El fet de comunicar

Després de gairebé tres anys, després de més de quaranta plens, encara em sorprenc sovint quan veig l'endemà les cròniques en els mitjans de comunicació o quan algú m'assegura que no ha llegit enlloc les coses que li explico. Tanmateix, sóc molt conscient de què és impossible traslladar el conjunt dels temes i dels posicionaments que es donen durant les cinc hores que acostuma a durar el ple, fer-ho seria una pallisa descomunal, com ho deu ser escoltar-ho en temps real per internet.

Així doncs, penso que és absolutament impossible que un ciutadà es faci una mínima idea del que hem viscut en un ple, o del que s'ha aprovat, a partir del resum que pot trobar a la premsa. Moltes vegades, el més destacat acaba sent la frase més dissonant, s'expliquen les coses en un ordre diferent al que passen o s'atorga més relleu al tema que ha dilatat més els debats, que no forçosament és el que tindrà més impacte a la ciutat.

Ja sé allò de què la notícia és que l'home ha mossegat al gos i no a l'inrevés, però estem parlant de mitjans d'abast local que, a més de comunicar, aporten un valor afegit de proximitat. I en aquest context, la notícia sobre l'home que ha mossegat el gos hauria de travar-se amb la de la notícia plana, aquella que no suscita cap mena de polèmica, però que tindrà efectes directes sobre la ciutadania.

No sé pas com es fa, no sóc professional de la comunicació, i possiblement em direu que és massa utòpic pensar que un ciutadà s'hauria de poder informar sobre les vicissituds del ple a través dels mitjans de comunicació. Potser sí que ho és, i potser, per viure de prop les limitacions del fet de comunicar, el millor seria que tothom es fes el propòsit, si més no un cop a la vida, d'anar a un ple municipal i en tregués les seves pròpies conclusions.