El gasoducte sense impacte. Quina presa de pèl!

El 21 d'octubre el Diari de Sabadell publicava en la seva edició en paper declaracions del regidor de Medi Abient, Sr. Ricard Estrada, afirmant que el gasoducte Martorell-Figueres no tindria impacte sobre el Bosc de Can Deu. Al web del diari també es podia llegir que "El Bosc de Can Deu no se verá alterado por la construcción del gasoducto Martorell-Figueres...".

Un mes després les obres començaven a "alterar" el Bosc de Can Deu, com es prou evident al video difós per l'Entesa per Sabadell.

Heu vist que el regidor de Sostenibilitat i Gestió d'Ecosistemes (en altres paraules, Medi Ambient) hagi fet alguna declaració valorant l'impacte? Heu vist que hagi posat el seu càrrec a disposició de l'alcalde? Heu vist que hagi demanat canviar la seva regidoria per la d'Insostenibilitat i Destrucció d'Ecosistemes? Jo tampoc.

SCAI: El servei integral

Sabadell disposa des de l’any 1994 d’un servei d’atenció especialitzada a les persones immigrades, que va néixer a partir de la iniciativa pionera de diferents entitats i que porta el nom d’SCAI (Servei Ciutadà d’Acolliment als Immigrants).

Aquest servei ha esdevingut el punt de referència per al col·lectiu immigrant, que sovint hi arriba per tramitar la documentació d’estrangeria, però hi troba un suport emocional i tot un seguit d’activitats d’acollida i acompanyament.

La singularitat de l’SCAI respecte dels serveis d’atenció de la major part de ciutats del nostre entorn, rau en dos elements clau: el seu abordatge integral de tots els aspectes relacionats amb la immigració, i el valor afegit del voluntariat que ha anat generant, un volum del voltant de 40 persones.

A l’SCAI treballen actualment cinc professionals, dos dels quals especialitzats en l’assessorament legal, i una en els programes de sensibilització batejats com “L’SCAI cap enfora”. Però aquesta plantilla s’incrementa espectacularment amb el voluntariat que hi dedica moltes hores a col·laborar, des de la societat civil, en l’acollida i activitats de coneixement de la ciutat i l’entorn. Aquest plantejament que combina la tramitació dels papers tan necessaris per obtenir seguretat jurídica, amb la dimensió humana de l’acollida, és un dels factors que, sense cap mena de dubte, han contribuït decisivament a fer de Sabadell una ciutat amb poca conflictivitat al voltant del fenomen de la immigració.

Ara, però, la continuïtat de l’SCAI i del model que s’havia consolidat a Sabadell està en risc per la decisió unilateral i soterrada del govern municipal de convocar un concurs públic per adjudicar el servei d’assessorament jurídic. Una notícia preocupant per diferents motius: el trencament per part del govern del consens que s’havia anat teixint al voltant de les polítiques que afecten el col·lectiu d’immigrants, el menysteniment de les entitats d’immigrants i dels usuaris del servei, la fragmentació del model integral del qual, d’entrada, només surt a concurs la part d’assessorament jurídic, i, molt previsiblement, la desaparició de l’SCAI perquè es retira la subvenció anual que suposa la part més gran del seu pressupost.

Les explicacions per imposar aquest canvi de model no són gens clares. El govern del PSC per una banda diu que l’SCAI fa un bon servei, però és evident que, per l’altra, són els responsables de l’abandonament del model actual. Per un costat retiren una subvenció de 125.000 euros, però per l’altra volen convocar un concurs per 59.000 euros però només per una part del servei actual. El que ens preguntem és per què, davant de possibles dificultats internes de l’SCAI, en comptes d’intentar trobar alguna solució i aplicar-ne millores, decideixen tirar pel dret i presentar com a fet consumat la convocatòria d’un concurs que és de coneixement general que difícilment guanyaria l’SCAI.

Però el problema va més enllà. Encara que l’SCAI guanyés aquest concurs, que només preveu un advocat a jornada completa i un tècnic a mitja jornada, qui garantiria que es presta la resta de servei que durant 18 anys ha fet l’SCAI? Un servei que l’any 2010 va fer prop de 20.000 atencions! Aniran aquests immigrants que encara no estan gaire arrelats a la ciutat al cursos del Consorci de Normalització Lingüística? No, no tenen cursos adequats al seu nivell. Aniran aquests immigrants a les escoles d’adults? No, no tenen recursos per fer l’alfabetització més bàsica. Aniran aquests immigrants als serveis socials normalitzats? No, en part per desconfiança, en part per la pròpia saturació dels serveis socials. Donarà l’administració el suport emocional que ara dóna l’SCAI?

Per tant, si la feina que fa l’SCAI, a partir de l’1 de gener no l’assumeix ningú, Sabadell haurà perdut no només una entitat pionera en l’atenció integral i gratuïta a les persones immigrades, sinó, sobretot, un plantejament ciutadà i social que ens havia valgut l’etiqueta de ciutat acollidora, que havia entès que les polítiques socials són la millor inversió per garantir la cohesió social.

L’única solució en aquest moment és no convocar el concurs i renovar la subvenció a SCAI per al proper any. I després, abordar el futur del model d’acollida de Sabadell amb serenitat i amb la participació de totes les parts implicades: govern, grups municipals, SCAI, voluntariat, i entitats que representen el col·lectiu immigrant. La pilota ara mateix la té l’equip de govern i esperem que la jugui amb prou intel·ligència sense perdre de vista l’objectiu de la justícia social.

De mentides i floretes als fanals

Cinc anys denunciant la despesa absurda i desmesurada de les flors als fanals i finalment van i ens fan cas. Però fins i tot quan tenen un gest d'austeritat, un bri de sentit comú, fins i tot llavors han de mentir descaradament.

M'explico: 

2006: Cost d'insal·lació 310.000 euros

2007-2010: 240.000 euros anuals

Això suma ni més ni menys 1.270.000 euros!!

A partir de juny de 2010 es perd el rastre de les contractacions. Davant d'aquest buit, el 10 d'octubre demano a l'alcalde per escrit quan es va aprovar la nova prórroga o concessió. Vuit dies després, encara no tenim resposta (malgrat en teoria han de contestar en quatre dies, però a vegades es descompten, pobres!), però, en canvi, sense dir ni ase ni bèstia el dia 13 comencen a enretirar les polèmiques jardineres.

I... aquí ve la mentida: el regidor Paco Bustos afirma que l'Ajuntament estalviarà 28.000 € anuals amb aquesta mesura. I llegint la lletra petita, sembla ser que vol dir que en els darrers mesos el manteniment el feia l'Ajuntament i per això era molt més barat. Llavors, Sr. Bustos, es pot saber com justificava l'empresa concessionària un contracte de 240.000 euors anuals?

Tanquem files contra els desnonaments

Des de fa temps, diferents moviments socials i entitats –entre els quals la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca- han vingut alertant de les injustícies que es produeixen cada dia a causa de l’actual regulació hipotecària, han anat generant un estat d’opinió i han forçat que aquest tema s’incorpori a l’agenda política i que es comenci a abandonar el discurs de què es tracta de problemes particulars amb les entitats bancàries.

A Sabadell, el ple municipal del mes de febrer d’enguany ja va aprovar per unanimitat una moció presentada per l’Entesa per Sabadell, que sol·licitava al govern de l’Estat la incorporació de la dació en pagament a la legislació hipotecària; instava a aplicar mesures per paralitzar els desnonaments; i encarregava al Consell Assessor de l’Habitatge possibles mesures a nivell municipal per evitar desnonaments i garantir el reallotjament en cas necessari.

Al setembre, amb la intenció de fer una passa més, l’Entesa per Sabadell va presentar una moció sobre les mesures d’abast municipal, però la vam deixar sobre la taula per afavorir un acord ampli. Així, al ple del mes d’octubre, quatre grups municipals –Entesa per Sabadell, PSC, ICV i EUiA- vam proposar conjuntament una moció elaborada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, amb la confiança de què la resta de grups amb representació també s’hi afegissin.

Volíem aconseguir l’acord al voltant d’un tema molt sensible, que afecta a molts ciutadans i ciutadanes que viuen moments molt difícils, un problema que ultrapassa les barreres de la privacitat, de la família, de l’entorn, que esdevé un veritable problema social que requereix la implicació i la solidaritat del conjunt del ple municipal, de tota la ciutat. Consideràvem –i encara ho pensem– que la moció abordava un d’aquells temes en què la societat ha de tancar files, que ha de tenir el màxim consens polític i social.

Però, malauradament, la unanimitat no va ser possible. Els grups municipals de CiU i del PP no van ser sensibles a la proposta d’un conjunt de mesures que, des del municipi, poden contribuir a frenar les execucions hipotecàries i, en cas que aquestes no es puguin evitar, poden oferir una resposta ràpida a les famílies afectades.

L’acompanyament i assessorament legal en els diferents tràmits i negociacions, la mediació, l’atenció dels serveis socials, o la informació sobre els recursos que ofereixen diferents administracions, són actuacions que es poden promoure des dels serveis municipals per fer costat a les persones afectades. No només perquè una atenció professional pot evitar que es dugui a terme el desnonament, sinó també perquè aquestes persones rebin una atenció més càlida en una situació crítica, puguin expressar els seus dubtes i preocupacions i ajudar a resoldre’ls.

Però l’Ajuntament també pot fer més coses. Pot instar novament les administracions supramunicipals a aprovar moratòries o implementar mesures per paralitzar desnonaments. Pot declarar abusives les clàusules dels contractes hipotecaris. Pot sol·licitar informació estadística als jutjats. Pot convocar els responsables de les entitats bancàries per mirar de buscar solucions.

En definitiva, Sabadell, sola, no podrà canviar les lleis, però això no vol dir que haguem de renunciar a fer-ho, podem demanar-ho i lluitar perquè aquesta demanda es faci realitat. I, sobretot, podem actuar en molts fronts diferents en una situació social que es pot qualificar d’emergència.

En els propers mesos haurem d’estar atents per veure com s’apliquen aquests acords, com es desenvolupen nous instruments de coordinació i de seguiment dels diferents casos, com s’ofereix tot el suport a les persones afectades. Com, amb la implicació de la ciutat i el compromís de l’Ajuntament, Sabadell pot arribar a ser una ciutat lliure de desnonaments.

Sabadell, 10 d’octubre de 2011

(article publicat al Diari de Sabadell el 12/10/2011) 

També podeu veure la meva intervenció de presentació de la moció a youtube

Mentides impunes de l'alcalde

Ràdio Sabadell dóna cobertura a les mentides de l'alcalde sense cap mena de rigor ni dret a rèplica. A l'espai "fil directe amb l'alcalde", conduït per la sra. Aura Costa, la primera trucada d'una ciutadana pregunta per les obres del "Metro". A l'alcalde li falta temps de carregar contra l'Entesa per Sabadell per haver dit que les obres estan aturades des del juliol, una evidència que la pròpia senyora Maria pot comprovar amb els seus propis ulls.

La seva única manera de defensar-se és calumniar-nos. Diu que fem política d'alarmisme, que no hem volgut mai aquest projecte, insinua que hem posat pals a les rodes, afirma que no l'ajudem (a ell?) i ens diu que som irresponsables. 

Sento indefensió, no hi ha ningú que vetilli per la pluralitat en aquesta ràdio pública? Ningú no dirà que l'Entesa per Sabadell vam interessar-nos en aquest projecte des del primer dia. Tant, que l'estiu de 2006 vam estudiar a fons el projecte i vam ser l'únic grup municipal que va presentar al·legacions al projecte, entre altres millores, per evitar que s'haguessin d'enderrocar 19 edificis al barri de Gràcia.

Ningú no dirà que l'Entesa per Sabadell vam impulsar el soterrament del tram Gràcia-Can Feu i defensàvem que fos soterrat fins Sant Quirze, hem proposat millores a les estacions, hem reclamat incansablement informació sobre el projecte i els calendaris d'afectacions d'obres. 

Mentre, l'equip de govern ha marejat la perdiu. Són, juntament amb la Generalitat, els responsables de què la ciutat no disposi de cap informació oficial, perquè des de fa gairebé dos anys no es reuneix la Comissió de Seguiment. Van dient que tot va bé, d'acord amb el calendari. Senyors, l'únic calendari que es coneix fixa la posada en servei l'any 2012. Tothom pot jutjar si això té credibilitat.

Fins quan es pot mentir als ciutadans?

Òbviament, la resposta és no es pot mentir, no s'ha de mentir. No m'agrada que em menteixin, que m'amaguin la realitat, i, en un exercici de reciprocitat, no menteixo als altres.

Tanmateix, la política està plena de mentides i de mitges veritats. I és una espiral sense límit. Exemple: quan diem que les obres dels FGC estan aturades des de juliol diem una cosa evident per als centenars o milers de ciutadans i ciutadanes que viuen a prop d'una estació o hi passen cada dia. Als seus ulls és prou clar que les obres estan aturades, no necessiten que els hi digui ningú.

Però la reacció del PSC és acusar-nos de mentiders mentre el govern municipal -en les seves mans- afirma que hi ha normalitat i fins i tot que les obres s'han intensificat. On? Sota terra? Fins quan es pot mentir als ciutadans?

Retallades insensibles

Les retallades en el sistema de sanitat pública han deixat a molts milers de ciutadans i ciutadanes sense assistència aquest estiu en els seus CAPs. Això té conseqüències molt negatives sobre els usuaris afectats, que, casualment no són mai els del centre de les ciutats, sinó els de zones més perifèriques o pobles petits.

Per començar, aquestes persones no reben l'atenció del seu propi metge o infermera, dels professionals que coneixen cada cas, però, a més, no poden demanar cita amb antel·lació, perquè quan són desplaçats a un altre CAP passen a ser considerats transeünts. D'altra banda, s'han de desplaçar, a vegades molts quilòmetres, i ningú no s'ha preocupat de garantir el transport públic. I, tenint en compte que els usuaris no han estat avisats d'aquests canvis, excepte que hagin anat expressament al CAP a llegir el cartell que hi ha a la porta, es produeixen desplaçaments innecessaris.

Però el més greu és potser que moltes d'aquestes mesures no són provisionals. Per exemple, la major part de CAPs de Sabadell ja no tornarà a obrir els dissabtes i l'únic que obrirà en horari nocturn no tindrà servei de pediatria. Per tant, anem enrere, tornem a posar pressió a les urgències hospitalàries, després d'anys en què se'ns deia que aquestes eren només per als casos realment greus.

Tot plegat, forma part d'un vertiginós procés de regressió dels drets socials, d'una política neoliberal que tot just comença a imaginar mesures per limitar la despesa pública i afavorir descaradament els serveis d'iniciativa privada. I en aquest lamentable escenari, es fa palesa la manca de sensibilitat política davant les moltes protestes i accions reivindicatives, i l'escassa reacció de la major part dels Ajuntaments catalans que semblen acceptar amb ressignació les retallades.

Reaccions infantils que no porten enlloc

Un dimarts qualsevol, al que anomenarem dia 1, l'Entesa per Sabadell emet un comunicat de premsa denunciant les retallades que afectaran 15 CAPs del Vallès i que, a més de crear prejudicis als usuaris dels centres afectats, suposarà més pressió sobre els que queden oberts i sobre el servei d'urgències de l'Hospital Taulí.

L'endemà -el dia 2- el secretari de política municipal del PSC apareix als mitjans mossegant l'Entesa. Diu que el PSC està al costat de l'Ajuntament (suposem que vol dir del govern municipal) i de l'alcalde i es concentra en atacar l'Entesa.

La reacció és infantil i no porta enlloc. No explica quines accions ha fet l'alcalde o el govern municipal davant del govern de la Generalitat. No explica per què no tenien coneixement de les mesures -o això diuen- ni si han protestat per haver estat ignorats en aquestes importants decisions. En comptes de buscar complicitats per traslladar una preocupació conjunta a la Generalitat en un tema tan sensible com la sanitat, salta com una molla contra una part del consistori. Criatures! Que la sanitat és competència de la Generalitat, no pas de l'Entesa!

Un episodi qualsevol del nostre dia a dia, que posa de manifest una escassa capacitat de fer política i de liderar la ciutat. Amb aquest panorama, una vegada més, va ser l'Entesa per Sabadell qui va haver de prendre la iniciativa per promoure una declaració institucional de l'Ajuntament per defensar la sanitat pública. Això sí, sense CiU, és clar.

Tirar-se els plats pel cap, o el trencament del grup municipal ICV-EUiA

El grup municipal que porta més guionets: ICV-EUiA-Entesa hauria de correspondre a la candidatura del mateix nom que agrupa dues formacions polítiques i que es va permetre utilitzar també el terme "Entesa" que, voluntàriament o no, a Sabadell porta moltes confusions.

Doncs bé, aquest grup municipal de moment no existeix, és l'únic que no ha estat formalment constituït, perquè s'ha donat la circumstància (per dir-ho d'alguna manera) de què la cap de llista (d'ICV) i el número 2 (independent) van presentar el document de constitució del grup únicament amb els seus noms i, poca estona després, la número 3 i el número 4 (tots dos d'EUiA) van presentar un nou document amb els noms de tots quatre, però signat únicament per dos, que proposa que la portaveu del grup sigui la número 3.

Resultat: de moment, ni pels uns ni pels altres, el Secretari considera que les coses no estan clares i els dóna temps fins el 5 de juliol per constituir-se com cal, cosa que no sembla pas fàcil.

El que sorprèn és que els membres d'una coalició tan acostumats a negociar acords electoral i que són capaços de discutir durant hores pel gruix d'una ratlla verda, no establissin prèviament qui seria la portaveu del grup. I, en cas de dubte, també sembla raonable que fos la cap de llista, o almenys a la majoria de la gent li semblaria raonable, no?

I sorprén sobretot perquè el trencament pot tenir conseqüències de gran calat sobre la respresentativitat a la institució, l'economia del encara no constituït grup o el protocol municipal. En un sistema en què tots els drets i deures dels grups municipals s'estableixen en funció dels vots obtinguts, què caldria fer en aquest cas? Dividir salomònicament els vots en dues parts iguals? I quin seria el grup més petit? I, encara més, tenen dret a ser dos grups? Les respostes aviat.

La intervenció que no m'han deixat fer al ple municipal

Avui s'ha tancat simbòlicament la legislatura amb un ple de comiat dels 7 regidors i regidores que no es van presentar a les eleccions. Tots 7 tenien l'oportunitat de dir unes paraules i em semblava que també era pertinent dir alguna cosa. Ho he demanat a l'alcalde, però no m'ha permès intervenir, al·legant que els protagonistes havien de ser els que plegaven.

Els que plegaven i ell, és clar. Amb el seu parlament, poc elegant, i fins i tot ofensiu, ha buscat ser l'autèntic protagonista. No n'esperava una altra cosa, o potser sí, potser esperava que el sentit institucional i el respecte pels que plegaven moderessin aquesta mena de necessitat de ser el nen en el bateig i el mort a l'enterrament.

La intervenció que no m'ha deixat fer era aquesta:

Avui, en aquest ple, tanquem una etapa i és de justícia que el reconeixement recaigui sobre els homes i dones que han dedicat un temps a representar institucionalment la ciutat i que avui s’acomiaden.

L’Albert Beltran i la Concha Manzano, amb qui he compartit moltes hores de reunió, i que sempre han mantingut bona disposició en el tracte amb l’oposició.

El Jordi Soriano i la Patricia Martínez, amb qui hem tingut clares discrepàncies, però un tracte més que correcte que m’agradaria que fos present en els seus successors.

El Pere Vallverdú, amb qui tinc més en comú del que segurament hem tingut l’oportunitat de demostrar.

El Magí Rovira, del que he après moltes coses, gràcies al seu gran coneixement de l’administració per haver fet, com ha dit sovint, tots els papers de l’auca, però de qui també he admirat el to pausat, curós, respectuós, capaç de dir coses trascendents sense semblar-ho i de fer somriure l’auditori en les seves intervencions. Una absència que es notarà, per ell, però també perquè la veu d’ERC ja no serà al consistori.

I, òbviament, el meu company de grup, Isidre Soler, un referent personal i col·lectiu, un lluitador tenaç i incansable, de qui seria massa llarg explicar tot el que he après i tot el que admiro, que ha dedicat hores i hores a canviar allò que no li agrada i que ha demostrat que hi ha una altra manera de fer política, també des de les institucions.

A tots, els vull donar les gràcies per la seva dedicació i desitjar bona sort en la nova etapa que ara comencen.  

Per a una immensa minoria

Els resultats de les municipals del 22M han provocat més d'una depressió pel panorama general de dretanització de molts ajuntaments. A Sabadell, però, les coses han quedat gairebé com estaven, excepte per la sortida d'ERC i l'increment d'un regidor del PP.

Això, que les coses quedin com estaven, ha estat sorprenent. Qui més qui menys esperava alguns canvis, potser petits, però moralment significatius, o potser més grans, que permetessin jocs aritmètics.

Hi ha, doncs, una certa sensació de fracàs, que no ha atrapat la gent de l'Entesa, perquè sabem de les dificultats de consolidar la nostra representació. Cada vegada és un nou triomf, cada papereta un vot de confiança.

Constato que la ciutat no és tan crítica com a vegades pot semblar. Que el 50% ja ni vota, i de l'altre, gairebé la meitat dóna suport a l'estil Bustos, no perquè no el coneguin, sinó perquè ja els hi està bé, perquè encaixa en uns valors socials que s'han relaxat.

Constato un cop més que la nostra és una opció minoritària, un espai de pensament crític i d'acció transformadora, un bastió que es rebel·la i que ja és imprescindible per a una immensa minoria. Amb aquesta minoria, carregats de raó i satisfets pel suport rebut, treballarem dia a dia.

Els debats, essència de la campanya electoral

Ja hem entrat de ple en la campanya electoral, una campanya que es caracteritza un cop més per l'absència del candidat del PSC -l'actual alcalde- en els diferents debats que s'organitzen a la ciutat.

A banda de què no hi ha cap debat central de campanya, un de coorganitzat per diverses entitats o, per què no?, pel propi Ajuntament, el candidat Bustos no va voler participar en el debat emès per MolaTV el 28 d'abril, que es va dur a terme mantenint simbòlicament una cadira buida.

El candidat Bustos tampoc no va voler participar en el debat de la Intercol·legial de Sabadell, que finalment va ser anul·lat pel malestar que havia provocat que no hi assistissin tots els alcaldables. I el candidat Bustos no té previst assistir a les properes convocatòries de la Plataforma Sant Julià -sobre lel Parc de Sant Julià-, la FAIV -sobre les polítiques d'immigració- o la UES -sobre el rodal.

Amb aquesta actitud covard i prepotent, del que no necessita explicar les seves propostes ni vol exposar-se a preguntes o rèpliques, el candidat Bustos nega la importància del debat públic, menysté el valor de la confrontació d'idees i anul·la un dels elements més interessants d'una campanya electoral veritablement democràtica.

Divertimento

No tinc costum de parlar de mi mateixa en aquest espai, però faig una excepció per dedicar unes línies al meu alter ego virtual, una il·lustració, una caricatura, un dibuix que em representa i que ja va triomfar quan me'l van regalar.

Per Sant Jordi, la Virginia virtual va ser l'autèntica protagonista de la paradeta de l'Entesa convertida en retallable, amb tot el que ha de tenir un retallable: els vestidets, els complements... i fins i tot una bicicleta!

No cal dir que era un divertimento, una altra manera d'aproximar-se a la gent, una idea feta a Sabadell per a la gent de Sabadell. Estil Entesa!

L'ultim ple o un ple més?

El d'abril era l'últim ple municipal de la legislatura. Un ple ordinari, un ple amb contingut resolutiu, però que de seguida es va veure que estava marcat per la desgana i per una sensació de què tot era tràmit, començant per l'alcalde que volia fer via i gairebé s'exclamava quan algú demanava la paraula.

Certament no hi havia cap punt d'una importància vital, però sí diversos en què eren pertinents les intervencions de govern i oposició. Però només hi va haver intervencions en 9 dels 26 punts de la part resolutiva, en 5 dels quals vam intervenir únicament els regidors de l'Entesa per Sabadell.

La sensació que em va acompanyar tot el ple va ser de final de camí. Per una banda, pel desinterès manifest d'alguns regidors que ja saben que no continuaran i, per què preparar-se res? I per l'altra, perquè els partits estan concentrats en la campanya electoral en detriment de l'activitat municipal.

Però no puc deixar de comentar una altra sensació, que en aquest ple era més accentuada, però que ha estat la tònica de tota la legislatura: a l'Entesa dediquem temps i energies a preparar els plens, per respecte a les 6000 persones que van confiar en nosaltres, per responsabilitat institucional. I no ho dic pas perquè ens felicitin, simplement constato una realitat, la realitat de què hem fet la feina que havíem de fer.

Propaganda electoral: feta la llei, feta la trampa

Dilluns es van convocar oficialment les eleccions municipals i dilluns es va iniciar un període en què, en principi, no es pot fer propaganda electoral fins que no comenci la campanya pròpiament dita.

Aquesta és la teoria, perquè la realitat és que, com sempre, els que tenen la paella pel mànec fan i desfan i hi dediquen molts mitjans, una part considerable dels quals són públics.

Per exemple, l'Ajuntament de Sabadell ha suspès la inauguració d'una exposició al Museu d'Història perquè no es poden fer inauguracions, però, tanmateix, envia un targetó explicant l'Obertura de l'exposició, tot indicant l'hora i el lloc. Feta la llei, feta la trampa.

Per exemple, l'equip de govern no pararà de fer discursos i fotos en tots els eventos que ha organitzat pel mes d'abril: Festa de la Gent Gran, Nit de la Cultura, Festa de l'Esport Sabadellenc...

Tots aquests actes es colaran per les escletxes d'una llei que, finalment, acaba beneficiant sempre els alcaldes, Una llei que, d'altra banda, permet que tot el mes de març hagi estat farcit de jornades de portes obertes, autocars que visiten equipaments amb un regidor o regidora assumint el paper de guia turístic, festes a places públiques...Una intensa marató -molt ben organitzada- d'actes públics finançats per l'administració per lluïment del batlle. Però tot legal, eh...

Quan el PSC para taula

Les 9:33, faig 3 minuts tard a la Comissió Informativa de Serveis Personals. La porta està tancada, penso que avui són excepcionalment puntuals. Mentre m'hi assec veig que van pel sisè punt de l'ordre del dia. Faig una ullada a la sala per identificar tots els assistents i prenc consciència de què no hi ha cap altre representant de l'oposició. M'indigno, han començat la reunió sense cap altre grup municipal a banda del govern! Espero al torn de precs i preguntes, faig constar la desconsideració que suposa començar la reunió sense la presència de cap regidor/a de l'oposició, se suposa que les comissions informatives són precisament per informar l'oposició. El tinent d'alcalde que presideix, Josep Ayuso, diu que hi havia quòrum (quòrum de govern, és clar!) i han començat. M'indigno encara més. Durant quatre anys m'he fet un fart d'esperar per tenir quòrum, he assistit al 90% de comissions informatives d'aquesta àrea i sempre sóc puntual. Em sembla que avui ha anat tot massa ràpid. Examino amb lupa l'ordre del dia buscant una explicació, intentant entendre les presses, potser hi havia algun punt conflictiu i volien fer via? Aparentment no. Aleshores, és únicament menyspreu, desconsideració, mala educació. Marca de la casa!

Quadern, un exemple de dignitat

A Sabadell cada cop passen coses més greus. Direu que el mateix passa a tot arreu, però el cert és que aquí ens haurien de donar un premi als més pressionadors. Aquest sí que se'l mereixen l'alcalde i el seu sèquit.

Ja fa anys que passen coses, que la ciutat està segrestada, les entitats pateixen tot tipus de pressions i amenaces més o menys velades i fins i tot sembla que la llibertat de premsa fa vacances.

Ara, però, la proximitat de les eleccions ha intensificat aquesta pressió. Per una banda en forma d'insistent invitació a les entitats de la ciutat per assistir a les trobades organitzades per un grup pressumptament independent que convida l'alcalde a explicar les seves propostes. Han estat els propis regidors del PSC, que també deuen formar part d'aquest emergent col·lectiu ciutadà tan altruïsta, els que han trucat als presidents o altres membres de les entitats per instar-los a assistir.

Però la cirereta ha estat la notícia de la dimissió del consell de redacció de la revista Quadern, fruit de les pressions per col·locar-hi una entrevista a l'alcalde, que no s'adequava a la línia de la revista i que va ser imposada, forçada, sense el coneixement previ del consell. Mai a la llarga història de Quadern no hi havia hagut una intromissió semblant, mai no havia calgut una resposta d'extrema dignitat: la dimissió massiva, una acció valenta i radical que contesta èticament el que no té cap mena de justificació: l'abús de poder.

Coalició del No?

Em pregunto si el Sr. Josep Manuel Piedrafita és conscient de la falsedat de les seves afirmacions a l’article publicat al Diari de Sabadell el 9 de febrer. Deixant de banda la grandiloqüència de la comparació entre l’alcalde Manuel Bustos i Galileu Galilei –totalment fora de lloc–, l’article consisteix únicament en desqualificar la tasca dels grups de l’oposició, que tenen lògiques discrepàncies amb el govern en molts temes de ciutat. És evident, és obvi, és inherent al sistema democràtic.

La pluralitat i la discrepància són elements que enriqueixen la cultura democràtica i la pràctica política. El diàleg, el debat, la confrontació d’opinions, formen part de l’exercici polític i ajuden a recordar que la societat és diversa i el ple municipal n’és el reflex. Aquesta constatació, per mi evident, està molt lluny del que voldria el Sr. Piedrafita que, amb les seves afirmacions, demostra que el que desitja és un ple monocolor –el pensament únic– amb grups municipals tan obedients com el Partit Popular que, sorprenentment, no mostra mai cap mena de discrepància i actua de facto com a coalició amb el PSC des de fa gairebé quatre anys.

Així, davant de qualsevol crítica, en lloc de defensar els seus arguments, el Sr. Piedrafita i altres rellevants dirigents del PSC s’esforcen en presentar l’oposició –a excepció del PP, és clar– com a “coalició del no”, donant a entendre que hi ha alguna mena de tàctica conjunta oculta i, encara més greu, que ens oposem sistemàticament a tot i diu textualment “és el no pel no, sense alternativa”.

El senyor Piedrafita sap perfectament que cap de les seves dues falses afirmacions, la de la coalició i la del no, no és creïble per a qualsevol que segueixi mínimament la política municipal, en primer lloc per la diversitat de posicionaments que es donen entre els grups de l’oposició, que sovint també discrepen en els debats, i en segon lloc, perquè des de l’oposició alguns grups municipals treballem per la ciutat fent multitud de propostes. Una realitat tangible per molt que es vulgui manipular.

En qualsevol cas, el que no li puc acceptar de cap manera és que atribueixi a l’oposició la paralització del Parc de Salut i encara menys que afirmi que la justícia ha demostrat que no teníem raó. Perquè el Sr. Piedrafita no parla pas des del desconeixement o des de la ignorància, sinó des de la mala fe, sap perfectament que el contenciós administratiu que alguns grups vam interposar contra l’operació de la caserna no paralitzava en absolut el projecte del Parc de Salut, de la mateixa manera que sap que la Justícia no es va arribar a pronunciar sobre el conflicte, tot al·legant un defecte de forma en la tramitació, tot i no ser certa, com a subterfugi per no haver-se de pronunciar.

Així doncs, Sr. Piedrafita, li demano més respecte pels càrrecs electes dels grups de l’oposició, que defensem els nostres plantejaments amb coherència i, sobretot, li demano més respecte pels ciutadans i ciutadanes que representem, que no es mereixen que la seva manca d’arguments es tradueixi en amargor, hipocresia i falsedats.

[Publicat al Diari de Sabadell el 18/02/2011]

Apostem pel Vallès

Fa aproximadament un any es va iniciar el debat de la llei de constitució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un ens que ha fixat el seus límits entre Barberà del Vallès i Sabadell.

Precisament la qüestió dels límits, de gran importància, pràcticament no va ser abordada en el debat. Els diferents ponents que van participar en les jornades organitzades per l’Ajuntament, van explicar majoritàriament les bondats de l’Àrea Metropolitana i van reconèixer que s’havia obviat la seva definició territorial, simplement es van limitar a incorporar en la nova administració tots els municipis que formaven part d’alguna de les entitats metropolitanes existents.

Aquest enfocament denota una visió molt pobre del debat polític a l’entorn de la realitat territorial. Perquè, al cap i a la fi, quines diferències hi ha entre Barberà i Sabadell pel que fa al fet metropolità? Barberà és metropolitana i Sabadell no?

Tampoc ningú no va preguntar si Sabadell volia formar part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ni ens van demanar quins compromisos estaríem disposats a assumir. Però, aquestes són preguntes que haurien hagut d’estar sobre la taula.

I si ens haguessin preguntat, des de l’Entesa per Sabadell hauríem respost que ens preocupaven diferents elements al voltant de l’AMB, però potser el que més seria la pèrdua de personalitat de Sabadell, engolida per la gran Barcelona o, més aviat, per la perifèria de la gran Barcelona i, sobretot, suposaria la fragmentació del Vallès.

De fet, la fragmentació del Vallès ja és una realitat. La llei, aprovada el 3 d’agost de 2010, estableix que formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona sis municipis vallesans: Sant Cugat, Cerdanyola, Ripollet, Montcada i Reixac, Barberà del Vallès i Badia del Vallès. Hi ha, doncs, una total incoherència entre la divisió comarcal i la nova administració metropolitana.

No podem estar d’acord amb aquesta fragmentació, no podem donar per bona una definició territorial aleatòria, que consisteix en ajuntar municipis que comparteixen serveis, sense cap mena de reflexió conjunta ni visió global del territori, posant en evidència que es persegueix crear un nou instrument de poder polític, més que no pas un govern territorial.

El Vallès no pot quedar ni diluït ni fragmentat en l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ha de tenir la seva personalitat pròpia, defensar la identitat d’un territori on viuen 1 milió de persones, que té característiques molt diferents de la metròpoli i que, com reivindica Via Vallès, té un dinamisme econòmic al voltant del corredor de la B-30.

L’Entesa aposta per reivindicar el pes del Vallès. Apostem per la suma dels municipis del Vallès Occidental i del Vallès Oriental. Apostem per una cooperació entre municipis que ens són propers, amb els que tenim molt en comú, i amb els que compartim més que amb Barcelona.

Defensem una entitat que posi fi a l’obsoleta rivalitat Sabadell-Terrassa i que potenciï el Vallès, que busqui la complicitat de Granollers, de Mollet, de Cerdanyola i Ripollet, de Rubí, de Sant Cugat, però també dels municipis més petits, que formen part de la realitat de cadascuna d’aquestes ciutats, de les seves pròpies metròpolis.

Però per impulsar una opció com aquesta, cal voluntat de lideratge, no pas per crear un contrapoder, sinó per bastir una administració que defensi els interessos del Vallès, que reivindiqui la necessitat d’inversions, que ordeni i racionalitzi la gestió dels creixements, dels espais naturals, que gestioni el territori i les infraestructures i que ofereixi serveis d’adscripció voluntària ajustats a les necessitats dels municipis.

Defensem el nostre dret a tenir una visió metropolitana, a formar aliances sòlides amb els nostres veïns, orientades a la cooperació, a optimitzar i a racionalitzar la gestió de serveis, orientades a mirar més enllà. Una entitat metropolitana del Vallès, que mantingui la coherència territorial i socioeconòmica de la plana, compliria amb els mateixos objectius positius que l’AMB: visió supramunicipal i compartir serveis per optimitzar recursos.

Sabadell, 19 de gener de 2011
[Publicat al Diari de Sabadell el 8/02/2011]

Per una ciutadania activa i desinteressada

El candidat Bustos ha entrat en campanya i ho ha fet vestit d'alcalde i convidat per una oportuna plataforma creada per "un grup de sabadellencs" amb el nom Sabadell pel futur. Són lloables aquestes iniciatives de ciutadans i ciutadanes tan altruïstes que dediquen el seu temps i els seus diners a organitzar trobades multitudinàries en espais com ara Fira Sabadell o hotels de la ciutat, assumint les despeses de lloguer, catering, difusió, etc.

Però encara és més gran la generositat de l'alcalde, que ha reservat en la seva habitualment ocupada agenda una pila d'hores per dedicar a aquests ciutadans que pretenen "aportar idees per al futur de Sabadell". Uns ciutadans que, d'altra banda, deuen estar molt ben relacionats, perquè no s'estan de convocar les seves trobades a través de les entitats de la ciutat.

Davant d'aquest desplegament em ronden pel cap dues preguntes: la primera, si el candidat Bustos també tindrà temps per participar en els debats públics que organitzin els mitjans de comunicació o altres entitats de la ciutat. La segona, si aquests amables ciutadans i ciutadanes no podrien aportar més idees pel futur de la ciutat si convidessin tots els i les candidates a l'alcaldia.

En nom del consens

El govern Zapatero ha abordat sense cap mena de pudor la reforma de les pensions i ha jugat les seves cartes per aconseguir un retrocés dels drets laborals amb un acord amb les cúpules dels sindicats majoritaris CCOO i UGT.

La negociació amb aquests "agents socials", que no li han consultat res a ningú, s'ha transmés als mitjans de comunicació com una reforma de consens i em sobta que gairebé ningú no qüestioni aquesta afirmació tan categòrica com falsa.

Per molt que el govern i la patronal hagin intentat convéncer l'opinió pública de què no hi ha cap més sortida que el retard en l'edat de jubilació (que també implica que els que són a l'atur trigaran més en tenir feina, algú ho ha pensat?), m'atreveixo a afirmar que no hi ha cap consens social o popular per treballar més i cotitzar més anys. Així doncs, si us plau, Sr. Zapatero, imposi la seva reforma, però no ho faci en nom del consens.

Opacitat

Al mes d'octubre, després d'una tenaç "invitació" a les entitats sabadellenques a signar una declaració a favor de l'autovia orbital que ja vaig comentar en el seu moment, el govern del PSC va fer gala d'haver aconseguit el suport de 150 entitats.

Encuriosits pel fet que el llistat d'entitats no és publiqués, quan la seva finalitat era recolzar públicament una infraestructura, el 2 de novembre vam demanar a l'alcalde la relació d'entitats. La primera denegació va ser amb l'excusa de què no formava part de cap procediment administratiu.

Tossuts, el dia 15 vam insistir, mostrant la nostra sorpresa pel fet que un document del Consell de Ciutat -del qual en som membres- i que, a més va ser lliurat al Conseller d'Obres Públiques en nom de l'Ajuntament del que som regidors, no se'ns pugués mostrar. La segona denegació va ser amb l'excusa que no era un document del Consell de Ciutat.

Encara més tossuts, més que una mula, vam insitir novament el dia 22, entre altres arguments transcrivint part de l'esmentada declaració que textualment deia "... el Consell de Ciutat de Sabadell acorda...". Suposo que no cal que us digui que la tercera  resposta també va ser una denegació i aquesta vegada no es van molestar en buscar cap excusa.

Amb aquest historial, no se pas si ens mereixem aquell famós premi que ens van donar fa poc a l'Ajuntament més transparent, o si potser seria més adequat el premi a la tenacitat... en l'opacitat, és clar.

El ple de la lectura

Durant el ple municipal del mes de desembre em va inquietar la sobtada afició a la lectura de la major part dels regidors i regidores del grup socialista. Fins i tot vaig prendre nota del que llegien, hi havia una gran diversitat: un regidor llegia -molt aplicat- un informe enquadernat, un tinent d'alcalde llegia el diari (potser un diari d'esports, ves a saber), el regidor de cultura llegia amb devoció una novel·la, una regidora llegia i rellegia una llibreta mentre remugava, i una tinenta d'alcalde llegia una revista. Vaig pensar que potser havien esmorzat sopa de lletres.

Reconec que tenia curiositat per saber si aquesta afició lectora continuaria en el ple de gener, però aquest cop la major part de regidors i regidores socialistes només llegien la pantalla del móbil i comentaven la jugada.

M'he preguntat sovint per què van al ple, a banda de per cobrar el sou a final de mes. La majoria no tenen cap mena d'interès en el debat ni mostren cap tipus de consideració ni respecte per la resta de regidors i regidores. La majoria es dedica només a fer temps, com si fessin un viatge en tren.

La pregunta, però, hauria de ser una altra, la pregunta hauria de ser per què volen ser regidors i regidores? I, sobretot, per què algú ha decidit que aquestes són les millors persones per representar el PSC?