El somni de la unitat de l’esquerra

Cada cop que s’apropen eleccions municipals els i les votants d’opcions d’esquerres tenen el somni recurrent de la unitat de l’esquerra i els partits polítics entren en el joc de fer discursos i proclames a favor d’aquesta unitat.  

Enguany, l’Entesa per Sabadell no ha volgut entrar en aquest joc estèril. Des d’una posició realista i honesta hem explicat que la nostra opció és reforçar l’espai alternatiu d’esquerres, un espai que pivota sobre un codi ètic d’obligat compliment (cal dir-ho, perquè tenir-lo no vol dir complir-lo) i en la defensa de propostes alternatives des del que s’ha vingut anomenant la “nova política”.

Reafirmar aquest espai és interpretat interessadament per alguns com un trencament de la unitat, com si fos que aquesta unitat existís. Així mantenen la il·lusió de la ciutadania i es reforcen amb el “jo no he estat qui ha trencat” aprofitant la bona fe de bona part de la ciutadania.

Però per trencar una cosa cal que existeixi. És possible la unitat de les esquerres a Sabadell? En la meva opinió, rotundament no. I no es tracta de personalismes, capelletes o purismes, no ens equivoquem, el que ens separa són dues maneres completament diferents d’entendre la política. La política de partit –en el sentit clàssic del concepte–, de carrera professional, de pactisme, versus una pràctica política ciutadana amb renovació de persones i d’idees i posant sempre per davant els interessos de la ciutat i no els de les organitzacions polítiques o dels càrrecs electes.

L’Entesa, com la resta de les Candidatures Alternatives del Vallès, la CUP o moltes altres candidatures que han anat sorgint arrel del país, no contribuirà a crear una falsa il·lusió de la unitat sense projecte. En canvi, treballarà dia a dia per la unitat de l’espai alternatiu i per atreure nous sectors crítics amb la política de despatxos, una unitat que en el cas de Sabadell ara com ara passa per l’enfortiment i l’ampliació de la Crida per Sabadell.

El repte de la Crida és, doncs, recollir l’experiència de 15 anys ininterromputs d’oposició contundent i propositiva de l’Entesa a l’Ajuntament i l’experiència dels darrers anys de presència de la CUP al Parlament, alhora que incorpora moltes veus noves, persones que sovint aporten experiència organitzativa perquè formen part d’altres col·lectius, però que no han participat a la política institucional. És un projecte col·lectiu, que va avançant, però que continua obert a noves confluències.

Amb la feina de tothom convertirem aquest repte en l’oportunitat per portar una proposta alternativa sòlida a l’Ajuntament.  Molt està per fer, però gairebé tot és possible.

Rupturisme versus unitat

A mesura que s’acosten les eleccions municipals de 2015 van apareixent demandes d’unitat de l’esquerra, més o menys com passa cada quatre anys. Aquest cop, però, la situació de descomposició del PSC -a Sabadell agreujada per les conseqüències del Cas Mercuri- i els efectes de la creixent reducció i privatització dels serveis públics reforcen encara més les peticions d’unió.

Ara bé, és possible aquesta mítica “unitat de les esquerres”? En la meva opinió, la unitat no és un valor en si mateix. La unitat pot ser una il·lusió, probablement compartida per una majoria dels votants d’opcions d’esquerres, però, si no va acompanyada d’un projecte sòlid, de la credibilitat i honestedat de tots els seus components, no deixa de ser una ficció en què es projecten més els desitjos genèrics que no pas la materialització d’una realitat concreta.

L’ideal de la unitat pivota sobre l’eix dreta-esquerra, però deixa de banda altres elements que han estat sempre indispensables per al projecte de l’Entesa per Sabadell: l’arrelament de la pràctica política a uns valors ètics, el convenciment de què hi ha una altra manera de fer política, l’absoluta necessitat de decidir a Sabadell.

Per tirar endavant aquest trencament amb la vella política cal acabar amb el que Podemos ha batejat com a “casta” i que nosaltres hem vingut anomenant “partits clàssics” o “classe política”. Lamentablement els partits clàssics d’esquerres han format part fins avui de la casta exactament de la mateixa manera que el PSC, CiU o el PP: fent de la política una carrera professional, amb duplicitat de càrrecs, cobrant sous sobredimensionats i sobresous, utilitzant els privilegis associats al càrrec, a vegades lícits, però del tot innecessaris.

És la seva actuació la que els allunya de les polítiques rupturistes que defensa l’Entesa, polítiques que volen sacsejar l’actual sistema polític i transformar-lo des de la radicalitat democràtica perquè respongui a les necessitats reals de la societat. En definitiva, tornar a recuperar els valors de la política com a espai de diàleg, debat i sobretot transformació social.

En aquest sentit, des de fa mesos l’Entesa participa en el projecte Crida per Sabadell per construir un espai obert on hi conflueixin tots aquells col·lectius i persones que vulguin definir un projecte rupturista per a Sabadell, que tingui com a principals premisses la regeneració democràtica i la persecució de la corrupció sense cap mena d’atenuant, la definició des de Sabadell i per a Sabadell d’un projecte propi, i la defensa dels serveis públics i la justícia social.

Alguns hi voldran veure tancament, sectarisme, purisme. Nosaltres hi veiem, més que mai, la necessitat de trencar amb pràctiques que han portat la política a un atzucac i al desprestigi, l’oportunitat ineludible per regenerar la política i recuperar la política com a espai de decisió de la ciutadania.

Cas Mercuri: imputats fora de l'Ajuntament

Un alcalde antidemocràtic i un govern enrocat

A aquestes alçades ja no hi ha cap dubte que el Cas Mercuri està fent aflorar el veritable tarannà de l’alcalde, Juan Carlos Sánchez.

Aquell senyor que, quan va prendre possessió, va dir que caminaria sol, insinuant que s’obria una nova etapa després de catorze anys de governs Bustos, i que ha fet veritables esforços per fer veure que era “més dialogant”, és el mateix que declara obertament que no té cap mena d’intenció de complir una moció aprovada per la majoria del ple municipal.

Per molts esforços que faci per construir una imatge més culta, més propera, més accessible, perd tota credibilitat quan mostra la seva veritable cara negant-se a complir la demanda del conjunt de l’oposició per cessar un càrrec de confiança imputat en el Cas Mercuri, obrir expedient a l’intendent de la Policia Municipal, també imputat, i convidar els tres regidors imputats a deixar l’acta.

Amb aquest posicionament menysprea el Ple i les decisions acordades col·lectivament, però també esvaeix qualsevol dubte sobre el seu tarannà, tirant per la borda els intents de representar un model diferent.

Sr. Sànchez, ha begut oli. No ha estat capaç de separar-se ni un sol mil·límetre de la gestió del Sr. Bustos i això és un llast que no podrà suportar. El seu govern, enrocat en la inexplicable defensa dels imputats per delictes contra l’administració pública, d’aquells que queden exposats públicament en els milers de folis del sumari, és ara còmplice polític en el Cas Mercuri.

El més intel·ligent era prendre distància i iniciar un nou camí, estripar les cartes marcades, però la seva opció els porta per un camí sense retorn. Si bé en el primer moment es podria arribar a entendre la seva confiança en els companys del PSC, un cop han sortit a la llum les transcripcions d’una part de les converses telefòniques, la seva complicitat ja no té cap mena de justificació.

Sr. Sànchez, passarà a la història de la ciutat com a un alcalde antidemocràtic, com un simple apèndix final de l’estil Bustos. Ja s’ho ha pensat bé?

Sabadell, 18 de desembre de 2013 

Cas Mercuri: un any després continua la doctrina Bustos

Un any després que sortís a la llum la investigació sobre el Cas Mercuri, amb greus imputacions per delictes contra l’administració pública, cap dels regidors i regidores del PSC ha abandonat la doctrina Bustos, cap se n’ha separat ni un sol centímetre. Tots, el nou alcalde inclòs, continuen defensant l’obra de govern i les decisions i accions desenvolupades en el període investigat, malgrat cada cop és més evident que les imputacions estan més que justificades.

El motiu probablement cal cercar-lo en el propi sumari. Els noms de Cristian Sánchez, la nova regidora Anna Carrasco, o la parella de la tinenta d’alcalde Marta Farrés, apareixen entre els beneficiaris de la trama de favors protagonitzada per Manuel Bustos. I no és pas forassenyat pensar que altres noms no hi apareixen perquè han tingut la sort que els favors no es van explicitar per telèfon o que eren anteriors a les dates de les escoltes.

La llarga mà de Bustos continua exercint el poder. Si més no, ell mateix gaudeix d’un càrrec a la Diputació que li permet cobrar ni més ni menys que 85.400 € anuals –a més de la percepció com a regidor- i els altres dos imputats, Paco Bustos i Joan Manau, s’han convertit en assessors a l’Àrea Metropolitana, una entitat que destina 2 milions d’euros anuals als sous de personal eventual designat a dit pels partits polítics.

Aquestes pràctiques vergonyants, que permeten que els partits –especialment el PSC i CiU– tinguin una extensa xarxa d’alliberats pagats amb diners públics, és un dels elements més denunciables de l’actual sistema polític, en què les elits polítiques primen la fidelitat i l’afinitat política –en altres paraules, tenir el carnet– per sobre de les qualitats i actituds professionals a l’hora d’accedir a les places de responsabilitat a l’administració pública o a l’hora de premiar amb places eventuals i de lliure designació.

Cal reconèixer que sr. Manuel Bustos és un mestre en l’art de la col·locació. Només cal fixar-nos en la sentència a favor de la secció sindical de CCOO l’any 2009, que havia denunciat la contractació sense cap tipus de concurs de 16 treballadors i treballadores que anteriorment havien estat personal de confiança. O bé fer un repàs de les darreres llistes electorals del PSC o de l’executiva de la seva agrupació local, per comprovar com la major part dels seus integrants, si actualment no exerceixen com a regidors, “treballen” en algun organisme públic o al propi Ajuntament, on han arribat de la mà del sempre atent Manuel Bustos.

Aquesta xarxa, amb una clara equiparació a les pràctiques mafioses, és la que ha permès que durant més de 14 anys l’estil Bustos regnés. El silenci davant de la mala praxi, la complicitat –per acció o per omissió– de tants regidors de confiança, càrrecs de confiança, tècnics de confiança... és terreny abonat per al delicte. El convenciment de què tothom té un preu i la capacitat de trobar-lo té unes conseqüències dramàtiques en un món –el de la política institucional– que actualment està denigrat, empobrit èticament, pervertit, perquè està ocupat en gran part per persones sense escrúpols, amb un nul interès pels projectes col·lectius i un interès molt marcat per la seva carrera individual o partidista.

La incapacitat del PSC de fer neteja i iniciar una nova etapa lliure del bustisme serà la seva fi. Amb la renúncia de Manuel Bustos tenien una oportunitat per fer foc nou, però l’han desaprofitat. Refermant-se en les decisions de l’etapa anterior i actuant amb prepotència en les decisions noves, per exemple negant-se a consensuar un nou director per Ràdio Sabadell i menyspreant els consells d’administració de les empreses municipals, l’alcalde Joan Carles Sánchez i els seus regidors estan immersos en un espiral que preveu un futur més que incert. 

Un any després de l’esclat del Cas Mercuri la situació de l’Ajuntament és més que preocupant. El govern és el mateix. Part de l’oposició no va tenir la valentia d’encarar una moció de censura per fer net i acabar amb tota sospita de corrupció. La ciutat en patirà les conseqüències durant molt de temps, però alguns en seran més responsables que altres.

Volem el Passeig!

Ara fa exactament un any, escrivia un altre article que, amb el títol “El Passeig que volem”, lamentava que el govern municipal no escoltés les demandes de reflexió sobre el futur del Passeig. Cal recordar que els serveis tècnics havien elaborat un projecte d’obres, que es va exposar al públic en el període més inactiu de l’any, el mes d’agost, i que, simultàniament, ja licitaven les obres, deixant poc espai per fer-hi aportacions.

El 5 d’octubre de 2012 la Junta de Govern Local desestimava totes i cadascuna de les al·legacions presentades per diferents persones i col·lectius, entre les quals l’Entesa per Sabadell, i aprovava el projecte d’urbanització de la Fase 1, que comprenia la Plaça de l’Àngel i el Passeig Manresa.

Tanmateix, el govern va rectificar a darrera hora i va convocar a partir del mes de novembre unes sessions amb els representants dels grups municipals on, segons deia el llavors regidor d'Urbanisme, Sr. Joan Manau, es prendrien totes les decisions sobre les modificacions del projecte de la fase 1 i s’abordaria també el disseny de la fase 2.

A l’Entesa ens vam prendre aquest nou espai de debat amb una certa prudència, però hi vam abocar tots els esforços, amb la participació dels dos regidors acompanyats d’assessors en temes d’urbanisme i mobilitat. Reunió rere reunió (i en van ser 10) vam aportar reflexions i propostes, entenent que calia arribar al màxim consens per definir el millor projecte per al Passeig.

El temps, però, va anar demostrant que la nostra prudència estava justificada. El govern i l’equip tècnic va anar rebutjant el gruix de les propostes, acceptant únicament petits canvis que, encara que apunten en la bona direcció, són poc més que maquillatge.

La darrera sessió d’aquesta comissió de treball es va dur a terme al mes de juliol, amb un balanç final ben poc esperançador. De nou, aquest octubre, amb el projecte de la segona fase ja licitat, sense massa marge ja per a retocs, ens assabentem a través de la Fundació Bosch i Cardellach de la convocatòria de noves sessions tècniques amb la participació del govern i la pròpia Fundació. Unes sessions –a les que hem sol·licitat poder participar– que desitgem que aconsegueixin dotar el projecte de major atreviment, en el que es pugui incorporar moltes de les propostes que van sorgir al debat El nou Passeig i que nosaltres vam intentar defensar sense gaire fortuna per l'escassa capacitat de rectificació del govern. Els dibuixos, maquetes i fotografies que van il·lustrar aquell debat ens van fer descobrir moltes possibilitats a l’abast per convertir el Centre de Sabadell en un espai de qualitat, atractiu, singular i funcional, lluny de la proposta seriada i mediocre que el govern municipal pretenia executar.

Nosaltres, l’Entesa, volem el Passeig! Volem recuperar aquest espai social, que és més que un carrer, més que una plaça, és el nucli històric de Sabadell i volem que sigui funcional i alhora emblemàtic, que tingui personalitat pròpia i que esdevingui una veritable plaça Major. Un espai que difícilment podrà ser tot això si el govern no admet un procés de treball que s'alimenti de les propostes ciutadanes.

Quart Cinturó: 50 anys d’immobilisme

El Quart Cinturó, o Autovia Orbital de Barcelona, va ser concebut ja fa cinquanta anys. És a dir, cal situar-se en el context dels anys seixanta del segle passat, amb un urbanisme plenament immers en el desarrollisme i en el procés d’accés massiu de la ciutadania al vehicle privat.

Cal pensar que en aquell moment, fa mig segle, no es contemplaven ni tenien cap transcendència en les normatives els efectes adversos de la mobilitat basada en vehicles a motor, com ara l’ocupació indiscriminada del territori, la destrucció del medi natural, l’esgotament dels recursos energètics, la contaminació o els efectes sobre la salut pública.

Ara, però, hi ha prou evidència científica per considerar com un objectiu estratègic la preservació del territori i el medi ambient. I ens referim tant als espais naturals que constitueixen la riquesa del rodal com a la qualitat de l’aire i la lluita contra l’efecte hivernacle.

Efectivament els camps i boscos de Ca n’Argeleguet, Ca n’Ustrell, el Torrent de Colobres, Togores, Can Moragues, etc, són ara considerats espais fràgils que aporten valors naturals, culturals i socials al Vallès, i ens hem dotat d’instruments per protegir-los.

Avui dia està socialment assumit que no podem malmetre indiscriminadament el territori ni continuar apostant per infraestructures que afavoreixin l’esgotament accelerat dels combustibles fòssils i el canvi climàtic. Però, a més, sabem que una inversió com el Quart Cinturó seria d’escassa rendibilitat econòmica, perquè la seva construcció no resoldria ni les necessitats de mobilitat actuals i encara menys les de futur.

Sorprèn, doncs, que alguns sectors –entre els quals el PSC, el PP i CiU– continuïn entestats en reclamar el Quart Cinturó des d’una posició absolutament immobilista, que no té en compte el canvi de paradigma en la mobilitat, que ja fa difícilment justificable la duplicitat d’autovies, ni valora que el territori ha passat a ser un valor en ell mateix. Aquests partits continuen sense fer cas de molts experts que adverteixen que, o canviem el model o anem directament a l’autodestrucció.

Es miri com es miri, el Quart Cinturó respon a un model obsolet i caduc. Ara cal invertir els escassos recursos disponibles en infraestructures eficients, que impulsin la mobilitat sostenible i que responguin a les necessitats de competitivitat i aquestes passen únicament pel ferrocarril. I quan més triguem a posar-nos-hi, més tard hi arribarem.

Ara, a més, tenim una bona oportunitat per desterrar definitivament el Quart Cinturó del planejament. Fa uns mesos el Ministeri va declarar caducat el procediment ambiental i, en conseqüència, s’arxiva l’expedient de l’estudi informatiu, de manera que caldria tornar a iniciar tota la tramitació del projecte.

Si volem garantir un futur per al territori, que compatibilitzi el manteniment dels valors socials, culturals i naturals amb el desenvolupament sostenible de les activitats econòmiques, no podem continuar optant de manera insensata per infraestructures que juguen en contra d’aquest futur.

Sabadell, 15 d’abril de 2013