dilluns, 30 de novembre del 2009

Ascensors


Una de les primeres campanyes reivindicatives que vam fer des de l'Entesa va ser la dels ascensors. Reclamàvem la instal·lació de 100 ascensors cada any en edificis que no en tenien. No és tracta d'una qüestió de comoditat dels usuaris, sinó d'una veritable millora de la qualitat de vida per a moltes persones que s'han anat fent grans i perdent mobilitat. Per a algunes persones amb dificultats de mobilitat, amb malalties o amb discapacitats, un pis sense ascensor esdevé una mena de presó.

D'altra banda, els nous ascensors tenen altres efectes positius en els barris, perquè són un element clau per fer front a la degradació, per evitar que marxi la gent del barri i per atreure nous veïns i veïnes, segurament més joves, que consideren l'ascensor un element imprescindible.


Dissabte, en la primera sessió del projecte El Sabadell que volem, un grup de gent de l'Entesa vam visitar Can Puiggener i vam poder veure alguns ascensors en obres i d'altres en funcionament. És una d'aquelles propostes que s'ha anat obrint camí, en part amb el suport del Pla de barris, i no tan ràpid com hauríem volgut, però, que compleix els objectius que plantejàvem ja l'any 2002.

divendres, 27 de novembre del 2009

...i es pot saber a qui li han preguntat?

Ràdio Sabadell publica una notícia que diu que

La pregunta immediata és: es pot saber a qui li han preguntat? I, sobretot, a quants? Un estudi que es pot trobar a internet, elaborat per la mateixa empresa, Mercociudad, està fet a partir d'una mostra de 9.000 enquestes per a tot l'Estat, que vol dir que a Sabadell li correspondrien únicament 115 enquestes. Com diu un amic politòleg, una broma estadísticament parlant.

Però, encara em pregunto més coses. Com han fet aquestes 115 enquestes? A la sortida del tren? Per telèfon? A la sortida de la seu del PSC? Són tots del mateix barri? O 5 persones de cada barri? I de totes les edats? Homes i dones? No sembla pas possible que xifres tan baixes puguin copsar la realitat d'una ciutat.

Així, doncs, qualsevol alcalde amb una mica de seny i una mica de sentit comú preferiria no ser objecte d'un titular forçat per una enquesta sense cap mena de fiabilitat. A Sabadell, en canvi, al PSC li ha faltat temps per sortir a fer declaracions per dir ni més ni menys que l'alcalde és "del millor d'Espanya i de Catalunya". I de pas, ja que s'hi posen, carreguen contra l'oposició i "la falsedat de les afirmacions que alguns grups polítics fan, per interès electoralista". Deuen estar molt desesperats aquests del PSC si el més important que tenen per lluir és aquesta enquesta.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Por per la mesquita

La possible instal·lació d'una mesquita en una zona industrial del barri de Gràcia ha generat una reacció bel·ligerant i excloent per part d'alguns veïns i veïnes. Tenen por de veure l'espai públic ocupat pels usuaris de la mesquita, d'haver-s'hi de barrejar, de conviure. Sembla un concurs per veure qui la diu més grossa: que si es treuran les sabates, que els pisos baixaran de preu, que quan hi hagi ramadan estaran tot el dia a la plaça...

Es tracta ni més ni menys de la por a l'altre, un fenòmen ben conegut per l'Antropologia, però que, tanmateix, no deixa de sorprendre'm i, sobretot, de preocupar-me profundament. Perquè l'actitud de molts veïns i veïnes no és pas de voler conèixer, de voler entendre, d'avaluar la informació objectiva, sinó únicament d'autoprotegir-se i mirar-se el melic.

En una societat diversa, com la sabadellenca, que compta amb un 13% de persones immigrades -la major part en la darrera dècada- i amb diferents confessions religioses malgrat ser oficialment laica, aquesta actitud porta a postures radicalitzades i discriminatòries, actituds que s'estan transmetent a la canalla que conviu amb "els altres" i que els hauria de percebre com a iguals en una societat democràtica i plural.

Aquestes reaccions, aquesta por a la mesquita, és una mena d'advertència de què no hem fet prou bé els deures com a societat i que la cohesió social és terriblement fràgil.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Proximitat


Divendres, en el sopar de tardor, vaig parlar de la feina feta per la gent de l'Entesa, de les propostes que hem defensat durant aquest any, de les irregularitats que hem denunciat, però també de la nostra manera de treballar.


Treballem des de la proximitat i el coneixement de la realitat de la ciutat, fent contactes amb entitats i amb persones compromeses, amb una visió crítica, amb fermesa sempre que cal, però també amb constància i perseverància per aconseguir incidir, per resoldre problemes quan se'ns convida a fer-ho i per plantar cara a tot allò que considerem que és perjudicial per a la ciutat.

Aquest tocar de peus a terra i aquest ser una mica a tot arreu és la clau per trobar respostes i idees per millorar la qualitat de vida en una ciutat que estimem i que coneixem, però que encara volem conèixer més.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Anem contracorrent

Els companys i companyes de l'Altraveu de Castellar, que aquest cap de setmana han reflexionat sobre la feina feta i el que queda per fer..., feien una valoració de la seva capacitat d'incidència que coincideix amb la que podria fer de l'Entesa. Molts temes que s'han treballat, unes quantes propostes aprovades que posteriorment el govern ignora si no s'està continuament a sobre, i també moltes aportacions que sí que s'han materialitzat.

Però, més enllà del llistat objectiu de feina feta, les nostres organitzacions (l'Altraveu, l'Entesa, i el conjunt de les Candidatures Alternatives del Vallès), tenen la virtut de generar debats ciutadans, d'aprofundir en la capacitat crítica com a eina de millora i per fer propostes, i de recuperar la implicació de la gent en la política local.

Aquesta manera de fer, aquesta manera de treballar, busca nous espais i nous mitjans per anar contracorrent en un món que més aviat té poc en compte les necessitats i les aspiracions de les persones.

dimecres, 11 de novembre del 2009

182.000 € per un Pla de mobilitat?

Com que encara entenc millor el valor dels diners quan s'expressa en pessetes, em vaig esverar quan vaig saber que els treballs de redacció del Pla de Mobilitat Urbana havien costat més de 30 milions de pessetes (182.000 euros). Això comptant només l'encàrrec extern, perquè, almenys a Sabadell, cada cop s'encarreguen més feines externament. No vull ni saber quant ha costat en hores i hores de reunió de tècnics municipals i d'entitats voluntarioses, que pensaven que amb la seva participació definirien el futur de la ciutat.

D'entrada, per valorar si aquests diners són molts o pocs, cal veure el resultat, però precisament aquests 30 milions de pessetes, diner públic, s'han invertit en un pla que no concreta cap actuació. És cert que conté una bona diagnosi, però a partir d'aquí ja comença a fallar. Tot són bones intencions i, això sí, ja es suggereix un bon llistat de nous estudis per definir possibles actuacions futures.

Així doncs, qui garanteix que aquests diners han estat ben invertits? Qui vetlla perquè el diner públic es destini veritablement a millorar la qualitat de vida de la ciutadania? I ho pregunto sense dubtar que un bon PMU, que hagués proposat objectius agosarats i mesures concretes, hauria estat una bona inversió per al conjunt de la ciutat.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Per què no vol el govern una Comissió d'Investigació?

[Publicat al Diari de Sabadell, 6/11/09 i a Asabadell.cat]

La gestió dels equipaments i dels serveis públics ha de ser acurada i s’ha de regir per procediments transparents i rigorosos. I, quan hi ha dubtes fonamentats sobre el bon funcionament dels procediments de gestió, l’administració competent hauria de ser la primera interessada en actuar per esvair qualsevol ombra de sospita, oferint tota la informació i responent totes les preguntes.

No és precisament això el que ha passat en el cas dels pisos tutelats del complex de Sant Oleguer en què el govern del PSC, amb la complicitat del PP, van vetar la Comissió d’Investigació que havien proposat tots els grups de l’oposició.

Queden així sobre la taula moltes preguntes, molts aspectes per clarificar i, a més, la pròpia negativa a aprofundir en tot aquest afer revela la por del govern a què la ciutadania conegui la veritat. No sabem què amaguen, però qui no té res per amagar no esmerça tants esforços per ocultar la veritat.

Una de les preguntes centrals que hauríem volgut fer és per què no es va constituir mai la Comissió de Valoració i Admissions. Aquesta comissió no era pas opcional, era de caràcter obligatori d’acord amb el procediment aprovat pel ple, però mai no es va arribar a reunir. L’hauria hagut de convocar el seu president, el regidor delegat d’habitatge, Sr. Juan Carlos Sánchez, i haurien hagut d’assistir-hi la regidora de Serveis Socials, Sra. Ramoneda, el gerent de VIMUSA i la Cap de Serveis Socials. Aquestes quatre persones tenien assignada la responsabilitat de valorar les sol·licituds i establir quines eren acceptades, però també havien de fer una altra tasca fonamental: havien de dissenyar el procediment d’adjudicació de les places vacants. Aquest procediment, que òbviament no va elaborar ningú, havia de donar garanties de què les coses es feien bé, es feien amb justícia, d’acord amb uns criteris i uns paràmetres de públic coneixement.

Per tant, no hi va haver comissió, fet que ja és prou greu, i no hi va haver procediment d’adjudicació de vacants, fet que implica una desregulació de les adjudicacions, però hi ha encara més irregularitats. No es va comprovar correctament l’acreditació de requisits que havien de fer els adjudicataris i, per tant, a partir dels expedients no sempre es pot demostrar el seu compliment. I, encara més, no es van emetre resolucions denegatòries motivades, és a dir, no es va comunicar per escrit la denegació als sol·licitants i, per tant, les persones que no van obtenir un habitatge no van tenir la possibilitat de recórrer aquesta resolució, un fet que no només és irregular, sinó que a més genera indefensió. I, per rematar-ho, els expedients corresponents a sol·licituds que es van excloure l’any 2004 han desaparegut, no els tenen ni a Vimusa ni al departament de Serveis Socials, no els troben. És a dir, o algú va decidir destruir-los o algú els va ordenar tan bé que ara no els troba.

Potser totes aquestes preguntes i dubtes haurien pogut tenir una resposta si la Sra. Maria Ramoneda, regidora de Serveis Socials, s’hagués dignat a donar algun tipus d’explicació, però s’ha de dir que ella també ha desaparegut, si més no de les reunions a les que abans assistia regularment en tant ocupa un càrrec de responsabilitat, i ni tan sols va tenir el detall d’oferir una explicació en el ple municipal quan es va discutir la creació de la comissió d’investigació. Les seves úniques paraules sobre aquest assumpte van ser en una entrevista feta a mida en to victimista, que la desacrediten més encara.

En resum, un cúmul de despropòsits i una bona llista d’actuacions irregulars que eren prou mereixedores d’una comissió d’investigació per tal d’arribar al fons de la qüestió i conèixer el veritable abast del que el govern qualifica “errors administratius”. I que, un cop finalitzada la seva tasca, hauria pogut derivar en l’establiment de responsabilitats polítiques perquè algú hauria hagut d’assumir les conseqüències d’un procediment desastrós, que de ben segur ha causat greuges a tercers, és a dir, hi ha altres persones que han sortit perjudicades. Però, malauradament, assumir responsabilitats queda fora del comportament habitual del govern del PSC i la impunitat de moment segueix guanyant la partida.

dijous, 5 de novembre del 2009

Pas enrera en sanitat

Com si no fos prou greu que no s'hagi portat a la pràctica el Pla de xoc de la sanitat, ara, a més, la Generalitat pretén concentrar l'atenció pediàtrica de dos barris (Gràcia i Merinals) en un sol CAP. Una mesura que justifiquen perquè "no hi ha pediatres", fet que revela una manca de planificació preocupant.

Si s'acaba portant a la pràctica, aquesta política de concentració significarà un pas enrera d'un servei tan bàsic com la sanitat i, a més, tindrà altres conseqüències sobre la conciliació laboral o la mobilitat. Algú hi ha pensat? Fa tota la impressió que la decisió s'ha pres en un despatx allunyat de la realitat de la ciutat.