Apostem pel Vallès

Fa aproximadament un any es va iniciar el debat de la llei de constitució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un ens que ha fixat el seus límits entre Barberà del Vallès i Sabadell.

Precisament la qüestió dels límits, de gran importància, pràcticament no va ser abordada en el debat. Els diferents ponents que van participar en les jornades organitzades per l’Ajuntament, van explicar majoritàriament les bondats de l’Àrea Metropolitana i van reconèixer que s’havia obviat la seva definició territorial, simplement es van limitar a incorporar en la nova administració tots els municipis que formaven part d’alguna de les entitats metropolitanes existents.

Aquest enfocament denota una visió molt pobre del debat polític a l’entorn de la realitat territorial. Perquè, al cap i a la fi, quines diferències hi ha entre Barberà i Sabadell pel que fa al fet metropolità? Barberà és metropolitana i Sabadell no?

Tampoc ningú no va preguntar si Sabadell volia formar part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ni ens van demanar quins compromisos estaríem disposats a assumir. Però, aquestes són preguntes que haurien hagut d’estar sobre la taula.

I si ens haguessin preguntat, des de l’Entesa per Sabadell hauríem respost que ens preocupaven diferents elements al voltant de l’AMB, però potser el que més seria la pèrdua de personalitat de Sabadell, engolida per la gran Barcelona o, més aviat, per la perifèria de la gran Barcelona i, sobretot, suposaria la fragmentació del Vallès.

De fet, la fragmentació del Vallès ja és una realitat. La llei, aprovada el 3 d’agost de 2010, estableix que formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona sis municipis vallesans: Sant Cugat, Cerdanyola, Ripollet, Montcada i Reixac, Barberà del Vallès i Badia del Vallès. Hi ha, doncs, una total incoherència entre la divisió comarcal i la nova administració metropolitana.

No podem estar d’acord amb aquesta fragmentació, no podem donar per bona una definició territorial aleatòria, que consisteix en ajuntar municipis que comparteixen serveis, sense cap mena de reflexió conjunta ni visió global del territori, posant en evidència que es persegueix crear un nou instrument de poder polític, més que no pas un govern territorial.

El Vallès no pot quedar ni diluït ni fragmentat en l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ha de tenir la seva personalitat pròpia, defensar la identitat d’un territori on viuen 1 milió de persones, que té característiques molt diferents de la metròpoli i que, com reivindica Via Vallès, té un dinamisme econòmic al voltant del corredor de la B-30.

L’Entesa aposta per reivindicar el pes del Vallès. Apostem per la suma dels municipis del Vallès Occidental i del Vallès Oriental. Apostem per una cooperació entre municipis que ens són propers, amb els que tenim molt en comú, i amb els que compartim més que amb Barcelona.

Defensem una entitat que posi fi a l’obsoleta rivalitat Sabadell-Terrassa i que potenciï el Vallès, que busqui la complicitat de Granollers, de Mollet, de Cerdanyola i Ripollet, de Rubí, de Sant Cugat, però també dels municipis més petits, que formen part de la realitat de cadascuna d’aquestes ciutats, de les seves pròpies metròpolis.

Però per impulsar una opció com aquesta, cal voluntat de lideratge, no pas per crear un contrapoder, sinó per bastir una administració que defensi els interessos del Vallès, que reivindiqui la necessitat d’inversions, que ordeni i racionalitzi la gestió dels creixements, dels espais naturals, que gestioni el territori i les infraestructures i que ofereixi serveis d’adscripció voluntària ajustats a les necessitats dels municipis.

Defensem el nostre dret a tenir una visió metropolitana, a formar aliances sòlides amb els nostres veïns, orientades a la cooperació, a optimitzar i a racionalitzar la gestió de serveis, orientades a mirar més enllà. Una entitat metropolitana del Vallès, que mantingui la coherència territorial i socioeconòmica de la plana, compliria amb els mateixos objectius positius que l’AMB: visió supramunicipal i compartir serveis per optimitzar recursos.

Sabadell, 19 de gener de 2011
[Publicat al Diari de Sabadell el 8/02/2011]

Per una ciutadania activa i desinteressada

El candidat Bustos ha entrat en campanya i ho ha fet vestit d'alcalde i convidat per una oportuna plataforma creada per "un grup de sabadellencs" amb el nom Sabadell pel futur. Són lloables aquestes iniciatives de ciutadans i ciutadanes tan altruïstes que dediquen el seu temps i els seus diners a organitzar trobades multitudinàries en espais com ara Fira Sabadell o hotels de la ciutat, assumint les despeses de lloguer, catering, difusió, etc.

Però encara és més gran la generositat de l'alcalde, que ha reservat en la seva habitualment ocupada agenda una pila d'hores per dedicar a aquests ciutadans que pretenen "aportar idees per al futur de Sabadell". Uns ciutadans que, d'altra banda, deuen estar molt ben relacionats, perquè no s'estan de convocar les seves trobades a través de les entitats de la ciutat.

Davant d'aquest desplegament em ronden pel cap dues preguntes: la primera, si el candidat Bustos també tindrà temps per participar en els debats públics que organitzin els mitjans de comunicació o altres entitats de la ciutat. La segona, si aquests amables ciutadans i ciutadanes no podrien aportar més idees pel futur de la ciutat si convidessin tots els i les candidates a l'alcaldia.

En nom del consens

El govern Zapatero ha abordat sense cap mena de pudor la reforma de les pensions i ha jugat les seves cartes per aconseguir un retrocés dels drets laborals amb un acord amb les cúpules dels sindicats majoritaris CCOO i UGT.

La negociació amb aquests "agents socials", que no li han consultat res a ningú, s'ha transmés als mitjans de comunicació com una reforma de consens i em sobta que gairebé ningú no qüestioni aquesta afirmació tan categòrica com falsa.

Per molt que el govern i la patronal hagin intentat convéncer l'opinió pública de què no hi ha cap més sortida que el retard en l'edat de jubilació (que també implica que els que són a l'atur trigaran més en tenir feina, algú ho ha pensat?), m'atreveixo a afirmar que no hi ha cap consens social o popular per treballar més i cotitzar més anys. Així doncs, si us plau, Sr. Zapatero, imposi la seva reforma, però no ho faci en nom del consens.

Opacitat

Al mes d'octubre, després d'una tenaç "invitació" a les entitats sabadellenques a signar una declaració a favor de l'autovia orbital que ja vaig comentar en el seu moment, el govern del PSC va fer gala d'haver aconseguit el suport de 150 entitats.

Encuriosits pel fet que el llistat d'entitats no és publiqués, quan la seva finalitat era recolzar públicament una infraestructura, el 2 de novembre vam demanar a l'alcalde la relació d'entitats. La primera denegació va ser amb l'excusa de què no formava part de cap procediment administratiu.

Tossuts, el dia 15 vam insistir, mostrant la nostra sorpresa pel fet que un document del Consell de Ciutat -del qual en som membres- i que, a més va ser lliurat al Conseller d'Obres Públiques en nom de l'Ajuntament del que som regidors, no se'ns pugués mostrar. La segona denegació va ser amb l'excusa que no era un document del Consell de Ciutat.

Encara més tossuts, més que una mula, vam insitir novament el dia 22, entre altres arguments transcrivint part de l'esmentada declaració que textualment deia "... el Consell de Ciutat de Sabadell acorda...". Suposo que no cal que us digui que la tercera  resposta també va ser una denegació i aquesta vegada no es van molestar en buscar cap excusa.

Amb aquest historial, no se pas si ens mereixem aquell famós premi que ens van donar fa poc a l'Ajuntament més transparent, o si potser seria més adequat el premi a la tenacitat... en l'opacitat, és clar.

El ple de la lectura

Durant el ple municipal del mes de desembre em va inquietar la sobtada afició a la lectura de la major part dels regidors i regidores del grup socialista. Fins i tot vaig prendre nota del que llegien, hi havia una gran diversitat: un regidor llegia -molt aplicat- un informe enquadernat, un tinent d'alcalde llegia el diari (potser un diari d'esports, ves a saber), el regidor de cultura llegia amb devoció una novel·la, una regidora llegia i rellegia una llibreta mentre remugava, i una tinenta d'alcalde llegia una revista. Vaig pensar que potser havien esmorzat sopa de lletres.

Reconec que tenia curiositat per saber si aquesta afició lectora continuaria en el ple de gener, però aquest cop la major part de regidors i regidores socialistes només llegien la pantalla del móbil i comentaven la jugada.

M'he preguntat sovint per què van al ple, a banda de per cobrar el sou a final de mes. La majoria no tenen cap mena d'interès en el debat ni mostren cap tipus de consideració ni respecte per la resta de regidors i regidores. La majoria es dedica només a fer temps, com si fessin un viatge en tren.

La pregunta, però, hauria de ser una altra, la pregunta hauria de ser per què volen ser regidors i regidores? I, sobretot, per què algú ha decidit que aquestes són les millors persones per representar el PSC?

Sanitat pública, un dret irrenunciable

En els darrers anys estem assistint a una regressió del sistema sanitari públic que afecta directament els usuaris i que té entre els seus efectes més greus  la manca d’equipaments per garantir el dret a l’assistència sanitària.

A Sabadell, en els darrers anys s’han construït diferents equipaments territorials bàsics –els CAP–, però, en canvi, s’ha avançat molt poc en la creació de places hospitalàries, l’eliminació de llistes d’espera, el desenvolupament de noves especialitats, i, sobretot, en el camp de la salut mental.

El balanç és, doncs, agredolç, perquè cinc anys després del Pla de xoc 2005-2006 anunciat per la Generalitat, només s’ha dut a terme una part de les actuacions considerades prioritàries. La prioritat es concretava en cinc nous CAP, dels quals de moment han entrat en funcionament tres; la reforma del Taulí, que no aporta més llits; i la posada en marxa l’Aliança, amb una part de places públiques i una altra de privada. Però també manquen dues peces fonamentals per aconseguir un bon servei d’assistència sanitària: l’Hospital Ernest Lluch, a Cerdanyola-Ripollet, que permetrà descongestionar el de Sabadell; i el projecte específic de salut mental, que sempre és  l’assignatura pendent.

Per tant, hi ha un dèficit de serveis. Un dèficit no resolt per manca d’una adequada inversió, perquè el govern de la Generalitat no ha situat  la sanitat pública entre les seves prioritats. I, d’altra banda, quan es reclamen millores, enlloc de reorientar les inversions, ha optat per buscar fórmules de copagament o de privatització.

Des de l’Entesa per Sabadell defensem que l’accés universal a la sanitat ha de ser una prioritat i per això l’administració ha d’invertir més en la sanitat pública. L’assistència sanitària és un dret irrenunciable. No és un luxe, és un servei bàsic en el nostre model de societat i qüestionar que és un dret universal és qüestionar els fonaments de l’estat del benestar i els avenços socials.

Malauradament, però, el model sanitari camina cap a la gestió privada, ja sigui per concessió o per concert. I cada cop hi ha més encàrrecs a entitats privades perquè construeixin i explotin un equipament sanitari, o, fins i tot, empreses que construeixen l’equipament i el lloguen a l’administració, a més de prestar serveis no sanitaris, per exemple, ambulàncies, neteja, cafeteria, manutenció, etc. La darrera modalitat de privatització és la que el govern de la Generalitat va triar per al nou Hospital de Cerdanyola-Ripollet. Una empresa, probablement una multinacional, tindrà la concessió per construir i gestionar l’equipament.

La sanitat ha esdevingut un gran negoci per a determinades empreses. El dret a l’assistència sanitària s’ha convertit en un producte mercantil més per comprar amb el beneplàcit i la complicitat del poder polític, porti l’etiqueta de dretes o d’esquerres. I l’Administració tria aquestes opcions, que no són pas barates, perquè cal no oblidar que cap servei externalitzat o privatitzat no es fa sense marge comercial.

Però encara hi ha una altra amenaça sobre el sistema sanitari: les propostes de copagament. Una realitat que ja existeix en alguns aspectes del nostre sistema sanitari, com ara els productes farmacèutics o algunes prestacions que no cobreix la seguretat social  -ulleres, ortodòncia o determinats tractaments-, però que darrerament planteja fórmules diferents. Per exemple, la possibilitat de cobrar alguna quantitat per visita o el pagament dels serveis no estrictament sanitaris, vinculats a l’hospitalització, una línia que obriria la porta a multitud de petits pagaments. Totes dues fórmules serien un primer pas per pervertir el dret a l’atenció sanitària i per excloure totes les persones amb economies fràgils. Probablement el copagament no seria pas dissuasori per al conjunt dels usuaris, però sí per a determinats sectors socioeconòmics més exposats a l’exclusió social, un fet que ens preocupa especialment perquè qüestionaria el dret a l’assistència sanitària universal i gratuïta.

[Publicat al Diari de Sabadell el 21/12/2010]

Oposició constructiva?

En el darrer ple municipal el tinent d'alcalde de Serveis Centrals, Joan Manau, va lloar el Partit Popular per fer una "oposició constructiva", mentre la resta de l'oposició, sempre a parer del Sr. Manau, "només es posa d'acord per destruir, però són una veritable olla de grills quan han de fer propostes".

Potser la cita no és 100% literal, tot i que aviat ho podrem comprovar en l'acta del ple, però en qualsevol cas, el missatge queda prou clar. El Partit Popular, que és qui vota que sí absolutament a tot el que presenta el govern municipal, és prou constructiu per facilitar-li la vida al PSC, que està en minoria.

El Partit Popular de Sabadell, aquests tan constructius, no ha presentat mai, en gairebé quatre anys de legislatura, una sola proposta coneguda, no ha fet mai al·legacions a cap projecte, no ha llençat cap proposta pròpia. S'han limitat a dir que sí sempre que el govern ho ha necessitat, és a dir, en cada ple.

Mentre, els altres, els que el Sr. Manau qualifica de destructors, hem mirat de fer propostes -alguns grups més que d'altres, això sí-, de fer aportacions per millorar els projectes municipals i de fiscalitzar l'acció de govern. Aquesta és la feina que ens toca, aquesta és la funció d'una oposició responsable. 

Dir que sí a tot no és ni responsable ni constructiu. I després de tants plens i tants favors, encara em costa de creure que aquest suport li surti gratis a l'alcalde.