dimarts, 28 de desembre del 2010

Sanitat pública, un dret irrenunciable

En els darrers anys estem assistint a una regressió del sistema sanitari públic que afecta directament els usuaris i que té entre els seus efectes més greus  la manca d’equipaments per garantir el dret a l’assistència sanitària.
A Sabadell, en els darrers anys s’han construït diferents equipaments territorials bàsics –els CAP–, però, en canvi, s’ha avançat molt poc en la creació de places hospitalàries, l’eliminació de llistes d’espera, el desenvolupament de noves especialitats, i, sobretot, en el camp de la salut mental.
El balanç és, doncs, agredolç, perquè cinc anys després del Pla de xoc 2005-2006 anunciat per la Generalitat, només s’ha dut a terme una part de les actuacions considerades prioritàries. La prioritat es concretava en cinc nous CAP, dels quals de moment han entrat en funcionament tres; la reforma del Taulí, que no aporta més llits; i la posada en marxa l’Aliança, amb una part de places públiques i una altra de privada. Però també manquen dues peces fonamentals per aconseguir un bon servei d’assistència sanitària: l’Hospital Ernest Lluch, a Cerdanyola-Ripollet, que permetrà descongestionar el de Sabadell; i el projecte específic de salut mental, que sempre és  l’assignatura pendent.

Per tant, hi ha un dèficit de serveis. Un dèficit no resolt per manca d’una adequada inversió, perquè el govern de la Generalitat no ha situat  la sanitat pública entre les seves prioritats. I, d’altra banda, quan es reclamen millores, enlloc de reorientar les inversions, ha optat per buscar fórmules de copagament o de privatització.

Des de l’Entesa per Sabadell defensem que l’accés universal a la sanitat ha de ser una prioritat i per això l’administració ha d’invertir més en la sanitat pública. L’assistència sanitària és un dret irrenunciable. No és un luxe, és un servei bàsic en el nostre model de societat i qüestionar que és un dret universal és qüestionar els fonaments de l’estat del benestar i els avenços socials.
Malauradament, però, el model sanitari camina cap a la gestió privada, ja sigui per concessió o per concert. I cada cop hi ha més encàrrecs a entitats privades perquè construeixin i explotin un equipament sanitari, o, fins i tot, empreses que construeixen l’equipament i el lloguen a l’administració, a més de prestar serveis no sanitaris, per exemple, ambulàncies, neteja, cafeteria, manutenció, etc. La darrera modalitat de privatització és la que el govern de la Generalitat va triar per al nou Hospital de Cerdanyola-Ripollet. Una empresa, probablement una multinacional, tindrà la concessió per construir i gestionar l’equipament.
La sanitat ha esdevingut un gran negoci per a determinades empreses. El dret a l’assistència sanitària s’ha convertit en un producte mercantil més per comprar amb el beneplàcit i la complicitat del poder polític, porti l’etiqueta de dretes o d’esquerres. I l’Administració tria aquestes opcions, que no són pas barates, perquè cal no oblidar que cap servei externalitzat o privatitzat no es fa sense marge comercial.
Però encara hi ha una altra amenaça sobre el sistema sanitari: les propostes de copagament. Una realitat que ja existeix en alguns aspectes del nostre sistema sanitari, com ara els productes farmacèutics o algunes prestacions que no cobreix la seguretat social  -ulleres, ortodòncia o determinats tractaments-, però que darrerament planteja fórmules diferents. Per exemple, la possibilitat de cobrar alguna quantitat per visita o el pagament dels serveis no estrictament sanitaris, vinculats a l’hospitalització, una línia que obriria la porta a multitud de petits pagaments. Totes dues fórmules serien un primer pas per pervertir el dret a l’atenció sanitària i per excloure totes les persones amb economies fràgils. Probablement el copagament no seria pas dissuasori per al conjunt dels usuaris, però sí per a determinats sectors socioeconòmics més exposats a l’exclusió social, un fet que ens preocupa especialment perquè qüestionaria el dret a l’assistència sanitària universal i gratuïta.

[Publicat al Diari de Sabadell el 21/12/2010]

dijous, 9 de desembre del 2010

Oposició constructiva?

En el darrer ple municipal el tinent d'alcalde de Serveis Centrals, Joan Manau, va lloar el Partit Popular per fer una "oposició constructiva", mentre la resta de l'oposició, sempre a parer del Sr. Manau, "només es posa d'acord per destruir, però són una veritable olla de grills quan han de fer propostes".

Potser la cita no és 100% literal, tot i que aviat ho podrem comprovar en l'acta del ple, però en qualsevol cas, el missatge queda prou clar. El Partit Popular, que és qui vota que sí absolutament a tot el que presenta el govern municipal, és prou constructiu per facilitar-li la vida al PSC, que està en minoria.

El Partit Popular de Sabadell, aquests tan constructius, no ha presentat mai, en gairebé quatre anys de legislatura, una sola proposta coneguda, no ha fet mai al·legacions a cap projecte, no ha llençat cap proposta pròpia. S'han limitat a dir que sí sempre que el govern ho ha necessitat, és a dir, en cada ple.

Mentre, els altres, els que el Sr. Manau qualifica de destructors, hem mirat de fer propostes -alguns grups més que d'altres, això sí-, de fer aportacions per millorar els projectes municipals i de fiscalitzar l'acció de govern. Aquesta és la feina que ens toca, aquesta és la funció d'una oposició responsable. 

Dir que sí a tot no és ni responsable ni constructiu. I després de tants plens i tants favors, encara em costa de creure que aquest suport li surti gratis a l'alcalde.

divendres, 3 de desembre del 2010

Transparència només és explicar què es fa

Malgrat fa ja uns quants dies del debat sobre el copagament a la sanitat, en què vaig participar convidada per la Plataforma per la Sanitat Pública, no m'he pogut treure del cap un dels falsos arguments del representant del PSC, David Elvira. A banda de fer afirmacions poc sostenibles per a un partit que ha liderat un govern que ha abundat en la privatització dels serveis públics, el Sr. Elvira es va dedicar a farcir el discurs amb tecnicismes i expressions fora de lloc, com ara l'arquitectura fiscal, etc.

Però el tema que m'ha seguit rondant aquests dies és l'ús que va fer del concepte de transparència. Quan el públic li demanava una mica de concreció i, sobretot, solucions per pal·liar el dèficit de places hospitalàries, va fugir d'estudi parlant de la necessitat de transparència, confonent interessadament què es fa amb com s'explica.

Transparència és només explicar què es fa, transparència no vol dir que el que es fa sigui el correcte, transparència és un deure dels càrrecs polítics i dels gestors del diner públic. Els defensors de la privatització del sistema sanitari poden ser els més transparents del món i continuar privatitzant. Però aquest no era pas el tema, el tema era posicionar-se sobre el copagament. De la mateixa manera que no permetriem a la peixateria que si demanessim gambes ens possessin sardina, no és admissible políticament que en un debat sobre copagament se'ns parli de transparència. No, Sr. Elvira, no volíem sardina, volíem saber la seva opinió i el posicionament del PSC sobre el copagament.