia d'anar anul·lant la força sindical, a la qual sembla que alguns delegats de la UGT estarien disposats a jugar. Una estratègia que no s'atura davant d'una modificació de la plantilla que passa per la laboralització de tot el professorat del conservatori.

En resum, el PSC juga amb la plantilla per tal d'afavorir els seus propis interessos. Què més estan disposats a fer?

El cementiri, també en mans privades

Ja feia temps que el PSC anava darrera d'externalitzar la gestió del cementiri. El primer pas va ser fa més d'un any amb l'aprovació del Pla Director, on van barrejar en un sol dictamen el propi pla director, l'ampliació del servei d'incineració i el canvi de model de gestió. Veient la manca de transparència amb què van portar tot plegat, ja vaig tenir llavors l'absolut convenciment de què es tractava de colar-nos un gol.

El govern no va fer cap esforç per explicar per què optaven per l'externalització, ni tampoc no van fer un estudi comparatiu de les diferents formes de gestió. Es van limitar a repetir una vegada i una altra que s'havien de fer inversions al cementiri i amb això n'hi havia prou per justificar la concessió. El que sí que van encarregar va ser un estudi de viabilitat econòmica i informe d'oportunitat, fet exclusivament amb criteris econòmics, que no semblava pas la mirada de l'administració que vol el millor servei per als usuaris, sinó la d'una empresa que pensava en la rendibilitat de les seves inversions.

Ara el procés arriba al final i, de fet, el ple municipal ja va aprovar la concessió a la mateixa empresa que gestiona el tanatori. Podran mantenir la qualitat del servei sense pujar els preus? Qui vetllarà perquè sigui així?

Ascensors

Una de les primeres campanyes reivindicatives que vam fer des de l'Entesa va ser la dels ascensors. Reclamàvem la instal·lació de 100 ascensors cada any en edificis que no en tenien. No és tracta d'una qüestió de comoditat dels usuaris, sinó d'una veritable millora de la qualitat de vida per a moltes persones que s'han anat fent grans i perdent mobilitat. Per a algunes persones amb dificultats de mobilitat, amb malalties o amb discapacitats, un pis sense ascensor esdevé una mena de presó.

D'altra banda, els nous ascensors tenen altres efectes positius en els barris, perquè són un element clau per fer front a la degradació, per evitar que marxi la gent del barri i per atreure nous veïns i veïnes, segurament més joves, que consideren l'ascensor un element imprescindible.

Dissabte, en la primera sessió del projecte El Sabadell que volem, un grup de gent de l'Entesa vam visitar Can Puiggener i vam poder veure alguns ascensors en obres i d'altres en funcionament. És una d'aquelles propostes que s'ha anat obrint camí, en part amb el suport del Pla de barris, i no tan ràpid com hauríem volgut, però, que compleix els objectius que plantejàvem ja l'any 2002.

...i es pot saber a qui li han preguntat?

Ràdio Sabadell publica una notícia que diu que

Manuel Bustos és el segon alcalde català millor valorat pels seus ciutadans

La pregunta immediata és: es pot saber a qui li han preguntat? I, sobretot, a quants? Un estudi que es pot trobar a internet, elaborat per la mateixa empresa, Mercociudad, està fet a partir d'una mostra de 9.000 enquestes per a tot l'Estat, que vol dir que a Sabadell li correspondrien únicament 115 enquestes. Com diu un amic politòleg, una broma estadísticament parlant.

Però, encara em pregunto més coses. Com han fet aquestes 115 enquestes? A la sortida del tren? Per telèfon? A la sortida de la seu del PSC? Són tots del mateix barri? O 5 persones de cada barri? I de totes les edats? Homes i dones? No sembla pas possible que xifres tan baixes puguin copsar la realitat d'una ciutat.

Així, doncs, qualsevol alcalde amb una mica de seny i una mica de sentit comú preferiria no ser objecte d'un titular forçat per una enquesta sense cap mena de fiabilitat. A Sabadell, en canvi, al PSC li ha faltat temps per sortir a fer declaracions per dir ni més ni menys que l'alcalde és "del millor d'Espanya i de Catalunya". I de pas, ja que s'hi posen, carreguen contra l'oposició i "la falsedat de les afirmacions que alguns grups polítics fan, per interès electoralista". Deuen estar molt desesperats aquests del PSC si el més important que tenen per lluir és aquesta enquesta.

Por per la mesquita

La possible instal·lació d'una mesquita en una zona industrial del barri de Gràcia ha generat una reacció bel·ligerant i excloent per part d'alguns veïns i veïnes. Tenen por de veure l'espai públic ocupat pels usuaris de la mesquita, d'haver-s'hi de barrejar, de conviure. Sembla un concurs per veure qui la diu més grossa: que si es treuran les sabates, que els pisos baixaran de preu, que quan hi hagi ramadan estaran tot el dia a la plaça...

Es tracta ni més ni menys de la por a l'altre, un fenòmen ben conegut per l'Antropologia, però que, tanmateix, no deixa de sorprendre'm i, sobretot, de preocupar-me profundament. Perquè l'actitud de molts veïns i veïnes no és pas de voler conèixer, de voler entendre, d'avaluar la informació objectiva, sinó únicament d'autoprotegir-se i mirar-se el melic.

En una societat diversa, com la sabadellenca, que compta amb un 13% de persones immigrades -la major part en la darrera dècada- i amb diferents confessions religioses malgrat ser oficialment laica, aquesta actitud porta a postures radicalitzades i discriminatòries, actituds que s'estan transmetent a la canalla que conviu amb "els altres" i que els hauria de percebre com a iguals en una societat democràtica i plural.

Aquestes reaccions, aquesta por a la mesquita, és una mena d'advertència de què no hem fet prou bé els deures com a societat i que la cohesió social és terriblement fràgil.

Proximitat

Divendres, en el sopar de tardor, vaig parlar de la feina feta per la gent de l'Entesa, de les propostes que hem defensat durant aquest any, de les irregularitats que hem denunciat, però també de la nostra manera de treballar.

Treballem des de la proximitat i el coneixement de la realitat de la ciutat, fent contactes amb entitats i amb persones compromeses, amb una visió crítica, amb fermesa sempre que cal, però també amb constància i perseverància per aconseguir incidir, per resoldre problemes quan se'ns convida a fer-ho i per plantar cara a tot allò que considerem que és perjudicial per a la ciutat.

Aquest tocar de peus a terra i aquest ser una mica a tot arreu és la clau per trobar respostes i idees per millorar la qualitat de vida en una ciutat que estimem i que coneixem, però que encara volem conèixer més.

Anem contracorrent

Els companys i companyes de l'Altraveu de Castellar, que aquest cap de setmana han reflexionat sobre la feina feta i el que queda per fer..., feien una valoració de la seva capacitat d'incidència que coincideix amb la que podria fer de l'Entesa. Molts temes que s'han treballat, unes quantes propostes aprovades que posteriorment el govern ignora si no s'està continuament a sobre, i també moltes aportacions que sí que s'han materialitzat.

Però, més enllà del llistat objectiu de feina feta, les nostres organitzacions (l'Altraveu, l'Entesa, i el conjunt de les Candidatures Alternatives del Vallès), tenen la virtut de generar debats ciutadans, d'aprofundir en la capacitat crítica com a eina de millora i per fer propostes, i de recuperar la implicació de la gent en la política local.

Aquesta manera de fer, aquesta manera de treballar, busca nous espais i nous mitjans per anar contracorrent en un món que més aviat té poc en compte les necessitats i les aspiracions de les persones.

182.000 € per un Pla de mobilitat?

Com que encara entenc millor el valor dels diners quan s'expressa en pessetes, em vaig esverar quan vaig saber que els treballs de redacció del Pla de Mobilitat Urbana havien costat més de 30 milions de pessetes (182.000 euros). Això comptant només l'encàrrec extern, perquè, almenys a Sabadell, cada cop s'encarreguen més feines externament. No vull ni saber quant ha costat en hores i hores de reunió de tècnics municipals i d'entitats voluntarioses, que pensaven que amb la seva participació definirien el futur de la ciutat.

D'entrada, per valorar si aquests diners són molts o pocs, cal veure el resultat, però precisament aquests 30 milions de pessetes, diner públic, s'han invertit en un pla que no concreta cap actuació. És cert que conté una bona diagnosi, però a partir d'aquí ja comença a fallar. Tot són bones intencions i, això sí, ja es suggereix un bon llistat de nous estudis per definir possibles actuacions futures.

Així doncs, qui garanteix que aquests diners han estat ben invertits? Qui vetlla perquè el diner públic es destini veritablement a millorar la qualitat de vida de la ciutadania? I ho pregunto sense dubtar que un bon PMU, que hagués proposat objectius agosarats i mesures concretes, hauria estat una bona inversió per al conjunt de la ciutat.

Per què no vol el govern una Comissió d'Investigació?

[Publicat al Diari de Sabadell, 6/11/09 i a Asabadell.cat]

La gestió dels equipaments i dels serveis públics ha de ser acurada i s’ha de regir per procediments transparents i rigorosos. I, quan hi ha dubtes fonamentats sobre el bon funcionament dels procediments de gestió, l’administració competent hauria de ser la primera interessada en actuar per esvair qualsevol ombra de sospita, oferint tota la informació i responent totes les preguntes.

No és precisament això el que ha passat en el cas dels pisos tutelats del complex de Sant Oleguer en què el govern del PSC, amb la complicitat del PP, van vetar la Comissió d’Investigació que havien proposat tots els grups de l’oposició.

Queden així sobre la taula moltes preguntes, molts aspectes per clarificar i, a més, la pròpia negativa a aprofundir en tot aquest afer revela la por del govern a què la ciutadania conegui la veritat. No sabem què amaguen, però qui no té res per amagar no esmerça tants esforços per ocultar la veritat.

Una de les preguntes centrals que hauríem volgut fer és per què no es va constituir mai la Comissió de Valoració i Admissions. Aquesta comissió no era pas opcional, era de caràcter obligatori d’acord amb el procediment aprovat pel ple, però mai no es va arribar a reunir. L’hauria hagut de convocar el seu president, el regidor delegat d’habitatge, Sr. Juan Carlos Sánchez, i haurien hagut d’assistir-hi la regidora de Serveis Socials, Sra. Ramoneda, el gerent de VIMUSA i la Cap de Serveis Socials. Aquestes quatre persones tenien assignada la responsabilitat de valorar les sol·licituds i establir quines eren acceptades, però també havien de fer una altra tasca fonamental: havien de dissenyar el procediment d’adjudicació de les places vacants. Aquest procediment, que òbviament no va elaborar ningú, havia de donar garanties de què les coses es feien bé, es feien amb justícia, d’acord amb uns criteris i uns paràmetres de públic coneixement.

Per tant, no hi va haver comissió, fet que ja és prou greu, i no hi va haver procediment d’adjudicació de vacants, fet que implica una desregulació de les adjudicacions, però hi ha encara més irregularitats. No es va comprovar correctament l’acreditació de requisits que havien de fer els adjudicataris i, per tant, a partir dels expedients no sempre es pot demostrar el seu compliment. I, encara més, no es van emetre resolucions denegatòries motivades, és a dir, no es va comunicar per escrit la denegació als sol·licitants i, per tant, les persones que no van obtenir un habitatge no van tenir la possibilitat de recórrer aquesta resolució, un fet que no només és irregular, sinó que a més genera indefensió. I, per rematar-ho, els expedients corresponents a sol·licituds que es van excloure l’any 2004 han desaparegut, no els tenen ni a Vimusa ni al departament de Serveis Socials, no els troben. És a dir, o algú va decidir destruir-los o algú els va ordenar tan bé que ara no els troba.

Potser totes aquestes preguntes i dubtes haurien pogut tenir una resposta si la Sra. Maria Ramoneda, regidora de Serveis Socials, s’hagués dignat a donar algun tipus d’explicació, però s’ha de dir que ella també ha desaparegut, si més no de les reunions a les que abans assistia regularment en tant ocupa un càrrec de responsabilitat, i ni tan sols va tenir el detall d’oferir una explicació en el ple municipal quan es va discutir la creació de la comissió d’investigació. Les seves úniques paraules sobre aquest assumpte van ser en una entrevista feta a mida en to victimista, que la desacrediten més encara.

En resum, un cúmul de despropòsits i una bona llista d’actuacions irregulars que eren prou mereixedores d’una comissió d’investigació per tal d’arribar al fons de la qüestió i conèixer el veritable abast del que el govern qualifica “errors administratius”. I que, un cop finalitzada la seva tasca, hauria pogut derivar en l’establiment de responsabilitats polítiques perquè algú hauria hagut d’assumir les conseqüències d’un procediment desastrós, que de ben segur ha causat greuges a tercers, és a dir, hi ha altres persones que han sortit perjudicades. Però, malauradament, assumir responsabilitats queda fora del comportament habitual del govern del PSC i la impunitat de moment segueix guanyant la partida.

Pas enrera en sanitat

Com si no fos prou greu que no s'hagi portat a la pràctica el Pla de xoc de la sanitat, ara, a més, la Generalitat pretén concentrar l'atenció pediàtrica de dos barris (Gràcia i Merinals) en un sol CAP. Una mesura que justifiquen perquè "no hi ha pediatres", fet que revela una manca de planificació preocupant.

Si s'acaba portant a la pràctica, aquesta política de concentració significarà un pas enrera d'un servei tan bàsic com la sanitat i, a més, tindrà altres conseqüències sobre la conciliació laboral o la mobilitat. Algú hi ha pensat? Fa tota la impressió que la decisió s'ha pres en un despatx allunyat de la realitat de la ciutat.

Tombem la truita

Els diaris van plens de notícies sobre trames de corrupció que pressumptament afecten polítics de diferents colors i que fins i tot esquitxen l'alcalde d'una ciutat de pes com Santa Coloma.

Pels que pensem que la política ha de recuperar la dignitat, aquest degoteig de notícies que qüestionen l'ètica de la classe política té un punt de tristesa, però alhora l'esperança de què, si es coneix la veritat del que ha passat en els darrers anys en molts ajuntaments, potser serà el primer pas per tombar la truita i acabar amb la impunitat.

És una obvietat que el greu no són aquests titulars, sinó precisament la seva absència durant molt de temps, mentre persones sense escrúpuls han utilitzat l'administració i el diner públic per enriquir-se i per jugar amb el poder.

L'efecte positiu de tot plegat ha de ser que la gent digui prou, que ens fem responsables de les institucions col·lectives i ens comprometem a gestionar-les i defensar-les des de l'ètica política i la dignitat personal.

Esforç casteller

Aquest any els Saballuts han sortit contents de la seva diada i han vist com el treball fet durant la temporada ha tingut la seva recompensa, que no és altra que la seva pròpia satisfacció. I aquest és precisament un valor a destacar en un any que ha estat intens en la polèmica recurrent pel caràcter competitiu que donen molts mitjans de comunicació, i molt especialment el programa Quarts de nou, de TVC, al fet casteller.

En línies generals, i a banda de rivalitats molt concretes, les colles fan castells per superar-se, i no tant per superar els altres, i si no fos així no tindrien cap sentit les desenes de colles que hi ha escampades pel territori i que mai no faran castells de gamma extra. I no per això viuen amargades.

Les expressions de cultura popular tenen l'extraordinària virtut de ser inclusives -un concepte molt de moda en educació-, és a dir, no exclouen ningú, tothom hi pot participar d'una manera o altra. I les colles castelleres són la màxima expressió d'aquesta inclusivitat: grans i petits, famílies senceres, gent de totes les edats, mides i condicions poden participar activament. I tota la gent que mouen les colles, milers de persones cada cap de setmana, no busquen la copa castellera (que sortosament encara no s'ha inventat), sinó passar una bona estona fent castells i superar-se dia a dia amb cooperació i esforç col·lectiu, uns valors que ja aniria bé que es fessin extensius a altres àmbits de la societat.

Pressupostos a l'alçada dels problemes actuals

Que les economies municipals estan tocades no és cap secret, algunes més que d'altres, però qui més qui menys pateix la disminució d'ingressos com a conseqüència de la baixa activitat en la construcció, que durant molts anys ha aportat molts diners als ajuntaments. D'altra banda, l'administració local assumeix cada cop més competències sense que vagin sempre acompanyades de recursos, i el nou model de finançament tampoc no afavoreix que es pugui superar aquest greuge històric amb els municipis.

Tanmateix, la maquinària ha de seguir funcionant i les demandes de serveis bàsics per als sectors socials que estan en una situació més precària s'han multiplicat en els darrers mesos i els ajuntaments han de fer front a aquestes demandes.

En aquest context, el disseny dels pressupostos pel 2010 no es pot limitar a retallar una miqueta d'aquí una miqueta d'allà, sinó que cal emprendre polítiques clares d'eliminació de les despeses supèrflues i una filosofia global d'austeritat que, d'altra banda, sempre hauria d'estar present en la gestió del diner públic.

Propostes com la reducció del 30% de la partida de  càrrecs electes i personal eventual, que ha fet l'alcalde de Cerdanyola (i que sorprenentment han tingut escassa repercussió als mitjans de comunicació) són un element més per reflexionar sobre les necessitats reals dels Ajuntaments.

Tornant a Sabadell, és coherent que l'Ajuntament mantingui un exèrcit de càrrecs eventuals amb sous molt elevats, mentre retalla en altres partides que potser tenen més repercussió per a la ciutadania? És ètic? És una mesura suficient la congelació dels sous dels càrrecs electes? Quins sacrificis està disposat a fer el govern municipal? Tindrem un pressupost que doni resposta als problemes actuals de la ciutadania? Estarem a l'alçada?

Ara també tenim autocaravanes

Ara ja no són només cotxes (i motos, moltes motos!) els que ocupen les voreres, ara també tenim autocaravanes! Es veu que són tan discretes que passen desapercebudes i de pas tenen aparcament gratuït i ben cèntric. Aquesta autocaravana en va gaudir com a mínim 24 hores i amb vistes al pati d'una escola. Ja entenc que no s'hi va poder resistir, aquest queixal que fa la vorera semblava fet a mida...
Com que en aquest cas una imatge val més que mil paraules, mireu la imatge!

Torna "el libre albedrío"

El retorn de competències al ple municipal és també una porta oberta al libre albedrío, un concepte que va fer servir d'una manera molt poc encertada el portaveu socialista, Juan Carlos Sánchez, en el ple de maig de 2008 quan defensava que el gruix de competències havien de ser a la Junta de Govern. Va dir llavors -i consta a l'acta- que el govern té el deure de governar i no pot deixar les decisions "al libre albedrío d'aquesta sala". Tota una declaració de principis!

Em torno a preguntar, un dia més, què deu haver canviat perquè el govern estigui disposat ara a veure retallada la seva capacitat de governar sotmetent les decisions a la consideració del ple municipal.

Al ple el que és del ple

Divendres, en un ple extraordinari sense precedents, la major part de competències que havien estat traspassades a la Junta de Govern Local després de les eleccions de 2007 van tornar novament al seu espai "natural", van retornar al ple.

Recuperar les competències del ple vol dir debatre, vol dir guanyar transparència, vol dir poder expressar públicament posicionaments d'acord o de discrepància, vol dir participar de les decisions, vol dir votar. Recuperar les competències vol dir restablir la normalitat democràtica que havia estat alterada per decisió del PSC, amb la complicitat del PP.

Però, i per què ara? Des del juny de 2007 en què es va imposar el traspàs de competències, hi havia hagut dos intents fracassats per recuperar-les, però ara, en el tercer intent, el PSC no hi ha posat cap problema. Respon aquest canvi a una voluntat de compartir les decisions difícils que portarà la crisi econòmica a la casa gran? O potser al fet que el paper de crossa del PP ja era insostenible i el govern intentarà teixir noves complicitats?

L'Entesa, més necessària que mai

[Publicat al Diari de Sabadell, 6/10/09, a enoticies i a Asabadell.cat]

Amb el lema 10 anys fent ciutat, l’Entesa per Sabadell ha celebrat un bon nombre d’activitats que han estat un put i seguit amb espai per recordar el treball d’aquests anys, però, sobretot, per encarar el futur del projecte de l’Entesa.

Des de 1999 l’Entesa ha exercit un treball d’oposició rigorosa i constructiva, denunciant totes les actuacions del govern municipal contràries als interessos de la ciutat, i, alhora, aportant nombroses propostes en tots els àmbits, sempre pensant en com millorar la qualitat de vida de tots els sabadellencs i sabadellenques.

L’Entesa s’ha consolidat com un espai ampli de participació política de totes aquelles persones que volen construir una ciutat i una societat millors a partir dels valors de l’esquerra, del diàleg i del respecte a la pluralitat. Hem fet una política de proximitat amb rigor, des del coneixement del patrimoni històric, natural i humà de Sabadell, i hem procurat aportar sempre alternatives a la mala gestió del govern del PSC a partir d’un model de ciutat propi i de l’anàlisi i l’estudi de les millors solucions per a la ciutat.

La política de l’Entesa està pensada en clau sabadellenca. Totes les nostres propostes i totes les nostres decisions es prenen a la ciutat pensant exclusivament en Sabadell. Això ens fa diferents, en no estar condicionats per acords supramunicipals o per estratègies de partit alienes als interessos de la ciutat. Tanmateix, estem també coordinats amb les altres organitzacions que formen part de les Candidatures Alternatives del Vallès amb qui l’Entesa comparteix un mateix model de territori i els mateixos fonaments ètics en la manera de fer política.

El nostre és, doncs, un projecte fresc, obert, que vol superar el desencontre entre la política i la ciutadania, tot afavorint  la participació i la renovació. Fent compatible l’acció política amb els valors de l’ètica, l’honestedat, i el compromís polític. Una manera de fer política al servei de les persones, en què la dedicació política no esdevingui una carrera professional, sinó un servei a la comunitat.

L’Entesa treballa per al conjunt de la ciutat, per a tots els barris i tots els sectors socials, per construir col·lectivament una ciutat més justa i solidària i amb més qualitat de vida. Defensem un model de ciutat més sostenible i més habitable, que preservi el nostre rodal i fomenti les pràctiques respectuoses amb les persones i el medi ambient. L’Entesa defensa uns serveis públics equitatius i de qualitat en tots els àmbits, prioritzant l’educació, la cultura, la sanitat i l’habitatge.

Deu anys després de la seva constitució, el projecte polític de l’Entesa és més vàlid i més necessari que mai i s’ha anat enriquint i renovant amb noves propostes i noves persones. L’Entesa ha estat i vol continuar sent un referent per a totes les persones que treballen pel progrés de la ciutat, sense cap altre interès que  el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes. Una organització que té vocació de govern i que mira al futur, i que ara com ara treballa dia a dia des de l’oposició per aconseguir un Sabadell millor.

Novetats al ple

El ple municipal de dimarts va ser novedós en un parell de coses: per una banda, tota l'oposició portava a ple una moció. I he dit tota l'oposició, inclós el PP, que a Sabadell fa el trist paper de crossa del PSC del senyor Bustos.

Algú es preguntarà per què hi havia aquest front comú de l'oposició, què demanàvem? Una cosa ben senzilla: la constitució d'una comissió d'investigació sobre el procediment d'adjudicació dels pisos tutelats de Sant Oleguer destinats a gent gran sense habitatge en propietat. Una cosa tan senzilla com un bri de transparència, com donar compte a la ciutat de la gestió d'un equipament públic.

Com era previsible, el PP va canviar d'opinió i va baixar del tren en marxa. L'argument -el mateix que fa servir el govern-, que la documentació ja és a fiscalia. No van servir de res les explicacions de la resta de portaveus sobre les diferències entre la causa penal (= Fiscalia) i les irregularitats administratives i responsabilitats polítiques (= Comissió d'Investigació). El PP es va tancar en banda i li va posar fàcil al govern un cop més. Així que el resultat no va ser cap novetat.

Però ja he dit que hi va haver dues novetats. I la segona va ser un mal tràngol per alguns regidors, n'estic segura. La votació va ser nominal i cada regidor i regidora va haver proclamar el seu vot en veu alta, tots 27 ens vam haver de mullar: 12 vots favorables a la moció, 13 contraris i 2 abstencions. Moció rebutjada. I l'endevinalla està cantada.

Voreres ocupades

Em preocupa i em molesta que els cotxes campin lliurement per les voreres, malmetent-les i posant en perill la gent que hi passa. Però encara em preocupa més quan ho fan els pares i mares que acompanyen canalla a l'escola.

Perquè uns quants amenacen la resta de la comunitat (no perdem de vista que, per sort, la major part de famílies van a l'escola caminant), però també pel que transmeten aquests pares i mares als seus fills i filles. Nens i nenes que deuen considerar del tot normal ocupar l'espai dels vianants i aquesta normalitat pot tenir un efecte multiplicador.

On són els camins segurs? Un projecte que s'havia d'implantar a Sabadell i que amb prou feines s'aplica a un parell d'escoles.

Sap greu carregar més feina sobre l'escola, que ja en té prou, però en un cas com aquest en què algunes famílies han renunciat a educar en la convivència i el respecte el seu paper és fonamental per acabar amb la impunitat dels conductors incívics.

I que no sigui dit que qui ha col·locat aquest senyal no està compromés amb els vianants. Com que devia sospitar que la prohibició no faria prou efecte, hi ha afegit un cartell per reforçar el missatge...

Massa comissionats!

Recupero un article antic, que vaig escriure quan començava la legislatura en conéixer que l'alcalde necessitava, a més dels 12 regidors i regidores del PSC , 9 comissionats, que no deixen de ser una mena de regidors no electes.

Vaig titular llavors Massa comissionats al govern de la ciutat? i plantejava que l'estructura de govern estava sobredimensionada i plena de càrrecs de confiança, que impliquen una gran inversió de diner públic. Un tema que ara, en la situació de dificultats econòmiques del municipalisme, és encara més pertinent.

Les retallades de pressupost que s'ensumen pel 2010 haurien d'afectar també aquest excés de càrrecs, que, d'altra banda, no respon tant a necessitats de gestió, sinó a una política d'anar col·locant gent afí al PSC. I això acaba tenint un altre efecte inquietant: una part considerable dels càrrecs de confiança no coneixen Sabadell i són els que prenen les decisions a la ciutat. Ens hauríem de preguntar per què. Google facilita algunes respostes.

Fotografia polèmica

El Punt va fer públic fa un parell de dies un intercanvi de missives entre els grups municipals del PSC i de CiU arrel d'una misteriosa fotografia. El portaveu del PSC acusava CiU d'haver fotografiat els seus regidors davant de l'Ajuntament. Sí, sí, justament això, acusava una regidora de fer una foto en el lloc més públic de tota la ciutat, la plaça de l'Ajuntament, a uns representants públics que es deuen a la ciutadania. Més públic impossible.

Què va impulsar el PSC a llençar aquesta acusació surrealista? No és pas delicte fer una fotografia a la via pública. En tot cas, caldria veure si seria denunciable el seu mal ús. Però ja directament queixar-se de sortir en una foto gairebé indica que aquesta foto devia de ser molt interessant. És el contingut de la foto el que amoïna al portaveu socialista?

O potser es tracta de zel professional. Només pot fer fotos dels regidors i regidores del govern el fotògraf contractat per alcaldia? Seria ben curiós en una plaça permanentment vigilada per diverses càmeres que tenen l'aparença de fanals però que enregistren dia i nit imatges que van directament a alcaldia, de les quals es deu fer un ús del tot correcte...

Alcaldes?

Des del mes de març rebo cada quinze dies una revista digital amb un títol ben excloent: Alcaldes. Certament hi ha molts més alcaldes que alcaldesses -no negarem pas una dada tan objectiva-, però s'haurien pogut esforçar una miqueta per triar un títol menys discriminatori i, ja de pas, potser també més plural i menys personalista. Sense tenir massa imaginació, em ve al cap una cosa així com "Ajuntaments", que pugués incorporar les opinions i visions d'altres regidors i regidores.

Un ajuntament afortunadament és molt més que un alcalde (o una alcaldessa) i em fa moltíssima nosa la imatge que transmet aquesta revista, totalment focalitzada en l'alcalde. Ja no dic que parlin de l'oposició, això seria una mena de miracle (laic), però com a mínim donar veu a la resta de l'equip que comparteix la responsabilitat de govern...

Per cert, el primer número el van estrenar precisament amb una entrevista a un d'aquests alcaldes tan personalistes... ja sabeu quin?

Fins quan la impunitat?

Contractacions irregulars de personal, mala gestió del patrimoni municipal, acomiadaments no procedents, criminalització de col·lectius crítics, convenis que perjudiquen la ciutat en casos com el de la Caserna o el del Castell de Can Feu, i ara també sospites d'irregularitats en l'accés a pisos socials i, el més greu, de tracte de favor envers familiars d'una regidora i una cap de servei.

Tot això passa a Sabadell. Tot això i segurament més. Però som els reis de la impunitat. Mai no passa res. En 10 anys de govern Bustos, cap regidor o regidora no ha assumit la seva responsabilitat.

Passarà ara? Em costa de creure. El mateix dia que es produïa la denúncia de les irregularitats en l'adjudicació de pisos del Complex Sant Oleguer, el portaveu del govern ja deia que no hi havia cap responsabilitat política. Ja negava la possibilitat de cessaments o dimissions. Potser hauria estat més prudent per part seva obrir una investigació rigorosa i actuar en conseqüència. Si més no, hauria estat més transparent i menys prepotent.

Aiguats i Quart Cinturó

Dilluns Sabadell va ser notícia per la forta tempesta que va caure precisament a les 5 de la tarda del primer dia d'escola. El caos circulatori va ser espectacular i es van haver de tallar diferents carrers.

Independentment de si es podrien prendre més mesures de prevenció, com ara millorar drenatges, mantenir net el clavegueram, etc., el que em crida l'atenció són els comentaris de gent que utilitza aquests aiguats per reclamar el Quart Cinturó.

Saben realment de què estan parlant? Saben quin és el traçat del Quart Cinturó? Perquè jo diria que a la gent que s'ha de moure per Sabadell de poc li serviria el QC en cas de tempesta. I a la gent que ha d'anar cap a Barcelona, que són els que es queixen més de la Gran Via, tampoc no crec que els interessi passar per Terrassa, Viladecavalls o Abrera...

Conclusió, potser això de recórrer per tot al Quart Cinturó és una mena de frase feta... o una solució magnificada.

[Imatge de David Datzira]

Diada desaprofitada

Hi ha pobles que aboquen tota la seva il·lusió a participar en consultes populars al voltant de la celebració de la Diada, com està passant a Arenys, i n'hi ha d'altres, com Sabadell, que proclamen un text institucional tan autocomplaent que fa pensar que els que l'han escrit no aspiren ni tan sols a assolir els drets nacionals que contemplava el nou Estatut -que, de fet, ja era prou descafeïnat- i que ja els hi deu estar bé la més que probable retallada que en farà el constitucional.

Aquesta declaració o manifest o proclama que es llegeix en l'acte central de la Diada, en presència de tot el consistori i d'un gran nombre d'entitats, es felicitava enguany dient que "hem recuperat les nostres institucions, la nostra llengua segueix viva i la cultura catalana segueix present i forta". Cap referència a l'Estatut, cap referència al finançament, cap referència al dret a decidir. Una ocasió desaprofitada!

No cal dir que no van acceptar cap de les esmenes de l'Entesa i, per tant, no va tenir el nostre suport.

Aprendre a estimar la política

Fa ja uns quants anys Schweppes va llençar una campanya publicitària amb el lema "Aprenda a amar la tónica", un lema que penso que és molt aplicable a la política. Apropar-se a la política en una època en què està tan desprestigiada és una mica com començar a tastar la tònica, una beguda amarga, que d'entrada potser no acaba de fer el pes...

De fet, tampoc no és estrany que la gent mínimament compromesa no se senti atreta per la política, perquè sovint els càrrecs polítics donen mal exemple, incompleixen les regles més elementals de l'ètica personal i creen rebuig entre les persones honestes.

Cal donar la volta a aquesta tendència, no podem deixar la política -la cosa pública- en mans de persones que pensen més en la seva posició o en el seu benefici individual. Cal que les persones compromeses amb la societat i amb el bé comú s'impliquin per tirar endavant les institucions. Cal que molta gent superi aquest rebuig i aprengui a estimar la política per recuperar la il·lusió col·lectiva.

Estafada

Estafada és com em vaig sentir dimarts en el ple municipal quan el PP va rectificar el seu vot. Es votava la ratificació de l'addenda al conveni del Castell de Can Feu i hi havia hagut un debat tens en què tota l'oposició (excepte el PP, és clar) qüestionava les bondats d'aquest acord. Resultat: PSC sí (13 vots), PP abstenció (2 vots) i tota la resta no: CiU (5 vots), ICV-EUiA (4), Entesa per Sabadell (2) i ERC (1). L'alcalde compta els vots i diu que s'aprova per majoria. Fins aquí tot normal. Portàvem tres hores de ple i tocava fer un descans.

Després del descans l'alcalde diu que el portaveu del PP li ha comunicat que el seu vot s'ha interpretat malament, que ell havia votat que sí. Malgrat tots protestem, l'alcalde accepta el canvi de vot. Va ser llavors quan vaig tenir aquesta profunda sensació d'estafa. Aquesta és una de les virtuds de l'estil Bustos, no acaben mai de sorprendre't, et penses que ho has vist tot, però no, ara resulta que es pot canviar el vot en un ple municipal i no passa res de res. Si no ho hagués vist amb els meus propis ulls no m'ho hauria cregut. Però és que el portaveu del PP seu justament davant meu, veig el seu clatell durant les cinc o sis hores que dura el ple i veig perfectament què vota. I va votar abstenció, tothom ho va veure.

I per què tant enrenou si de totes maneres ja havien guanyat? La resposta és ben senzilla, la ratificació d'aquesta addenda requeria una majoria més àmplia. Mentre votàvem no teníem consciència d'això, ni el govern ni l'oposició, però després... cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

De qui és el castell?

El desembre de 2006 l'alcalde Manuel Bustos i els propietaris del castell van signar un conveni per al desenvolupament urbanístic de la zona del castell de Can Feu i el seu entorn.

El nucli d'aquest conveni girava a l'entorn d'una requalificació dels terrenys del futur polígon industrial, que permet doblar el sostre edificable i canviar la qualificació a industrial i oficines, cosa que implica una important plusvàlua.

També s'autoritzava l'Ajuntament de Sabadell a realizar visites a la finca i al castell amb comunicació prèvia i sota la seva responsabilitat pel que fa a les mesures de seguretat.

Des d'aquell moment l'alcalde va començar una campanya propagandística dient a tort i a dret que el castell era de la ciutat, en el butlletí municipal (un mitjà de comunicació públic) i en els seus discursos públics.

Però el cert és que la propietat del castell està condicionada al desenvolupament de la resta del conveni, és a dir, entre altres coses, a fer una modificació de Pla general que no ha avançat gens des del 2006 i al pagament per part de la propietat de 2 milions d'euros per a la rehabilitació. Ara, però, en una addenda al conveni s'obre la possibilitat de què aquesta quantitat la donin en sòl i no en metàl·lic, de manera que probablement ens trobarem d'aquí un temps amb un castell en estat ruinós sense cap ús previst i sense finançament per fer front a les obres per condicionar-lo i mantenir-lo.

Ara per ara, doncs, el castell no és de propietat municipal. Amb l'addenda signada al juliol l'Ajuntament en tindrà la possessió, que no vol dir res més que el podrà utilitzar sense comunicar-ho cada vegada, però la propietat segueix estant condicionada a l'aprovació definitiva de la modificació del Pla General.

Tinc un blog

Comença un nou curs polític i aquesta és una excusa com qualsevol altra per donar forma a una idea que feia temps que em ballava pel cap: un blog. Un espai on expressar comentaris, pensaments, idees, reflexions... Un espai propi.

Aquest és un espai propi per parlar (per escriure) de política local, de la ciutat... , un projecte personal que inevitablement estarà vinculat ideològicament a l'Entesa per Sabadell (no podria ser d'una altra manera) però que reflectirà el meu punt de vista, la meva mirada, i, per tant, només jo sóc responsable del seu contingut.

Penso que escriure ajuda a pensar, a ordenar idees, a situar arguments i aquest és l'objectiu d'aquest espai, però també obrir una finestra a qui em vulgui conèixer una mica més.