Funerària, una concessió contrària al servei públic

Recentment ha sortit a la llum el conflicte dels taxistes de la ciutat pel fet que la Funerària Torra S.A., concessionària del servei municipal de pompes fúnebres, els ha exclòs majoritàriament del servei en favor d’una empresa que ofereix “cotxes de gama alta i xofers uniformats”.

El tema de fons en realitat torna a ser el dels límits de les concessions. Pot la concessionària decidir a qui subcontracta i en quines condicions? Ha de tenir una tarifa pública? Ha de promoure un servei elitista? Ha d’ofertar diversitat de serveis pel seu compte o s’ha d’ajustar a les necessitats del servei públic?

Sens cap mena de dubte, l’Ajuntament, que en el cas de Sabadell és el titular del servei, ha de garantir que aquest es presti correctament, adequant-se a les necessitats de la ciutadania i que en cap cas l’objectiu no sigui el lucre privat, sinó el servei públic. Certament el sector està liberalitzat des de fa uns anys i es podrien establir a la ciutat altres empreses que oferissin els serveis funeraris, però de moment no és el cas, i tampoc no podem oblidar que Torra S.A. ocupa un equipament públic a canvi de prestar un servei determinat amb unes tarifes que aprova el ple municipal.

Tanmateix, l’empresa Torra, deixant de banda les imputacions en el Cas Mercuri, té un historial d’irregularitats tant a la concessió del servei funerari com a la del cementiri, més recent, però ja font d’incompliments.

La cosa era tan flagrant que l’any 2014 el govern municipal –encara del PSC– va iniciar un expedient de regularització perquè l’empresa feia molts anys que oferia serveis complementaris que inexplicablement no estaven regulats i per tant tampoc hi havia una tarifa pública. I no parlem de serveis excepcionals, sinó de les coses més habituals: recordatoris, acompanyament musical, gestió documental, conducció de cerimònies... L’únic que havia estat autoritzat expressament per l’Ajuntament era la venda de flors, un fet que també ens fa sospitar que el rigor municipal respecte a aquest contracte era més aviat escàs perquè el plec de clàusules és ben clar: “es podran oferir serveis complementaris, que hauran de ser acceptats per l’Ajuntament”. I, de pas, durant tots aquests anys d’irregularitat la concessionària es va estalviar abonar el cànon de l’1,5% per aquests conceptes.

Pel que fa a la concessió del cementiri la concessionària va incomplir els compromisos d’inversió que determinava el plec de clàusules, és a dir, va incomplir la part del contracte que havia justificat –en paraules del portaveu del PSC– que s’hagués “externalitzat” el servei. Aquesta va ser llavors la moneda de canvi: “tu em fas les inversions i jo et dono la concessió per mitja vida”, però això va resultar un frau.

Els anys 2010 i 2011 Torra S.A. hauria hagut de fer inversions per 4,5 milions d’euros al cementiri, però no es va gastar ni un sol euro. I en els anys 2012 i 2013 la inversió no arribava als 3 milions, ni tan sols complia llavors el que hauria hagut de fer dos anys abans.

Només amb aquest exemple de dos serveis que, per cert, no eren en absolut deficitaris, es posa de manifest la dificultat per garantir des de la privatització l’interès públic i serveis de qualitat. Ni tan sols tenint el millor dels plecs de clàusules –que no és el cas– és fàcil garantir el seu compliment perquè a la pràctica es lliura el servei i el control d’aquest a una empresa amb ànim de lucre que té uns interessos diferents als municipals.

Davant d’aquesta realitat només hi ha una sortida: recuperar la gestió directa dels serveis públics, permetent estalviar l’equivalent al benefici industrial i prioritzant la prestació del servei al conjunt de la ciutadania amb total transparència.

Despatx Corominas i Caserna: 2 fracassos del bustisme

El ple de novembre va abordar dos debats urbanístics heretats de l’etapa Bustos i especialment marcats per la seva nefasta gestió: el Despatx Corominas i la Caserna de la Guàrdia civil.

Per una banda es va debatre –és un dir– la rectificació de la modificació de Pla General del Despatx Corominas, un cop la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat va rebutjar aquest juliol la modificació provisional que havia aprovat el Ple amb els vots favorables del PSC, el PP i el regidor no adscrit Antonio Vega i les abstencions de CiU i EUiA. Únicament l’Entesa per Sabadell, ICV i el regidor no adscrit Carles Marlés hi havíem votat en contra al mes de febrer. El llavors regidor de l’Entesa, Maties Serracant, havia defensat les al·legacions presentades dos anys abans que qüestionaven la construcció d’un edifici de planta baixa i dos pisos a l’interior del pati d’illa inicialment no edificable segons la normativa vigent, que es vulnerava per afavorir la propietat.

En el ple de la setmana passada, Maties Serracant, actualment regidor d’urbanisme, va presentar la nova modificació que corregia els elements que ja s’esmentaven a les al·legacions de l’Entesa, ara que la Comissió d’Urbanisme ha esmenat la plana al govern del PSC. El més significatiu i rellevant, políticament parlant, és que aquest punt es va aprovar dimarts per unanimitat, sense cap mena de debat pel fet que el portaveu del PSC, Josep Ayuso, no va tenir la valentia d’intervenir per defensar la gestió del govern anterior o bé per rectificar i reconèixer que efectivament s’havien equivocat en el passat aprovant una modificació de planejament que no responia a l’interès general sinó al privat.

Així doncs, s’esmena parcialment aquesta operació urbanística, que encara portarà més cua perquè la propietat té diversos expedients de disciplina urbanística oberts per enderrocar un edifici protegit, fet que va ser denunciat per l’Entesa per Sabadell i està actualment en fase d’instrucció judicial.

D’altra banda, a la tanda de les mocions, va arribar el debat de la Caserna, enguany de la mà de CiU que va presentar una proposició amb uns acords gairebé idèntics als que havia proposat l’Entesa ara fa 3 anys: rehabilitar els habitatges de la caserna per destinar-los a lloguer social. Llavors no va prosperar pel vot contrari del PSC i l’abstenció del PP. Dimarts, les posicions es van moure, el PP es va sumar al vot del sí i únicament el PSC s’hi va abstenir, no sense llençar un cop més l’acusació de què la paràlisi del Parc de Salut havia estat per causa del contenciós interposat per l’Entesa per anul·lar el nociu conveni de la Caserna que obligava l’Ajuntament a pagar 3 milions d’euros i cedir un solar a Sant Pau de Riu-sec per recuperar les claus de la caserna.

Res més lluny de la realitat. La incapacitat del PSC per defensar la titularitat sabadellenca de la Caserna, com havia defensat l’alcalde Farrès signant un conveni pel seu retorn efectiu a la ciutat, i la incapacitat –novament– per aconseguir recursos pel Parc de Salut són els elements que veritablement van bloquejar aquest equipament. Cal recordar en aquest sentit, que el projecte del Parc de Salut es va reubicar al Pavelló Maria Eugènia, però tot i així el govern municipal no va posar l’interès necessari per impulsar-lo.

Despatx Corominas i Caserna són dues operacions emblemàtiques del Bustisme que van acabar en fracàs: una com a exemple de l’urbanisme a la carta, és a dir, a la mida dels grans promotors afins, i l’altra com a mostra de la instrumentalització de temes estratègics de ciutat com a moneda de canvi dels interessos polítics de Manuel Bustos, que llavors aspirava a un càrrec a Madrid i va pactar el nou conveni amb el ministre de l’Interior Alfredo Pérez Rubalcaba per quedar bé a costa de perdre patrimoni de la ciutat. Ara cal que el nou govern treballi per revertir aquest conveni i recuperar la plena possessió de la Caserna, rehabilitar els 32 habitatges actualment abandonats i decidir quin equipament pot acollir la resta de l’equipament. En aquest sentit una molt bona opció seria un espai digne per a l’Escola de música i conservatori.

Però aquí no acaba res, tot just comença. El nou govern té sobre la taula un munt de projectes urbanístics heretats que caldrà revisar o desencallar en els propers mesos amb l’objectiu de desterrar definitivament l’urbanisme a la carta, explicar amb total transparència què s’han trobat i actuar per posar fi al clientelisme i l’opacitat.

[Publicat a iSabadell, 30/11/2015]

Contra el clientelisme: reglament de cessió de locals

Els 16 anys de bustisme a Sabadell són la història del “amb mi o contra mi”, la història d'aïllar les entitats crítiques –o les persones crítiques dins de les entitats– i elevar les entitats afins i els aduladors. Són la història de fomentar els presidencialismes, d'anomenar-los “amic” en els discursos, de fer sentir importants els representants de les entitats, no les entitats com a col·lectiu.

Així es va anar construint una xarxa clientelar que algun dia caldrà analitzar a fons, un teixit de protagonismes que va tenir com a principal conseqüència el rebuig de la cultura de l'associacionisme de base i l'empobriment de les relacions ciutadanes.

En aquest context de control social, l'any 2009 el PSC va decidir unilateralment cedir un local a l'Associació Llatinoamericana de Sabadell, fet que va suscitar la reacció immediata d'altres col·lectius de persones immigrades, que es van començar a organitzar com a FAIV, i de la major part de l'oposició municipal. Cal recordar que aquesta entitat, fins llavors pràcticament desconeguda, estava vinculada a Fedelatina, una entitat tutelada pel socialista Josep M. Sala, un dels mentors i protectors de Manuel Bustos.

L'operació havia estat tan descarada i tan partidista que el PSC va haver de rectificar i va retirar la cessió abans que s'arribés a materialitzar. 

El Ple municipal del març de 2009 va aprovar una moció, a proposta de CiU, per tal d'elaborar un Reglament de cessió de locals públics, amb la finalitat de poder establir criteris objectius i transparents per determinar a quines entitats i en quines condicions es cedien els locals de titularitat municipal.

Han passat més de 6 anys des d'aquell mandat del Ple i, malgrat es va treballar una proposta de reglament, el PSC mai no el va voler portar a debat i a aprovació perquè mai no els va interessar tenir criteris més enllà dels seus interessos clientelars.

Acabar amb aquesta situació de discriminació, opacitat i caciquisme és imprescindible per recuperar la confiança de les entitats, preservar la seva independència i posar en valor l'associacionisme, alhora que es fa una gestió acurada i transparent dels locals municipal, que en definitiva són béns públics que s'han de gestionar amb rigor i fugint de tot favoritisme.

Contra el clientelisme: Reglament de cessió de locals ja!

Comiat, ple municipal 9 de juny de 2015

Vaig arribar fa 8 anys a aquest ple en un moment en què regnava el més pur estil Bustos, amb una ocultació total de la informació i l’obstrucció de la feina de l’oposició. És clar que en el mandat anterior, gairebé no n’hi havia hagut d’oposició, només l’Entesa per Sabadell plantava cara.

Vaig viure en els primers anys situacions que mai no hauria imaginat, com el ja famós canvi de vot del Jordi Soriano sobre el Castell de Can Feu, les contínues demostracions de clientelisme i caciquisme i aquells sermons interminables de l’alcalde al ple municipal on no teníem més remei que escoltar-lo.

Des del primer dia vaig portar malament unes quantes coses: la inutilitat del debat del ple per fer canviar algú d’opinió, constatant que tot estava cuinat prèviament; la manca de compromís de molts regidors –de govern i d’oposició–, que feia que de tant en tant calgués patir pel quòrum a les reunions oficials; i, sobretot, el menyspreu de molts pel ple i per les reunions, on es passaven tota l’estona mirant el mòbil –ara també les tablets.

A la vegada, aquells primers anys tenia la sensació de fer un aprenentatge continu, al costat de l’Isidre Soler, que dedicava cada minut a demostrar que es podia fer política d’una altra manera i que teníem molt camp per recórrer des de l’oposició.  

Vaig aprendre que hi havia moltes ciutats, molts submóns, que Sabadell no es pot entendre sense les diferents peces. Vaig aprendre a preguntar, a preguntar-ho tot, a llegir-ho tot, a mirar tots els papers dels expedients.

Aquest aprenentatge me l’emporto i ja forma part de la meva història, només això ja justifica la recomanació que faig a tothom de dedicar una part del seu temps a la política institucional, a aprendre de la ciutat.

El segon mandat he tingut el privilegi de viure en primera línia l’enfonsament del regnat Bustos, de veure com anaven caient les peces del seu univers mafiós.

El 27 de novembre de 2012 queda a la meva memòria com una data clau per la ciutat, el dia que vam començar a recuperar la nostra capacitat de governar-nos, el dia que més d’un devia començar a triturar papers i a patir pel seu futur.

Ara mateix coneixem només una petita part del que acabarem sabent del Cas Mercuri, però ja tenim la primera sentència condemnatòria. No puc deixar de denunciar, un cop més, en aquesta darrera intervenció en el Ple, que l’alcalde Sánchez ha incomplert els acords democràtics i ha permès que els imputats per corrupció continuessin cobrant un sou públic fins esgotar el mandat.

El PSC no ha sabut canviar el seu joc i així els hi ha anat.

Ara per fi, quan acabi aquest ple, podrem deixar de portar aquesta samarreta.

En el meu pas per l’Ajuntament he tractat amb molts treballadors i treballadores que han facilitat la meva feina –i amb altres que no, cal dir-ho. En aquest sentit, vull agrair especialment l’atenció i el tracte de les persones que treballen a Secretaria, Alcaldia i Intervenció.

També vull deixar constància de l’agraïment a la gent de l’Entesa, per acompanyar-me i fer-me sempre confiança, als meus companys al grup municipal, l’Isidre Soler, el Juli Moltó i el Maties Serracant, i molt especialment al Sebastià Ribes pel seu suport incondicional.

Sense ells tot plegat hauria estat molt difícil.

Acaba aquí aquesta aventura i només puc acabar desitjant molt bona sort als que la començaran el proper dissabte i sobretot, bona feina i molt d’encert per fer una ciutat més justa i més solidària.

(imatge de Juanma Peláez / NacioSabadell.cat)

El somni de la unitat de l’esquerra

Cada cop que s’apropen eleccions municipals els i les votants d’opcions d’esquerres tenen el somni recurrent de la unitat de l’esquerra i els partits polítics entren en el joc de fer discursos i proclames a favor d’aquesta unitat.  

Enguany, l’Entesa per Sabadell no ha volgut entrar en aquest joc estèril. Des d’una posició realista i honesta hem explicat que la nostra opció és reforçar l’espai alternatiu d’esquerres, un espai que pivota sobre un codi ètic d’obligat compliment (cal dir-ho, perquè tenir-lo no vol dir complir-lo) i en la defensa de propostes alternatives des del que s’ha vingut anomenant la “nova política”.

Reafirmar aquest espai és interpretat interessadament per alguns com un trencament de la unitat, com si fos que aquesta unitat existís. Així mantenen la il·lusió de la ciutadania i es reforcen amb el “jo no he estat qui ha trencat” aprofitant la bona fe de bona part de la ciutadania.

Però per trencar una cosa cal que existeixi. És possible la unitat de les esquerres a Sabadell? En la meva opinió, rotundament no. I no es tracta de personalismes, capelletes o purismes, no ens equivoquem, el que ens separa són dues maneres completament diferents d’entendre la política. La política de partit –en el sentit clàssic del concepte–, de carrera professional, de pactisme, versus una pràctica política ciutadana amb renovació de persones i d’idees i posant sempre per davant els interessos de la ciutat i no els de les organitzacions polítiques o dels càrrecs electes.

L’Entesa, com la resta de les Candidatures Alternatives del Vallès, la CUP o moltes altres candidatures que han anat sorgint arrel del país, no contribuirà a crear una falsa il·lusió de la unitat sense projecte. En canvi, treballarà dia a dia per la unitat de l’espai alternatiu i per atreure nous sectors crítics amb la política de despatxos, una unitat que en el cas de Sabadell ara com ara passa per l’enfortiment i l’ampliació de la Crida per Sabadell.

El repte de la Crida és, doncs, recollir l’experiència de 15 anys ininterromputs d’oposició contundent i propositiva de l’Entesa a l’Ajuntament i l’experiència dels darrers anys de presència de la CUP al Parlament, alhora que incorpora moltes veus noves, persones que sovint aporten experiència organitzativa perquè formen part d’altres col·lectius, però que no han participat a la política institucional. És un projecte col·lectiu, que va avançant, però que continua obert a noves confluències.

Amb la feina de tothom convertirem aquest repte en l’oportunitat per portar una proposta alternativa sòlida a l’Ajuntament.  Molt està per fer, però gairebé tot és possible.

Rupturisme versus unitat

A mesura que s’acosten les eleccions municipals de 2015 van apareixent demandes d’unitat de l’esquerra, més o menys com passa cada quatre anys. Aquest cop, però, la situació de descomposició del PSC -a Sabadell agreujada per les conseqüències del Cas Mercuri- i els efectes de la creixent reducció i privatització dels serveis públics reforcen encara més les peticions d’unió.

Ara bé, és possible aquesta mítica “unitat de les esquerres”? En la meva opinió, la unitat no és un valor en si mateix. La unitat pot ser una il·lusió, probablement compartida per una majoria dels votants d’opcions d’esquerres, però, si no va acompanyada d’un projecte sòlid, de la credibilitat i honestedat de tots els seus components, no deixa de ser una ficció en què es projecten més els desitjos genèrics que no pas la materialització d’una realitat concreta.

L’ideal de la unitat pivota sobre l’eix dreta-esquerra, però deixa de banda altres elements que han estat sempre indispensables per al projecte de l’Entesa per Sabadell: l’arrelament de la pràctica política a uns valors ètics, el convenciment de què hi ha una altra manera de fer política, l’absoluta necessitat de decidir a Sabadell.

Per tirar endavant aquest trencament amb la vella política cal acabar amb el que Podemos ha batejat com a “casta” i que nosaltres hem vingut anomenant “partits clàssics” o “classe política”. Lamentablement els partits clàssics d’esquerres han format part fins avui de la casta exactament de la mateixa manera que el PSC, CiU o el PP: fent de la política una carrera professional, amb duplicitat de càrrecs, cobrant sous sobredimensionats i sobresous, utilitzant els privilegis associats al càrrec, a vegades lícits, però del tot innecessaris.

És la seva actuació la que els allunya de les polítiques rupturistes que defensa l’Entesa, polítiques que volen sacsejar l’actual sistema polític i transformar-lo des de la radicalitat democràtica perquè respongui a les necessitats reals de la societat. En definitiva, tornar a recuperar els valors de la política com a espai de diàleg, debat i sobretot transformació social.

En aquest sentit, des de fa mesos l’Entesa participa en el projecte Crida per Sabadell per construir un espai obert on hi conflueixin tots aquells col·lectius i persones que vulguin definir un projecte rupturista per a Sabadell, que tingui com a principals premisses la regeneració democràtica i la persecució de la corrupció sense cap mena d’atenuant, la definició des de Sabadell i per a Sabadell d’un projecte propi, i la defensa dels serveis públics i la justícia social.

Alguns hi voldran veure tancament, sectarisme, purisme. Nosaltres hi veiem, més que mai, la necessitat de trencar amb pràctiques que han portat la política a un atzucac i al desprestigi, l’oportunitat ineludible per regenerar la política i recuperar la política com a espai de decisió de la ciutadania.

Cas Mercuri: imputats fora de l'Ajuntament