La darrera posada en escena de Manuel Bustos, tot just abans de nadal,
pretenia generar una imatge d’un pobre home, pare de família, que estimava la
seva ciutat més que ningú altre i que mai havia trencat un plat, però va tenir
la mala sort de ser víctima d’una conxorxa política dels seus adversaris. Sens
dubte, aquest victimisme volia tocar el cor de gent de bona voluntat que amb
el pas del temps ha pogut oblidar l’abast del Cas Mercuri i els estralls del
pas pel consistori de Bustos.
Darrera d’aquesta imatge, que no dubto que el propi Bustos s’hagi acabant
creient a cop de construir-se una realitat paral·lela, hi ha un senyor que va
utilitzar el diner públic i els privilegis que li atorgava el càrrec per
incrementar el seu poder dins i fora del partit en benefici propi i per
afavorir persones i organismes del seu entorn personal. Ja es va cuidar prou
d’escombrar qualsevol lideratge intel·ligent o crític que li pogués fer ombra
al PSC i de col·locar el seu propi germà a la cúpula comarcal per controlar
els moviments «sospitosos» dels companys.
Darrera d’aquesta condemna aparentment «desproporcionada» per la retirada de
multes de trànsit als seus familiars directes, hi ha un delicte de tràfic
d’influències en què el menys important és l’import malversat. El que es posa
de manifest és l’absoluta impunitat amb què Bustos i el cap de la Policia
Josep M.Duran, utilitzaven les seves posicions de poder sent perfectament
coneixedors de què la seva conducta era incorrecta, per eximir del pagament de
multes a qui ells volien. Precisament el fet que l’import fos petit encara és
més escandalós: per què no es limitaven a pagar com ha de fer tothom que rep
una multa?
Deixant de banda les multes, cal recordar que Manuel Bustos ja ha estat
condemnat en dues altres sentències del Cas Mercuri: a 1 any i 4 mesos de
presó per tràfic d’influències i prevaricació en la peça que implicava
l’alcaldessa de Montcada; i a tornar els diners malversats en la peça del
Consorci de residus. Ja no parlem només d’un dia d’ofuscació per unes multes,
els delictes de tràfic d’influències i de malversació de cabals públics planen
en altres episodis de la vida de Bustos. I encara queden obertes altres peces
que també l’involucren i que, a l’espera de les sentències, implicarien també
penes de presó. D’altra banda, no podem oblidar que el delinqüent no va ser
només Manuel Bustos, seria injust no recordar els mèrits de diversos càrrecs
de confiança i tècnics, a més dels sis regidors dels seus governs també
imputats al Cas Mercuri: el seu germà Paco Bustos, Joan Manau, Paco Fernández,
Ricard Estrada, Montserrat Capdevila i Cristian Sanchez.
En qualsevol cas, el que es pot deduir de tot plegat és que hi havia una
actuació delictiva continuada, del tot incompatible amb la imatge presentada
pel Bustos aparentment vulnerable i innocent. En aquest sentit, sempre em ve
al cap una intervenció pública de Dolors Calvet, en un acte de l’Entesa per
Sabadell quan era regidora al primer mandat en què governava el PSC
(1999-2003) en què va afirmar que Manuel Bustos acabaria a la presó. Confesso
que en aquell moment em va semblar una exageració, però amb el pas del temps
aquesta predicció s’ha confirmat. Devia ser realment dramàtic per a tècnics i
càrrecs polítics que havien viscut de primera mà l’austeritat i honradesa dels
primers vint anys de democràcia amb els mandats d’Antoni Farrès, veure com
s’anaven destruint aquelles bases i alterant l’administració cap a un model
clientelar i amb prou forats per allotjar la corrupció.
És lícit celebrar que un polític corrupte com Manuel Bustos entri a la presó,
de la mateixa manera que vam celebrar les entrades de Rodrigo Rato, Carlos
Fabra, Jaume Matas o Luis Bárcenas, per citar-ne els més famosos. Aquestes
condemnes, que malauradament són només la part visible d’un gran iceberg,
tenen el valor de visibilitzar algunes de les pomes podrides i reforçar els
valors democràtics de la igualtat i l’exigència per la defensa del bé comú.
divendres, 22 de gener del 2021
Bustos no estava pas sol
«La caserna de la Guàrdia Civil és i sempre ha estat de la ciutat. Es va construir per acollir la Guàrdia Civil i es va cedir a aquest cos, amb el compromís de retornar-la a la ciutat quan deixessin de fer-ne ús.»
Així començava un article que vaig escriure ara fa justament 13 anys, amb una afirmació que l’Entesa per Sabadell venia repetint incansablement des de què el govern municipal presidit per l’alcalde del PSC Manuel Bustos va signar un conveni, l’any 2006, que obligava l’Ajuntament a pagar 3 milions d’euros i cedir un solar de 5.000 m2 per a recuperar la caserna. Que ja era nostra, torno a dir.
Ara que finalment una sentència ha reconegut que la caserna ha estat sempre de la ciutat i que no calia pagar res per fer-ne ús, es tanca un capítol de la vida política municipal que va endurir les relacions entre els grups municipals i que va estar farcit de dures acusacions cap als qui ens vam oposar al que consideràvem malversar diners de la ciutat.
Queda lluny la pluja de declaracions i intervencions públiques acusatòries a què ens va sotmetre el PSC en una duríssima ofensiva per forçar-nos a retirar el contenciós que havíem interposat inicialment l’Entesa per Sabadell i al que posteriorment s’hi van sumar els grups municipals de CiU i ICV-EUiA.
La tinenta d’alcalde Montserrat Capdevila ens acusava de «tergiversar la realitat» i «de fer un front comú per anar contra l’alcalde i el govern a les portes de les eleccions municipals». De fet, anava més enllà i acusava CiU i ICV de «fer fora dels seus partits els aleshores regidors de l’Ajuntament que van confirmar l’acord amb el govern sobre el procés que s’havia seguit». Encara ho podeu llegir al seu bloc.
El també tinent d’alcalde Joan Manau ens retreia que només volíem «posar obstacles per al Parc de Salut».
El tinent d’alcalde d’Urbanisme i portaveu del grup municipal del PSC, Joan Carles Sánchez, ens deia que desviàvem el tema parlant d’urbanisme (en relació a la requalificació de part de la parcel·la de la caserna impulsada pel PSC al 2004) «per amagar la vergonya d’haver interposat un contenciós». Un comunicat del PSC «lamentava l’estil descarat d’Entesa» i hi veia «interessos ocults d’aquest grup municipal que sempre fa costat als moviments okupes i alternatius».
Veient que no cedíem a les pressions per retirar el contenciós, van pujar el to mediàtic, organitzant una roda de premsa, encapçalada pel president del Consorci Hospitalari Parc Taulí, on van participar professionals de la salut molestos perquè, segons el PSC, el contenciós impedia el desenvolupament del projecte del Parc de Salut, que de fet era una iniciativa del govern d’Antoni Farrés. En aquest sentit, vull recordar que tots els grups que vam interposar el contenciós defensàvem el Parc de Salut i consideràvem que calia tirar-lo endavant. El PSC s’ho va jugar tot a la carta de què els dolents de la pel·lícula no el volíem i van abandonar el projecte de facto, posant de manifest que eren ells els que potser no hi estaven genuïnament interessats.
Aquesta era la manera d’actuar del PSC quan veia amenaçat algun dels seus objectius: obligar les entitats de la ciutat a posicionar-se en un esquema simplista de «amb Bustos» o «contra Bustos», sense matisos, sense grisos, sense capacitat crítica. Així, gairebé tots els que van opinar ho van fer en contra del contenciós, amb l’excepció de la FAV que pel fet de qüestionar el conveni ja es va guanyar l’acusació per part del tinent d’alcalde Joan Carles Sánchez de «posicionar-se de manera coincident amb l’Entesa».
També van fer intervenir la consellera Marina Geli en un acte sobre el Parc de Salut, dient que els que havíem interposat el contenciós «revocàvem un acord de l’anterior legislatura, un procés de concertació...» i que «cadascú hauria d’assumir les seves responsabilitats».
Aquest és exactament el punt clau: assumir les responsabilitats. Què porta un alcalde a negociar un conveni innecessari per obteniu un be que ja és propietat de la ciutat? Interès personal? Favors polítics? Què justifica què accepti pagar una quantitat considerable de diners i aportar un terreny propietat de la ciutat quan ja hi havia un conveni signat amb l’alcalde Farrés que reconeixia que la caserna era de la ciutat i preveia retornar-la sense cap contrapartida? Què porta tota la resta del govern a conformar aquesta ofensiva contra l’oposició pel sol fet de presentar un contenciós? Obediència cega a l’alcalde? Acceptació de les seves paraules sense llegir-se ni un sol paper? On eren les forces vives de la ciutat en aquell moment?
Si la caserna estava inscrita en el Registre de la Propietat com a propietat municipal de ple dret a partir de la clàusula de reversió, l’alcalde hauria hagut de defensar aquesta propietat a capa i espasa. Això és justament el que va fer l’Entesa per Sabadell: defensar el patrimoni de la ciutat i evitar que es malversés el que era nostre.
Mentre escric aquestes ratlles arriba la notícia de què l’Estat ha interposat recurs contra la sentència, malgrat que, presumptament, el govern municipal haurà traslladat la petició unànime del Ple municipal de Sabadell per tal que no l’interposés. O potser a l’alcaldessa, que també va aplaudir aquell conveni quan era regidora, i és hereva directa de Manuel Bustos, ja li va bé tornar a negociar un nou conveni. Continuarà...
[Imatge de la roda de premsa del govern municipal per celebrar la
sentència denegatòria del contenciós interposat per l’ES, CiU i
ICV-EUiA, 4 de maig de 2010]
dijous, 2 de març del 2017
Ràdio Sabadell: El gest estèril?
El de Ràdio
Sabadell és probablement el pitjor conflicte que ha viscut l'actual govern
municipal. Un conflicte complex, que recull demandes laborals històriques –i
mai abans explicitades obertament–, que traspua els efectes d'una gestió
personalista que en els darrers mesos ha generat malestar intern, i que, a més,
és instrumentalitzat políticament per l'oposició.
Aquest és el
panorama que porta al debat del Ple municipal al voltant d'una moció impulsada pel
conjunt de l'oposició, que s'aprofita per atacar durament el govern. Una moció
que a la seva part expositiva es fa seu el relat que feia l'exalcalde Manuel
Bustos de l'actual Ràdio Sabadell com a ràdio “recuperada” heroicament pel PSC
després del tancament que –diuen textualment– “va ser la darrera conseqüència de l'actitud d'indiferència del govern
de l'època i de les institucions de la ciutat per la seva ràdio”. És obligat recordar, doncs, que la ràdio que
va desaparèixer l'any 1995 era privada i per tant el seu tancament no va tenir
res a veure amb l'Ajuntament. I, d'altra banda, no es pot obviar el veritable
interès del bustisme per tenir una
ràdio pròpia, que no era pas posar-la al servei de la ciutat, sinó utilitzar-la
de manera partidista per lloar la seva obra i silenciar qualsevol bri de
crítica política o social. Amb aquests antecedents és
d'un cinisme absolut que el regidor trànsfuga exPSC Lluís Monge afirmés que
“Ràdio Sabadell no ha de ser una joguina per a ningú”.
Sense negar ni
per un moment la preocupació dels diferents grups de l'oposició –i regidors no
adscrits– per la situació i les reivindicacions de la plantilla de Ràdio
Sabadell i de la Plataforma Ràdio
Sabadell diu prou, el debat va mostrar com la majoria dels portaveus no va
tenir cintura per modificar el seu discurs precuinat en veure que el govern
començava a moure fitxa.
En un gest
inèdit a la Sala de plens, el regidor de Guanyem Miquel Soler va posar el seu
càrrec a disposició afirmant que volia formar part de la solució i no del
problema. La regidora de Crida per Sabadell, Glòria Rubio, va fer autocrítica
explicitant que les coses no s'havien fet bé, va entomar les crítiques i va
defensar uns mitjans independents, celebrant també que sigui possible que els
treballadors i treballadores s'organitzin (per cert, un signe de normalitat
democràtica impensable fa només dos anys). El regidor d'ERC, Gabriel Fernández,
va esmentar 7 acords de millora de condicions laborals que ja s'han començat a
aplicar: 1) mediació externa, 2) taula mixta per avaluar la programació, 3)
contractació de personal de cap de setmana, 4) jornada de 8 hores, 5)
contractació dels falsos autònoms, 6) compromís de manteniment de plantilla, i
7) presència estable de la representació dels treballadors al consell
d'administració.
Malgrat tot, la
rèplica de l'oposició va seguir el guió preestablert, sense cap concessió,
sense ni tan sols comentar (i no estic dient compartir) les mesures que
pretenen millorar unes condicions laborals que aquest govern va heretar del
govern del PSC, ara fragmentat en un grup de l'oposició i dos regidors no
adscrits, tots ells desmemoriats.
Així doncs, la
rèplica va continuar amb la mateixa duresa parlant Lluís Monge de “purgues
estalinistes” i de “no voler reconèixer els problemes”; Carles Rossinyol de
“ganes de posar fum” o amb la patinada monumental “si aquesta és la seva
política, m'agradava més la d'abans”; Josep Ayuso de la dimissió com a “gest
estèril”, en un “món happy flower”, paraules que pressuposaven que no es
materialitzaria la renúncia del regidor Soler. Únicament el portaveu de
Ciutadans, Adrià Hernández, va saber
moderar el seu discurs i valorar positivament el gest del regidor Miquel Soler.
El gest estèril
va ser acceptat, però ja hi ha veus com la del propi Josep Ayuso que, abans que
reconèixer que el govern ha actuat i ha pres una decisió complexa, prefereix
jugar a minimitzar la renúncia pel fet que la responsabilitat recaigui a
l'altra regidora de Guanyem, Marisol Martínez. El temps dirà si és la millor
solució, de moment el més important és que s'ha desbloquejat una situació
complexa i el govern ha demostrat tenir voluntat i capacitat de corregir
errors. Ara la prioritat hauria de ser continuar treballant per recuperar un bon
clima laboral i per demostrar que aquest gest no ha estat ni estèril ni estètic.
diumenge, 29 de gener del 2017
SMATSA: L’oposició neda, però guarda la roba
L'oposició
municipal ha decidit negar tota credibilitat al govern i als actuals equips
tècnics. No volen deixar ni una sola escletxa a la prudència, sinó que s'han
alineat amb la direcció de la concessionària del Servei de neteja i recollida
de residus, SMATSA.
En el darrer
Ple municipal ho van deixar ben clar. Si la ciutat està bruta és culpa del
govern municipal (i fins i tot de la policia va dir algú), si el contracte està
mal fet no cal revisar-lo. Els arguments
van ser complementaris i perillosament demagogs, enfocats bàsicament a buscar
l’aplaudiment dels treballadors que assistien al Ple, sense importar si els
generaven preocupació i angoixes o si s'escampaven missatges alarmistes i falsos.
Davant l'inici
del procediment de revisió d'ofici del contracte, un cop els tècnics municipals
han detectat que podria ser declarat nul per diversos motius, el portaveu de
Ciutadans, Adrià Hernàndez, va arribar a dir que ara és poc rellevant si està
ben fet o no el contracte, obviant la seva responsabilitat com a representant
municipal que ha de fiscalitzar el bon funcionament dels serveis públics. I de
pas va culpabilitzar els grups municipals que conformaven el Ple l'any 2012,
quan es va atorgar aquesta concessió. Doncs bé, ja es pot imaginar, Sr.
Hernàndez, que si l'Entesa per Sabadell hagués tingut la més mínima sospita de
què aquest contracte era il·legal ho hauria denunciat com va fer amb molts
altres temes. Llavors no ho sabíem, ara sí. I això ens impedeix mirar cap a una
altra banda.
Per la seva
banda, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, mentre afirmava que el govern actual
vol enganyar la ciutadania, els treballadors i els grups municipals, ens va
voler confondre assegurant que el contracte s'havia fet en base a la llei
vigent en aquell moment. Aquesta afirmació va ser rebatuda fàcilment pel
regidor d'Economia, Albert Boada, que va recordar que la llei actual és vigent
des de 2007, 5 anys abans de l'aprovació d'aquest contracte.
De fet, la
postura d'Ayuso tampoc no sorprèn, no en va és l'autoproclamat successor de
Manuel Bustos i Paco Bustos, que van ser els grans artífexs del contracte amb
SMATSA, amb implicacions que el Cas Mercuri acabarà desvetllant. Les que
resulten més sorprenents i que només s'expliquen per haver-se rendit a un
populisme de resultat immediat, són les resistències dels portaveus de CiU i el
PP, Carles Rossinyol i Esteban Gesa, tenint en compte que l'any 2012 aquests
grups van ser molt bel·ligerants amb el fet que s'atorgués la concessió a
SMATSA.
Però el regidor
que es va emportar l'òscar a la millor actuació teatral de la seva vida va ser
l'exPSC Carles Bosch, que amb un to encès i d'inacceptable menyspreu cap a
altres membres del Ple, va fer una defensa aferrissada de l'empresa que
coincideix gairebé al peu de la lletra –i segur que és casualitat– amb el
comunicat difós per SMATSA l'endemà del Ple.
Tot plegat,
molt interès en atacar el govern i en defensar una empresa privada que està
aplicant sobrecostos que no van precisament a la butxaca dels treballadors, i
molt poc interès en voler clarificar la validesa del contracte. No van servir
les intervencions dels regidors de Via Pública, Xavier Guerrero, i d'Economia,
Albert Boada, insistint una i altra vegada en que les prioritats són garantir
el servei públic, garantir els llocs de treball i garantir que no es produeixin
situacions fraudulentes i que tots els diners de la ciutadania vagin a parar
exclusivament al servei. Les orelles de l'oposició feien festa.
Al final,
després de tants escarafalls la proposta del govern de demanar un dictamen a la
Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat no devia ser tan negativa, perquè
només el PSC i els dos regidors no adscrits (tots ells antics regidors del
govern del PSC) van votar-hi en contra. La resta de l'oposició va abstenir-se
en un gest que no s'ajusta a les intervencions que van fer, però que potser era
una versió del nadar i guardar la roba, no fos cas que finalment el contracte
sigui declarat nul i ells quedin en evidència davant la ciutat.
dimecres, 30 de novembre del 2016
D'expropiacions i sancions
Ple de novembre. Un
punt tan poc atractiu com una expropiació adquireix un protagonisme inesperat
perquè la tinenta d’alcalde d’urbanisme, Glòria Rubio, posa xifres absolutament
escandaloses sobre la taula.
Entre els anys
2002-2009 l’Ajuntament va dur a terme 8 expropiacions per ministeri de la llei
–col·loquialment anomenades “forçoses”–, amb un cost total de 32,8 milions
d’euros, dels quals ni més ni menys que 6 milions es van destinar a pagar
interessos. És a dir, gairebé 33 milions de diner públic destinats a aquestes
expropiacions.
En els darrers
mesos, el nou govern ha afrontat aquesta gestió de manera completament
diferent, dialogant amb els propietaris, i això ha propiciat expropiacions de
mutu acord o convenis urbanístics, amb un cost molt menor i òbviament sense
pagament d’interessos.
Les xifres són
clares: el cost mitjà per a la ciutat d’un metre quadrat en el cas
d’expropiacions forçoses era de 636 €. A les expropiacions de mutu acord el
cost és de 83,17 €; als convenis urbanístics de 7 €. Cadascú que tregui les
seves conclusions!
Jo em faig meves
les de la Glòria Rubio: no sabem (encara) si va ser deixadesa, ineptitud,
voluntat d’afavorir al privat... Sigui com sigui, l’herència rebuda posa els
pèls de punta perquè estem pagant crèdits que es van haver de demanar per fer
front a aquestes expropiacions.
Com a resposta,
Josep Ayuso intenta desqualificar la Glòria Rubio i recorda que “alguns”, en
referència clara a l’Entesa per Sabadell, els acusaven de fer “urbanisme a la
carta” quan aconseguien convenis urbanístics. No ens intenti confondre, Sr.
Ayuso, una cosa és un convenir urbanístic, que busca un acord d’interès per a
les dues parts, amb el benentès que una de les parts és l’interès públic, i una
altra cosa ben diferent és modificar les qualificacions urbanístiques sense
justificació objectiva i transparent, en operacions on només traspua un
benefici per al propietari.
Seguim amb el Ple.
Un altre petit escàndol –aquest encara més inadvertit– és constatar que és
novetat que es portin a Ple procediments sancionadors per expedients de
disciplina urbanística. Parlem de la finca de Ca n’Alzina, un àmbit de
protecció especial, on es produeixen abocaments irregulars i ara s’aprova la
imposició de sancions, que, no obstant, hauran de quedar suspeses fins que
finalitzi el procediment judicial.
Glòria Rubio
explica que l’any 2009 la Policia Municipal ja havia alertat en els seus
informes de l’existència d’obres sense llicència. Sorprenentment (o no), fins
2013 no s’obren expedients. Faig un apunt per recordar que a finals de 2012
havia esclatat el Cas Mercuri i que poc després l’Entesa per Sabadell havia
denunciat abocaments irregulars a diferents punts del rodal: el Torrent de
Castelltort, el Torrent de Sobarber (Ca n’Ustrell ) i la Riera Seca-Riera de
Santiga (Ca n’Alzina). Aquest és el context en què es van obrir els expedients.
Finalment, al
novembre de 2016 dos d’aquests expedients tenen una resolució, perquè
iniciar-los està molt bé, però el que cal és seguir-los i vetllar perquè
avancin i es pugui exigir a la propietat la restauració de la realitat
alterada. Un cop més, el portaveu del PSC em sorprèn. Desconec si és amnèsia,
cinisme o si es creu la seva pròpia reconstrucció dels fets, però davant de
l’estupor dels que escolten és capaç d’afirmar en el Ple municipal –i constarà
en acta– que els expedients es van iniciar quan es va tenir notícia dels fets.Resposta: la Policia municipal ja havia alertat dels fets 4 anys abans.
Res a afegir.
30 de novembre de 2016
dijous, 3 de novembre del 2016
Cada cosa al seu temps
Cada cosa al seu temps. Municipalitzar no
és llevar-se un dia i anul·lar de cop i volta la gestió privada.
Requereix estudiar molt bé –sí, estudiar– tots els aspectes del contracte,
econòmics, temporals, laborals, avaluar cada element del plec de clàusules
establert amb l'empresa per dissenyar el procés de recuperació de la gestió
pública garantint sempre la prestació de servei en les millors condicions per a la ciutadania.
Escoltant l'oposició en el Ple del mes
d'octubre preocupa terriblement la simplificació dels arguments, la immaduresa
que permet acusar gratuïtament el govern de Sabadell d'haver renunciat a
recuperar la gestió directa del cementiri municipal. Aprovar el pla
d'inversions no implica en cap cas renunciar aquest objectiu que arribarà quan
estigui madur, quan s'hagin fet totes les passes necessàries. No fos cas –com
va etzibar Maties Serracant a Josep Ayuso– que a algú se li acudís
denunciar-nos a la primera de canvi.
Quina és la pretensió dels grups de
l'oposició? Que l'Ajuntament renunciï a exigir a la concessionària les
inversions que ha de fer per contracte? Això, de fet és el que feia el govern privatitzador
per excel·lència, el del PSC. Cap control, cap exigència a fer complir les
seves obligacions, tan sols mirar cap a una altra banda mentre Torra SA
incomplia sistemàticament els acords. No és acceptable cap més incompliment.
Mentre el contracte sigui vigent, l'hauran d'assumir. I si no els interessa ja
saben que hi poden renunciar.
Cada cosa al seu temps. I dijous va ser el
temps d'aprovar finalment el Reglament de cessió de locals, després d'un immens
treball per posar-hi ordre, per saber quins locals estaven cedits i en quines
condicions. Ha estat molt més complex del que preveia el govern, perquè el PSC
va deixar també en aquest àmbit una herència de caos, de greuges comparatius
entre entitats amb privilegis i entitats sense cap dret, de cessions dispars,
sense cap mena de criteri i encara menys de transparència.
El Reglament de cessió de locals era una
demanda de fa molts anys dels grups que érem a l'oposició. Al març de 2009 ja
es va aprovar una moció presentada conjuntament per CiU, ICV-EUiA, Entesa per
Sabadell i ERC, que es va aprovar amb el vot contrari del PSC. I al juny de 2012 CiU va tornar a portar el
tema al Ple i es va tornar a aprovar, aquest cop per unanimitat. Però el mandat
del Ple no un, sinó dos cops, no va ser suficient motivació perquè el govern del
PSC agafés el guant. Si bé es van fer unes quantes desenes de reunions, mai no
van tenir voluntat de tirar-ho endavant i els esborranys van quedar tristament
arraconats en algun calaix.
No interessava. Com no els interessa ara.
Ja va dir la sra. Carrasco, regidora del PSC, que aquest no era el seu
reglament. És clar que no, al seu grup mai no li va interessar tenir criteris
reguladors, d'equitat i transparents, així podien fer i desfer lliurement. I
algunes entitats van ser víctimes d'aquesta manera de fer, ja fos per quedar
fora del circuit o bé per quedar-hi atrapades. La Glòria Rubio, tinenta
d'alcalde de Territori, ho va explicar ben clarament, veníem d’una situació de
completa subjectivitat on l'equip de govern decidia per exemple qui pagava les
despeses de consums i qui no.
Malauradament, malgrat els reiterats
elogis al llarg procés de debat i el reconeixement del bon nivell de diàleg i
la bona feina feta pel govern i l'equip tècnic, cap dels grups de l'oposició es
va atrevir a votar a favor del reglament. Els arguments, escassos. Perquè no
s'inclou el pagament de consums? Perquè no s'inclouen les concessions
administratives? Perquè les cessions són per 4 anys?
Els compromisos del govern van quedar
clars: la Glòria Rubio va avançar que hi hauria un procés de concurrència per accedir
a subvencions per pagar una part de les despeses de consums o manteniment de
locals i es va comprometre a iniciar el procés per tenir també un reglament de
concessions administratives a finals del 2017. I la regidora de Participació,
Míriam Ferràndiz, va recordar que l'estratègia de participació del govern
municipal va molt més enllà d’un reglament, que és un recurs més per a les
entitats, amb el sedàs de la transparència, sinó també de la creació de la
futura Oficina de l'Associacionisme i altres accions per afavorir la igualtat
d'oportunitats de les entitats.
Ara toca aplicar el reglament i publicar
al web municipal tota la informació sobre els locals i els criteris de cessió.
I a poc a poc anem avançant.
30 d’octubre de 2016
divendres, 7 d’octubre del 2016
Qui podria defensar el conveni de la Caserna?
En els
darrers anys al Ple municipal s'ha parlat més d'un cop de la Caserna de la
Guàrdia Civil, però mai des de la perspectiva d'un govern municipal que la vol
recuperar per Sabadell sense cap cost, perquè la caserna ja és de la ciutat.
Aquesta
va ser la novetat al Ple de setembre. La tinenta d'alcalde de Territori i
Habitatge, Glòria Rubio, va exposar sintèticament els antecedents del
vergonyant protocol que va signar l'any 2006 Manuel Bustos amb el seu col·lega
Alfredo Pérez Rubalcaba, un acord que comprometia l'Ajuntament a donar a la
Guàrdia civil 3 milions d'euros i un solar valorat actualment en 3,7 milions
d'euros per construir una nova caserna a Sant Pau de Riu-sec, malgrat
l'Ajuntament òbviament no té la competència per fer-ho.
Un
conveni lesiu pels interessos de Sabadell, que tenia com a únic objectiu
confessable recuperar un equipament que ja era de la ciutat i que com a tal
està inscrit al Registre de la propietat des de l'any 1999.
Lamentablement
els grups municipals de l'oposició no van fer costat al govern en el dictamen
que plantejava la revisió d'ofici del conveni de la caserna. El portaveu de
CiU, Carles Rossinyol, es va atrevir a qualificar aquesta acció de covarda, contraprogramant
una crida a ocupar la caserna que va ser únicament un estirabot en l'espectacle
que acaba sent el Ple. Quan la regidora de la Crida per Sabadell el va animar a
concretar els detalls de la presumpta ocupació, va fugir d'estudi, no sabem si maleint
l'hora en què va utilitzar el terme “ocupar” o el càlcul erroni de pensar que
el govern no seria capaç de seguir-li el joc.
Sigui
com sigui,independentment de qualsevol altra acció o reivindicació que es pugui
emprendre, el que és evident és que el conveni de la caserna mal ens pesi és
actualment vigent i l'única via que té l'Ajuntament per revertir-lo és iniciar
la seva revisió i recórrer a la Comissió jurídica de la Generalitat.
Per la
seva banda, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, va parlar de mantenir la “coherència”
amb els informes tècnics i jurídics que desaconsellaven un contenciós
administratiu en el seu moment. De res no va servir que la senyora Rubio li
recordés que no hi havia hagut cap acte administratiu ferm per part de la
Guàrdia Civil o el Ministeri de l'Interior que reclamés la caserna. Ni tampoc
l'explicació sobre les gestions fetes fa uns mesos per intentar arribar a un
acord sense que suposés un cost per la ciutat.
Sí que
cal remarcar que cap grup municipal no va defensar el contingut del conveni, ni
tan sols el PSC, que únicament es va dedicar a justificar-se, citant informes,
però sense aprofundir en el seu contingut i ignorant que el govern socialista
ja comptava l'any 2005 amb un informe jurídic que avalava iniciar l'expedient
per l'extinció de la llicència d'ocupació atorgada a la Guàrdia Civil i que es posés
la caserna a completa disposició de l'Ajuntament en qualitat de propietària de
l'immoble.
Sembla
que planava a la Sala de Plens la certesa d'un conveni injust, d'un acord al marge dels interessos de la ciutat, però justificat –com
tantes altres coses– amb un bon treball propagandístic i un esforç continuat
per fer callar les veus divergents. Quin grup podria defensar actualment –amb
el canvi de context polític– el contingut del conveni? Ni tan sols Josep Ayuso.