30 anys (i els que calgui) de lluita contra el Quart Cinturó

Ara fa 32 anys, un grup de veïns del barri de Can Deu, vam acampar als terrenys on la constructora Vallehermoso havia de fer una nova promoció de casetes unifamiliars. La reivindicació «Salvem el Bosc de Can Deu», que va rebre la solidaritat de desenes d’entitats, també ens va fer obrir els ulls a noves amenaces. 

Recordo nítidament un membre de l’ADENC, explicant que el que ens hauria de preocupar veritablement era una nova autopista que trinxaria el bosc i no unes quantes casetes més. En aquell moment el pobre gairebé podria haver estat nomenat persona non grata per minimitzar la nostra reivindicació, però tenia tota la raó del món, el Quart Cinturó era una amenaça pel nostre bosc i pels espais agroforestals més valuosos de la Plana del Vallès.

Vam aixecar la mirada i vam trobar-nos amb altres entitats que es preocupaven pel rodal, com ara la UES, la Unió de Pagesos, entitats veïnals i fins i tot una FAV ben diferent a la que ara és capaç de donar suport a un altre projecte amenaçant: la irresponsable construcció d’una piscina d’onades a la riba del Ripoll.

Uns quants d’aquí i uns quants d’allà vam anar conformant un moviment que inicialment es va dir Quart cinturó, Quitrà o Vida i que es va representar molt gràficament amb el dibuix d’un arbre escanyat per una autopista. Poc després van venir trobades i reunions amb companys d’altres pobles del Vallès Oriental i el Baix Llobregat, que van donar lloc a la Campanya Contra el Quart Cinturó. Marata i Les Franqueses, on hi havia una autèntica revolta popular en contra d’aquesta infraestructura, van portar la força de la pagesia i van posar els tractors al capdavant de les manifestacions. Abrera ens va aportar la força urbana, des d’un municipi ja molt castigat pel pas de trànsit pesat, que veien com el Quart Cinturó passaria literalment per sobre del barri del Rebato.

Van ser uns anys molt actius, de reunió mensual i moltes campanyes per donar a conèixer els impactes negatius del Quart Cinturó i per reivindicar una mobilitat alternativa. Anys en què intuíem els efectes irreversibles que ens podia portar aquesta autovia sobre els espais agroforestals i el nostre rodal, la contaminació atmosfèrica, la qualitat de vida... Anys en què encara no sabíem que a la cantonada ens esperava una crisi d’emergència climàtica, en què no es coneixia la relació tan directa que han demostrat estudis posteriors entre contaminació i mortalitat precoç.

En aquests anys ens hem carregat d’arguments cada cop més contundents. Ja no ens poden ridiculitzar dient que ens preocupem per quatre ocells (que també) o que som uns idealistes que volem anar sempre en bicicleta. Tenim estudis que demostren amb rigor que posar més autovies al mapa no millora els problemes de mobilitat, ans al contrari, alhora que impliquen una colonització especulativa del territori que destrueix l’activitat agrícola i ramadera i només genera urbanització dispersa i irracional.

El territori és finit i és petit. Un futur amb qualitat de vida passa per mantenir la seva diversitat, per fomentar l’activitat productiva de proximitat, per reduir la mobilitat innecessària i arrelar l’economia al territori. Crisis climàtiques com la que estem vivint ens mostren que no podem continuar hipotecant el planeta i encara menys el nostre rodal. Anem ja molt tard.

El 29 de maig, mou-te en defensa del Vallès contra el Quart Cinturó!

Manuel Bustos, el gran comediant

La darrera posada en escena de Manuel Bustos, tot just abans de nadal, pretenia generar una imatge d’un pobre home, pare de família, que estimava la seva ciutat més que ningú altre i que mai havia trencat un plat, però va tenir la mala sort de ser víctima d’una conxorxa política dels seus adversaris. Sens dubte, aquest victimisme volia tocar el cor de gent de bona voluntat que amb el pas del temps ha pogut oblidar l’abast del Cas Mercuri i els estralls del pas pel consistori de Bustos.

Darrera d’aquesta imatge, que no dubto que el propi Bustos s’hagi acabant creient a cop de construir-se una realitat paral·lela, hi ha un senyor que va utilitzar el diner públic i els privilegis que li atorgava el càrrec per incrementar el seu poder dins i fora del partit en benefici propi i per afavorir persones i organismes del seu entorn personal. Ja es va cuidar prou d’escombrar qualsevol lideratge intel·ligent o crític que li pogués fer ombra al PSC i de col·locar el seu propi germà a la cúpula comarcal per controlar els moviments «sospitosos» dels companys.

Darrera d’aquesta condemna aparentment «desproporcionada» per la retirada de multes de trànsit als seus familiars directes, hi ha un delicte de tràfic d’influències en què el menys important és l’import malversat. El que es posa de manifest és l’absoluta impunitat amb què Bustos i el cap de la Policia Josep M.Duran, utilitzaven les seves posicions de poder sent perfectament coneixedors de què la seva conducta era incorrecta, per eximir del pagament de multes a qui ells volien. Precisament el fet que l’import fos petit encara és més escandalós: per què no es limitaven a pagar com ha de fer tothom que rep una multa?

Deixant de banda les multes, cal recordar que Manuel Bustos ja ha estat condemnat en dues altres sentències del Cas Mercuri: a 1 any i 4 mesos de presó per tràfic d’influències i prevaricació en la peça que implicava l’alcaldessa de Montcada; i a tornar els diners malversats en la peça del Consorci de residus. Ja no parlem només d’un dia d’ofuscació per unes multes, els delictes de tràfic d’influències i de malversació de cabals públics planen en altres episodis de la vida de Bustos. I encara queden obertes altres peces que també l’involucren i que, a l’espera de les sentències, implicarien també penes de presó. D’altra banda, no podem oblidar que el delinqüent no va ser només Manuel Bustos, seria injust no recordar els mèrits de diversos càrrecs de confiança i tècnics, a més dels sis regidors dels seus governs també imputats al Cas Mercuri: el seu germà Paco Bustos, Joan Manau, Paco Fernández, Ricard Estrada, Montserrat Capdevila i Cristian Sanchez.

En qualsevol cas, el que es pot deduir de tot plegat és que hi havia una actuació delictiva continuada, del tot incompatible amb la imatge presentada pel Bustos aparentment vulnerable i innocent. En aquest sentit, sempre em ve al cap una intervenció pública de Dolors Calvet, en un acte de l’Entesa per Sabadell quan era regidora al primer mandat en què governava el PSC (1999-2003) en què va afirmar que Manuel Bustos acabaria a la presó. Confesso que en aquell moment em va semblar una exageració, però amb el pas del temps aquesta predicció s’ha confirmat. Devia ser realment dramàtic per a tècnics i càrrecs polítics que havien viscut de primera mà l’austeritat i honradesa dels primers vint anys de democràcia amb els mandats d’Antoni Farrès, veure com s’anaven destruint aquelles bases i alterant l’administració cap a un model clientelar i amb prou forats per allotjar la corrupció.

És lícit celebrar que un polític corrupte com Manuel Bustos entri a la presó, de la mateixa manera que vam celebrar les entrades de Rodrigo Rato, Carlos Fabra, Jaume Matas o Luis Bárcenas, per citar-ne els més famosos. Aquestes condemnes, que malauradament són només la part visible d’un gran iceberg, tenen el valor de visibilitzar algunes de les pomes podrides i reforçar els valors democràtics de la igualtat i l’exigència per la defensa del bé comú.

divendres, 22 de gener del 2021

Bustos no estava pas sol

«La caserna de la Guàrdia Civil és i sempre ha estat de la ciutat. Es va construir per acollir la Guàrdia Civil i es va cedir a aquest cos, amb el compromís de retornar-la a la ciutat quan deixessin de fer-ne ús.» 

 

Així començava un article que vaig escriure ara fa justament 13 anys, amb una afirmació que l’Entesa per Sabadell venia repetint incansablement des de què el govern municipal presidit per l’alcalde del PSC Manuel Bustos va signar un conveni, l’any 2006, que obligava l’Ajuntament a pagar 3 milions d’euros i cedir un solar de 5.000 m2 per a recuperar la caserna. Que ja era nostra, torno a dir.

 

Ara que finalment una sentència ha reconegut que la caserna ha estat sempre de la ciutat i que no calia pagar res per fer-ne ús, es tanca un capítol de la vida política municipal que va endurir les relacions entre els grups municipals i que va estar farcit de dures acusacions cap als qui ens vam oposar al que consideràvem malversar diners de la ciutat. 

 

Queda lluny la pluja de declaracions i intervencions públiques acusatòries a què ens va sotmetre el PSC en una duríssima ofensiva per forçar-nos a retirar el contenciós que havíem interposat inicialment l’Entesa per Sabadell i al que posteriorment s’hi van sumar els grups municipals de CiU i ICV-EUiA. 

 

Per fer-se una mínima idea queden les actes dels plens i un bon grapat de retalls de premsa on diversos responsables del PSC ataquen l’Entesa agrament i busquen la complicitat d’altres sectors de la ciutat. Manuel Bustos era l’alcalde que ho va orquestrar juntament amb el ministre Rubalcaba, però Bustos no estava pas sol. Altres membres del govern van ser molt actius en aquesta campanya per denigrar l’Entesa, únicament per oposar-se a un conveni que amb el temps s’ha demostrat lesiu per la ciutat. 

 

La tinenta d’alcalde Montserrat Capdevila ens acusava de «tergiversar la realitat» i «de fer un front comú per anar contra l’alcalde i el govern a les portes de les eleccions municipals». De fet, anava més enllà i acusava CiU i ICV de «fer fora dels seus partits els aleshores regidors de l’Ajuntament que van confirmar l’acord amb el govern sobre el procés que s’havia seguit». Encara ho podeu llegir al seu bloc. El també tinent d’alcalde Joan Manau ens retreia que només volíem «posar obstacles per al Parc de Salut».

 

El tinent d’alcalde d’Urbanisme i portaveu del grup municipal del PSC, Joan Carles Sánchez, ens deia que desviàvem el tema parlant d’urbanisme (en relació a la requalificació de part de la parcel·la de la caserna impulsada pel PSC al 2004) «per amagar la vergonya d’haver interposat un contenciós». Un comunicat del PSC «lamentava l’estil descarat d’Entesa» i hi veia «interessos ocults d’aquest grup municipal que sempre fa costat als moviments okupes i alternatius». 

 

Veient que no cedíem a les pressions per retirar el contenciós, van pujar el to mediàtic, organitzant una roda de premsa, encapçalada pel president del Consorci Hospitalari Parc Taulí, on van participar professionals de la salut molestos perquè, segons el PSC, el contenciós impedia el desenvolupament del projecte del Parc de Salut, que de fet era una iniciativa del govern d’Antoni Farrés. En aquest sentit, vull recordar que tots els grups que vam interposar el contenciós defensàvem el Parc de Salut i consideràvem que calia tirar-lo endavant. El PSC s’ho va jugar tot a la carta de què els dolents de la pel·lícula no el volíem i van abandonar el projecte de facto, posant de manifest que eren ells els que potser no hi estaven genuïnament interessats. 

 

Aquesta era la manera d’actuar del PSC quan veia amenaçat algun dels seus objectius: obligar les entitats de la ciutat a posicionar-se en un esquema simplista de «amb Bustos» o «contra Bustos», sense matisos, sense grisos, sense capacitat crítica. Així, gairebé tots els que van opinar ho van fer en contra del contenciós, amb l’excepció de la FAV que pel fet de qüestionar el conveni ja es va guanyar l’acusació per part del tinent d’alcalde Joan Carles Sánchez de «posicionar-se de manera coincident amb l’Entesa». 

 

També van fer intervenir la consellera Marina Geli en un acte sobre el Parc de Salut, dient que els que havíem interposat el contenciós «revocàvem un acord de l’anterior legislatura, un procés de concertació...» i que «cadascú hauria d’assumir les seves responsabilitats». 

 

Aquest és exactament el punt clau: assumir les responsabilitats. Què porta un alcalde a negociar un conveni innecessari per obteniu un be que ja és propietat de la ciutat? Interès personal? Favors polítics? Què justifica què accepti pagar una quantitat considerable de diners i aportar un terreny propietat de la ciutat quan ja hi havia un conveni signat amb l’alcalde Farrés que reconeixia que la caserna era de la ciutat i preveia retornar-la sense cap contrapartida? Què porta tota la resta del govern a conformar aquesta ofensiva contra l’oposició pel sol fet de presentar un contenciós? Obediència cega a l’alcalde? Acceptació de les seves paraules sense llegir-se ni un sol paper? On eren les forces vives de la ciutat en aquell moment? 

 

Si la caserna estava inscrita en el Registre de la Propietat com a propietat municipal de ple dret a partir de la clàusula de reversió, l’alcalde hauria hagut de defensar aquesta propietat a capa i espasa. Això és justament el que va fer l’Entesa per Sabadell: defensar el patrimoni de la ciutat i evitar que es malversés el que era nostre. 

 

Mentre escric aquestes ratlles arriba la notícia de què l’Estat ha interposat recurs contra la sentència, malgrat que, presumptament, el govern municipal haurà traslladat la petició unànime del Ple municipal de Sabadell per tal que no l’interposés. O potser a l’alcaldessa, que també va aplaudir aquell conveni quan era regidora, i és hereva directa de Manuel Bustos, ja li va bé tornar a negociar un nou conveni. Continuarà... 

 

[Imatge de la roda de premsa del govern municipal per celebrar la sentència denegatòria del contenciós interposat per l’ES, CiU i ICV-EUiA, 4 de maig de 2010]

dijous, 2 de març del 2017

Ràdio Sabadell: El gest estèril?

El de Ràdio Sabadell és probablement el pitjor conflicte que ha viscut l'actual govern municipal. Un conflicte complex, que recull demandes laborals històriques –i mai abans explicitades obertament–, que traspua els efectes d'una gestió personalista que en els darrers mesos ha generat malestar intern, i que, a més, és instrumentalitzat políticament per l'oposició.

Aquest és el panorama que porta al debat del Ple municipal al voltant d'una moció impulsada pel conjunt de l'oposició, que s'aprofita per atacar durament el govern. Una moció que a la seva part expositiva es fa seu el relat que feia l'exalcalde Manuel Bustos de l'actual Ràdio Sabadell com a ràdio “recuperada” heroicament pel PSC després del tancament que –diuen textualment– “va ser la darrera conseqüència de l'actitud d'indiferència del govern de l'època i de les institucions de la ciutat per la seva ràdio”.  És obligat recordar, doncs, que la ràdio que va desaparèixer l'any 1995 era privada i per tant el seu tancament no va tenir res a veure amb l'Ajuntament. I, d'altra banda, no es pot obviar el veritable interès del bustisme per tenir una ràdio pròpia, que no era pas posar-la al servei de la ciutat, sinó utilitzar-la de manera partidista per lloar la seva obra i silenciar qualsevol bri de crítica política o social. Amb aquests antecedents és d'un cinisme absolut que el regidor trànsfuga exPSC Lluís Monge afirmés que “Ràdio Sabadell no ha de ser una joguina per a ningú”.

Sense negar ni per un moment la preocupació dels diferents grups de l'oposició –i regidors no adscrits– per la situació i les reivindicacions de la plantilla de Ràdio Sabadell i de la Plataforma Ràdio Sabadell diu prou, el debat va mostrar com la majoria dels portaveus no va tenir cintura per modificar el seu discurs precuinat en veure que el govern començava a moure fitxa.

En un gest inèdit a la Sala de plens, el regidor de Guanyem Miquel Soler va posar el seu càrrec a disposició afirmant que volia formar part de la solució i no del problema. La regidora de Crida per Sabadell, Glòria Rubio, va fer autocrítica explicitant que les coses no s'havien fet bé, va entomar les crítiques i va defensar uns mitjans independents, celebrant també que sigui possible que els treballadors i treballadores s'organitzin (per cert, un signe de normalitat democràtica impensable fa només dos anys). El regidor d'ERC, Gabriel Fernández, va esmentar 7 acords de millora de condicions laborals que ja s'han començat a aplicar: 1) mediació externa, 2) taula mixta per avaluar la programació, 3) contractació de personal de cap de setmana, 4) jornada de 8 hores, 5) contractació dels falsos autònoms, 6) compromís de manteniment de plantilla, i 7) presència estable de la representació dels treballadors al consell d'administració.

Malgrat tot, la rèplica de l'oposició va seguir el guió preestablert, sense cap concessió, sense ni tan sols comentar (i no estic dient compartir) les mesures que pretenen millorar unes condicions laborals que aquest govern va heretar del govern del PSC, ara fragmentat en un grup de l'oposició i dos regidors no adscrits, tots ells desmemoriats.

Així doncs, la rèplica va continuar amb la mateixa duresa parlant Lluís Monge de “purgues estalinistes” i de “no voler reconèixer els problemes”; Carles Rossinyol de “ganes de posar fum” o amb la patinada monumental “si aquesta és la seva política, m'agradava més la d'abans”; Josep Ayuso de la dimissió com a “gest estèril”, en un “món happy flower”, paraules que pressuposaven que no es materialitzaria la renúncia del regidor Soler. Únicament el portaveu de Ciutadans, Adrià Hernández,  va saber moderar el seu discurs i valorar positivament el gest del regidor Miquel Soler.

El gest estèril va ser acceptat, però ja hi ha veus com la del propi Josep Ayuso que, abans que reconèixer que el govern ha actuat i ha pres una decisió complexa, prefereix jugar a minimitzar la renúncia pel fet que la responsabilitat recaigui a l'altra regidora de Guanyem, Marisol Martínez. El temps dirà si és la millor solució, de moment el més important és que s'ha desbloquejat una situació complexa i el govern ha demostrat tenir voluntat i capacitat de corregir errors. Ara la prioritat hauria de ser continuar treballant per recuperar un bon clima laboral i per demostrar que aquest gest no ha estat ni estèril ni estètic.

diumenge, 29 de gener del 2017

SMATSA: L’oposició neda, però guarda la roba

L'oposició municipal ha decidit negar tota credibilitat al govern i als actuals equips tècnics. No volen deixar ni una sola escletxa a la prudència, sinó que s'han alineat amb la direcció de la concessionària del Servei de neteja i recollida de residus, SMATSA.

En el darrer Ple municipal ho van deixar ben clar. Si la ciutat està bruta és culpa del govern municipal (i fins i tot de la policia va dir algú), si el contracte està mal fet no cal revisar-lo.  Els arguments van ser complementaris i perillosament demagogs, enfocats bàsicament a buscar l’aplaudiment dels treballadors que assistien al Ple, sense importar si els generaven preocupació i angoixes o si s'escampaven missatges alarmistes i falsos.

Davant l'inici del procediment de revisió d'ofici del contracte, un cop els tècnics municipals han detectat que podria ser declarat nul per diversos motius, el portaveu de Ciutadans, Adrià Hernàndez, va arribar a dir que ara és poc rellevant si està ben fet o no el contracte, obviant la seva responsabilitat com a representant municipal que ha de fiscalitzar el bon funcionament dels serveis públics. I de pas va culpabilitzar els grups municipals que conformaven el Ple l'any 2012, quan es va atorgar aquesta concessió. Doncs bé, ja es pot imaginar, Sr. Hernàndez, que si l'Entesa per Sabadell hagués tingut la més mínima sospita de què aquest contracte era il·legal ho hauria denunciat com va fer amb molts altres temes. Llavors no ho sabíem, ara sí. I això ens impedeix mirar cap a una altra banda.

Per la seva banda, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, mentre afirmava que el govern actual vol enganyar la ciutadania, els treballadors i els grups municipals, ens va voler confondre assegurant que el contracte s'havia fet en base a la llei vigent en aquell moment. Aquesta afirmació va ser rebatuda fàcilment pel regidor d'Economia, Albert Boada, que va recordar que la llei actual és vigent des de 2007, 5 anys abans de l'aprovació d'aquest contracte.

De fet, la postura d'Ayuso tampoc no sorprèn, no en va és l'autoproclamat successor de Manuel Bustos i Paco Bustos, que van ser els grans artífexs del contracte amb SMATSA, amb implicacions que el Cas Mercuri acabarà desvetllant. Les que resulten més sorprenents i que només s'expliquen per haver-se rendit a un populisme de resultat immediat, són les resistències dels portaveus de CiU i el PP, Carles Rossinyol i Esteban Gesa, tenint en compte que l'any 2012 aquests grups van ser molt bel·ligerants amb el fet que s'atorgués la concessió a SMATSA.

Però el regidor que es va emportar l'òscar a la millor actuació teatral de la seva vida va ser l'exPSC Carles Bosch, que amb un to encès i d'inacceptable menyspreu cap a altres membres del Ple, va fer una defensa aferrissada de l'empresa que coincideix gairebé al peu de la lletra –i segur que és casualitat– amb el comunicat difós per SMATSA l'endemà del Ple.

Tot plegat, molt interès en atacar el govern i en defensar una empresa privada que està aplicant sobrecostos que no van precisament a la butxaca dels treballadors, i molt poc interès en voler clarificar la validesa del contracte. No van servir les intervencions dels regidors de Via Pública, Xavier Guerrero, i d'Economia, Albert Boada, insistint una i altra vegada en que les prioritats són garantir el servei públic, garantir els llocs de treball i garantir que no es produeixin situacions fraudulentes i que tots els diners de la ciutadania vagin a parar exclusivament al servei. Les orelles de l'oposició feien festa.

Al final, després de tants escarafalls la proposta del govern de demanar un dictamen a la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat no devia ser tan negativa, perquè només el PSC i els dos regidors no adscrits (tots ells antics regidors del govern del PSC) van votar-hi en contra. La resta de l'oposició va abstenir-se en un gest que no s'ajusta a les intervencions que van fer, però que potser era una versió del nadar i guardar la roba, no fos cas que finalment el contracte sigui declarat nul i ells quedin en evidència davant la ciutat.

dimecres, 30 de novembre del 2016

D'expropiacions i sancions

Ple de novembre. Un punt tan poc atractiu com una expropiació adquireix un protagonisme inesperat perquè la tinenta d’alcalde d’urbanisme, Glòria Rubio, posa xifres absolutament escandaloses sobre la taula.

Entre els anys 2002-2009 l’Ajuntament va dur a terme 8 expropiacions per ministeri de la llei –col·loquialment anomenades “forçoses”–, amb un cost total de 32,8 milions d’euros, dels quals ni més ni menys que 6 milions es van destinar a pagar interessos. És a dir, gairebé 33 milions de diner públic destinats a aquestes expropiacions.

En els darrers mesos, el nou govern ha afrontat aquesta gestió de manera completament diferent, dialogant amb els propietaris, i això ha propiciat expropiacions de mutu acord o convenis urbanístics, amb un cost molt menor i òbviament sense pagament d’interessos. 

Les xifres són clares: el cost mitjà per a la ciutat d’un metre quadrat en el cas d’expropiacions forçoses era de 636 €. A les expropiacions de mutu acord el cost és de 83,17 €; als convenis urbanístics de 7 €. Cadascú que tregui les seves conclusions! 

Jo em faig meves les de la Glòria Rubio: no sabem (encara) si va ser deixadesa, ineptitud, voluntat d’afavorir al privat... Sigui com sigui, l’herència rebuda posa els pèls de punta perquè estem pagant crèdits que es van haver de demanar per fer front a aquestes expropiacions. 

Com a resposta, Josep Ayuso intenta desqualificar la Glòria Rubio i recorda que “alguns”, en referència clara a l’Entesa per Sabadell, els acusaven de fer “urbanisme a la carta” quan aconseguien convenis urbanístics. No ens intenti confondre, Sr. Ayuso, una cosa és un convenir urbanístic, que busca un acord d’interès per a les dues parts, amb el benentès que una de les parts és l’interès públic, i una altra cosa ben diferent és modificar les qualificacions urbanístiques sense justificació objectiva i transparent, en operacions on només traspua un benefici per al propietari. 

Seguim amb el Ple. Un altre petit escàndol –aquest encara més inadvertit– és constatar que és novetat que es portin a Ple procediments sancionadors per expedients de disciplina urbanística. Parlem de la finca de Ca n’Alzina, un àmbit de protecció especial, on es produeixen abocaments irregulars i ara s’aprova la imposició de sancions, que, no obstant, hauran de quedar suspeses fins que finalitzi el procediment judicial.

Glòria Rubio explica que l’any 2009 la Policia Municipal ja havia alertat en els seus informes de l’existència d’obres sense llicència. Sorprenentment (o no), fins 2013 no s’obren expedients. Faig un apunt per recordar que a finals de 2012 havia esclatat el Cas Mercuri i que poc després l’Entesa per Sabadell havia denunciat abocaments irregulars a diferents punts del rodal: el Torrent de Castelltort, el Torrent de Sobarber (Ca n’Ustrell ) i la Riera Seca-Riera de Santiga (Ca n’Alzina). Aquest és el context en què es van obrir els expedients. 

Finalment, al novembre de 2016 dos d’aquests expedients tenen una resolució, perquè iniciar-los està molt bé, però el que cal és seguir-los i vetllar perquè avancin i es pugui exigir a la propietat la restauració de la realitat alterada. Un cop més, el portaveu del PSC em sorprèn. Desconec si és amnèsia, cinisme o si es creu la seva pròpia reconstrucció dels fets, però davant de l’estupor dels que escolten és capaç d’afirmar en el Ple municipal –i constarà en acta– que els expedients es van iniciar quan es va tenir notícia dels fets.Resposta: la Policia municipal ja havia alertat dels fets 4 anys abans.

Res a afegir.

30 de novembre de 2016

dijous, 3 de novembre del 2016

Cada cosa al seu temps

Cada cosa al seu temps. Municipalitzar no és llevar-se un dia i anul·lar de cop i volta la gestió privada. Requereix estudiar molt bé –sí, estudiar– tots els aspectes del contracte, econòmics, temporals, laborals, avaluar cada element del plec de clàusules establert amb l'empresa per dissenyar el procés de recuperació de la gestió pública garantint sempre la prestació de servei  en les millors condicions per a la ciutadania.

Escoltant l'oposició en el Ple del mes d'octubre preocupa terriblement la simplificació dels arguments, la immaduresa que permet acusar gratuïtament el govern de Sabadell d'haver renunciat a recuperar la gestió directa del cementiri municipal. Aprovar el pla d'inversions no implica en cap cas renunciar aquest objectiu que arribarà quan estigui madur, quan s'hagin fet totes les passes necessàries. No fos cas –com va etzibar Maties Serracant a Josep Ayuso– que a algú se li acudís denunciar-nos a la primera de canvi.

Quina és la pretensió dels grups de l'oposició? Que l'Ajuntament renunciï a exigir a la concessionària les inversions que ha de fer per contracte? Això, de fet és el que feia el govern privatitzador per excel·lència, el del PSC. Cap control, cap exigència a fer complir les seves obligacions, tan sols mirar cap a una altra banda mentre Torra SA incomplia sistemàticament els acords. No és acceptable cap més incompliment. Mentre el contracte sigui vigent, l'hauran d'assumir. I si no els interessa ja saben que hi poden renunciar.

Cada cosa al seu temps. I dijous va ser el temps d'aprovar finalment el Reglament de cessió de locals, després d'un immens treball per posar-hi ordre, per saber quins locals estaven cedits i en quines condicions. Ha estat molt més complex del que preveia el govern, perquè el PSC va deixar també en aquest àmbit una herència de caos, de greuges comparatius entre entitats amb privilegis i entitats sense cap dret, de cessions dispars, sense cap mena de criteri i encara menys de transparència.

El Reglament de cessió de locals era una demanda de fa molts anys dels grups que érem a l'oposició. Al març de 2009 ja es va aprovar una moció presentada conjuntament per CiU, ICV-EUiA, Entesa per Sabadell i ERC, que es va aprovar amb el vot contrari del PSC.  I al juny de 2012 CiU va tornar a portar el tema al Ple i es va tornar a aprovar, aquest cop per unanimitat. Però el mandat del Ple no un, sinó dos cops, no va ser suficient motivació perquè el govern del PSC agafés el guant. Si bé es van fer unes quantes desenes de reunions, mai no van tenir voluntat de tirar-ho endavant i els esborranys van quedar tristament arraconats en algun calaix.

No interessava. Com no els interessa ara. Ja va dir la sra. Carrasco, regidora del PSC, que aquest no era el seu reglament. És clar que no, al seu grup mai no li va interessar tenir criteris reguladors, d'equitat i transparents, així podien fer i desfer lliurement. I algunes entitats van ser víctimes d'aquesta manera de fer, ja fos per quedar fora del circuit o bé per quedar-hi atrapades. La Glòria Rubio, tinenta d'alcalde de Territori, ho va explicar ben clarament, veníem d’una situació de completa subjectivitat on l'equip de govern decidia per exemple qui pagava les despeses de consums i qui no.

Malauradament, malgrat els reiterats elogis al llarg procés de debat i el reconeixement del bon nivell de diàleg i la bona feina feta pel govern i l'equip tècnic, cap dels grups de l'oposició es va atrevir a votar a favor del reglament. Els arguments, escassos. Perquè no s'inclou el pagament de consums? Perquè no s'inclouen les concessions administratives? Perquè les cessions són per 4 anys?

Els compromisos del govern van quedar clars: la Glòria Rubio va avançar que hi hauria un procés de concurrència per accedir a subvencions per pagar una part de les despeses de consums o manteniment de locals i es va comprometre a iniciar el procés per tenir també un reglament de concessions administratives a finals del 2017. I la regidora de Participació, Míriam Ferràndiz, va recordar que l'estratègia de participació del govern municipal va molt més enllà d’un reglament, que és un recurs més per a les entitats, amb el sedàs de la transparència, sinó també de la creació de la futura Oficina de l'Associacionisme i altres accions per afavorir la igualtat d'oportunitats de les entitats.

Ara toca aplicar el reglament i publicar al web municipal tota la informació sobre els locals i els criteris de cessió. I a poc a poc anem avançant.

30 d’octubre de 2016 

divendres, 7 d’octubre del 2016

Qui podria defensar el conveni de la Caserna?

En els darrers anys al Ple municipal s'ha parlat més d'un cop de la Caserna de la Guàrdia Civil, però mai des de la perspectiva d'un govern municipal que la vol recuperar per Sabadell sense cap cost, perquè la caserna ja és de la ciutat.

Aquesta va ser la novetat al Ple de setembre. La tinenta d'alcalde de Territori i Habitatge, Glòria Rubio, va exposar sintèticament els antecedents del vergonyant protocol que va signar l'any 2006 Manuel Bustos amb el seu col·lega Alfredo Pérez Rubalcaba, un acord que comprometia l'Ajuntament a donar a la Guàrdia civil 3 milions d'euros i un solar valorat actualment en 3,7 milions d'euros per construir una nova caserna a Sant Pau de Riu-sec, malgrat l'Ajuntament òbviament no té la competència per fer-ho.

Un conveni lesiu pels interessos de Sabadell, que tenia com a únic objectiu confessable recuperar un equipament que ja era de la ciutat i que com a tal està inscrit al Registre de la propietat des de l'any 1999.

Lamentablement els grups municipals de l'oposició no van fer costat al govern en el dictamen que plantejava la revisió d'ofici del conveni de la caserna. El portaveu de CiU, Carles Rossinyol, es va atrevir a qualificar aquesta acció de covarda, contraprogramant una crida a ocupar la caserna que va ser únicament un estirabot en l'espectacle que acaba sent el Ple. Quan la regidora de la Crida per Sabadell el va animar a concretar els detalls de la presumpta ocupació, va fugir d'estudi, no sabem si maleint l'hora en què va utilitzar el terme “ocupar” o el càlcul erroni de pensar que el govern no seria capaç de seguir-li el joc.

Sigui com sigui,independentment de qualsevol altra acció o reivindicació que es pugui emprendre, el que és evident és que el conveni de la caserna mal ens pesi és actualment vigent i l'única via que té l'Ajuntament per revertir-lo és iniciar la seva revisió i recórrer a la Comissió jurídica de la Generalitat.

Per la seva banda, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, va parlar de mantenir la “coherència” amb els informes tècnics i jurídics que desaconsellaven un contenciós administratiu en el seu moment. De res no va servir que la senyora Rubio li recordés que no hi havia hagut cap acte administratiu ferm per part de la Guàrdia Civil o el Ministeri de l'Interior que reclamés la caserna. Ni tampoc l'explicació sobre les gestions fetes fa uns mesos per intentar arribar a un acord sense que suposés un cost per la ciutat.

Sí que cal remarcar que cap grup municipal no va defensar el contingut del conveni, ni tan sols el PSC, que únicament es va dedicar a justificar-se, citant informes, però sense aprofundir en el seu contingut i ignorant que el govern socialista ja comptava l'any 2005 amb un informe jurídic que avalava iniciar l'expedient per l'extinció de la llicència d'ocupació atorgada a la Guàrdia Civil i que es posés la caserna a completa disposició de l'Ajuntament en qualitat de propietària de l'immoble.

Sembla que planava a la Sala de Plens la certesa d'un conveni injust, d'un acord al marge dels interessos de la ciutat, però justificat –com tantes altres coses– amb un bon treball propagandístic i un esforç continuat per fer callar les veus divergents. Quin grup podria defensar actualment –amb el canvi de context polític– el contingut del conveni? Ni tan sols Josep Ayuso.

dilluns, 1 d’agost del 2016

La Bassa: com a mostra un botó

No hauria de passar inadvertit que en el Ple del mes de juliol s'hagin aprovat els dos punts sobre les obres de la Bassa de Sant Oleguer per majoria, amb les abstencions dels grups municipals de CiU i Ciutadans.

Alguna cosa ha passat a Can PSC, i ho dic sense segones intencions, penso que finalment han entès que no poden negar l'evidència de l'estat d'aquest equipament. Fa només un mes van votar en contra de l'inici de la segona fase de reparació de la Bassa, consistent en treballs d'impermeabilització i renovació del revestiment del vas. En canvi, ahir van donar suport tant a l'aprovació del projecte del sistema de filtració com a la reparació d'un tram del col·lector de Sant Oleguer.

És una passa endavant. Potser s'han acabat adonant que tenen una responsabilitat molt directa en el fet que les obres de la Bassa siguin inajornables. Tal com ha explicat la tinenta d'alcalde de Territori, Glòria Rubio, les filtracions eren desmesurades, el sistema de depuració està fora de normativa i les rajoles interiors –que han d'estar en perfecte estat per evitar filtracions– no es canvien des de 1999, és a dir, no se n'ha fet cap manteniment en 16 anys.

No rectifica, però, el grup municipal de CiU, que continua afirmant sense cap mena de pudor que s'ha gestionat malament i que “hi havia altres maneres de fer-ho, sense haver de tancar la Bassa durant els mesos d'estiu”. Personalment no acabo d'entendre l'obstinació de CiU per minimitzar el problema, quan s'ha acreditat que l'estiu de 2015 es perdien 290.000 litres al dia, equivalents al consum diari de 2.900 persones. Ni tampoc la seva insistència en posar en risc la instal·lació i les persones que l'utilitzen quan els informes tècnics evidencien l'existència de fissures i esquerdes en diversos trams del col·lector.

Quan la senyora Rubio els hi diu que li agradaria tenir un informe tècnic que permetés obrir la Bassa, el senyor Rossinyol contesta que li agradaria tenir un informe que digués que no es pot obrir. Jo hi aniria una mica més enllà, estaria disposat el Sr. Rossinyol (o qualsevol altre dels membres del Grup municipal de CiU) a signar un decret que en permetés l'obertura? A assumir aquesta responsabilitat sabent que en els darrers anys hi ha hagut deixadesa i omissió? A desestimar el consell dels tècnics municipals?

Tinc la impressió que després d'un any CiU no ha acabat d'assumir el seu rol, d'oferir una alternativa al govern que miri endavant sense oblidar per exemple que si la Bassa ha de tancar, la responsabilitat l'ha de buscar en els que han governat en els darrers anys, no en els que han hagut d'arremangar-se per veure com es pot solucionar. I com a mostra, un botó.

divendres, 8 de juliol del 2016

Un reglament per transparentar la cessió de locals

Per entendre la necessitat que té aquesta ciutat de posar ordre en les cessions de locals a través d'un reglament transparent cal remuntar-se un parell de legislatures fins l'any 2009, quan el PSC va decidir unilateralment cedir un local a l'Associació Llatinoamericana de Sabadell –filial de la potent Fedelatina vinculada al responsable de Formació i Ciutadania del PSC, Josep Maria Sala–, menystenint altres entitats formades pel col·lectiu d'origen llatinoamericà. Van ser precisament aquestes entitats les primeres en reaccionar, alertant del tracte de favor a l'entitat presidida per Ligia Castelo que podia estar motivat per interessos electoralistes per captar el vot d'origen immigrat a les eleccions municipals.

Aquest rebuig va provocar la implicació de la major part de grups municipals de l'oposició i al ple del 3 de març de 2009 es va debatre una moció presentada conjuntament per CiU, ICV, l’Entesa per Sabadell i ERC per demanar que no es cedís aquest local i que es fes una diagnosi de la situació de cessions i de necessitats de les entitats per tal d'elaborar una proposta. Finalment la moció es va aprovar amb el vot contrari del PSC, que unes hores abans del ple havia intentat a la desesperada que es retirés la proposició, rectificant sobre el local.

Després d'això res efectiu. Es va debatre en comissió informativa una proposta de reglament que el govern no va arribar a portar mai a Ple “perquè no hi havia consens” i en el mandat següent es va continuar marejant la perdiu. És a dir, 7 anys perduts ! Perduts per a la transparència i per a l'equitat, però molt ben utilitzats pel PSC que podia continuar la seva política clientelar impunement.

Ha calgut tot un any de treball per posar ordre en el caos. Entitats que tenien diferents tipus d'acord, algunes sense conveni, altres amb llicències demanials, unes pagant subministraments, altres amb tot gratuït, dates que no sempre quadren... Ha estat molt més complex i lent del que ens podríem haver imaginat.

Però finalment el Ple del passat dijous va debatre una proposta de Reglament de cessió que parteix d'una radiografia real de la situació, que ja ha passat un procés participatiu amb les entitats i amb els grups municipals i que ara està en exposició pública per poder-hi fer al·legacions.

La tinenta d'alcalde de Territori i Habitatge, Glòria Rubio, va defensar el Reglament sobre les llicències demanials com el primer pas cap a la transparència i per ordenar el que ens hem trobat, amb la voluntat política de tenir un teixit associatiu fort i divers amb qui l'Ajuntament estableixi unes relacions sanes, lluny de les relacions clientelars que hi havia fins ara. És aquesta la primera vegada que es posen per escrit uns criteris per a aquestes cessions i es planteja un període de transició on caldrà acompanyar les entitats, alhora que es treballarà també en la millora del reglament de centres cívics i en la concreció de les concessions administratives, que ja estan molt regulades per la legislació.

Al meu entendre, els grups municipals de l'oposició no van estar a l'alçada del que es posava sobre la taula i van votar-hi en contra, tot i ser una aprovació inicial en què és molt habitual abstenir-se. No van voler donar ni un bri d'aire al govern en un càstig sorprenent, tenint en compte que venim d'anys d'opacitat. Cap grup municipal no va entrar en el fons de la qüestió, ni en la situació de desregulació que hem patit ni en els aspectes regulats.

Els únics arguments esgrimits per votar en contra van ser que no hi havia un calendari per treballar el reglament de concessions administratives, el desacord amb el fet que no es cobreixi directament el cost dels subministraments i el fet que el reglament contempli multes de fins 6.000 € pels incompliments.

En aquest sentit, Glòria Rubio va respondre amb convicció que el govern ja s'ha compromès a continuar treballant en els propers mesos amb les concessions administratives (que són aproximadament el 10% de les cessions) i que no es poden donar subvencions encobertes amb diners públics i per tant l'ajut al pagament de subministraments s'ha de fer amb concurrència pública.

No va ser prou per convèncer l'oposició que hauria preferit no tenir reglament a tenir-ne aquest, que hauria preferit mantenir el caos i l'opacitat en detriment de la transparència, tot i que realment no sabem per què.

divendres, 3 de juny del 2016

El que se m’escapava de Can Balsach

En el meu article de fa uns dies sobre el Ple municipal del mes de maig, deia que se m’escapava alguna cosa sobre la cessió de Can Balsach, perquè no entenia la insistència del PSC en posar-hi pals a les rodes si tots els informes jurídics i tècnics avalaven la cessió.

Ara ja sé que no era una, sinó vàries les coses que se m’escapaven.

La més flagrant és que el PSC, en aquell Ple, ja tenia coneixement al contingut de les denúncies contra el tinent d’alcalde de Territori i Sostenibilitat, Maties Serracant, i dues tècniques municipals. De fet, no només en tenia coneixement, sinó que el seu portaveu, Josep Ayuso –en nom del Grup municipal del PSC, no ho oblidem–, era el signant d’una de les denúncies, però no en va dir ni mitja paraula. I això és important, aquest és un element que exemplifica el respecte que té el Sr. Ayuso per les decisions del Ple, fins i tot les denuncia per via penal abans de què siguin adoptades. Això sí, sense fer esment a la seva denúncia –en el que si no mentida, segur que és mitja veritat–, es va atrevir a afirmar que el jutge tenia dubtes, un fet curiós si tenim en compte que en tot l’expedient judicial no hi ha ni una sola interlocutòria o escrit motivat, únicament les dues denúncies.

També va ser sorprenent que el PSC defensés com a al·legacions pròpies tres elements sobre els quals en realitat no havia al·legat, tot i donar-ho a entendre: la durada de la concessió, la seva gratuïtat i l’absència de pública concurrència, elements que com apuntava en el meu primer article, no són pas excepcionals en les concessions administratives. De fet, el que fa excepcional –insisteixo, excepcional–, l’expedient de Can Balsach a l’historial de cessions sabadellenques, és precisament l’extensió i la precisió de la justificació d’aquests aspectes, on s’explica tant que l’entitat ha d’invertir-hi 200.000 € com els càlculs que s’han fet per determinar el termini de 21 anys. De la mateixa manera que és excepcional que no es faci en un mateix Ple l’aprovació del Plec de clàusules i l’adjudicació, com ens tenia acostumats el PSC.

Ara, però, ja sabem que aquestes tres al·legacions les havia manllevat de la denúncia interposada per Maite Morao, amb qui s’observa una inquietant familiaritat a part de tenir en comú el fet d’estar imputats des del mes de març per la denúncia de Ca n’Alzina, després de 2 anys d’investigació, que inclouen un informe policial de 1000 pàgines i les declaracions de diferents testimonis que, al cap i a la fi, són els que els van incriminar.

Així doncs, això era la palla, el farciment, l’embolcall per fer el discurs més grandiloqüent. Però el veritable objectiu de Josep Ayuso i del Grup municipal del PSC era i és atacar directament al govern municipal amb l’excusa d’una presumpta prevaricació amb l’únic argument que no s’hagi fet una modificació de Pla General per canviar la qualificació d’ús d’esportiu a associatiu.

Si més no, això és el que el Sr. Ayuso ha dit públicament. Ho va dir al Ple i en un recent article, a la vegada que insistia una i altra vegada en afirmacions com aquestes: “el PSC manté la voluntat i el compromís de cedir la part nord de Can Balsach”, “reiterar la voluntat de cessió ferma i clara”, o “estem absoluta i radicalment a favor de la cessió dels espais a la part nord de Can Balsach al Tallaret”.

Doncs miri, potser que comenci a explicar tota la veritat. La seva veritable voluntat es posa de manifest de forma nítida a la denúncia penal presentada abans del Ple on afirma que el regidor Maties Serracant “actua con total connivencia con el Casal Popular de La Creu Alta El Tallaret” o que l’adjudicació “responde a afinidades de carácter político”.

Honestament, Sr. Ayuso, posi’s d’acord amb vostè mateix. O està d’acord en cedir Can Balsach a les entitats que conformen el Tallaret perquè desenvolupin el seu projecte per a la Creu Alta, o aquesta cessió és un exemple de connivència. Ha de triar, no s’amagui en un jutjat.

Aquest és l’estil de fer política del Grup municipal del PSC, avalat també per la Gestora del PSC que havia de portar un nou estil al partit, i amb qui lamentablement també s’han alineat el PP i CiU. I un cop més CiU ha perdut l’oportunitat de desmarcar-se del suport als hereus del bustisme.

2 de juny de 2016

Tot en ordre a Can Balsach

Per tercer cop en poc més d’un any va tornar al Ple municipal la proposta de cessió de Can Balsach al Casal El Tallaret.

El primer cop va ser el febrer de 2015 quan es va aprovar per unanimitat del Ple una moció que havien presentat conjuntament tots els grups municipals. Rellegint l’acta d’aquella sessió tot són elogis i paraules d’ànim i suport al projecte d’El Tallaret, una entitat que aplega l’AV de la Creu Alta, la Coordinadora Jove de la Creu Alta Llamps i Trons, l’Esplai la Branca, els Diables i Banyetes de la Creu Alta i els Gegants i Grallers de la Creu Alta.

El govern del PSC va recollir llavors el mandat del Ple i va començar a negociar els termes de la concessió, procés que a partir del mes de juliol va continuar el nou govern.

Així, al gener de 2016 es va portar al Ple l’aprovació inicial del Plec de Clàusules per a la concessió administrativa de Can Balsach i llavors van començar a sentir-se les veus discrepants, bàsicament del PSC, que juntament amb C’s es va abstenir amb l’argument de presentar al·legacions.

Arribem ja al Ple del passat dijous on es va aprovar definitivament el Plec de clàusules, després de desestimar les al·legacions presentades pel grup municipal del PSC. I alguna cosa se’m deu escapar, perquè no acabo d’entendre la insistència del PSC en posar pals a les rodes en un projecte que diuen defensar i que és un mandat democràtic del Ple.

Les seves al·legacions anaven en la línia de qüestionar la durada de la cessió, de 21 anys, del fet que sigui una concessió gratuïta, que no hi hagi pública concurrència i que no es canviï la qualificació urbanística d’ús esportiu del Pla General d’Ordenació de Sabadell.

Abans de res cal recordar que estem parlant d’un local abandonat, sense cap ús des del moment que va passar a ser de titularitat municipal i reivindicat des de fa gairebé 4 anys per les entitats del barri. Però sobretot, cal tenir en compte que el Casal El Tallaret, si finalment obté la concessió, haurà de fer una inversió que al dictamen del Ple es fixa en 200.000 €. Tenint en compte aquesta elevada quantitat, no s’acaba d’entendre el qüestionament de la durada de la concessió, perquè és evident que l’entitat haurà d’amortitzar aquesta inversió. Per posar un exemple ben clar, a quants anys es donaria avui dia una hipoteca de 200.000 €? De ben segur que a més de 21!

També crida l’atenció aquest qüestionament perquè, si mal no recordo, la darrera concessió de característiques molt similars que es va fer a la ciutat va ser al maig de 2012 en favor d’una entitat de cultura popular amb un termini de 30 anys prorrogable 10 més, és a dir, gairebé el doble del termini que es fixa ara. També es va fer de manera gratuïta, és a dir, sense requerir un cànon, i fent una aportació municipal de 40.000 €. El motiu? Donar un ús a un espai municipal abandonat a favor d’una entitat de la ciutat amb un projecte de convertir-lo en un local social. Exactament el mateix que passa ara amb Can Balsach.

Per últim, la qüestió de la qualificació d’ús. Certament Can Balsach està qualificat com a ús esportiu dominant –que no exclusiu–, però a l’extracte recollit al dictamen de l’informe del Cap de Servei de Planificació Urbanística de 5 d’abril, diu que només es cedeix el 12% de l’equipament i que l’ús associatiu és compatible amb l’esportiu, no contradictori. I suposem que el PSC no qüestiona els tècnics i tècniques municipals tal com ha demanat durant anys i panys a l’oposició quan ells eren govern.

En resum, si els informes tècnics avalen la cessió, si el Tinent d’alcalde de Territori i Sostenibilitat, Maties Serracant, i l’Alcalde de la ciutat, Juli Fernández, expressen al Ple municipal que després de fer totes les consultes administratives i jurídiques l’expedient conté tots els requisits, em pregunto quin motiu porta al PSC a voler paralitzar aquesta cessió. Ja dic jo que em sembla que se m’escapa alguna cosa.

O més d’una, potser, perquè tampoc sembla que hi hagi cap element perquè algú –es desconeix fins ara qui- interposés una denúncia al Jutjat d’Instrucció núm.2, de la qual el govern va informar fa pocs dies. Això sí, si bé altres portaveus van mostrar en les seves intervencions prudència sobre aquest fet, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, no es va estar d’afirmar que el Jutjat té dubtes sobre si s’ha fet bé. Potser anava una mica lluny en les seves conclusions, tenint en compte que el Jutge encara no ha tingut temps material per examinar l’expedient.

En definitiva, el govern va mostrar novament la seva voluntat de transparència, el dictamen es va aprovar amb l’abstenció de CiU i PP, que demanaven que no es retirés aquest punt del Ple “per prudència”, sense tenir en compte que hi ha uns terminis per respondre les al·legacions, i de C’s, “per coherència amb el vot a l’aprovació inicial”, i el vot negatiu del PSC.

S’ha avançat una passa més, però les entitats de la Creu Alta no tenen encara concedit aquest local. El tema haurà de tornar novament al Ple quan correspongui per tal que es pugui fer efectiva la concessió definitiva al Tallaret.

28 de maig de 2016

dimarts, 10 de maig del 2016

Municipalitzacions i presumptes incompliments

Si el govern volia que en aquest mandat es parlés de municipalitzacions, no ho podia haver fet millor. El ple municipal n'és un exemple, és tema recurrent fins i tot portat a l'extrem que alguns grups quan volen acusar el govern de qualsevol cosa, amb allò de què el Pisuerga passa per Valladolid, li retreuen que no hagi presentat un estudi sobre les municipalitzacions.

I això donarà de sí, perquè m'imagino que el govern no farà “un estudi”, com qui fa la bíblia de les municipalitzacions, sinó que anirà analitzant cada cas, cada concessió que és recuperable, i aportarà llavors els estudis i informes econòmics i de viabilitat. Per cert, informes que segons la legislació vigent, eren preceptius per als anteriors governs que es van cuidar de privatitzar-ho pràcticament tot. Algú els ha vist, els que van fer llavors?

En el context de la memòria recent dels anys d'externalitzacions, es va debatre la moció sobre la municipalització de serveis presentada pel conjunt de l'oposició i el portaveu del PSC Josep Ayuso va insistir en què iniciar municipalitzacions sense informes tècnics i jurídics seria una irresponsabilitat i va parlar de la col·lisió del dret privat i el públic o de l'actual manca de capacitat financera de l'administració per assumir les municipalitzacions.

Que calen aquests informes és evident, igual que calien per externalitzar. És més, l'actual govern és el principal interessat en tenir aquests estudis, perquè municipalitzar forma part del seu programa polític, no pas de dogmatismes o “reaccions compulsives”. En aquest sentit, el regidor de Nova economia, Albert Boada, va explicar tres novetats importants: la posada en marxa d'un grup de treball tècnic per coordinar tots aquests estudis i guiar els processos de municipalització, la creació d'una partida pressupostària per fer aquests estudis, i la signatura d'un conveni amb altres Ajuntaments per compartir recursos tècnics per desenvolupar els processos d'internalització de serveis amb el màxim rigor.

No puc deixar de comentar que per les referències a la col·lisió del dret privat i el públic i la presumpta manca de capacitat financera de l'Ajuntament, la intervenció del Sr. Ayuso va semblar més aviat una defensa de les externalitzacions, cosa que tampoc no sorprèn després de 16 anys de croada del PSC per privatitzar-ho tot, independentment de si era rendible econòmica i socialment, de si d'aquests manera s'allunyava la pressa de decisions de l'Ajuntament o de si amb aquesta via s'obria també la porta a episodis de corrupció a través de determinades contractacions externes. Aquesta vinculació és innegable en multitud de casos de corrupció de plena actualitat (Pokemon, Manga, Inipro...), per molt que els hi molesti als senyors Ayuso i Rossinyol, que van demanar que el govern “deixés de mirar pel retrovisor”. Massa ràpid volen oblidar.

Cal dir que el debat no va acabar del tot de ser debat. Després de puntualitzar alguns elements per respondre a falsedats que s'havien dit sobre el servei de Grua, l'alcalde va considerar que això no implicava obrir un segon torn. Amb el Reglament Orgànic a la mà certament ho podia fer, però hauria estat més elegant i més enriquidor poder continuar escoltant arguments dels que, aparentment en defensa de les municipalitzacions, qüestionaven tota l'acció de govern i més que reclamar semblava celebrar que no s'haguessin complert els acords de la moció aprovada el passat mes de juliol per unanimitat del Ple.

Però al cap i a la fi, els acords que es van aprovar llavors -consultables a l'acta- en cap cas no parlaven de sotmetre a la decisió del Ple si uns serveis eren o no municipalitzables, com s'insinuava en algunes intervencions, sinó que es limitaven a demanar: 1) l'obertura d’un expedient per a cada servei per determinar la seva situació i la dels seus treballadors i treballadores; 2) iniciar estudis que conduïssin a la municipalització dels serveis, que analitzessin que suposarà la gestió directa des de les perspectives econòmiques, tècniques i socials, preservant els llocs de treball, la viabilitat del projecte i el manteniment de la qualitat del servei; i 3) que aquest procés es fes en 6 mesos.

Per tant, l'únic acord que el govern està incomplint és el del termini de 6 mesos, perquè van ser prou il·lusos i inexperts per pensar que seria molt més senzill fer aquests estudis, especialment il·lusos si pensem que en aquest Ajuntament no hi havia cap oficina o servei encarregat de fer-los ni cap dotació pressupostària destinada a això. Segurament s'hauran de fer estudis durant molts anys, tants com calgui per entrar a fons en la realitat de cada concessió i garantir, tal com demana l'oposició i el sentit comú, un bon procés de recuperació de la gestió directa.

A banda d'això, el que sigui competència del Ple anirà a Ple i el que no ho sigui s'aprovarà a l'òrgan competent. I esperem que aviat hi pugui haver els primers fruits amb la recuperació de la prestació directa del servei de zona blava.

dimarts, 5 d’abril del 2016

Transparència i herències del PSC

Al nou govern municipal li toca la feina d’endreçar la Casa del comú després d’anys de deixadesa, més o menys interessada. Per exemple, el Ple municipal del mes de març va aprovar la classificació d’empreses públiques municipals, que probablement no es va fer en el seu moment perquè llavors els sous dels gerents d’aquestes empreses s’haurien hagut de limitar a un màxim de 63.000 € anuals, molt per sota per exemple dels 78.500 € que percebia el gerent de VIMUSA l’any 2014.

Però algunes herències encara són més escandaloses. Com ara que en aquests anys, mentre ens deien que fomentaven el transport públic, s’estigués produint una pèrdua de vehicles i un envelliment temerari de la flota. Així, el regidor d’Espai Públic, Xavier Guerrero, va explicar que des del 2008 la flota ha perdut 6 dels 68 autobusos que tenia, que s’han retirat de circulació sense substituir-los per noves unitats. Això ha provocat un empitjorament del servei que no pot incrementar línies ni freqüències.

A més, Guerrero va denunciar la manca d’inversions en aquests anys que té com a resultat que la mitjana d’edat dels vehicles que ha heretat el nou govern és de 13,6 anys i que hi ha 5 vehicles de més de 21 anys, totalment obsolets des del punt de vista mediambiental i de la seguretat. El Ple va aprovar per unanimitat –també amb el vot del PSC, que no va fer ni la més mínima autocrítica– una primera compra de 3 vehicles amb un import de 780.000 euros, amb el compromís de substituir durant aquest mandat tots els vehicles anteriors a l’any 2000, que són insostenibles per les seves emissions.

Una tercera herència molt present a la Sala de plens van ser les irregularitats comeses a Ca n’Alzina, perquè els regidors i regidores de la Crida per Sabadell van lluir samarretes amb el lema Prou corrupció. Fora imputats de l’Ajuntament, en al·lusió al portaveu del PSC i exregidor d’Urbanisme, Josep Ayuso.

En un altre ordre de coses, el Grup municipal de CiU va presentar una moció per crear el registre de grups d’interès que estableix la Llei de transparència de Catalunya, aprovada l’any 2014, llençant l’acusació que l’Ajuntament incompleix aquesta llei. La regidora de Transparència i Organització, Elena Hinojo, va respondre amb decisió que el govern de la ciutat està plenament compromès amb la llei de transparència, però que en el cas del registre, la pròpia Generalitat va preveure crear un mecanisme que encara no existeix per a disposar d’un registre únic per tal que els municipis es poguessin adherir. D’altra banda, va recordar al portaveu de CiU, Carles Rossinyol, que és ell qui presideix la Comissió de Transparència de l’Ajuntament i té la potestat de proposar l’ordre del dia, però que mai no ha inclòs aquest tema per debatre a la Comissió, fet que va provocar una reacció totalment fora de to de Rossinyol, atrapat doblement pels arguments d’Hinojo.

El debat, però, va quedat totalment eclipsat per la surrealista intervenció del PSC, que en boca de Carles Bosch, va acusar el govern municipal de manca de respecte i coacció per vetar entitats per participar en una processó de setmana santa, referint-se ni més ni menys que a la Legión, i va comparar el reglament de cessió de locals que s’està impulsant amb la Santa Inquisició. Amb la sala de plens perplexa pel discurs histriònic del regidor, que en cap moment va abordar el contingut de la moció, l’alcalde Juli Fernàndez va intervenir per reafirmar-se en la decisió que la banda municipal no participaria en un acte on desfilaven els legionaris i va defensar amb contundència que tothom té cabuda a la ciutat, excepte les expressions feixistes i els cossos paramilitars. Qui anava a pensar que el PSC seria el defensor de l’herència d’una subcultura que ve de lluny i que evoca una realitat tan antidemocràtica!